En un món que vol ser cada cop més igualitari i on es vol valorar el paper de les dones en tots els àmbits de la societat, no podia faltar un text que reivindiques el paper de les pioneres de la geologia, disciplina especialment masculina. I d’això s’ha encarregat la Guiomar Calvo, jove llicenciada en Geologia i doctora en Energies Renovables i Eficiència Energètica per la Universitat de Saragossa que ha escrit el llibre Geólogas, publicat al 2022 i pel qual va rebre un premi. Actualment és professora d’aquesta universitat.
Amb aquest
llibre, de lectura fàcil i ple de curioses anècdotes, la Guiomar vol
desenterrar, com si fos un fòssil, una pila de dones que al seu dia van
sobresortir en el difícil camp de la geologia però que van ser ignorades o
directament silenciades ja que, fins fa no gaire, no estava ben vist que una
dama viatges sola recorrent muntanyes amb un martell a la mà. Tampoc tenien
accés als laboratoris, biblioteques, universitats, conferències ni sales de les
societats científiques. Molts homes, però, van comptar amb l’ajut d’aquestes
pioneres sense les quals potser no haurien arribat tan lluny. Algunes d’elles
han estat mencionades en aquest blog.
Abans del
s.XX les dones, sobretot del món anglosaxó, que sobresortien en qualsevol camp,
pertanyien a la classe mitjana-alta de la societat ja que podien tenir accés a
una bona educació (música, dibuix, idiomes...), per la qual cosa moltes es van
dedicar a la divulgació i a la il·lustració. Dins el camp de les ciències,
moltes d’aquestes dones van ser recol·lectores i col·leccionistes i tenien els
seus propis “gabinets”. Encara que una bona part ho deixaven en casar-se i
tenir fills algunes, malgrat tot, van continuar amb les seves aficions i
recerques, i les hi va haver que, fins i tot, no es van casar mai cosa que
estava molt mal vista en aquella època.
Entre les
autèntiques pioneres d’aquesta ciència, quan encara no se la considerava com a
tal, està Hildegarda de Bingen
(1098-1179) que va néixer a Alemanya i, a més de ser abadessa i compositora, va
escriure molt llibres sobretot religiosos i filosòfics, però també va escriure
sobre minerals i metalls i els seus usos medicinals.
Molt més tard
tenim Barbara Uthmann (1514-1575),
també alemanya i neboda de Georgius Agricola, qui es considera el fundador de
la mineralogia moderna amb la seva obra De
Re Metallica (1556). Barbara va néixer a la regió de les Muntanyes
Metàl·liques i era filla d’un comerciant responsable d’algunes mines molt
rendibles. En quedar-se vídua, es va fer càrrec de les mines, fàbriques i
foneries del seu marit tot introduint importants millores en les condicions
dels seus treballadors. Martine de
Betereau (circa 1578-circa 1643) es va casar amb Jean de Châtelet, un baró
interessat en la mineralogia cosa que els va portar per mitja Europa a la
recerca de jaciments pel rei Lluís XIII. Això va fer que Martine s’interessés
per aquests temes i que escrivís un llibre dels seus viatges on es descriuen
algunes tècniques per a la detecció de jaciments d’interès. Mary Teresa Herbert (1686-1775) nascuda
la Regne Unit i filla del marquès de Powis qui, en una de les seves propietats,
es va descobrir una veta molt rica en plom la qual es va explotar amb les
tècniques més modernes de l’època, com fou l’ús de la pólvora. Això va fer que
la Mary es convertís en una experta minera i que, per un temps, s’encarregués
d’unes quantes mines que la Compañia
Española tenia a Rio Tinto.
Els segles
XVIII i XIX va ser el boom de les divulgadores encara que moltes d’elles
publicaven amb pseudònims o bé no apareixia el seu nom a les portades dels seus
llibres. Generalment els seus escrits anaven dirigits a neòfits (nens, dones,
treballadors...) i l’estil més utilitzat era en forma de cartes o converses,
molt més didàctiques i amenes que alguns tractats.
Així tenim a Jane H. Marcet (1769-1858) filla d’un
banquer que va néixer a Londres i va poder estudiar dibuix i pintura a Itàlia.
El seu marit la va introduir al món de la ciència i per això anava a
conferències públiques sobre química i feia experiments amb els seus fills,
cosa que va deixar per escrit en Converses
sobre Química que es va publicar de forma anònima, perquè tingués una
millor acollida, i que fins a la 12a edició no va poder veure el seu nom a la
portada. Entre els seus lectors estava ni més ni menys que Michel Faraday amb
qui va tenir alguns contactes. Un altre llibre seu que va tenir molt d’èxit fou
Converses per a nens: sobre la terra i
l’aigua on s’explica l’origen de les muntanyes, les roques, els volcans, i
el modelat del paisatge. També es va editar als Estats Units però sense el seu
nom.
Maria D. Graham (1785-1842), també nascuda al Regne Unit, va viatjar per mig món, primer amb la seva família i després amb els seu marit, i així va poder escriure sobre cultura, costums, paisatges i botànica de gran quantitat de països. De la seva estada a Xile va escriure un diari, un fragment del qual va aparèixer a la revista de la Societat Geològica de Londres on es descriu, de manera molt tècnica, un terratrèmol viscut en primera persona a Valparaíso l’any 1822. Aquest article va ser el primer escrit per una dona que es publicava en aquesta revista, però no el va poder llegir en públic perquè no hi tenia accés.
Una altra
divulgadora, nascuda als Estats Units, fou Jane
K. Welsh (1783-1853) i entre els seus llibres destaca un sobre geologia,
dit Lliçons familiars de mineralogia i
geologia, amb il·lustracions a color i en blanc i negre i publicat en dos
volums on es descriuen roques, metalls i minerals, amb les seves propietats
cristal·logràfiques i toxicitat, fòssils, i també com interpretar un paisatge. Almira Hart (1793-1884) també va néixer
als Estats Units, concretament a una granja de Connecticut cosa que li va
permetre estar en contacte permanent amb la natura. Tot i això va poder
estudiar i fer de professora de temes de ciència, i també escriure alguns llibres,
entre els quals està Lectura per a joves
dames que tracta diversos temes, entre ells la mineralogia. Va ser la
tercera dona a formar part de la prestigiosa Associació Americana per l’Avenç
de la Ciència.
Delvalle Lowry (1800-1859) va néixer a Londres. El
seu pare fou un dels fundadors de la Societat Geològica i la seva mare donava
classes particulars de geologia i mineralogia. Així, doncs, la família
disposava d’una col·lecció de minerals i fòssils prou important, i per això
Delvalle, només amb 22 anys, va publicar Converses
sobre mineralogia, seguint encara el sistema de classificació de minerals
de Berzelius. Un segon llibre, dit Manual
de mineralogia i geologia per a enginyers, ja era d’un caràcter més tècnic
i buscava millorar les tècniques d’explotació minera i que els enginyers
poguessin distingir els diferents minerals. El tercer llibre Mineralogia rudimentària, torna a ser un
llibre per a un públic especialitzat però va tenir molt bona acollida i, a més,
la classificació dels minerals ja es basava en el sistema de Dana. Tots els
seus llibres anaven acompanyats de gravats fets per ella mateixa.
La darrera
divulgadora que apareix al llibre és Agnes
Giberne (1845-1939) que va néixer a l’Índia perquè el seu pare, militar, hi
estava destinat però de seguida van tornar a Anglaterra. L’Agnes va començar
escrivint contes i novel·les històriques de manera anònima, encara que ben aviat
es va decantar per l’astronomia amb els llibres Sol, Lluna i estrelles i Entre
les estrelles. Però la seva obra principal fou Els fonaments del Món o geologia per a principiants, on cercava
sorprendre tothom amb les meravelles de la Terra i pel qual va rebre diversos
premis.
Altres dones
a qui es fa referència en el llibre són les que van treballar a l’ombra d’un home
famós. La majoria van ser il·lustradores i fotògrafes, però les hi ha que van
publicar llibres i articles, van ser recol·lectores i col·leccionistes, i van
ajudar als seus marits a identificar molts materials, encara que a la majoria
no se’ls va reconèixer els mèrits.
Entre
aquestes dones està Charlotte Hugonin
(1788-1869) nascuda al Regne Unit i esposa de Roderick Murchison, un militar a
qui la Charlotte va traspassar la seva passió per la ciència fins que es va
convertir en un famós paleontòleg, determinador dels períodes paleozoics del
Silurià, Devonià (juntament amb Adam Sedgwick), i Permià. En els seus treballs,
però, no menciona mai l’ajut de la Charlotte tot i que les il·lustracions eren
seves. Un dels mèrits de la Charlotte fou que s’acceptés a les dones a les
conferències de la Societat Geològica de Londres i inclús que poguessin fer
cursos sencers a la universitat, encara que no podien entrar a segons quines
sales ni als laboratoris.
Una altra gran pionera fou Mary Ann Woodhouse (1795-1869), nascuda a Londres in esposa del famós Gideon Mantell, un metge aficionat a la paleontologia i descobridor de les primeres restes del dinosaure Iguanodon, encara que també es pensa que aquesta troballa la va fer la Mary Ann o que, inclús, les van comprar als treballadors de la pedrera de Tilgate. En tot cas, les excel·lents il·lustracions del treball que Gideon va fer de la troballa són de la Mary Ann, així com també les imatges de molts altres llibres sense que la Mary Ann rebés cap mena d’agraïment a canvi. La parella es va separar al 1839.
L’Orra White (1796-1863) va néixer als
Estats Units i de ben jove ja va treballar de professora de matemàtiques en una
acadèmia. Es va casar amb Edward Hitchcock que, amb el temps, es va convertir
en un dels científics més importants del s.XIX als EEUU. Encara que la parella
va començar en el camp de la botànica, a partir de que Edward és professor a la
Universitat d’Amherst que es van decantar cap a la geologia. L’Orra feia les
il·lustracions per a les seves classes, una d’elles precisament d’un Iguanodon, i també el primer dibuix i
descripció d’unes petjades de dinosaures del Juràssic aparegudes al treball
d’Edward Informe sobre geologia,
mineralogia, botànica i zoologia de Massachussets. En aquest cas l’Orra sí
va rebre els agraïments públics del seu marit que va morir un any després que
ella.
Una altra fou
Mary Morland (1797-1857) que va
néixer al Regne Unit i ja de jove feia il·lustracions per a alguns geòlegs tals
com William Conybeare. Es va casar amb William Buckland, professor de geologia
de la Universitat d’Oxford i que va publicar molts llibres entre els que
destaca Notícia sobre el Megalosaurus o
gran llangardaix fòssil d’Stonesfield, il·lustrat per Mary qui, a més,
prenia notes i estudiava i restaurava alguns fòssils, encara que William no li
ho va agrair mai en públic.
Una altre cas semblant va ser el de Mary Elizabeth Horner (1808-1873),
nascuda a Londres i filla d’un membre destacat de la Societat Geològica, qui es
va casar amb el cèlebre Charles Lyell, autor de Principles of Geology el text més influent del s.XIX. Mary
Elizabeth sempre el va acompanyar en els seus viatges arreu del món, mentre
prenia notes, dibuixava paisatges i estructures geològiques i es comunicava amb
la gent perquè sabia uns quants idiomes. A més assistia a algunes reunions de
la Societat Geològica així com també a les classes que Lyell feia al King’s
College. La seva tasca, però, sempre va quedar eclipsada.
L’Elizabeth Cabot Cary (1822-1907) va néixer als Estats Units i va ser l’esposa d’un altre geòleg famós: el suís Louis Agassiz, professor de la Universitat de Harvard. L’Eilzabeth va publicar diversos llibres il·lustrats, com Primera lliçó d’història natural, però la seva obra més important fou Un viatge a Brasil, una col·laboració amb el seu marit qui es va endur tot el mèrit. Gràcies a ella, però, el 1879 es va inaugurar un “annex” a la Universitat de Harvard on les dones podien seguir estudiant, i al 1885 va publicar una extensa biografia de Louis Agassiz, mort l’any 1873.
Hi va haver
dones que van destacar per la seva afició a recol·lectar i col·leccionar
fòssils, i moltes d’elles no van tenir accés a estudis formals però amb la
lectura de llibres, l’assistència a xerrades o tenint contactes amb geòlegs es
van apanyar prou bé en l’estudi dels fòssils que trobaven.
Entre les
destacades està l’anglesa Etheldred
Benett (1776-1845) qui va mantenir contactes amb Gideon Mantell i James
Sowerby. La seva importants col·lecció va ser visitada per molta gent i d’ella
en va publicar un recull dit Catàleg de
les restes orgàniques del comtat de Wiltshire, amb il·lustracions fetes per
ella mateixa encara que, malauradament, no va tenir massa difusió. Part de la
seva col·lecció es troba avui dia als Estats Units. Una altra fou Eliza M.
Campbell (1795-1842), més coneguda com Lady Cumming, es va aficionar a la
Paleontologia tot inspeccionant els voltants de casa seva a les Highlands
d’Escòcia. Es va relacionar, entre d’altres, amb Agassiz, Buckland i Murchison
que van visitar la seva important col·lecció de peixos del Devonià de la qual
Agassiz en va fer un treball amb il·lustracions de la mateixa Lady Cumming
encara que, malauradament, ella no el va poder veure publicat. La seva
col·lecció està avui dia repartida entre Edimburg, Londres i Neuchâtel.
Entre les més
famoses recol·lectores està Mary Anning
(1799-1847) de qui, fins i tot, s’ha fet una pel·lícula Ammonite (2020). Ella, juntament amb el seu germà Joseph, recollien
fòssils al peu del penya-segat de Lyme Regis per vendre’ls als turistes i això
els va permetre de fer troballes de gran importància com les restes del primer
ictiosaure i del primer plesiosaure, del qual William Conybeare en va fer un
treball sense mencionar a la Mary en cap moment. També van trobar les restes
del primer pterosaure, estudiat per William Buckland qui sí va mencionar a la
Mary en el seu treball, però fou una excepció. L’Associació Paleontològica del
Regne Unit atorga un premi que porta el seu nom.
Barbara Yelverton (1810-1858), més coneguda com Lady
Hastings, també fou recol·lectora i col·leccionista de fòssils que va mantenir
contactes amb Buckland, Lyell, i Owen entre d’altres. També va publicar alguns
estudis sobre les troballes que va fer de cocodrils al penya-segat de Holdle
(Hampshire) els quals es troben avui dia al Museu d’Història Natural de
Londres. L’Elizabeth Anderson
(1831-1924) va néixer a Escòcia i fou filla d’un granger molt aficionat a la
paleontologia i esposa de Robert Gray, ornitòleg i un dels fundadors de la
Societat d’Història Natural de Glasgow on van ser exhibides algunes de les
troballes que l’Elizabeth va fer al Silurià de la vall de Girven, per la qual
cosa la van nomenar membre d’honor d’aquesta Societat, i també la Societat
Geològica de Londres li va atorgar un premi.
Una altra fou
Maria Matilda Ogilvie (1864-1939)
que va néixer a Escòcia, es va graduar en Ciències a l’University College de
Londres i va treballar a les ordres del famós paleontòleg Karl A. Von Zittel.
També va ser la `primera dona a obtenir un doctorat amb un treball sobre els
Dolomites dit Contribucions a la geologia
dels estrats de Wengen i Sant Casià al Tirol del sud, del qual en va
publicar nombroses monografies que van contribuir a un millor coneixement
d’aquesta part dels Alps, i per això va ser la primera dona a rebre la Medalla
Lyell. La darrera recol·lectora a qui fa referència en el llibre és la Mignon Talbot (1869-1950) que va néixer
al Estats Units, va estudiar geologia a la Universitat Estatal d’Ohio i es va
treure un doctorat a la Universitat de Yale amb un treball sobre uns crinoïdeus
del Devonià de l’estat de Nova York, però la Mignon es va fer famosa pel
descobriment d’un dinosaure, el Podokesaurus
holyokensis, del qual en va publicar alguns articles. Malauradament les
restes d’aquest dinosaure van desaparèixer en un incendi i no s’ha pogut
trobar-ne més....
Amb
l’arribada del s.XX cada cop són més les dones que s’endinsen al món de les
Ciències de la Terra i abraçant tots els seus camps. Entre elles, en el llibre destaquen
Catherine A. Raisin (1855- 1945)
nascuda a Londres on va poder estudiar a la seva universitat just en el moment
en que ja s’acceptaven dones a les aules. Va donar classes, va publicar molts
articles sobre petrologia i mineralogia, es va doctorar i va participar en
molts congressos. La seva especialitat foren les serpentinites, un tipus molt
particular de roques metamòrfiques. Va ser una de les primeres dones membres de
la Societat Geològica de Londres. Una altra fou la també anglesa Margaret C. Crosfield (1859-1952) que
va poder estudiar al Newnham College i a Cambridge. Les seves investigacions es
van centrar a l’Ordovicià i Silurià de Gales, de les quals va publicar només
tres articles però molt rellevants: un d’ells va servir de base del primer mapa
geològic d’aquesta regió. També va ser una de les primeres dones membre de la
Societat Geològica de Londres.
Sarah L. Miner (1861-1935) va néixer als Estats
Units on va estudiar a la Universitat d’Oberlin (Ohio) i després, curiosament,
se’n va anar a fer de missionera a la Xina a ensenyar matemàtiques i geologia
cosa que no fou gens fàcil. Però allà va fundar una universitat per a dones i
va escriure un llibre de text de geologia... en xinès! També fou una de les
fundadores de la Societat Geològica de Xina. La també nord-americana Florence Bascom (1862-1945) fou filla
d’un president de la Universitat de Wisconsin on va estudiar tot i que encara
hi havia espais restringits per a les dones. Es va especialitzar en petrologia
i va fer una tesi dedicada a les roques volcàniques de South Mountain
(Pensilvània) a la Universitat Johns Hopkins. Encara que no hi estava inscrita
oficialment, fou la primera dona a obtenir un doctorat en aquesta universitat.
Va fer de professora al Bryn Mawr College de Pensilvània, una universitat per a
dones, on va fundar el Departament de Geologia. També va treballar pel Servei
Geològic dels Estats Units i va participar en molts congressos.
La Gertrude L. Elles (1872-1960) va néixer
al Regne Unit i va estudiar a l’Institut de Winbledon, on es feien moltes
sortides al camp, i també al Newnham College encara per aquella època a les
dones no se’ls donava un títol al finalitzar els seus estudis, per això es va
haver de matricular al Trinity College de Dublín. Va pertànyer Club Sedgwick de
la Universitat de Cambridge, cosa que li va permetre anar a les reunions i
presentar una vintena de treballs sobre graptòlits, la seva especialitat. Va
publicar Monografia dels graptòlits
britànics, una obra en deu volums encara de referència avui dia. Per les
seves contribucions, fou la primera dona a rebre la Medalla Murchison i la
primera a donar classes a la Universitat de Cambridge. Des del 2018, l’Associació
Paleontològica atorga un premi que porta el seu nom.
La
nord-americana Luella A. Owen
(1852-1932) es va especialitzar en l’estudi de les coves malgrat que, per
aquella època, aquesta era una activitat molt complicada i perillosa per la
manca de material adient. Els seus primers escrits estan signats amb un
pseudònim i va ser l’única dona membre de la Societat Francesa d’Espeleologia.
A la seva gran obra, Les regions de coves
d’Ozacks i Black Hills, ja criticava l’afluència massiva de turistes a les
coves. Una altra nord-americana fou Carlotta
J. Maury (1874-1938) qui va estudiar a la Universitat de Columbia i es va
doctorar en Paleontologia a la de Cornell. Així es va especialitzar en l’estudi
dels microfòssils cosa que li va permetre ser una de les primeres dones a
treballar per una companyia petroliera i a participar en algunes expedicions de
recerca de jaciments de petroli.
La Marie Stopes (1880-1958) va néixer a Escòcia
però va estudiar a la Universitat de Londres on es va especialitzar en
Paleobotànica i en l’estudi de la flora que apareix als carbons de diferents
llocs del món. L’anglesa Mary W. Porter
(1886-1980), tot i no tenir estudis formals, es va interessar pels tipus de
roques amb les quals estaven construïts els monuments de la l’antiga Roma. El
seu treball, Amb què es va construir Roma,
és encara una obra de referència i per això va rebre un títol equivalent a una
llicenciatura i va aconseguir un doctorat en cristal·lografia.
La
nord-americana Winifred Goldring
(1888-1971) va estudiar a l’escola Milne de l’estat de Nova York (l’actual
Universitat d’Albany) i al Wellesley College. Va treballar i modernitzar el
Museu Estatal de Nova York amb exposicions molt didàctiques com un famós
diorama del bosc fòssil de Gilboa que va tenir molt d’èxit. També va publicar
alguns manuals de paleontologia, un dels quals incloïa un mapa geològic on
s’animava als lectors a acolorir-lo amb les instruccions de la llegenda. Va
arribar a ser vicepresidenta de la Societat Geològica d’Amèrica.
Ja més a prop
del s.XX tenim la Constance F. Elam
Tipper (1894-1995) va estudiar al Newmham College de Cambridge i va entrar
al Departament de Metal·lúrgia del Laboratori Nacional de Física on es va
especialitzar en l’estudi de la cristal·lització i recristal·lització de
diversos metalls, això li va permetre descobrir el misteri del per què uns
vaixells nous de trinca es partien per la meitat. Per a fer aquestes
investigacions la Constance va poder utilitzar per primer cop un microscopi
electrònic. Avui dia hi un test amb el seu nom que determina la fragilitat d’un
acer. També està la Marguerite T.
Williams (1895-1991) qui fou la primera dona afroamericana a obtenir un
doctorat en Geologia. Tot i les dificultats que encara va tenir per estudiar,
ho va poder fer a la Universitat del Districte de Columbia i a la Universitat
de Howard. El tema de la seva tesi van ser unes greus inundacions provocades
pel riu Anacostia l’any 1936.
Altres foren
la Marie Tharp (1920-2006) qui va
treballar a la Universitat de Michigan a la recerca de petroli però només fent
tasques d’oficina. Així mateix, a les oficines del Laboratori Geològic Lamont
es va dedicar a la localització dels avions abatuts durant la Segona Guerra Mundial
cosa que li va permetre estudiar el fons oceànic amb gran detall. A finals del
1960 va poder participar en una de les expedicions oceanogràfiques que
demostrarien l’existència de les dorsals oceàniques, peça clau de la tectònica
de plaques. Juntament amb el pintor Heinrich Berann, l’any 1977 va publicar el
primer mapa dels fons oceànics de la Terra.
I finalment,
la Janet V. Watson (1923-1985) qui,
juntament amb el seu espòs John Sutton, va estudiar les roques precambrianes
del nord d’Escòcia. Va publicar alguns llibres de text, va organitzar una de
les primeres reunions sobre el paper de les dones en la geologia i va ser la
primera presidenta de la Societat Geològica de Londres.
En el llibre,
però, també s’esmenten moltes dones que van sobresortir en el camp de les
Ciències de la Terra fora de l’àmbit anglosaxó, com la danesa Inge Lehmann (1888-1993) qui ja des de
ben jove va destacar en el camp de les matemàtiques. Després d’estudiar a la
Universitat de Copenhague es va traslladar al Newnham College de Cambridge i va
estar treballant per diverses institucions, una de les quals estudiava geodèsia
amb observatoris sismològics, cosa que li va permetre descobrir una
discontinuïtat entre el nucli extern i l’intern que porta el nom de
Wiechert-Lehmann-Jeffrys. Per això fou la primera dona a rebre la medalla
William Bowie atorgada per la Unió Geofísica Americana, institució que, des del
1997, entrega un premi que porta el seu nom.
L’alemanya Johanna
Gabrielle Ottelie Edinger (1897-1967), més coneguda com a Tilly Edinger, malgrat la seva sordesa va poder estudiar a les
universitats de Heidelberg i Múnic. La seva tesi doctoral va estar dedicada al
rèptil Nothosaurus del Triàsic, i això
la va fer especialitzar-se en l’estudi ben peculiar dels cervells fòssils: la
Neuropaleontologia. La rusa Maria
Gortynskaia Pavlova (1854-1938) es va especialitzar en els grans vertebrats
del Cenozoic i va impulsar la creació del Museu de Paleontologia de la
Universitat de Moscou. Així mateix va formar part del comitè organitzador del
Congrés Internacional de Geologia que es va celebrar a Sant Petersburg l’any 1897,
i va arribar a ser la cap del Departament de Paleontologia. L’Alice E. Wilson (1881-1964) se la
considera la primera geòloga canadenca, especialista en els fòssils de
l’Ordovicià d’Ottawa. També va treballar pel Servei Geològic del Canadà en la
recerca de petroli i va escriure un llibre de text de geologia per a nens dit La terra sota els nostres peus.
La Marjorie Courtenay-Latimer (1907-2004)
va néixer a Sudàfrica i, de ben jove, va treballar al Museu d’East London de
Ciències Naturals. L’any 1938 va arribar a aquest museu un estrany exemplar de
peix capturat a la desembocadura del riu Chalumna. Es tractava d’un tipus de
celacant, un fòssil vivent que ella va estudiar i va posar el seu nom: Latimeria chalumnae del qual en va fer
un treball per la Real Societat de Sudàfrica.
I dins
l’àmbit espanyol al llibre també s’anomena a unes quantes geòlogues pioneres,
entre les quals sobresurten la Teresa
Madasú (1848-1917) qui va fer estudis artístics a Madrid cosa que li va
permetre il·lustrar les memòries de la Comisión del Mapa Geológico de España.
Va tenir contactes amb Lluís Marià Vidal, Eugenio Maffei i Lucas Mallada. Una
altra fou Josefina Pérez Mateos
(1904-1994) qui es va doctorar en Ciències Naturals a la Universitat de Madrid
i va ser conservadora de la secció de mineralogia del museu de Ciències
Naturals i va publicar un llibre per a identificar els diferents minerals que
apareixen a les roques detrítiques. A la Concepción
Bonet (1916-2014) li devem la introducció de la fotografia aèria per a
l’anàlisi dels relleus i drenatges.
En el món de
la Paleontologia van destacar la Mª
Teresa Rodríguez Mellado (1921-1985) qui va entrar en aquest món de la mà
de Francisco Hernández-Pacheco, cosa que li va permetre estudiar els fòssils
del Devonià del Sàhara Espanyol i publicar-ne un treball; l’Asunción Linares Rodríguez (1921-2005)
qui va fer una tesi dedicada a la revisió dels trilobits d’Espanya. Va ser
catedràtica de la Universitat de Granada i directora del seu Departament de
Paleontologia. També es va dedicar a l’estudi dels ammonits del Juràssic i va
ser una de les fundadores de la Societat Geològica d’Espanya.
Finalment
tenim a la Carmina Virgili Rodón
(1927-2014) que va néixer a Barcelona i es va llicenciar en Ciències Naturals a
la Universitat de Barcelona on també va fer de professora. Es va doctorar amb
la tesi El triásico de los Catalánides
dirigida per Lluís Solé Sabarís, amb la qual va guanyar un premi. Va ser
catedràtica a la Universitat d’Oviedo en substitució de Noel Llopis Lladó, i
fins i tot va ser degana, la primera dona que accedia a un càrrec d’aquest
tipus a Espanya. Va publicar molts treballs i també va tenir un paper molt
destacat en el món de la política....
Al llarg dels
capítols d’aquest llibre, que hem resumit aquí, s’ha pogut veure una clara
evolució de les Ciències de la Terra com a tals i també una major participació
de les dones en aquesta evolució i, amb paraules de la pròpia Guiomar Calvo,
acabarem dient: «A l’actualitat sí que podem dir que la geologia és cosa de
tothom, no solament d’homes o de dones i, malgrat que encara queda molt per
fer, gràcies a l’esforç de moltes persones cada cop anem tenint una major
representació. (...) La geologia ho és tot i tots som geologia»