dijous, 22 de desembre del 2011

Amics del Museu: UN MUNT D'ONES

Ara que, gràcies a les conferències de Mn.Francesc Nicolau coneixem un xic millor l’univers de les galàxies, us animem a visitar una interessant exposició que porta per títol “Camps invisibles. Geografies de les ones de ràdio” que té lloc al centre Arts Santa Mònica, ubicat al capdavall de la Rambla de Barcelona, i que es pot veure fins al 4 de març.
La mostra és una curiosa barreja de ciència i art que té com a objectiu fer visible allò que és invisible: les ones electromagnètiques, les quals tanta polèmica susciten arran la seva no provada innocüitat. Tanmateix les telecomunicacions actuals han canviat la nostra manera de veure el món i el Cosmos.

L’exposició comença fent un repàs a la història de la radiodifusió, des de la primera transmisió realitzada per H. R. Hertz, l’any 1887, amb la qual es demostraven experimentalment les teories de Maxwell (1873) on es pronosticava l’existència de les ones electromagnètiques com a conseqüència de la fluctuació de camps elèctrics i magnètics; fins al llançament, l’any 1989, dels satèl·lits GPS (sistemes de localització) per part del Departament de Defensa dels EEUU i que, a partir de l’any 2000, se’n va permetre el seu ús civil i que tan populars són avui dia; passant per la primera demostració de televisió a Londres, l’any 1925; el primer esdeveniment esportiu emès per televisió que foren les Olimpíades de Berlín, l’any 1936; o la primera retransmissió televisiva via satèl·lit, l’any 1967.
També es repassen fets ocorreguts a casa nostra com la primera emissió de Ràdio Barcelona des de l’Hotel Colon, l’any 1924, la primera que es va fer a tot l’estat; l’inici de les emissions de Radio Liberty, de la CIA, des de la platja de Pals, l’any 1959, amb les quals enviaven propaganda anticomunista a l’antiga Unió Soviètica; o la primera ràdio lliure de Catalunya que fou Ràdio Maduixa de Granollers, l’any 1977.



També es relaten fets curiosos com el que explica que molt aviat, l’any 1900, es va fer ús del nou sistema de comunicació, amb finalitats bèl·liques, en la guerra dels bòers; o com els ràdars britànics i alemanys ja havien detectat, l’any 1940, la radiació procedent del Sol, cosa que es va mantenir en secret fins després de la guerra; o com l’any 1960 comencen les de ràdios pirates a emetre música Pop des d’aigües internacionals, a bord de vaixells o des de plataformes petrolieres, per tal d’evitar el monopoli de les discogràfiques. També es relata un fet tràgic com va ser l’enfonsament del Titanic, l’any 1912, i com, malgrat que es va util·litzar el senyal d’auxili SOS (Save Our Ship), adoptat a tot el món des del 1906, pocs el van poder rebre degut a que la franja d’emergència no estava reservada, encara que els usos comercials i militats sí que tenien bandes reservades per aquella època.

També es fa un repàs de l’espectre electromagnètic, fent especial incís en la franja corresponent a les ones de ràdio les quals, junt amb les de la llum visible, són les úniques que poden travessar l’atmosfera terrestre. Aquestes ones van des de les ELF (Extremely Low Frequency, 3-30 Hz) que utilitzen les comunicacions submarines, fins les THF (Tremendously High Frequency, 300-3.000 GHz) i que utititzen les comunicacions entre ordenadors. Entre mig estan les conegudes VHF (Very High Frequency, 30-300 MHz) utilitzada en televisió analògica, FM i radioaficionats, entre d’altres; les UHF (Ultra High Frequency, 300-3.000 MHz) utilitzades en televisió analògica i digital, radioaficionats, telefonia mòbil… i les SHF (Super High Frequency, 3-30 GHz) que fan servir els forns de microones, la telefonia mòbil, WiFi, ràdars i la televisió via satèl·lit.

En aquesta exposició artistes i científics han elaborat diferents peces “artístiques” entre les quals cal destacar una gàbia de Faraday dins la qual, asseguren, que s’està lliure de radiacions cosa que no és del tot certa i que es pot comprovar amb un telèfon mòbil. També és interessant una col·lecció d’aparells casolans que volen recrear els antics receptors d’ones. Tal vegada, però, el més curiós que pot veure’s sigui un espai on un ordenador s’encarrega de sintontzar diferents canals de ràdio util·litzant l’ombra dels assistents com a dial. També hi ha una connexió directa amb alguns dels satèl·lits que orbiten la Terra enviant-nos diferents informacions.

Completen l’exposició una sèrie de tallers que pretenen introduir els participants en el món de les ones, tant important però que alhora ens passa tant desapercebut. El taller més interessant, per la seva relació amb les conferències de Mn.Nicolau, fou una sessió d’observació radioastronòmica que va tenir lloc el passat diumenge 18 de desembre, però que es repetirà el proper 29 de gener.
Aquest taller va anar a càrrec de membres del projecte PARTNeR del centre d’Astrobiologia del CSIC; del Departament d’Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona i l’Institut de Ciències de l’Espai. Des del centre Arts Santa Mònica, i a través d’una videoconferència un xic deficient degut a problemes de comunicació, es va poder controlar un radiotelescopi, de 34 metres de diàmetre, situat al Madrid Deep Space Communications Complex, una de les estacions de seguiment de satèl·lits de la NASA. La sessió fou conduïda per Juan Angel Vaquerizo, des de Madrid, i controlada per Pau Frau des del centre. Actualment aquest radiotelescopi ha quedat un xic obsolet per a les observacions d’alt nivell, però és perfectament vàlid per a la docència i és util·litzat per nombrosos estudiants.

En aquesta ocasió es van poder observar un parell de quàsars: el 3C 286 i el 3C 405 que, com ja sabem, són excel·lents radiofonts. El procediment d’observació és del tot anàleg al d’un telescòpi òptic: cal fixar unes coordenades i l’ordenador s’encarrega de moure l’antena i orientar-la, després només cal afinar la punteria per tal d’obtenir el que s’anomena un ajust gaussià.
Amb aquesta experiència es demostra que són més fàcils d’observar cossos celestes que estan situats prop del zènit perquè les interferències provocades per la pròpia atmòsfera són menors i en aquest cas el quàsar que es va poder observar millor fou el 3C 405 situat a 600 milions d’anys-llum en la constel·lació del Cigne.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada