Mn. Francesc Nicolau: EL CALENDARI I LA MESURA DEL TEMPS (VI)

L’Esglèsia accepta el calendari romà, però amb modificacions

Durant els primers segles de l’expansió del cristianisme les esglèsies cristianes van anar seguint el compte dels anys i els dies del mes tal i com era vigent a l’imperi romà. Però una cosa es tingué en compte: la distribució setmanal dels dies tal com ho feia l’esglèsia de Judea des de sempre, que era tal com feia tothom al país de Jesús. Només s’hi féu un canvi: el dia de descans setmanal, amb el culte a Déu, que pels jueus era dissabte (el mot sabbat significa descans) passà al dia següent, primer dia de la setmana, perquè era el dia de la resurrecció del Senyor (el que ara en diem diumenge), del qual se seguí dient que era el primer dia de la setmana i no el darrer, com avui creu molta gent.

Pel que fa a la xifra dels anys totes les esglèsies van seguir enumenant-los des de la fundació de Roma (ab Urbe condita, que significa “des de fundada la Urbs”, i la Urbs era Roma) i escrivien abreujadament a. U. c. No va ser fins al segle sisè que es va acordar designar-los a partir del naixement de Crist, seguint el càlcul que el monjo Dionís l’Exigu va fer. Ja en parlarem.

Ara bé, la setmana, que els cristians calcaren de la dels jueus, ja existia també en altres calendaris com en el dels caldeus (o babilonis), els quals precisament l’havien establerta abans de la institució setmanal del poble hebreu, que d’ells la va copiar i no féu altra cosa que donar-hi un sentit religiós. I acabà, amb el temps, essent adoptada també pels grecs i romans. Aquests ja l’havien adoptada també al segle primer de la nostra era, però sense perdre la nomenclatura de calendes, nones i idus.

Els babilonis anomenaren pels astres mòbils aparents del cel (Sol, Lluna I cinc planetes) els dies de la setmana I els romans els traduïren en noms llatins : dies Solis, d. Lunae, d. Martis, d. Mercurii, d. Jovis, d. Veneris, d. Saturni, o sigui dia del Sol, de la Lluna, de Mart, de Mercuri, de Júpiter, de Venus i de Saturn. En cristià ben aviat es decidí canviar el primer dia que passà a dir-se dies dominica (dia del Senyor) i l’últim dies sabbati (dia del sàbbat), i d’aquests noms vénen els nostres diumenge, dilluns, dimarts…i dissabte. En anglès, però, es conserven els noms romans de Sunday i Saturday. En castellà passa com al català però no posaren dies davant I quedà com sabem. I pel que fa a la nostra llengua cal notar que el mot diumenge s’ha fet començar amb di- com els altres dies per analogia, però sembla que durant molt de temps es digué domenge (de dominica) com encara es diu en certs parlars de la part sud de Catalunya i en valencià.

Silvestre I

Ara bé, per a l’ús litúrgic el Papa Silvestre I a principis del segle IV va canviar la nomenclatura per a fer-la més cristiana: com que els noms dels planetes també són noms de deus pagans determinà que dimarts, dimecres, dijous… es designessin amb els termes feria II, feria III, feria IV,… (festa segona, tercera,… de la setmana), deixant de dies dominica i dies sabbati per als altres dos dies. I així s’han designat els dies de la setmana en els llibres litúrgics fins avui dia en les edicions en llatí.

Si voleu veure el capítol següent, cliqueu aquí.