Dins del marc
de les “Jornades Europees del Patrimoni a Catalunya”, el darrer dia de setembre
es va programar una visita guiada a les instal·lacions superiors de les
antigues mines de plom de Castellví de Rosanes, més conegudes amb el nom de “la
Martorellense”, ara que es cumpleixen 50 de l’inici de la seva decadència i posterior
tancament degut als aiguats del 1962.
Aquesta
visita va ser una continuació de l’exposició fotogràfica que es va poder veure
al museu de l’Enrajolada de Martorell fins el passat mes d’agost, i també volia
ser un anunci de la presentació, el 26 d’octubre, d’un llibre monogràfic sobre
la història d’aquestes mines.
La sortida la
van organitzar el Centre d’Estudis Martorellencs (CEM) amb la col·laboració
dels Museus i l’Ajuntament de Martorell, i fou conduïda pel nostre consoci
Sergi Falguera i l’historiador Alfred Mauri.
El punt de
reunió va ser la plaça de l’esglèsia. Allà ens van entregar un tríptic amb
l’esquema de l’itinerari i diverses explicacions sobre el patrimoni miner (amb planta
i secció de les instal·lacions), el seu entorn geològic, així com també la
reproducció de l’única fotografia que es conserva de l’explotació, que es troba
a l’arxiu del CEM, i que ens va ser molt útil a l’hora d’interpretar el que en
queda de la mina.
Poc després
de les deu vam enfilar cap a la Serra de L’Ataix pels carrers de Mercadal i
Muntanya fins situar-nos just sota l’autopista; a partir d’aquí vam començar a
pujar per una pista molt costeruda la qual es correspon amb l’antic camí ral a
Corbera. Als pocs metres vam fer la primera parada de la jornada per tal d’observar
de prop els materials on es troben les mineralitzacions: es tracta d’unes
pissarres grises, un xic llustroses, producte de la intensa deformació i
posterior metamorfisme de roques sedimentàries de tipus argilós. Aquest procés
va tenir lloc durant l’orogènia Herciniana (fa entre 326 i 306 milions d’anys)
la qual va concloure amb la reunió de tots els continents en un de sol: la
Pangea.
Ens trobem
damunt la falla que posa en contacte l’extrem nordoriental del massís de Garraf
amb la fossa del Vallès-Penedès, la qual s’estén als nostres peus reblerta, en
aquest sector, amb argiles, sorrenques i conglomerats d’un roig intens
(pertanyents al Miocè inferior), i que es veien a l’alçada del polígon
industrial de Martorell, a l’altra banda del riu Llobregat, esglaonats per a
evitar esllavissades.
Després de
passar a frec de l’emblemàtica Roca Dreta, un monòlit conglomeràtic caigut del
cingle superior, ens vam aturar davant uns forats amb volta de maó practicats a
la muntanya.
Foto: Agustí Asensi
Els guies ens
explicaren que eren antigues mines d’aigua i que algunes d’elles es poden
recórrer alguns metres pels seu interior. Aquestes mines es troben just sota el
contacte de les pissarres paleozoiques i els conglomerats de la base del
Triàsic (fàcies Buntsandstein) els quals vam poder contemplar a l’altra banda
del barranc amb curioses formes d’erosió provocades principalment pel vent. D’aquests
materials ja en vam parlar en aquest bloc (Veure: Triàsic (I): Buntsandstein”; maig’12).
Foto: Agustí Asensi
Trobar
aquests brolladors d’aigua aquí no és casualitat ja que l’aigua de pluja
circula lliurement a través dels conglomerats superiors perquè són molt
porosos, en canvi quan l’aigua arriba a les pissarres, que són molt
impermeables, queda aturada en part i té tendència a sortir per fonts naturals (Font
del Gilet) o per mines artificials.
Més amunt ens
vam parar damunt una roca molt diferent de les que havíem vist fins ara. Es
tracta d’un dic de pòrfir, una roca hipabissal d’aspecte pigallat degut a la
presència de grans cristalls dins d’una matriu microcristal·lina conseqüència
d’un refredament en dos temps: un molt lent (formació de cristalls grans) i un
altre posterior molt més ràpid (formació de cristalls microscòpics)
pòrfir
L’origen
d’aquesta roca s’explica per l’ascens de grans masses de magma fos, procedents
del mantell superior, fet que es va produir immediatament després de l’orogènia
Herciniana. D’aquestes cambres magmàtiques seguien pujant roques foses a través
de les esquerdes del terreny fins prop de la superfície junt amb fluids
hidrotermals que haurien donat lloc als filons de quars i a les
mineralitzacions de ferro, bari i plom. Aquest darrer fou l’objecte de
l’explotació a les mines. Actualment, però, hi ha d’altres teories que
expliquen aquestes mineralitzacions.
Els filons de
quars són els que proporcionen la matèria de la qual estan fets la majoria de
còdols i petits grans de sorra dels conglometrats i arenisques de la fàcies
Buntsandstein, com a conseqüència del rodament d’aquests fragments de quars.
aspecte dels conglomerats a la Serra de l'Ataix
La intrusió
del magma també va causar l’aparició de minerals foscos damunt la superfície
llustrosa de les pissarres, convertint-se aquestes en “pissarres pigallades”
degut a l’anomenat “metamorfisme de contacte” a causa de la calor del magma fos.
Més a prop de la intrusió, les pissarres esdevenen corneanes d’aspecte massiu i
molt brillants.
Quan vàrem
arribar a l’indret dels Quatre Camins, vam fer una aturada per descansar i fer
un mos sota l’ombra dels pins ja que, malgrat que el dia era fresquet, el sol
escalfava de valent.
En acabat vam
reemprendre la marxa vers el SW per una pista que baixava suaument pel vessant
solei de la Serra de l’Ataix. De lluny ja podíem veure la xemeneia de la mina
sobresortint d’entre els arbres.
Foto: Agustí Asensi
Un pal
indicador ens va mostrar el punt on ens havíem de desviar per a accedir a les
mines on, sota d’un arc de maó en perfectes condicions, ens van donar tota mena
d’explicacions sobre les mines: els seus orígens, situació geogràfica, períodes
d’explotació, les diferents concessions, els edificis i el perquè del seu relatiu
bon estat de conservació, etc.
El que
s’explotava era la galena (sulfur de plom, PbS), mineral molt pesant de color
gris brillant que apareix generalment en forma massiva ocupant esquerdes dins
la roca encaixant. A aquest lloc se l’anomenava “l’argentera” degut a que junt
amb la galena apareixien ínfims rastres de plata.
Galena de la Mina Berta (el Papiol)
Galena de "la Martorellense". Observeu el seu hàbit cúbic Foto:A.Asensi
Acte seguit
vam fer un passeig per l’interior d’alló que en queda de les instal·lacions
començant pel pou mestre, actualment tapat amb una llosa, de 250 metres de
fondària que comunicava sis nivells de galeries. A l’interior de l’edifici
principal es troben uns dipòsits subterranis que podrien ser l’ubicació de les
calderes; també estava la sala de màquines, les conduccions subterrànies
d’evacuació dels fums procedents de les dues màquines de vapor que permetien d’extreure
el mineral així com també l’aigua que inundava les galeries.
Situació del pou mestre. Foto: A.Asensi
Entrada a l'edifici principal
L'interior de l'edifici. Foto: A.Asensi
Detall d'una arcada. Foto: A.Asensi
Aquestes
aigües eren emmagatzemades en grans dipòsits i utilitzades per al rentat del
mineral. També vam veure la xemeneia que se sosté perfectament sencera.i que
recorda un xic l’estil en què està construïda la fàbrica “Casaramona” de
Barcelona, seu de l’actual “CaixaForum”, i que era un estil que estava molt de
moda a principis del segle XX per a les construccions industrials.
La xemeneia. Foto. A.Asensi
Dipòsits d'emmagatzematge de l'aigua extreta de les galeries
canonada de conducció de l'aigua del dipòsit als rentadors
canaló ceràmic. Foto:A.Asensi
Escala d'accés als rentadors.Foto:A.Asensi
Panoràmica de les instal·lacions. Foto:A.Asensi
També ens van
explicar que, més tard, per a evitar que s’inundessin les galeries es va
construir un túnel, de prop d’un quilòmetre, que travessa la serra i que va
permetre tant l’evacuació de l’aigua com del mineral a peu pla per una
bocamina, anomenada “socavón San Eusebio”, ubicada a l’indret de Can Pasteller
de Martorell.
Després de
totes aquestes explicacions tan interessants i profitoses, vam anar tornant a
Martorell pel mateix camí d’anada.
NOTA: per a
més informació sobre el “socavón San Eusebio” consulteu l’espeleobloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada