A la darrera ressenya sobre el Montsec de Meià ja vam dir que, per la seva
importància paleontològica, la Pedrera de Meià es mereixia un capítol apart,
per això li dediquem aquesta visita a través d’un itinerari (d’anada i tornada
pel mateix camí) d’uns 6 km en total i un desnivell positiu d’uns 500 metres.
El Montsec d’Ares vist des de la Pedrera de Meià
L’itinerari
comença a l’indret dit la Passarel·la, situat just a la cruïlla de les
carreteres C-13 (o carretera del Doll) i la C-12 que va a Àger. A tocar del
pont sobre la Noguera Pallaresa hi ha una bona esplanada per deixar-hi el
cotxe. En aquest itinerari veurem de prop els materials del Juràssic mitjà (Dogger),
del Cretaci inferior (Barremià), i d’inicis del Terciari (Paleocè i Eocè).
Mapa de carreteres on s’ha indicat la situació de la Passarel·la
Esquema de l’itinerari
Esquema geològic de l’itinerari
Abans de
començar, però, ens fixem en uns materials argilosos, d’un color roig cridaner,
que afloren entre materials grisosos al talús de la carretera i que veurem més
endavant al llarg de l’itinerari. També des d’aquí ja es pot veure l’abocador
de la Pedrera de Meià.
Aflorament al talús de la Passarel·la
Així que
comencem l’itinerari creuant, amb molt de compte, la carretera del Doll i
enfilant-nos per una pista (dita Camí de Peralba) marcada amb els colors vermell
i blanc corresponents al sender de gran recorregut GR-1. Per aquesta pista
observem com afloren unes calcàries, en les que apareixen petits foraminífers
típics de l’Eocè (alveolines i orbitolits), amb algunes intercalacions de
conglomerats.
Enfilem pel Camí de Peralba
Aflorament de calcàries amb alveolines i orbitolits
Aflorament de lutites del Garumnià
Tot seguit ja
trobem els mateixos materials argilosos que hem vist al talús de la carretera:
es tracta de les pelites de la fàcies garumniana del Paleocè... si tot va bé, a
continuació hauríem de trobar les sorrenques del Maastrichtià (Cretaci
superior). Així que continuem pujant per la pista, tot prenent una sèrie de
viaranys que ens permeten tallar-la, un dels quals passa pel mig de les ruïnes
de Can Ginesta.
Arribant a les esplanades de Can Ginesta
Un tallant de la pista hi passa pel bell mig
Inici del camí de la Pedrera de Meià
Anem per la
pista fins un punt, marcat amb una estaca, en el qual l’abandonem per prendre
un costerut sender mà esquerra que s’enfila per l’escarpat vessant dels Feixants
del Seguer, tot guanyant alçada ràpidament sobre la vall del Noguera Pallaresa.
Ens enfilem per un costerut camí cap a Pedrera de Meià
Ràpidament guanyem alçada sobre la vall
Arribem a un nou aflorament de roques
Hem dit que,
si tot anava bé, en el proper aflorament haurien d’aparèixer les sorrenques del
Cretaci superior, però el que afloren són les dolomies negres del Juràssic
mitjà (Dogger) d’aspecte entre bretxoide... aquí ha passat alguna cosa! I la
causant d’aquest salt és una falla encavalcant, la naturalesa i funcionament de
la qual ja analitzarem en propers capítols de la història del Montsec.
Imponent cingle format per les dolomies negres del Juràssic
En elles apareix una crosta ferruginosa
Aspecte bretxoide de les dolomies juràssiques
Camí suportat per marges de pedra
Continuem
enfilant-nos pel costerut sender, a voltes suportat per marges de pedra, tot
passant sobre la boca de la cova de les Sies i observant com aquí les dolomies
presenten un aspecte laminat. Per sobre ja tenim les blanques calcàries del
Cretaci inferior les quals semblen un castell en ruïnes.
Observant les dolomies juràssiques
Aspecte laminat de les dolomies
Aspecte ruïnós de les calcàries del Cretaci inferior
Superat
aquest graó ja ens encarem a les restes de les casetes que es van construir al
peu de la llosera de la pedrera per allotjar els treballadors a inicis del
segle XX. Després de pujar per la gran llosera ja entrem de ple a la Pedrera de
Meià.
Les restes de les casetes amb prou feines
es distingeixen entre la vegetació
Passem a frec de les ruïnes
El Montsec d’Ares des de les casetes
Pujant per la gran llosera
Aspecte d’una de les lloses
Des de
l’esplanada de l’entrada donem un cop d’ull a la paret de la pedrera, tot
observant les característiques de les roques que hi afloren i que són d’origen
lacustre, dipositades al fons anòxic d’un llac costaner d’aigües dolces i
tranquil·les i sota un clima subtropical. Estudis recents, efectuats sobre caròfits,
atorguen a aquests materials tenen una edat de 130 milions d’anys (Barremià,
Cretaci inferior). A la paret de la pedrera s’observa una vistosa esllavissada
produïda quan aquests fangs calcaris encara eren tous i que tècnicament
s’anomena Slump.
Arribem a la pedrera de Meià on observem un vistós Slump
Detall de l’Slump
Recreació de l’aspecte de l’estany, d’Antoni Lacasa
Mentre fem un
tomb pels voltants, i guiats pel llibre De la Litografia a la Paleontologia d’Antoni Lacasa, fem un repàs de la
història de la pedrera, la qual comença quan l’enginyer Lluís Marià Vidal, gran
coneixedor del Montsec, cercava pedres que fossin adients per a la indústria de
la litografia, una tècnica que va revolucionar les arts gràfiques a finals del
segle XVIII.
Fem un tomb per la pedrera
Cap a l’any
1875, prop de Rúbies, Vidal va descobrir un paquet de calcàries de gra molt fi
i que s’esfullaven en lloses de diferents gruixos, per la qual cosa es va
iniciar la seva explotació l’any 1898 i aviat van començar a aparèixer fòssils
amb un extraordinari estat de conservació (aràcnids, crustacis, peixos,
insectes, plantes, amfibis, rèptils, ocells primitius...) que van ser, i són,
objecte de nombrosos estudis i dels quals al Museu en tenim una bona
mostra.
Fòssils de peixos a les vitrines del Museu
També es poden veure alguns bons exemplars al Centre d’Interpretació del Montsec de Vilanova de Meià, entre el quals destaquen uns exemplars de Montsechia vidalii, planta aquàtica
considerada una de les angiospermes més antigues de món.
Aspecte laminat de les calcàries litogràfiques
Imatges de l’època de l’explotació,
exposades al Centre d’Interpretació del Montsec
Montsechia vidalii, exposada al Centre d’Interpretació del Montsec
També són de
destacar un exemplar del cocodril Montsecosuchus
depereti, de l’anfibi Eodiscoglossus
santonjae, l’esquelet parcial d’un pollet d’una au arcaica i algunes
plomes. Quan va finalitzar l’explotació de
la pedrera l’any 1913, aquesta va quedar abandonada i a mercè dels cercadors de
fòssils i espoliadors, i no va ser fins l’any 1980 que la Generalitat de
Catalunya es fa càrrec dels terrenys per a protegir-los amb una llei del
Patrimoni Cultural, per la qual cosa la recol·lecció de fòssils està prohibida.
L’any 1966, el grup Amics
de la Paleontologia de Lleida descobreixen una altre jaciment a l’indret de
la Cabroa, de les mateixes característiques però situat més a l’est i que també
ha proporcionat materials molt interessants. Es pensa, però, que es tractava de
dos estanys diferents tant en l’espai com en el temps.
Continuem el nostre particular passeig per la pedrera
Seguim el
nostre particular passeig, tot seguint pel camí de Rúbies fins a un mirador
situat just al damunt de l’inici del congost de Terradets, des del qual tenim
portentoses vistes de l’extrem oriental del Montsec d’Ares (el nostre proper
objectiu), del llunyà Massís de la Maladeta ben nevat, amb el castell de Mur en
primer terme, i de l’extrem occidental del Montsec de Meià (o de Rúbies).
Entrada del Congost de Terradets des del mirador de la pedrera
La Maladeta, amb el pic Aneto, i el Castell de Mur
L’extrem occidental del Montsec de Meià
Després
d’haver satisfet la nostra curiositat sobre aquest indret tan emblemàtic del
Montsec, iniciem el retorn a l’aparcament de la Passarel·la pel mateix camí
d’anada. En properes ressenyes donarem un cop d’ull als materials que formen el
Montsec d’Ares i a les relacions tectòniques amb la Vall d’Àger.
