Joaquim Guillén: PROVES DE LA PRIMERA GRAN GLACIACIÓ PLEISTOCENA. EL GÈNERE VILLANYIA A LA PENÍNSULA IBÈRICA.

Els petits rosegadors, i en concret els de la família Arvicolidae, són considerats importants marcadors biocronològics pel Pliocè i Pleistocè i han estat àmpliament estudiats. En aquest sentit considerem important la primera troballa a la península Ibèrica de l’espècie d’arvícola Villanyia exilis que hem donat a conèixer a la Revista del Institut Català de Mineralogia, Gemmologia i Paleontologia. La determinació es basa en dues dents, molars primeres inferiors i procedeixen del jaciment càrstic de Canal Negre 1 en el massís del Garraf. La referència bibliogràfica és:

Guillén, J., 2014; Primer registre del gènere Villanyia, Kretzoi, 1956 (Mammalia, Arvicolidae) a la península Ibèrica. Comunicats, 5(38/39): 40-45.

Molars primeres inferiors de Villanyia exilis de CN1. Escala gràfica 2 mil·límetres.

Les espècies del gènere Villanyia es caracteritzen per ser de talla petita respecte d’altres Arvicolidae com Mimomys o Borsodia. L’espècie Villanyia exilis és molt escassa en el registre fòssil europeu però s’ha trobat a diverses localitats del centre i nord d’Europa. Les seves característiques morfològiques són molt arcaiques, amb una línia sinuosa simple, esmalt gruixut, plec mimomià sempre present i sense ciment en els angles entrants. La variabilitat de V. exilis és important i s’han proposat diverses espècies totes elles molt properes morfològicament (veure Terzea, 1991 i Mayhew, 2009). A Europa occidental el registre era molt dubtós i quasi inexistent, ja que sols s’havia documentat amb reserves als jaciments de Perrier Etouaires (França) i de Rivoli Veronese (Itàlia).

Referències a Europa de V. exilis o properes (cf. o aff.): [1] CN1, [2] Kozarnika Cave, [3] Rivoli Veronese, [4] Perrier Etouaires, [5] Mokrá 1, [6] Villány 5, [7] Kadzielnia, [8] Kamyk, [9] Betfia 13, [10] Korotoyak 2, [11] Rebielice Krolewskie, [12] Kielniki 3B, [13] Vcelare 3B/1, [14] Plesivec, [15] Osztramos 3, [16] Akkoulaevo.

El valor de la troballa és doble. Com a marcador paleobiològic és un indicador d’ambients freds donat que es troba associat amb Lemmus a centre Europa. Tot i que és un gènere fòssil, les similituds morfològiques fan que es consideri hauria presentat relacions de comportament amb el gènere Ellobius, petits Cricetinae de costums excavadores i que habiten praderies obertes, fredes i a altituds elevades. Com a marcador cronològic V. exilis caracteritza el Vil·lanyià i tot el Vil·lafranquià, és a dir, entre els 3,2-0,9 Ma. Tenint en compte que les troballes de V. exilis més properes a Canal Negre 1 són a Perrier Les Étoires i a Rivoli Veronese situades entre les zones de mamífers del Neogen MN16b i principis de la MN17 respectivament, tot sembla indicar que la entrada de V. exilis a la península Ibèrica es produiria entre els 2,4-2,6 Ma tot coincidint amb una primera glaciació en la transició del Pliocè al Pleistocè que es denomina Pretiglià, i com a Biber tot utilitzant denominació antiga. Fa pocs anys es va creure convenient canviar el convencional límit Plio-Pleistocè dels 1,8 Ma BP als 2,58 Ma BP (Executive Committee of the International Union of Geological Sciences, 2009) i incloure el Gelasià en el Pleistocè, pràcticament a tocar del límit de la inversió paleomagnètica Gauss–Matuyama. D’aquesta forma un primer moment de refredament detectat a finals del Pliocè quedava considerat com dins del Pleistocè. Així el Pliocè segueix sent caracteritzat per un període càlid i humit a Europa occidental. A partir dels 2,58 Ma BP entrem en el Pleistocè amb una primera glaciació que comportà un recanvi faunístic molt important, que autors denominen com “esdeveniment elefant i Equus”. La troballa del gènere Villanyia és, ara per ara, el millor indicador d’aquell moment a la península Ibèrica. Posteriorment, i desprès d’un període més càlid, es produirà l’entrada de faunes asiàtiques com els gèneres Soergelia, Hemitragus i Megaloceros, entre d’altres i també d’africanes amb gèneres com Megatereon i Theropithecus en un segon refredament que originaria també l’entrada del grup de rosegadors Allophaiomys a la península.

Altres referències bibliogràfiques relacionades: 

• GUILLÉN, J.; 2010. Canal Negre 1, un jaciment càrstic de vertebrats del Miocè, Pliocè i Pleistocè de Catalunya. Exploracions, 19: 7-87.
• MAYHEW, D.F. 2009a. The type material and the enamel structure of Villanyia exilis KRETZOI, 1956 (Arvicolidae, Rodentia). Acta Zoologica Cracoviensia, 52A(1-2): 81-94.
• MAYHEW, D.F. 2009b. Villanyia Kretzoi, 1956 (Mammalia, Rodentia, ARVICOLIDAE): proposed conservation of usage by designation of a neotype for the type species Villanyia exilis Kretzoi, 1956. Bulletin of Zoological Nomenclature, Case 3483, 66(2): 159-163.
• TERZEA, E. 1991. Le genre Villanyia Kretzoi dans le Pléistocène inférieur de Betfia-XIII (Dép. de Bihor, Roumanie). Travaux Institute Spéologie "Émile Racovitza", 30: 89-105.

Paraules clau: Paleontologia, Pleistocè inferior, Vil·lafranquià, Vil·lanyià, Península Ibèrica, Garraf, Canal Negre 1, Arvicolidae, Villanyia.

Article de Joaquim Guillén