Isabel Benet: Triàsic (I) BUNTSANDSTEIN

No, no… no es tracta de cap castell de Baviera ni de cap monstre creat per un metge sonat: el Buntsandstein és la primera de les tres fàcies de que consta el Triàsic a casa nostra, també anomenat “Trias germànic”.

El terme Triàsic, mot amb que es designa el primer període del Mesozoic, es deu a l’alemany Friederich August von Alberti (1795-1878) quan, l’any 1834, va agrupar les tres fàcies que formen el “Trias germànic”, a saber: el Buntsandstein, el Muschelkalk i el Keuper… que no us espantin aquestes paraulotes perquè aviat us seran molt familiars!

Monestir d'Escornalbou

Prades (foto: Susanna Sanz)

Ermita de Bruguers

Castell d'Eramprunyà

el Pont del Diable de Martorell

Qui no ha estat mai al monestir d’Escornalbou, al Baix Camp? o al castell d’Eramprunyà, al Baix Llobregat?, o al poble de Prades? o a Alcover? o al Brull? o al Pont del Diable de Martorell?  tots ells monuments construïts amb una pedra d’un roig cridaner formada per petits grans de sorra (quars) i que la gent del camp anomenava “pedra esmoladora”.

També molts topònims el delaten com són: Montroig, Penya Roja, Castellví de Rosanes, Can Roig, Collroig… i és que Buntsandstein és una paraula d’origen alemany que significa “roca de sorra roja” i està format principalment per sorrenques i conglomerats (que poden o no tenir matriu argilosa) units per ciments, principalment, silícics. Les coloracions roges característiques d’aquests materials venen donades per la presència d’òxids fèrrics (hematites) que tenyeixen els diferents components.

Monestir de Sant Genís de Rocafort

No obstant això en alguns llocs els conglomerats són ben blancs potser degut a un intens rentat (o lixiviació), com els que es poden veure als voltants de l’ermita de Sant Pere Sacama, al peu del Puig Ventós, i a Sant Salvador de les Espases; o fins i tot degut a la presència de baritina (sulfat de bari) com és el cas dels que es troben a la Serra de Prades, a la Mina Atrevida de Bellmunt del Priorat, o a la Serra de l’Ataix al nord de Martorell. Recomano la visita al Bloc de Camp, l’entrada del desembre del 2011: “ Els conglomerats de la base del Buntsandstein a Sant Pere Sacama (Baix Llobregat)”.

Ermita de Sant Pere Sacama

Sant Salvador de les Espases

A la península Ibèrica, el Buntsandstein aflora tot formant una orla entre el Massís Ibèric (porció de terrenys antics que formen el centre de la península) i el Massís Armoricà (situat al sud de França)  i que constituïen les seves àrees font, o sigui, les zones d’on procedien els sediments.

Mapa de distribució dels principals afloraments triàsics
Extret de: Història Natural dels PPCC, Vol I, pàg.253

Des de finals del Carbonífer els relleus creats durant l’orogènia Herciniana estaven sotmesos a una intensa erosió dins un marc tectònic distensiu que generava múltiples fractures, les quals donaven lloc a petites conques intramuntanyoses, ocupades per pantans amb vegetació exuberant, i que es reblien amb materials d’origen al·luvial procedents d’aquest relleus. D’aquestes petites conques aïllades ja vam veure alguns exemples: la conca del Cadí a Estana; la conca de Pont de Suert-Sort a Malpàs i la conca de Castellar de n’Hug-Camprodon a Ogassa-Surroca.

Aviat aquestes petites conques es van anar ampliant, connectant i estenent de sud a nord fins a convertir-se en un sol ambient de plana fluvial que es va instal·lar damunt les restes d’aquella gran Serralada Herciniana convertida, per erosió, en una gran peneplana que ocupava una gran extensió, ja que sediments d’aquesta època poden reconèixe’s a moltes parts del món: centre i sud d’Europa, Anglaterra, Rússia, Sibèria, Amèrica, Àfrica i… fins i tot a Austràlia!

No oblidem que durant aquesta època tots els continents seguien reunits formant la Pangea, no obstant això, per aquestes dates ja es començaven a manifestar els primers moviments de desmembrament d’aquest megacontinent i, a més, va coincidir amb un període de baixada relativa del nivell del mar en termes globals i amb un moment crucial en la història de la Terra en la qual es va produir la segona gran extinció. Durant aquest esdeveniment van desaparèixer el 70% de les espècies terrestres i el 95% de les espècies marines, entre elles els famosos trilobits, artròpodes marins molt importants a l’hora de datar els sediments paleozoics. Les causes no es coneixen del tot, però segons informacions recents tot podria ésser degut a unes grans erupcions ocorregudes a la zona de Sibèria (veure al bloc Paleontologia Noticiosa l’entrada del gener de 2012: “Una fecha más precisa para la Gran Extinción de hace 250 millones de años”).

Damunt aquesta extensa peneplana erosiva és on es dipositen, de manera discordant, els sediments de la fàcies Buntsandstein definint, no tan sols el límit entre el Paleozoic i el Mesozoic sinó també dues menes de geòlegs: els que s’especialitzen en estudiar els sediments del Mesozoic i Cenozoic i que als materials del Paleozoic anomenen, un xic despectivament, “sòcol” o “Paleozoic indiferenciat”, i els que ens especialitzem en estudiar els materials que van formar part d’antigues serralades, avui desaparegudes, i que als materials que estan per sobre anomenem, també un xic despectivament, “cobertora” o “postpaleozoic”… a la llarga aquestes diferències s’acaben llimant, ja que la Terra és una unitat i cal saber-ho tot dels orògens moderns, perquè allò que succeeix avui ja es va esdevenir ahir segons el Principi de l’Actualisme.de Lyell: “El present és la clau del passat”.

Hem de dir que el Buntsandstein no és un període sinó una fàcies, però… què és una fàcies? Sota el nom de fàcies es volen reunir un conjunt de materials que presenten una sèrie de característiques comunes d’aspecte extern i/o d’ambient sedimentari  i que, de vegades, no es poden  datar relativament degut a l’escassetat, o absència total, de fòssils. O sigui que “fàcies” equival a “aspecte”, i l’aspecte de la fàcies Buntsendstein és inconfusible fins i tot a ulls d’un neòfit!

L'aspecte del Buntsandstein prop de l'ermita de l'Abellera (Prades)

El “nostre” Buntsandstein consta, generalment, de tres parts: una base conglomeràtica, una part mitjana (la més abundant) amb una alternança de gresos i lutites i una part superior evaporítica amb lutites, guixos i calcàries, també anomenada fàcies Röt, que no aflora pas a tot arreu.

Els conglomerats a St. Genís de Rocafort

Gresos i conglomerats a la Cova Fumada (Serra de Prades)

Gresos al Turó del Bori (Sant Andreu de la Barca)

La fàcies Röt a Pedra (Cerdanya)

En aquests sediments típics de planes al·luvials i fluvials, els conglomerats representen els materials més propers als relleus que s’erosionen (dipòsits proximals), els gresos representen el tram mitjà del transport mentre que les lutites i evaporites representen els materials més allunyats dels relleus (dipòsits distals d’un ambient típic de transició als materials marins de la fàcies Muschelkalk), perquè el més lògic és que els còdols més grossos no puguin viatjar gaire lluny mentre que la sorra, i sobretot l’argila, siguin fàcilment arrossegats per l’aigua fins a punts molt allunyats de l’origen.

Extret de: Història Natural dels PPCC; vol I, pàg.257

Finalment una característica del tram sorrenc de la fàcies Buntsandstein és la presència d’un mineral anomenat Moscovita, una mica blanca (filosilicat) que es troba en els plans d’estratificació i brilla com si fos de plata.

També es poden trobar restes de vegetació (Aethophyllum), així com també crostes de Malaquita i Atzurita (dos minerals del grup dels carbonats bàsics de coure) i foscos de Bornita i Calcosina (sulfurs de coure), i també petjades dels primers rèptils terrestres.

Restes d'Aethophyllum i malaquita (Serra de l'Ataix, Martorell)

Malaquita i atzurita (Serra de Rubió, Collbató)

Chirotherium barthi, Escitià, Triàsic inf. (Tagamanent). Exposat al Museu

Al llarg dels propers mesos aniran sortint diferents articles i itineraris per a poder observar aquesta fàcies sobre el terreny. Si voleu veure el Triàsic (II), cliqueu aquí.