Isabel Benet: EL CASTELL D'ERAMPRUNYÀ

Seguint la línia de l’anterior itinerari pels voltants de Martorell, ara ens desplacem cap a l’extrem sud-oriental del Massís de Garraf per tal de visitar un altre castell de frontera: el castell d’Eramprunyà, bastit damunt un vistós penya-segat de conglomerats i sorrenques vermelles de la fàcies Buntsandstein.

En aquest sector els afloraments del Triàsic formen una estreta franja que va des de Martorell fins a Gavà, paral·lela a la vall del Llobregat, entre el sòcol paleozoic i els materials carbonatats del Juràssic i del Cretaci els quals constitueixen el cos principal del Massís de Garraf el qual està solcat per un sistema de fractures que s’entrecreuen donant al massís l’aspecte d’un mosaic tectònic, amb blocs que pugen o baixen els uns respecte dels altres.

Per a anar-hi cal prendre la carretera BV-2041 que des de Gavà s’enfila a Begues i aturar-se a l’alçada de l’ermita de la Mare de Déu de Bruguers on hi ha uns quants restaurants. L’ermita es troba just per sobre del contacte amb els materials paleozoics subjacents, els quals es poden observar, a la dreta, per sota de la carretera, i en ells hi apareixen crinoïdeus (Scyphocrinites elegans) que permeten datar aquests materials entre el Silurià superior i el Devonià inferior.

Recreació d'un camp de crinoïdeus del Paleozoic (semblants a lliris). Per Z.Burian

L’ermita de Bruguers és d’origen romànic (s.XIII), amb una sola nau i absis llis, però va ser ampliada posteriorment (s.XVI) quan es van afegir el cor i la portalada. Tota ella està construïda amb carreus de sorrenques vermelles de la fàcies Buntsandstein. Pels voltants de l’església afloren els conglomerats on es pot observar que no tots els còdols són de quars.

Al costat del temple hi ha un plafó que ens assabenta de la història tant de l’ermita com del castell d’Eramprunyà que tenim just al damunt, així com també un cartell que ens adverteix que les visites al castell estan restringides per raons de seguretat degut a uns despreniments.

Del darrera del temple surt l’estret i costerut sender, senyalat amb marques de pintura vermella i blanca corresponents al GR-92, que s’enfila cap al castell. Al llarg del camí podem anar observant com damunt dels conglomerats de base afloren unes sorrenques amb laminació creuada de possibles dunes fòssils, i també com l’erosió del vent ha contribuït a esculpir un gran pont natural al paquet de conglomerats superiors.

Als racons més ombrívols del camí podem veure un tipus de falguera molt comuna: es tracta de la Polypodium vulgare.

Prop del castell ja afloren les sorrenques més característiques de la fàcies, de color roig vinós amb palletes brillants de mica moscovita interestratificada, i just a la dreta ja tenim els murs del castell, la primera referència del qual data de l’any 957 quan era el centre neuràlgic d’un territori senyorial que comprenia Sant Climent, Viladecans, Gavà, Begues i Castelldefels. L’any 1469 fou destruït per les tropes de la Generalitat en el decurs d’una guerra civil contra Joan II. Fou reconstruït en diverses ocasions i, finalment, convertit en masoveria fins al primer terç del segle XX.

A l’igual que el castell de Sant Jaume de Castellví, el castell d’Eramprunyà consta de dos recintes: el recinte jussà i el recinte sobirà ambdós separats per un vall o fossat. Al recinte sobirà és on s’ubica la residència del senyor i el cos de guàrdia mentre que al jussà hi ha la capella romànica de Sant Miquel, alguns habitatges, una cisterna i un cementiri medieval amb tombes antropomorfes. Actualment el castell roman en ruïnes com la major part dels castells del Llobregat.

Com que, malauradament, no tenim visita concertada no podem entrar al castell, per això anem per la carena principal fins a un mirador on hi ha una creu amb excel·lents vistes de l’ermita de Bruguers, el turó de Sant Ramon i el delta del Llobregat, ja que fa un dia molt bo.

Des d’aquest punt podem observar com el vent produeix una mena d’erosió molt típica en aquestes sorrenques anomenada “nius d’abella” i també possibles traces de bioturbació.

Si deixem de banda el castell i seguim les marques del GR, veurem com les sorrenques passen gradualment cap a les lutites superiors i, prop del contacte amb els carbonats (calcàries i dolomies) de la fàcies Muschelkalk, apareixen capetes de margues grises entre les lutites.

També per aquestes contrades es pot veure l’única palmera autòctona d’Europa: es tracta del margalló (Chamaerops humilis) de fulles palmisectes, força rígides, amb un pecíol que porta uns agullons ben desenvolupats. Els seus fruits són uns petits dàtils de color vermell fosc.

És molt evident que la fàcies Buntsandsteim està més desenvolupada, i és més potent, aquí que la que vam poder observar a la Serra de l’Ataix a Martorell i això és degut al fet que el sòcol paleozoic, on s’asseuen aquests materials formant extenses planes al·luvials, s’anava aprofundint esglaonadament en direcció al mar de Tethys.

Quan la plana al·luvial va ser prou profunda i els relleus circumdants molt aplanats, aquesta fou envaïda pel mar per primer cop, dipositant-se així la següent fàcies del Triàsic: la fàcies Muschelkalk, de la qual ja en parlarem properament.

Nota: si voleu conèixer més detalls de la fàcies Buntsandstein, consulteu l’entrada “Triàsic(I): Buntsandstein” en aquest mateix bloc.