Isabel Benet: LES MINES DE CARBÓ DEL CATLLARÀS (III): sector "del Castell"

El darrer itinerari per les mines del Catllaràs, ens porta a conèixer el vessant més oriental d’aquesta serra, allà on les escates encavalcants mesozoiques es posen en contacte amb els materials eocens de la conca d’avantpaís, en el que hem anomenat sector “del Castell”,  ja que fa referència al Castell de Lillet, les restes del qual es troben al capdamunt d’una espectacular roca isolada. Malgrat que al llarg d’aquest itinerari només veurem una nova mina, aquesta ruta, com es veurà, té molts altres al·licients.

Roca al capdamunt de la qual s'alça el Castell de Lillet o de la Vila

Esquema de l'itinerari extret del mapa Catllaràs-Picancel, ed.Alpina, 1:25.000

Venint de Guardiola de Berguedà, travessem la Pobla de Lillet i sortim en direcció Ripoll deixant a mà esquerra la carretera que puja al Clot del Moro i Castellar de n´Hug. Poc després ens desviem a mà dreta per una pista, un xic malmesa, per la qual creuem el riu Arija i ens enfilem cap a l’antic monestir de Santa Maria de Lillet on aparquem el cotxe i aprofitem per a visitar l’exterior del conjunt arquitectònic, construit entre le segles XI-XVI. Per a visitar l’interior s’ha de fer una reserva a l’oficina de turisme de la Pobla.

El monestir de Santa Maria de Lillet

Aquest conjunt consta de l’església romànica (s.XI) de planta de creu llatina (amb un absis i una absidiola), un claustre d’estil rústic i diverses dependències on s’hi havia allotjat una comunitat de canonges augustinians. De l’església cal destacar la portalada gòtica amb tres arquivoltes, d’arcs apuntats, les quals descansen sobre uns capitells decorats amb motius vegetals i uns personatges que podrien representar els 12 apòstols o els 24 ancians de l’Apocalipsi.

Al segle XVIII el conjunt va ser reformat i modificat en profunditat amb la reordenació del seu interior i l’obertura, al mur de ponent, d’una nova porta principal d’estil neoclàssic. Després que al 1889 el monestir quedés abandonat, el procés de degradació es va accelerar arran d’un greu incendi ocorregut durant la Guerra Civil i per això la visita al complex es fa a través d’una bastida de ferro. La talla de fusta que havia presidit l’altar major del monestir, l’anomenada Majestat de Lillet, es conserva a l’església parroquial de la Pobla.

Iniciem l’itinerari sortint per la pista, en direcció sud, cap a cal Junyent i on observem els conglomerats eocens. Poc després, a mà dreta i a tocar de la pista veiem un petit forat pel qual surt aigua. Segons el mapa es tracta de “la Mineta” però no sabem si es tracta d’una mina de carbó o una mina d’aigua ja que R. Soler i J. Oriola, al llibre Relleu fotogràfic de les mines del Berguedà (1997), no l’esmenten.

Seguim per la pista pujant suaument per la vall del Rec de Junyent fins a una cruïlla. Prenem la desviació que puja a mà dreta en direcció al Castell de Lillet o de la Vila. A mig camí d’aquesta pista trobem la boca mig enrunada de la mina “del Castell”.

Bocamina del Castell

L'interior de la mina

Seguim pujant tot deixant de banda el trencall a mà dreta que es dirigeix al mas de la Vila i al Castell, el qual visitarem de tornada, fins al mas de Can Serra Pigota. Abans, però, observem un bon aflorament de les argiles, gresos i conglomenrats amb els tons ataronjats característics de la fàcies garumniana.

Aspecte típic de la fàcies garumniana

Darrera de Can Serra Pigota surt un sender molt precari el qual s’enfila de dret cap a la carena de la serra homònima, tot superant el Cingle del Migdia format per les calcàries del Cretaci superior. Al capdamunt de la carena enllacem amb el PR-C 52 procedent del Castell de Lillet i pel qual retornarem al monestir. De moment seguim pujant pel Bac de l'Aigassai on trobem, a mà esquerra, una desviació marcada amb una fita de pedres i marques de pintura blava i vermella que ens indiquen l’inici del sender, força perdedor, el qual es dirigeix al Gorg de la Llaona tot trepitjant de nou les argiles de la fàcies garumniana. Aquest gorg és una sorgència tipus “bullidor” la qual dóna lloc a una petita bassa envoltada de bosc al peu del collet Roig, just al contacte de les argiles garumnianes amb les calcàries cretàciques.

El Gorg de la Llaona

Retornem pel mateix sender al camí principal i seguim pujant pel fil de la Serra Pigota fins a l’indret de Terra Negra, on enllacem amb una pista, per la qual tornem a trobar el banc d’ostrèids (Exogyra pirenaica) així com també d’altres restes d’organismes marins pertanyents al Cretaci superior (Maastrichtià). També veiem la vistosa flor blavosa de la cerverina (Catananche coerulea), planta molt estesa per les pastures de la regió mediterrània occidental.

Restes fòssils del Cretaci superior

Exemplar de cerverina

Seguim remuntant fins arribar a desembocar a la pista principal que puja al Xalet de Catllaràs i per la qual tornem a observar les argiles de la fàcies garumniana. Aquestes repeticions de la sèrie sedimentària, que anem observant al llarg de l’itinerari, són degudes a que aquest va tallant transversalment el tren d’encavalcaments.

Un cop hem arribat al xalet seguim amunt en direcció al collet Fred deixant de banda la desviació que baixa a Can Arderiu. A la següent cruïlla prenem la pista a mà esquerra en direcció al refugi d’Ardericó tot passant de nou a frec de la mina d’Arderiu, la qual ja vam visitar al llarg del primer itinerari. Anem cap a la collada d’Arderiu tenint la visió frontal del nostre proper objectiu, la Roca Forcada, on observarem els efectes de l’embestida alpina a la conca d’avantpaís.

La cara nord de la Roca Forcada

A la collada d’Arderiu es troba el contacte mecànic, per encavalcament, de les argiles garumnianes amb els gresos i conglomerats de l’Eocè inferior (Lutecià). Des d’aquest coll, a mà esquerra, s’inicia un sender marcat amb fites de pedra que s’enfila pel bosc, on afloren alguns claps de roques conglomeràtiques. A mitja pujada descobrim, amb gran sorpresa, les restes d’unes pilones i d’una barraca de pedra que no sabem si tenien relació amb l’explotació del carbó o amb l’explotació forestal.

Sortint del bosc tenim una millor visió del caràcter poligènic dels conglomerats amb còdols d’orígens molt diversos, producte de l’erosió de les serres que en aquell moment s’estaven aixecant. També observem com aquests estrats conglomeràtics estan molt verticals degut a la deformació imposada pel tren d’encavalcaments que formen la serra del Catllaràs; i és que quan un vehicle s’estavella contra un mur, aquest darrer també en rep les conseqüències del xoc.

Còdols poligènics (d'orígens variats)

La pujada al punt més alt de la Roca Forcada no té cap dificultat, excepte el darrer tram que, si es puja per l’aresta, fa una mica d’impressió.

L'aresta cimera de la Roca Forcada

Pujant al cim de la Roca Forcada. Observi's l'estratificació verticalitzada

Des del capdamunt tenim una bona vista del vessant occidental de la serra del Catllaràs, amb els masos d’Arderiu i d’Ardericó envoltats de prats. També veiem, a llevant, els Rasos de Tubau, els quals formen part del flanc nord del sinclinal de Ripoll, amb els estrats conglomeràtics cabussant suament cap al sud.

Retornem pel mateix camí fins al Xalet del Catllaràs des d’on prenem de nou el PR-C 52, marcat en groc i blanc el qual ressegueix la carena de la Serra Pigota fins a un coll des del qual podem pujar al proper Castell de Lillet o de la Vila, nom del mas que es troba just al peu de la roca on s’alça el castell.

Les restes del Castell de Lillet o de la Vila

Un plafó ens assabenta que, al 1297, Ramon d’Urtx i el seu fill Hug de Mataplana, senyors d’aquestes terres, van donar carta de poblament a tothom qui es volgués establir a l’aiguabarreig dels rius Llobregat, Rigatell i Arija, actual ubicació de la Pobla de Lillet. En aquest moment el castell va servir de refugi, en cas de conflicte, per a la gent que vivia fora de les muralles de la Pobla. En l’actualitat d’aquest castell només en resten algunes parets.

Seguim baixant pel PR fins arribar a la bonica església romànica (s.XI) de Sant Miquel de Lillet, que és l’única església de planta circular del Berguedà i que va estar vinculada al monestir de Santa Maria.

L'ermita de Sant Miquel de Lillet

Així d’aquesta manera arribem de nou al monestir, punt i final d’aquest recorregut pel vessant oriental del Catllaràs i amb el qual hem completat aquesta sèrie d’itineraris per les mines de carbó de la serra del Catllaràs, i com que aquest és el darrer article d’enguany, des d’aquí volem desitjar-vos un Feliç Any Nou!!!

NOTA: Al llibre Relleu fotogràfic de les mines del Berguedà, R. Soler i J. Oriola descriuen un grup de mines anomenades “Carmelita” (o “del Cisquet”), “del Cisquetó”, “Concepción”, i “del Rotllan”, situades a la la zona de la Canalassa, a la capçalera del Rec de Vallfogona, però sembla ser que d’aquestes mines només es conserven algunes terralleres. Una altra mina, situada prop de la font de la Tosca, anomenada mina “Montraveta”, no vam tenir temps d’esbrinar si encara és visible la seva bocamina.