Mn.Francesc Nicolau: CERTESES CIENTÍFIQUES I FE CRISTIANA (II)

Segon, i darrer, cicle de cinc conferències sobre el tema "Certeses científiques i fe cristiana", pronunciades per Mn.Francesc Nicolau els dies 19 i 26 de febrer, i 5. 12 i 19 de març de 2013 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.

1ª Conferència: LA CIÈNCIA A EUROPA S’INICIÀ PER HOMES DE FE

A l’edat antiga tenim St. Agustí que ens diu que cal tenir en compte la lògica i la raó.

Boeci havia estudiat a Atenes i és l’últim romà i el primer escolàstic; li dóna un sentit a la ciència, la qual no s’ha de menysprear.

Cassiodor s’interessa per la ciència i fou amic de St. Benet, va fer-se monjo benedictí i aplegà les obres dels grecs a partir de manuscrits, fundant un monestir, amb el seu scriptorium i els transcrigué amb lletra assequible . A Montecassino hi hagué molts copistes que conservaren les obres antigues i introduïren les àrabs. Organitza el trívium i el quadrívium.

Als inicis de l’Edat Mitjana trobem a St. Isidor, que escrigué “De rerum Natura”.

Sant Beda el Venerable, del segle VIII, es dedicà a la ciència. Ja diu que la Terra és rodona, que són circulars les òrbites dels planetes i esfèric l’Univers. Que la lluna és la que produïa les marees. La Bíblia no s’havia de prendre al peu de la lletra, pel que fa a les descripcions de la natura.

Gebert (el Papa Silvestre II) va introduir la numeració aràbiga. També s’ocupà d’astronomia. En aquells temps també hi havia hagut petits conflictes amb l’Esglèsia, com el cas de la bibliotecària Hipàtia. També el monjo Virgili, irlandès, deduí que si el món era esfèric, hi hauria persones a les antípodes, idees que foren condemnades com herètiques, ja que aquelles gents no coneixerien a Jesús i es considerava que no podia haver-ne humanitat que no el coneguí. Avui dia es Sant Virgili.

I arribem al segle XII: Pere Lombardo en “De les sentències” afirma la regularitat dels esdeveniments de la natura, base de la física; les lleis físiques es mantenien sempre iguals.

St. Albert Magne, el més gran naturalista de l’edat mitjana, amb moltes obres de tots els aspectes científics, avançant-se tres segles al seu temps. S’inicia amb el “De animalibus” la zoologia sistemàtica i ens dóna també altres tractats de ciències naturals.

St. Tomàs d’Aquino, deixeble seu, fou eminentment teòleg, però també va seguir la ciència humana.

Després d’ells: Roger Bacon, Guillem d’Ockham, Joan de Buridan i Nicolau d’Oresme aporten nous coneixements de física. Els dos primers foren franciscans, Bacon deixà un tractat d’òptica, base del que escrigué Newton. Ockham formulà el principi d’acció-reacció: la navalla d’Ockham, segons la qual la llei més senzilla és la més verdadera. Buridan estableix la teoria de l’ímpetus o inèrcia: si es llença una pedra acaba caient al terra, però és perquè hi ha una cosa que impedeix continuar el seu moviment. D’Oresme afirmà que un cos podia seguir eternament el seu moviment si no hi havia res que ho impedís.

Al segle XV que la Terra gira entorn del sol ho afirma en un tractat científic Nicolau de Cusa (1401-1464). Però, després, amb més raonament científic Nicolau Copèrnic (1474-1543) polonès, de família alemanya. El seu oncle era bisbe i es preocupà que estudiés a Cracòvia i a Bolonya. Més tard, explicà matemàtiques a Roma. També el seu oncle li aconseguí una canongia a la catedral de Frauenburg. Llegí a Aristarc de Samos, el qual havia afirmat que la Terra girava al voltant del Sol, i ja no va seguir a Ptolomeu, que la Terra era el centre de l’Univers i el Sol i els astres giravan al seu voltant (amb uns moviments complicadíssims per poder explicar aquell fet). Copèrnic el 1509 ja va escriure “De hypothesibus motuum ceolestium a se constitutis commentariolus”, i després de fer-se pregar, per por de no ser acceptat, po l’obra extensa “De revolutionibus orbium coelestium” el 1543, publicava poc abans de morir, segons la qual Terra i els altres planetes són els que giren al voltant del Sol segons òrbites circulars.

I molts més eclesiàstics contribuïren al progrés de la ciència als segles XVI i XVII. Entre els quals Bonaventura Cavalieri (1592-1647), religiós gesuat, que cultivà les matemàtiques, Athanasius Kircher (1601-80) jesuïta polifacètic que es distingí en molts camps, Jean Picard (1620-82), sacerdot fundador de l’Observatori Astronòmic de París, i el beat Niels Stenon (1631-87), anatomista, geòleg i ...bisbe.

2ª Conferència: EL CONFLICTE DE GALILEU AMB L’ESGLÉSIA CATÒLICA.

No vingué pas de no voler l’Església que la ciència s’independitzés d’ella, sinó d’un zel extremat de respecte a la Bíblia. En aquells temps, els escrits de la Biblia es tenien per certs de manera literal; avui dia es té en compte l’estil literari. Els que l’atacaren, ho feren segons el sentir i entendre de l’època i no com un atac a la ciència. Galileu era un catòlic practicant, però d’un caràcter personal un xic punxegut.

Galileu Galilei, nat a Pisa en el si d’una família benestant. Es va educar al monestir de Vallumbrosa. Als 17 anys, quan va estudiar el bàsic del seu temps, va anar a estudiar medicina (que no finalitzà) a Pàdua, i també matemàtiques i física. De tornada a casa seva va fer molts experiments, essent un gran observador; va trobar la llei del pèndol en observar l’oscil·lació d’unes làmpades. També, la de la balança hidrostàtica, -A Pisa fou professor de matemàtiques durant tres anys, i marxar després a Pàdua, motivat per topades degudes al seu caràcter. En aquella ciutat ensenyà durant 18 anys, amb un caràcter més suavitzat i un estil d’ensenyament diferent.

Aristòtil afirmava que els cossos queien amb velocitats diferents segons el pes, però Galileu demostrà que els cossos queien tots a la mateixa velocitat al buit i la diferència observada a l’aire era deguda a la resistència que hi produeix.

Va anar guanyant molt de prestigi amb el temps i arribà a ser matemàtic del duc de Toscana. Un tal Porta havia descobert que si es posaven convenientment dues lents d’augment s’obtenia un efecte multiplicatiu. A partir d’aquest efecte es fabrica un “occhiale” de 30 augments i observa els astres ; va veure les muntanyes de la Lluna, les estrelles de la Via Làctia, els satèl·lits de Júpiter, les taques solars que giraven juntament amb ell (fet que abans havia estat observat per un jesuïta alemany), les fases de Venus (similars a les de la Lluna). Inicia el mètode hipotètico-deductiu i publica totes aquelles observacions a “Sidereus nuncius”. Va ser rebut pel Papa i nomenat membre de l’Acadèmia dei Lincei. Ludovico della Collombe afirmava que la teoria de Copèrnic era falsa i herètica. El 1611 escriu al P. Clavio i a Bellarmino dient que allò anava contra la ciència, la qual podia contradir expressions de la Bíblia, defensant l’heliocentrisme copernicà. A petició de la mare del Duc escriu una carta on afirma que la Bíblia podia tenir contradiccions aparents i que l’Esperit Sant ens diu com es va al Cel i no com van els cels. Això provocà una reacció dels teòlegs de la Inquisició.

Hi hagué dues etapes en el conflicte amb l’Església: el 1616 una comissió de 6 teòlegs considera fals l’heliocentrisme de les propostes de Galileu. Encarreguen a Bellarmino examinar-ho i ha d’avisar Galileu, el qual accepta la monició, ja que primer havia de demostrar que la Terra girava al voltant del Sol i no poguer fer-ho, havia de guardar silenci. Però el 1623 publica “Il Saggiatore” i el 1632 el “Dialogo sopra i due massimi sistemi del mondo”. En aquesta darrera, de fàcil literatura, tres personatges: Salviati (favorable a l’heliocentrisme), Simplicio (aristotèlic) i Sagredo (home del poble que els acull), dialoguen en quatre jornades i acaba guanyant Salviati. De l’imprimatur no féu cas d’algunes advertències. El Papa va ser avisat que havia desobeït Bellarmino i que Simplicio era el propi Papa. Se li obre un nou procés a Roma, residint al palau de l’ambaixador de Toscana. La causa del judici fou el d’haver trencat el silenci imposat per Bellarmino; el 22 de juny de 1633 s’ha de retractar i es condemnat a arrest domiciliari a Roma. Finalment, es retira a la villa d’Arcetri i el 1638 publica “Discorsi e dimostrazione matematiche intorno a due nove scienze”, la seva obra científica més important. Alla va morir, ajudat pels Pares Escolapis, fidel a l’Església.

Fou condemnat sobretot per haver desobeït. I els teòlegs es basaven en la interpretació literal de la Bíblia (Josué havia aturat el sol...). Els enemics de l’Església s’hi ha rabejat i ben injustament. Però la realitat d’aleshores era que no hi havia cap prova observacional de l’heliocentrisme. Vénen molt més tard: el 1789 James Bradley descobreix l’aberració de la llum si la Terra gira al voltant del Sol, la llum de l’estrella es veurà una deumil·lèsima desviada i l’estrella descriurà una el·lipse de 23”, cosa que es pogué observar; i el 1858 Friedrich Bessel detectà la primera paral·laxi d’una estrella. I l’Església rehabilità Galileu: Benet XIV en 1757 suprimeix la condemna del moviment de la Terra (amb el moviment del pèndol es demostrà el moviment de la Terra en si mateixa: la Terra gira, però el Pèndol es manté constant); el 1835 Gregori XVI anul·la la sentència; i el 1992 Joan Pau II li restableix tota l’honra.

  

3ª Conferència: DARWIN: L’EVOLUCIÓ BIOLÒGICA. DOCTRINA DE L’ESGLÉSIA SOBRE L’EVOLUCIONISME.

A partir del segle XVII la ciència va mostrant que la interpretació literal de certs passatges de la Bíblia es insostenible.

L’edat de la Terra és molt més alta del que es deduiria dels llibres sagrats. Niels Stenon, metge danès d’origen protestant, anà a Roma, es féu catòlic i va ordenar-se capellà. Va tornar al seu país com a bisbe. Fou beatificat per Joan Pau II. Va fer un estudi geològic (1669) segons el qual, entre d’altres temes, va tractar sobre els fòssils com a éssers del passat, dels quals es deduïa que la Terra podria tenir més anys que els que es desprenien dels relats bíblics. El comte de Buffon va escriure una història natural (1749) molt extensa; va dividir la història de la Terra en sis grans períodes amb una duració llarga de temps.

Al segle XVIII les teories sobre la formació del nostre planeta es dividien entre les escoles plutonista, neptunista i catastrofista. La primera d’elles, amb Hutton, diu que les roques s’han format pels volcans i el foc intern de la Terra. La neptunista, amb Werner, les roques han estat originades per l’aigua. La catastrofista, amb Cuvier, assenyala que les muntanyes i els estrats han estat originades per grans catàstrofes. Totes tres elles tenien una part de raó.

Al segle XIX, Charles Lyell afirmava que la Terra havia anat evolucionant lentament i els estrats la representació d’una llarguíssima història. Aquest autor va influir molt en Darwin.

Charles Darwin va començar a estudiar medicina, la qual abandonà pels estudis eclesiàstics que tampoc va concloure. Un dels seus professor el recomanà en el viatge del vaixell Beagle pel voltant del món com a naturalista. A les Galàpagos, cada illa tenia la seva fauna i flora semblant, però no igual, i també diferent de l’americana. Tal era el cas dels ocells pinsans. D’aquesta observació va intuir que l’aïllament produïa canvis. Quan va tornar d’aquell viatge, ja tenia la idea de l’evolució. Tot el material que havia enviat, l’havia recollit amb gran precisió, cosa que li permeté fer i publicar la descripció del viatge. Però el llibre de l’evolució (On the origin of species) no ho feu fins el 1859. Un sector de lectors veieren en aquell llibre un atac contra la religió cristiana.

Lamarck, abans havia intuït que podia haver evolució segons al transmissió de les habilitats adquirides a la descendència (el que s’ha comprovat que era fals). Darwin va trobar arguments per a la seva teoria de l’evolució dels vivents, que basa principalment en la lluita per la supervivència, la competència, la qual provoca una selecció natural, amb la supervivència dels més aptes. També va veure que els animals actuals eren semblants als fòssils, però no iguals. En ambients similars, hi trobem organismes similars. L’aïllament dels essers, també produïa canvis. En quant als caràcters adquirits, no li donà gran importància, però els fills podien adquirir els caràcters dels pares. Al final del seu llibre es veu creient, ja que afirma que la vida fou alenada pel Creador.

Un dels seguidors de Darwin Th. Huxley publicà (1863) “Man’s place in nature”, on l’home es considera un animal més a la Natura. Una disputa amb el bisbe Wilbeforce, sobre l’origen de l’home, fou molt violenta.

Darwin aplica la seva teoria a l’home en The Descent on Man (1871), on suposa que procedeix d’un antropomorf, però diferent dels actuals. L’hom tenia una homologia d’òrgans amb els de qualsevol mamífer. Tampoc hi ha diferències amb el desenvolupament embrionari. Els òrgans vestigials de l’home (com l’apèndix) eren operatius amb altres organismes. Darwin passà de creient convençut a no creient en el Déu de la Bíblia (se li havien explicada al peu de la lletra) i, d’aquí, a agnòstic declarat, però alhora també dubtós d’aquest agnosticisme, però no s’oposà mai amb la seva teoria a la fe en un Déu creador.

La teoria darwinista falla en els caràcters adquirits. La teoria evolucionista va rebent després noves precisions. Falla en els caràcters adquirits, ja que el 1895 August Weismann demostra que els aquells no es transmeten als descendents, després de tallar la cua a 23 generacions de ratolins. El 1903 Hugo de Vries descobreix les mutacions espontànies. El 1929 Ronald Fischer crea la genètica de les poblacions i acaba estructurant-se la “Teoria sintètica de l’evolució” per Th Dobzhansky, J. Huxley, G. Simpson i E. Mayr. Però encara hi resten interrogants com exposa Pierre P. Grassé.

Va haver-hi bisbes que van declarar heretge a Darwin, però la jerarquia eclesiàstica no es va pronunciar al respecte, a excepció d’un sínode d’Alemanya, i tampoc ha condemnat la teoria evolucionista. Pius XII ho diu a l’encíclica “Humani Generis”, en tant que no ataqui la providència divina. Joan Pau II, en un discurs el 1996 a l’Acadèmia de Ciències, diu que és més que una hipòtesi i, per tant, una teoria ben científica. L’ànima espiritual vindria de Déu i no procediria de la mera matèria. El 2009 una comissió de teòlegs va arribar a la conclusió que aquestes teories no eren incompatibles amb la Bíblia. Hi ha teòlegs protestants que encara no l’admeten, creacionistes, sobretot americans, que interpreten molt al peu de la lletra la Bíblia.

4ª Conferència: l’ORIGEN DEL COSMOS I DE LA VIDA. QUÈ HI DIUEN LA CIÈNCIA I LA FE CATÒLICA.

La teoria evolucionista actual pressuposa que la vida s’originà de forma espontània. És això compaginable amb la fe cristiana? Sí, si s’entén bé el concepte de creació, però s’ha d’afegir que la ciència encara no ho ha demostrat.

Va ser A. Oparin el primer que va idea una teoria científica sobre el tema (1936) i després s’hi afegiren més precisions, com les del nostre Joan Oró (1923-2004). La Paleontologia hi està d’acord, perquè efectivament l’ordre de l’aparició dels vivents és el que diu Oparin: fa uns 3.800 milions d’anys (m. a.)hi ha uns primers indicis que ja es fan segurs ara en fa 3.500 m. a., com ara els estromatòlits (formacions degudes a vida microbiana). Fa uns 2.500 m. a. Ja tenim fòssils de cèl·lules procariotes i, cap els 1.500 m. a. abans d’ara, de les que clarament són eucariotes. Fa 560 m. a. ja n’hi ha d’éssers pluricel·lulars i segueix després tota l’evolució que ja sabem.

L’origen de l’Univers: teoria del Big bang. Té tota una història. Einstein (1917) estableix, després de la relativitat general l’equació que ha de complir un Univers estable, posant-hi la constant cosmològica perquè hi hagi l’equilibri. Però Friedman (1927) fa notar que aquella constant podria ser nul·la i que l’Univers fos inestable: en contracció o en expansió, cosa que recull Lemaître (1927), afirmant que podria trobar-se en expansió provinent d’un àtom primitiu que fos el conjunt de tota la matèria primitiva condensada, cosa que Hubble (1929) ratificà com a molt probable a partir de les observacions que havia fet de 200 galàxies: totes s’expandien a una velocitat proporcional a la seva distàcia. El fet és que el cosmos s’expandeix uniformement com un globus.

Gamow (1952), s’entusiasma amb aquestes idees i afirma que una matèria totalment uniforme en un principi hauria format partícules elementals i àtoms d’hidrogen. Amb l’estudi de les estrelles, coneix com es formà la Terra i els elements que la componen, els quals provenen de la matèria estel·lar formada a partir de reaccions nuclears en el cor de les estrelles que esclataren (supernoves). Hi ha qui el consideren autor de la teoria del Big bang (nom encunyat per Fred Hoyle).

Penzias i Wilson, el 1964, amb un radiotelescopi van estudiar totes les ones del cosmos i van trobar-se amb la sorpresa que el fons còsmic emetia una radiació debilíssima de temperatura d’uns -270ºC (prop 0ºK), que era el que  Gamow havia predit, però calculant el seu valor a l’entorn de 17ºK, quantitat derivada de l’edat d’entre 2 i 3 mil milions d’anys que llavors se li donava a l’Univers i que ara se sap que és de 13.700 milions d’anys.

Smoot va deduir el 1992 que hi hauria petites variacions d’aquestes radiacions, a partir d’unes diferències de milionèsimes de grau (quantitat no mesurable des de la Terra). Amb l’ajut de la NASA, es posà un satèl·lit en òrbita i va trobar aquestes diferències de temperatura cap el 2006, de poques desenes de milionèsimes de grau, com havia previst.

Hi ha una acceptació molt general avui dia d’aquesta teoria. Però també s’idearen alternatives:

(A)- Estat estacionari, amb Fred Hoyle (expansió de l’Univers sense un Big bang),i  amb Th. Gold i H. Bondi (amb un naixement continuat de matèria).

(B)- Univers polsant, amb expansions i contraccións (E. Lipschitz i S. Khalanikov).

(C)- Fluctuació negativa o positiva del vacuum còsmic (E Tryon).

(D)- Gravetat quàntica (S. Hawking) seria suficient per explicar l’existència de l’Univers.

Cap d’elles, però, sense cap prova observacional i amb inconvenients d’ordre científic.

El principi antròpic dèbil, R. Dicke (1961) fa notar el detall que lleis i constants físiques tenen uns valors que si fossin diferents, no s’hauria pogut formar el Cosmos fins a la vida. El principi antròpic fort, de B. Carter, 1974, també fa pensar, ja que diu que l’Univers està condicionant l’existència de la vida humana.

La teoria del multivers d’A.D. Linde (1983), basant-se en J. Wheeler, és inconsistent, ja que s’afirma que el nostre Univers és un dels infinits universos que hi ha en existència. És una de tantes teories per no dir que l’Univers està fet amb Intel·ligència. I si el món no està construït a l’atzar cal pensar en un Creador (Jean Guitton: “a la Creació hi ha un gran ordre superior que ho regula i totes les constants i comportaments passen a tot arreu”).

L’Església no s’ha pronunciat sobre el Big bang, però es ben clar que no hi ha cap oposició amb el dogma catòlic, tenint en compte el gènere literari del Genesi.

5ª Conferència: ELS CIENTÍFICS I LA RELIGIÓ CRISTIANA

Molts científics de primera fila creuen en Déu. Grans físics estan oberts a la trascendència

La postura actual dels científics respecte de la fe cristiana ha estat objecte d’enquestes. El 1928 “Le Figaro”, ens diu el P. Udías, va fer una enquesta a científics i 45 respongueren que no hi ha cap oposició entre fe i ciència (no se’ls preguntà sobre la seva fe en l’existència de Déu).

A la pregunta feta el 1916 a un miler de científics de Nord Amèrica sobre la seva creença, s’havia obtingut en les respostes que 41,8%, eren creients, 16,7% agnòstics i 41,5% no creients. Es repetí l’enquesta el 1996 per Larson i el resultat fou de 39,3% creients, 14,5% agnòstics i 43,3% no creients; aquests resultats no foren iguals, però semblants.

Per la Generalitat de Catalunya també es féu la pregunta el 1992 i s’obtingué un 38% creients, 33% agnòstics i 16% ateus. Es evident que a Catalunya hi ha més agnòstics que ateus. La ciència no apartaria de la fe. L’ambient social d’avui dia és el de viure apartats de la religió, segurament per no haver-n´hi cap d’oficial, es a dir cap de la societat en general.

El creixement espectacular de la ciència al segle XX es deu a científics creients. Ho diuen els llibres de:

 (A) Neville Mott (1991) que parla de 15, entre ells John Eccles, premi Nobel de medicina (neurologia) que ha vist la complicació del cervell, fins a tal punt que fa difícil de creure que sigui casual. La física quàntica permet que les connexions nervioses actuïn amb llibertat i, per tant, no hagi determinació.

(B) J. Delumeau (1989) en cita 19 de francesos. Ciència i fe no s’exclouen ni contradiuen. Le Pichon, geòleg, s’ha vist obrir-se a l’adoració durant les observacions científiques.

(C) Schidal (2007), autor anglès que recull el testimoniatge de 12, entre els quals Pauline Rudd, Jane Goodall i Fr. Collins (cap del projecte del genoma humà). Rudd afirma que l’univers  és una expressió de l’amor de Déu. Goodall admirà la vida i veu la dimensió espiritual de la vida i li troba sentit.

Cal subratllar el testimoniatge de Mn. Lemaître, de nacionalitat belga, iniciador de la teoria del Big bang; fou tota la vida científic i creient.

Des del segle XIII fins al XIX a Europa gairebé tots els científics d’anomenada van ser eclesiàstics. Com Sant Albert Magne (dominic), de qui la ciència actual no prescindeix d’ell i que va fer arribar les ciències naturals a un nivell tres-cents anys per endavant dels seu temps. Nicolau Copèrnic (canonge i bisbe accidental de Frauenburg). Athanasius Kircher, jesuïta, molt obert a totes les ciències i que tingué una gran influència en els seus acòlits, ja que creà escola. Jean Picard, sacerdot i director de l’observatori de París. Beat Niels Stenon bisbe, metge i geòleg.

En aquells segles també hi hagué creients qualificats, com Isaac Newton (que va escriure un tractat sobre l’apocalipsi de Sant Joan). André-Marie Ampère, de vida molt desgraciada i que la fe va ajudar a superar i no deixar la ciència; coneixia el Kempis de memòria. Michael Faraday, que portà una vida molt modesta. James C. Maxwell, que lligà magnetisme i electricitat, composà oracions. Lord Kelvin, afirma que a través de la ciència es troba un gran ajut per creure en Déu.

I al segle XX: Marie Curie (la seva vida i mort foren molt cristianes). Max Planck, raó suprema d’ordre físic, s’identifica fe i religió: “hem d’anar cap a Déu”. Werner Heisenberg, a qui mai li havia estat possible rebutjar el fet religiós. Erwin Schrödinger: “la ciència no pot destruir l’esperit”; “esperit, fe i raó, formen un de sol”. Georges Lemaître, a qui s’ha mencionat més amunt.

Einstein mereix una consideració a part. Es diu que no era creient, però això no és pas veritat del tot. Era de caràcter retret i molt sobre d’ell mateix. De família jueva, però no practicant, a l’escola li ensenyaren la bíblia de manera literal, de manera que, als 12-13 anys renuncià a la fe de Déu de la Bíblia (ell diu que per no entendre com podien encabir tots els animals dins de l’arca de Noé). Però, anys després, tornà a pensar en la religió, segons testimoni personal. Quan tenia 51 anys va pensar que el sentiment religiós còsmic és un motius més alt i noble que la seva investigació científica. En el temps de materialisme, els únics religiosos són els investigadors científics. En les lleis de l’univers es manifesta un esperit que l’ha creat. El Senyor Déu es subtil, però no malèvol: les lleis de l’univers són costoses de trobar, però alhora són senzilles. Strauss, col·laborador seu deia que, quan una lleis era senzilla, era la veritable. Per ell Déu seria una mena de Déu d’Spinoza, si bé va evolucionar en aquesta idea, per ser la força inherent del Cosmos. La ciència només afirma allò que és; i fora del seu camp, es necessiten altres tipus de saber. Mostrà la fe en un Esperit causant de l’harmonia de l’univers, que no ha deixat les coses a l’atzar: “Déu no juga als daus”, i digué en una ocasió: “La ciència sense religió és coixa i la religió sense la ciència és cega”.