Isabel Benet: JURÀSSIC: L'era dels gegants (I)

Temps era temps en què la descoberta dels enormes ossos dels grans vertebrats extingits, alimentava les llegendes sobre gegants i dracs monstruosos...

Després d’haver parlat extensament del Triàsic, ara li toca el torn al següent període de l’Era Secundària o Mesozoic: el Juràssic. Sembla com si sempre haguéssim fet servir el mot “juràssic” per qualificar, a voltes despectivament, alguna cosa de realment antiga, o antiquada... o directament “antediluviana”! Però sense cap mena de dubte, el Juràssic és el període del Mesozoic que s’ha fet més popular arran de l’estrena, l’any 1993, de la pel·lícula d’Steven Spielberg Jurassic Park, basada en la novel·la del mateix nom de Michael Crichton i publicada l’any 1991, on hi apareixen una pila de dinosaures (quasi tots del Cretaci, però) reviscuts gràcies a la sang d’un mosquit atrapat en ambre i també a una tècnica genètica més que discutible... Però això només és possible a les pel·lícules, ja que el que realment es conserva dins de l’ambre no és l’insecte sinó el seu motlle extern.

Insecte atrapat en ambre (exposat al Cosmocaixa)

S’ha de dir, però, que aquest film té el seus precedents en les novel·les Viatge al centre de la Terra de Jules Verne, publicada l’any 1864, i El món perdut d’Arthur Conan Doyle, publicada l’any 1912. D’aquesta darrera novel·la ja es va fer una primera versió cinematogràfica l’any 1925, una pel·lícula muda però amb uns efectes especials força sorprenents per l’època. Però a què és deguda aquesta fascinació pels dinosaures? Alguns opinen que és deguda a la descomunal grandària dels seus cossos i al misteri de la seva aparentment sobtada desaparició.

En sentit geològic, però, el mot Juràssic fou degut l’explorador, naturalista i geògraf alemany Alexander von Humbolt, qui així va anomenar les calcàries de les muntanyes del Jura, a Suïssa, l’any 1795. Més tard, l’any 1829, el geòleg francès Alexandre Brongniart fou qui li va donar la categoria de període geològic.

Tanmateix és cert que el Mesozoic fou l’era dels anomenats rèptils arcosaures (o rèptils primigenis), un grup que engloba les formes més característiques del Secundari, les quals van conquerir el mitjà aquàtic (Crocodilians), el mitjà aeri (Pterosaures) i també el mitjà terrestre (Dinosaures); i dins del Mesozoic, el Juràssic fou realment l’època daurada dels dinosaures, ja que d’aquest període daten les restes dels animals més grossos que mai han trepitjat la Terra: els dinosaures sauròpodes.

Si fem un rànquing, la medalla de bronze és per al Diplodocus el qual, amb les seves 10 tones de pes, s’ha convertit en el “model” en què tothom pensa quan es parla de dinosaures; la medalla de plata se l’emporta l’Apatosaure (o Brontosaure), amb 24 metres de llargada i 35 tones de pes. Però la medalla d’or, i amb diferència, és per al Braquiosaure el qual, amb els seus 24 metres de llargada, 12 metres d’alt i 80 tones de pes, és el dinosaure més gran dels que se’n conserva un esquelet complet.

Esquelet de Braquiosaure exposat al Humbolt Museum de Berlin

Altres dinosaures del Juràssic que s’han fet famosos són l’Estegosaure, el Megalosaure, l’Al·losaure, el Ceratosaure, el Camptosaure, el Escelidosaure... Per aquesta raó, la relació reciproca Dinosaures=Juràssic és gairebé automàtica, tot i que ja havia dinosaures al Triàsic i van continuar havent-hi també al Cretaci.

Tal i com dèiem al principi, les primeres troballes d’ossos d’aquests grans rèptils (i d’altres vertebrats moderns com els mamuts) s’interpretaven com a pertanyents a gegants o a enormes monstres, fins que al segle XVIII va aparèixer Georges Cuvier (1769-1832). Aquest home, pare de la Paleontologia, fou el primer a identificar correctament uns maxil·lars, trobats a la localitat holandesa de Maastrich, com a pertanyents a un rèptil marí que ell va anomenar Mosasaurus. També va identificar el primer rèptil volador al qual li va posar el nom de Pterodactyl.

Mosasaure (fossils-archeology.wikia.com)

Pterosaure (gopixpic.com)

Mary Anning, una noia que a principis del segle XIX es guanyava la vida venent fòssils als turistes curiosos, va desenterrar, amb l’ajut del seu germà, les restes del primer Ictiosaurus i també del primer Plesiosaurus, dos rèptils marins, als penya-segats de Lyme Regis, al sud d’Anglaterra.

Ictiosaure (avph.com.br)

Plesiosaure (reddit.com)

Però tots aquests rèptils, malgrat el seu aspecte, no són pas dinosaures perquè els dinosaures van ser animals exclusivament terrestres. El descobriment del primer dinosaure fou degut al metge i paleontòleg aficionat Gideon A. Mantell (1790-1852) qui, juntament amb la seva esposa Mary Ann Woodhouse, va reunir una bona col·lecció d’ossos procedents de les pedreres de Tilgate Forest a Sussex (Anglaterra) pertanyents al dinosaure que ell mateix va anomenar Iguanodon l’any 1825. L’escultor Benjamin Waterhouse Hawkins va reconstruir-lo l’any 1854, basant-se en dibuixos fets pel propi Mantell, per a ser exposat al pavelló del Crystal Palace, als afores de Londres.

Gideon Mantell i Mary Anning

Reconstrucció de Waterhouse de l'Iguanodon (nhm.ac.uk)

Després de l’Iguanodon vindran els descobriments del Megalosaurus, de l’Hylaeosaurus, del Plateosaurus, el Cladeidon, el Cetiosaurus... Va ser Richard Owen (1804-1892), un cirurgià especialista en anatomia comparada, qui va reunir, l’any 1841, tots aquests rèptils sota la denominació comuna de “dinosaures”, mot que prové de la unió de les paraules gregues deinos (terrible) i sauros (llangardaix o rèptil en sentit general), basant-se en diverses característiques pròpies de la seva anatomia com són les extremitats col·locades sota el cos (com els mamífers) i no als costats (típic dels rèptils més arcaics).

Georges Cuvier i Richard Owen

Posició de les extremitats en rèptils arcaics i dinosaures

Segurament que aquesta locomoció millorada va ser la causa que els dinosaures augmentessin de mida i ocupessin ràpidament tots els nínxols ecològics ja que molts d’ells podien adoptar la postura plenament bípeda i córrer a gran velocitat. Tot això ho van fer en detriment dels rèptils mamiferoides, anomenats així no pas per les seves glàndules mamàries (que no tenien), sinó per la forma de la mandíbula inferior i pel tipus de dents semblants a les dels mamífers moderns. Aquesta mena de mamífers primitius, que essent petits com musaranyes, van passar pel Mesozoic sense pena ni glòria... però van passar.

Reconstrucció d'un Fruitafossor, un petit mamífer del Juràssic (wikipedia.org)

Després d’aquest incís direm que, a partir del 1877 va augmentar molt el nombre d’exemplars de dinosaures descoberts, sobretot a l’oest americà i arran de la competició tristament coneguda com la “Guerra dels Ossos”, una mena de “febre del dinosaure” protagonitzada per dos nord-americans, paleontòlegs i fanàtics col·leccionistes de fòssils, molt rics i molt ambiciosos: Edward D. Cope (1840-1897) i Othniel C. Marsh (1831-1899).

Edward D. Cope i Othniel C. Marsh

En poc més d’una dècada, Cope i Marsh, això sí amb l’ajut de tot un exèrcit de col·laboradors i treballadors a sou, van descobrir un munt de noves espècies de dinosaures entre les quals es troben els famosos Al·losaure, Diplodocus, Estegosaure... L’escenari d’aquesta batalla paleontològica fou sobretot el turó de Como Bluff (Wyoming) on en aquell moment s’estava construint la línia fèrria transcontinental de la Union Pacific Railroad. Es pot dir que la “Guerra del Ossos” la va guanyar clarament Marsh, però la lluita entre aquests dos homes no es va aturar aquí sinó que va continuar al llarg dels següents anys, atacant-se i desacreditant-se mútuament a través d’articles als diaris. Tots dos van morir mig arruïnats a les acaballes del segle XIX, en tan sols dos anys de diferència.

Tota aquesta rivalitat, amb males praxis incloses, va servir per obrir de bat a bat les portes a una altra manera de fer paleontologia, amb grans expedicions on es posaven en pràctica nous mètodes de protecció i transport dels fòssils, amb guix, tela de sac i venes d’arpillera, tècniques que encara s’utilitzen avui dia. A més amb tot aquest material es van poden muntar uns quants esquelets complets de dinosaures que van ser l’atractiu principal de molts museus de ciències naturals d’arreu del món. Amb el temps, als jaciments de dinosaures d’Europa i Estats Units s’hi van afegir d’altres situats al desert del Gobi (Mongòlia), a l’Àfrica, a la Xina, a l’Índia, a l’Argentina i, salvant les distàncies, també a casa nostra.

La rèplica del Triceratops de Sabadell

Com a nota curiosa podem dir que la rèplica del Triceratops del Cretaci superior, que ara es torna a exhibir a la seu de l’Institut Català de Paleontologia de Sabadell, es va comprar l’any 1982 i va ser l’exemplar estrella d’una exposició sobre dinosaures organitzada amb motiu del centenari de la mort de Charles Darwin, però no es va mostrar al públic permanentment fins l’any 1986. El més curiós del cas és que l’original d’aquesta rèplica es va muntar a Nova York l’any 1923 a partir d’ossos de sis individus diferents trobats per Sternberg i Brown (continuadors de la tasca de Cope i Marsh) a Wyoming uns anys abans. D’aquest desafortunat “original” es van fer diverses còpies, però es sospita que en la reconstrucció es van barrejar ossos de dues espècies diferents! Per aquesta raó la rèplica del Triceratops, la qual ja s’havia convertit en una icona de la ciutat de Sabadell, va ser retirada l’any 2009 en ésser considerada “poc científica” i substituïda per la rèplica del nostre Titanosaure dels Pirineus, també del Cretaci superior.

Reconstrucció del Titanosaure

L’augment en el nombre d’exemplars trobats va servir també perquè els paleontòlegs s’adonessin que la categoria “dinosauria”, proposada per Richard Owen, en realitat englobava dos grups de rèptils prou diferents. Basant-se en la forma dels ossos del maluc es van diferenciar dos ordres: Saurisquis (maluc de rèptil) i Ornitisquis (maluc d’ocell). Per aquesta raó s’hauria intentat desterrar la denominació comuna “dinosaures” de la terminologia científica, però aquest terme ja s’havia fet tan popular que fins i tot era utilitzat pels propis científics, així que avui la categoria “dinosauria” ha passat a ser un superordre.

Diferències entre saurisquis i ornitisquis

Només direm que, a grans trets, dins l’ordre dels Saurisquis es diferencien els Teròpodes i els Sauròpodes, i dins l’ordre dels Ornitisquis es diferencien els Estegosaures, els Anquilosaures, els Ceratosaures i els Ornitòpodes. Curiosament quasi tots els dinosaures foren animals herbívors, excepte els anomenats Teròpodes Carnosaures, però això no vol dir que no fossin ferotges defensors dels seus interessos.

Un oviràptor protegint el seu niu dels depredadors (obra de Luís V. Rey que s’exhibeix a l’exposició “L’eclosió del passat: ous i cries de dinosaures” )

Però... com i quan van aparèixer els grans rèptils, en general, i els dinosaures en particular? Eren de sang freda o calenta? Segur que van desaparèixer sense deixar ni rastre? Tot això, i més, al següent capítol d’aquesta història, on per respondre a aquestes preguntes... haurem de tornar a parlar del Triàsic!!!.

Si voleu veure el següent capítol, cliqueu aquí.