Amics del Museu: QUÈ SÓN ELS FÒSSILS?

Els fòssils són restes d’organismes vius, els quals van viure en una època del temps anterior a l’actual. També es consideren com a fòssils les restes de la seva activitat, això és, les seves petjades, els rastres, els habitatges, les defecacions, etc.

Impressions de peixos actinopterigis (Cretaci superior) Guinea

La ciència que estudia els fòssils s’anomena Paleontologia i forma part de les Ciències Geològiques i Biològiques. Els profans acostumen a confondre la Paleontologia amb l’Arqueologia; aquesta darrera estudia les arts, els monuments de l’antigor i les manifestacions de l’activitat manual de l’home (per exemple, les destrals de sílex).

Els fòssils són dins de roques formades a l’escorça de la Terra, que abans han estat en contacte amb els èssers vius. Gairebé tots els fòssils es troben en roques sedimentàries (com ara els gresos, les argiles o les calcàries). Són rars a roques volcàniques (només se’n presenten a les laves i a les cendres) o a les metamòrfiques de baix grau derivades d’antigues roques sedimentàries (com les pissarres i alguns esquists i marbres). No s’han trobat mai a les roques plutòniques, ni metamòrfiques d’alt grau (formades sota condicions de pressions i temperatures molt elevades, no aptes per a la vida).

Fòssil calcificat complet de Trigonia caudata (Albià, Cretaci inferior) Marmellar

El conjunt de fòssils d’un jaciment només mostra una petita part dels organismes que hi visqueren en el passat, perquè les possibilitats de conservació no són les mateixes per a tots els èssers vius. El medi aèri és destructiu per als organismes que hi moren si no són enterrats en poc temps. El medi aquàtic permet una millor conservació, ja que facilita que quedin enterrats ràpidament (per això, aquí els fòssils seran més abundants).

Fòssils no mineralitzats

No tots els organismes que viuen en un mateix medi tenen les mateixes possibilitats de fossilització: els organismes de cos tou en tenen molt poques. Normalment només es troben fossilitzades les parts dures que són les més resistents dels organismes, és a dir, els esquelets i les conquilles. De vegades, es conserven les parts toves en forma d’impressions, si els sediments són prou fins per a preservar-los (fulles de vegetals en argila, les meduses i altres organismes tous a les dolomies litogràfiques d’Alcover i Mont-ral). Són excepcionals els conservats en ambre (insectes del Bàltic o de la República Dominicana) o l’asfalt (mamífers i aus a La Brea de Califòrnia).

Impressió de Rana pueyoi (Miocè) Navàs

Dins de les roques, les parts dures dels organismes pateixen una sèrie de canvis químics que transformen la seva naturalesa original. Rarament aquests canvis són mínims; aleshores es conserven els esquelets i les conquilles originals: és el cas del nacre en els mol·luscs (cefalòpodes i alguns gasteròpodes i bibalves); de l’ivori i de l’esmalt en les dents de molts peixos, rèptils o mamífers. Però normalment es troben “petrificats”, manifestació dels fòssils que és la més corrent i coneguda entre el públic; en aquests cas, les pars esquelètiques originals han estat substituïdes per carbonat càlcic (calcita, normalment).

Fòssils calcificats

Altres tipus de fòssils són els “silicificats”, en els quals les parts esquelètiques eren originalment de sílice (òxid de silici), com és el cas de certes esponges i microorganismes unicel·lulars (radiolaris i diatomees); però també es dóna el cas que l’esquelet original hagi estat substituït per sílice: per exemple els troncs i les pinyes silicificats, en els que la cel·lulosa i la lignina han estat substituïdes per sílice.

Fòssils silicificats

També n’hi ha de “ferruginitzats” en què els esquelets i les conquilles han estat substituïts per compostos de ferro (sulfur de ferro: pirita i marcassita; òxid de ferro: hematites; hidròxids de ferro: limonita).

Ammonits ferruginitzats

En d’altres, quasi tots els vegetals, la matèria orgànica s’ha carbonitzat, és a dir, la cel·lulosa i la lignina dels troncs i les fulles s’ha transformat, enriquint-se en carboni: quan els cúmuls de vegetals són molt importants, s’originen les vetes de carbó de pedra.

Impressió de Pecopteris polimorpha (Estefanià, Carbonífer) Astúries

En molts casos, a causa de fenòmens de dissolució de les aigües subterrànies que circules per l’interior de les roques, desapareixen les parts dures originals. Llavors, els fòssils queden reduïts a l’estat de motlles. Els espais ocupats anteriorment pels esquelets o les conquilles ara resten buits. La part interior rocosa que ocupava les parts buides de dit esquelet o conquilla rep el nom de motlle intern; la part exterior, en contacte amb la roca, rep el nom de motlle extern.

Motlle intern de Clypeaster (Miocè) Maó

Motlle extern de Miltha (Megaxinus) bellardiana (Miocè) Avinyonet

L’estudi dels fòssils permet reconstruir la història de la vida; val a dir, exagerant una mica, que sense els fòssils la teoria de l’evolució seria una mera hipòtesi. Els fòssils informen de l’edat de les roques on es troben: cada període de la història de la Terra conté els seus característics. També ajuden a conèixer on es van originar aquestes roques: per exemple, trobar una closca d’una cloïssa en una argila, és la indicació de que aquesta roca es va originar al mar.

NOTA: Totes les fotografies són d'exemplars exposats a la vitrina especifica on s'explica el significat dels fòssils, classes, mecanismes de fossilització i conservació. Aquesta vitrina es pot visitar al Museu de Geologia del Seminari Conciliar de Barcelona.