Mn. Francesc Nicolau: QUÈ CAL FER AMB LES AIGÜES RESIDUALS?

Un article aparegut a la revista Nature de l’any 2013 s’ha tornat a publicar a Investigación y Ciencia del passat mes de març. Per què aquesta repetició en una altra revista? Molt senzill: es tracta d’un tema de molt interès. I interès del pràctic; afecta a la nostra vida humana i és bo que s’en parli i que s’hi faci alguna cosa. Per això cal donar-lo a conèixer i que nosaltres també n’exposéssim un resum.

Tanc de sedimentació primària en una planta rural (www.wikipedia.org)

L’autora de l’article és Blanca Jiménez Cisneros, que treballa al Secretariat del programa Hidrològic Internacional de la Unesco i a la Divisió de Ciències de l’Aigua, i diu en l’article que els responsables de la gestió hídrica al món encara no són conscients del potencial que tenen les aigües residuals (que són les que llancem després de rentar-nos o fer-ne l’ús que sigui). Com tots sabeu, molts agricultors encara les fan servir per regar. Però caldria abans fer-hi algun tractament cosa que en algun lloc es fa (però nom són gaires els que ja tenen les instal·lacions). Hi ha molts que hi tenen aprensió, per la por que transmetin malalties, i per això les menystenen.

Blanca Jiménez Cisneros (www.comunicacion.amc.edu.mx)

L’autora de l’article exposa els resultats de l’enquesta que, a escala internacional, va fer l’equip de T. Sato de la universitat de Tottori. Estudiaren 181 països i es trobaren amb el resultat que només 55 tenien dades sobre els tres punts que es presentaren: origen, tractament, i reutilitzacióde les aigües residuals; 57 no tenien cap mena d’informació recollida. Claríssimament a la majoria de llocs no s’han plantejat la qüestió del seu aprofitament. No es considera el valor que encara té l’aigua, per residual que sigui. Ella és també un bé renovable.

Els agricultors que en fan ús en alguns llocs han aconseguit tres (i alguns quatre) collites a l’any, mentre que amb l’aigua de pluja només hi ha una collita anual. Sabem que aquestes aigües són riques en nitrògen i fòsfor, a més de residus orgànics, cosa que enriqueix els terrenys i n’augmenta la productivitat. Això sol ja és raó suficient per a motivar-ne la reutilització. No podem oblidar que les reserves de fòsfor mundials s’estan esgotant, i tan important com és per la vida!

Hem de dir, a més, que la (poca) reutilització que ara se’n fa, sovint es fa de manera inadequada. Cert que els països rics, en un 70%  l’han tractada convenientment abans de fer-ne ús, però en els estats pobres només arriben a un 8% els que ho fan com cal. El tractament adequat avui dia, diu l’autora de l’article, es pot fer de manera bastant barata i és suficient. Això fa que fer-ho sigui, fins i tot, rendible a escala local. I hi afegeix que no tan sols l’agricultura sinó també les ciutats es poden beneficiar de l’aigua usada, si s’hi ha fet el tractament que cal. El que convé, diu l’article, és que es posi a l’abast la informació pertinent per a poder posar tot això en pràctica... I nosaltres hi afegirem: Déu faci que els governs de les nacions se’n vagin responsabilitzant!

Com a nota curiosa direm que l’escriptor francès Victor Hugo (1802-1885), en la seva obra Els Miserables publicada l’any 1862, a la cinquena part del llibre segon (L’intestí del Leviatan), capitol I (La terra empobrida per la mar), l’autor fa una extensa disgressió sobre la bogeria que representa llançar al mar els residus orgànics, quan aquests es podríen reciclar com a adob, tal i com feien els xinesos, i així no caldría anar a buscar el “guano” tant lluny... sembla que encara no hem aprés la lliçó.