Jorgina Jordà: L' ABELLAÏTA NOVA ESPÈCIE MINERAL

Avui ens toca fer ressò d'una gran notícia per a la mineralogia catalana. Per primera vegada a la història s’ha descrit a Catalunya una nova espècie mineral. Aquesta troballa s’ha fet a la Mina Eureka del poble de Castell-Estaó, pertanyent al municipi de La Torre de Cabdella a la comarca del Pallars Jussà, Lleida; que esdevindrà la localitat tipus d’aquesta nova espècie.

El mineral, un hidroxilcarbonat de plom i sodi amb fórmula NaPb₂(CO₃)₂(OH), s’ha anomenat abellaïta, en honor a un dels principals descobridors, en Joan Abella i Creus, gemmòleg i autor, entre d’altres, del llibre “Minerals i Mines de la Conca de Bellmunt del Priorat" i diversos articles de mineralogia, especialment centrats en jaciments de la zona del Priorat i la ja citada mina Eureka.

La descoberta de l’abellaïta ha estat possible gràcies a la constància i la tenacitat d’en Joan Abella, que a més, en la seva línia de col·laborar amb qualsevol iniciativa ens ha explicat en primera persona com ha estat tot el procés, des de la descoberta del mineral fins al reconeixement de l’abellaïta com una nova espècie:

“De fet, tot va començar ja fa anys, a l’estiu del 2006, quan vaig decidir estudiar de manera sistemàtica el jaciment de la Mina Eureka, que es troba al terme municipal de la Torre de Cabdell, a la Vall Fosca, província de Lleida. Va ser llavors, quan vaig començar a descobrir un gran nombre d’espècies, moltes d’elles noves al país i el jaciment va anar prenent un gran interès i importància. Aleshores, vaig pensar que seria interessat compartir les troballes amb la comunitat i vaig proposar-li al Dr. Joan Viñals i Olià, al cel sigui, fer una publicació conjunta sobre la Mina Eureka, que va veure la llum l’any 2009 a través de les revistes que publica el Grup Mineralògic Català. Tot i així, el treball va continuar fins que l’any 2012 vàrem publicar, a través del mateix medi, un nou article, i va ser durant aquest segon període d’investigació en el que vaig descobrir el que avui és l’abellaïta. Recordo que li vaig portar una mostra al Dr. Viñals i després d’analitzar-la amb SEM-EDS i DRX va concloure que es tractava d’una nova espècie mineral, que en un primer moment vam batejar com “la baba de cargol” (per la seva semblança amb la baba de cargol seca). La realitat ens va il·lusionar molt i llavors vaig fer quelcom que malauradament no s’havia fet mai en aquest país: crear un grup de treball multidisciplinari que de manera autònoma pogués portar a terme la caracterització d’una nova espècie mineral. Jo tenia coneixença amb diversos membres de l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera (ICTJA-CSIC), els vaig reunir, juntament amb el Dr. Viñals i vam formar el nucli principal de treball, amb el doctor Jordi Ibáñez i l’expert en raigs X el Sr. Josep Elvira. L’equip, coordinat pel Dr. Viñals, va començar els treballs de caracterització de la nova espècie seguin els protocols de la International Mineralogical Association (IMA).

Les anàlisis i els estudis són complexos, encara que va ser una sort que el mineral a estudiar tingués el seu homòleg sintètic, fet que va accelerar el procés, no obstant la prematura mort del Dr. Viñals va trasbalsar l’equip i  l’alentiment dels treballs va ser obvi.

A mitjans de l’any 2014, el Dr. Jordi Ibáñez va presentar a la International Mineralogical Association l’expedient i el dia 2 de desembre del 2015 vàrem rebre el resum de la votació per part de la IMA, comunicant l’acceptació com a nova espècie mineral de l’abellaïta, la primera espècie mineral descoberta a Catalunya. Per donar compliment al protocol establert de la International Mineralogical Association Commission on New Minerals, Nomenclature and Classification, vaig fer el dipòsit de l’exemplar tipus al Museu de Ciències Naturals de Barcelona (on està registrat amb el número MGB-26350). Finalment, la referència de la nova espècie ha sortit publicada recentment: “Ibáñez-Insa, J., Elvira, J.J., Oriols, N., Llovet, X., Viñals, J. (2016) Abellaite, IMA 2014-111. CNMNC Newsletter No. 29, February 2016, page 200. Mineralogical Magazine: 80: 199–205”.

A més de ser la primera espècie mineral descoberta a Catalunya, l’equip de treball també està format íntegrament per investigadors catalans i cal destacar també, com a curiositat, que degut al seu nom serà la primera espècie a la llista de minerals per ordre alfabètic de la International Mineralogical Association.”

Abellaïta, camp visual 1.62x1.12mm, col.lecció Joan Abella i Creus, fotografia Matteo Chinellato

L’abellaïta de la fotografia és el mineral blanc translúcid, són cristalls euèdrics i subèdrics d'hàbit lamel·lar pseudohexagonal que s'agrupen formant agregats en forma de rosa. En tractar-se d'un mineral de neoformació sol cristal·litzar sobre minerals preexistents. Una vegada publicat l'article oficial serà un plaer ampliar més detalls i alguns aspectes del mateix.

Només ens resta donar les gràcies i felicitar de nou a en Joan Abella per aquest fabulós i important descobriment.

Amics del Museu: PRESENTACIÓ DEL DOCUMENTAL "GAIA, LA GRAN MARE"

El passat dimecres dia 16 de març, uns quants representants del Museu Geològic del Seminari de Barcelona vam assistir a la presentació oficial del documental científic i divulgatiu «Gaia, la gran mare» de la mà dels seus autors Xavier Berástegui i Xavier Berenguer. Diem que va ser la presentació oficial perquè el documental ja fa un parell de mesos que està penjat a internet (en català, castellà i anglès) amb prop de 7000 visualitzacions.

L’acte va tenir lloc a la Sala d’Actes de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Després d’entregar-nos les credencials, vam baixar a la dita sala on, a l’entrada, vam ser obsequiats amb mapes i taules cronoestratigràfiques a escollir.

Un cop vam asseure’ns, i mentre l’equip de projecció intentava resoldre un problema tècnic, el Sr. Berástegui (subdirector adjunt de Geologia i Geofísica de l’ICGC) ens va fer una breu introducció sobre el documental que estàvem a punt de veure i del qual ell mateix n’és el director científic, juntament amb en Xavier Berenguer que n’és el realitzador i el director cinematogràfic.

El Sr. Berástegui fent la presentació

Com que els problemes tècnics no van tenir solució (per causa de la coneguda “Llei de Murphy”), ens vam taslladar tots cap a la Sala d’Exposicions on, amb cadires plegables i un parell de monitors de televisió de grans dimensions, es va improvisar el passi del documental de 48 minuts de duració.

El documental, que forma part d’una sèrie, combina imatges digitals amb imatges reals de paisatges geològics emblemàtics i és un treball de síntesi de la geologia del món, explicada d’una manera molt didàctica però alhora molt rigurosa. El documental també fa esment d’espais com el Museu Blau, el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, el Museu Arqueològic de Gavà...

Després de fer un repàs als conceptes bàsics de la Geologia i als científics més rellevants que van dur a terme la tasca d’esbrinar els seus secrets més ocults, el documental passa a tractar sobre l’origen de l’univers, del nostre sistema solar, i de Gaia, la nostra mare Terra.

També tracta sobre l’origen de l’aigua, de l’atmosfera actual (molt diferent de l’atmosfera primitiva), promocionada pel fet que la Terra és un planeta on s’hi ha desenvolupat la vida... cosa molt exepcional. 

També tracta sobre la dinàmica dels continents en el passat, la distribució actual i com serà, presumiblement, en el futur; i de com està relacionada aquesta distribució amb els volcans, terratrèmols i recursos naturals d’origen geològic i de les amenaces que representa la seva explotació en condicions, de vegades, inhumanes i molt agressives amb el medi ambient . Al final aquest documental ens convida als humans, una espècie molt recent vinguda a la Terra, a reflexionar: “Tingués cura de la Terra i ella tindrà cura de tu”.

Els Srs. Berástegui i Berenguer responent a les preguntes dels assistents

En finalitzar la projecció , el documental va arrencar un fort aplaudiment del públic assistent per agrair la feina feta, i acte seguit hi va haver un torn de preguntes als autors. Desitgem a aquest documental, i a les properes entregues d’aquesta sèrie, un gran èxit.

Jorgina Jordà: Mineralexpo Sants 2016

Novament, ha tingut lloc la fira de minerals i fòssils MINERALEXPO Barcelona-Sants 2015 organitzada pel Grup Mineralògic Català a les cotxeres del barri de Sants.

Com cada any, a més de la possibilitat d’adquirir minerals, fòssils i estris relacionats amb el seu estudi també s’ha pogut gaudir d’un gran nombre d’activitats.

Pel que fa a novetats i curiositats mineralògiques, tot i que en començar a repassar els estands semblava que no n’hi haurien, poc a poc i amb la col·laboració i simpatia dels expositors les vam poder anant descobrint. Per exemple, unes axinites amb epidota de Canta, Lima, Perú que em van fer recordar a les que van sortir a Casterner de les Olles, unes warwickites de la Celia, Jumilla, Múrcia que eren novetat no per l’espècie sinó per la bona mida i nombre dels cristalls o algunes fluorites amb barita d’Ulldemolins de bona qualitat.

Una altra agradable sorpresa va ser tornar a veure minerals de jaciments clàssics catalans, de bona mida, com les variscites, montgomeryïtes i calcioferrites del Turó de Montcada, calcites i molibdenites de Gualba, i com no...! fluorites, esfalerites, calcopirites i un gran nombre d’espècies de la pedrera Berta, algunes força antigues ja que pertanyien a les col·leccions Clemente i Carbonell.

De material espanyol n’hi havia per a tots els gustos. Destacaven les ja clàssiques cerussites maclades de les mines del General, Cabezarrubias del Puerto, Ciudad Real, les limonites de Los Arenales, Carratraca, Màlaga, material d’Eugui i Yanci, Navarra o les clàssiques fluorites de localitats asturianes (Moscona, Jaimina, La Viesca, Berbes, etc.) amb barita, pirita i calcita. També gran presència de pirites de Navajún, barites de La Unión, aragonites maclades de Cuenca i, fins i tot, algun exemplar de galena amb molta solera procedent de Los Guindos, Jaén.

En l'àmbit internacional, tampoc vam quedar decebuts: fluorapatites de Panasqueira, autunites de la mina Assunçao, Guarda, Portugal, piromorfites globulars d'Asprières, Aveyron, França, malaquita, atzurita, vanadinita i un gran assortit de minerals del Marroc. Del Brasil a més de quarsos, turmalines i berils em va cridar l’atenció una siderita de bona mida i uns petits exemplars d’or cristal·litzat que lluïen molt. Tampoc va faltar material de Naica, Mèxic, aiguamarines amb moscovita del Pakistan, calcites de la Sweetwater mine, Reynold Co., Missouri, USA, una excepcional  proustita de Freiberg, Alemanya i una bona representació de minerals indis i xinesos. Per últim, destacar unes curioses microclines varietat amazonita de Konso, Etiòpia, d’intensa coloració i molt bona mida.

S’ha de destacar també, que la Fira de Sants és una de les fires que més fa gaudir als amants dels minerals de sistemàtica, micromuntatges i, en general, als aficionats a aquelles espècies rares, poc conegudes i potser menys vistoses però molt interessants.

Els fòssils només van estar representats per dos expositors que, això sí, disposaven d’un gran assortit d’ammonits, trilobits, peixos, crustacis decàpodes, etc.

Com a la darrera edició, no van faltar els estands dedicats a altres temàtiques com els meteorits, la venda d’instruments de talla i polit, lupes binoculars, microscopis i la sempre present bijuteria, tot i que en petita quantitat i, generalment, com a complement en les parades d’alguns expositors de minerals.

Durant el transcurs de la fira es van realitzar una sèrie d’activitats paral·leles relacionades amb el món de la mineralogia:

TALLER d’INICIACIÓ als MINERALS per a NENS i NENES

Durant els tres dies de la fira, matí i tarda, es van fer tallers introductoris al món dels minerals amb monitors especialitzats. Aquests tallers, van estar orientats a donar a conèixer la mineralogia entre els nens i les nenes que visitaven la fira però també entre els pares i la resta del públic adult interessat.  Es va explicar què és un mineral i una roca, es van mostrar algunes propietats dels minerals com l’exfoliació i la fluorescència i fins i tot, es va fer un tast d’alguns minerals com l’halita!

APERTURA de GEODES

Cada dia, els assistents van poder obrir geodes, que tancades tenien una curiosa forma de pilota, però que un cop partides en dues meitats mostraven la bellesa dels cristalls al seu interior.

TALLER LAPIDARI

Aquest taller va estar a càrrec de l’Elvira Vilanova, professora de gemmologia de la Universitat de Barcelona i experta en el treball de la pedra. Es va mostrar com es realitza el treball i polit dels materials lítics.

EXPOSICIÓ + TALLER COL·LOQUI

L’ENCÍS DE LA PEDRA BONICA. DE L’EINA LÍTICA A LA JOIA

A càrrec de l’arqueòloga Dra. Margarida Genera i Monells.

Es va mostrar el valor que han tingut els minerals des de les primeres etapes de la prehistòria com a suport per a la fabricació d’utillatges, en l’elaboració d’ornaments personals i pintures rupestres fins a la descoberta dels metalls.

L’ESTABLIMENT DEL PUIG ROIG DEL ROGET, EL MASROIG, UN HÀBITAT D’ANTICS MINERS I METAL·LÚRGICS DE LA CONCA DEL PRIORAT (inclou taller).

També a càrrec de l’arqueòloga Dra. Margarida Genera i Monells, i adreçat especialment als infants, amb imatges i materials didàctics.

No podia acabar la visita sense passar per l’estand del Grup Mineralògic Català,  on a més de saludar els companys i amics m’agrada repassar totes les publicacions, tant de la pròpia entitat com altres novetats relacionades amb la nostra afició. 

Fotos:Agustí Asensi

Mn. Francesc Nicolau: DETECTADES ONES GRAVITACIONALS

Sembla que ara va de debó perquè les ones detectades el passat 2014 van resultar ser un miratge: el fenomen que es va detectar llavors era una cosa molt diferent, no ones de gravetat sinó polarització de pols còsmica de la nostra galàxia. I s’esfumava, de moment, l’esperança de comprovar la teoria d’Einstein en aquest punt de l’existència d’ones de gravetat, cosa que era una decepció pels astrofísics.

L'astrofísic John M. Kovac (www.bbc.com)

El director del projecte de detecció d’aleshores, John Kovac (del Centre d’Astrofísica Harvard-Smithsonian) havia dit, tot entusiasmat: «Si es confirma aquesta firma de les ones gravitacionals s’obrirà un nou capítol en l’astronomia, la cosmologia i la física». Aquesta esperança es veié defallida al cap d’un any, però ara sembla segur que s’ha vist acomplerta. La troballa ha estat feta pel detector americà LIGO. Es tracta de l’instrument òptic de precisió més gran del món, i consta de dos detectors separats per 3.000 Km, l’un a Louisiana i l’altre a Washington, que contenen dos feixos de llum làser, que poden veure’s modificats per una ona de gravetat.

Simulació per ordenador d'ones gravitacionals produïdes

per dos forats negres en òrbita (www.llovet.eu.com)

Les possibles ones gravitatòries oscil·len poquíssim, però l’aparell pot detectar una variació d’una deumil·lèsima del diametre d’un nucli atòmic. Aquest instrument va projectar-se el 1980 i es portà a cap per membres del Caltech (California), Kip Thorne i Ronald Drever, i del MIT (Massachusetts), Reiner Weiss. I ara hi col·laboren un miler de científics de 15 països. La mallorquina Alicia Sintes (de la UIB) és la líder del grup espanyol que ha participat en la troballa.

I què és el que s’ha pogut descobrir? La primera detecció va ser el setembre passat. Però com explica l’actual director del LIGO, David Reitze: «Hem hagut d’esperar mesos per veure que realment eren ones gravitatòries.» Però ara ja s’ha publicat la notícia al Physical Review Letters d’aquest febrer. Segons la teoria d’Einstein, del 1916, són ones que es propaguen a la velocitat de la llum, i que es produeixen sempre que una massa es converteix en energia. I què és el que demostren les ones obtingudes? Que a 1.300 milions d’anys llum de distància han xocat dos forats negres (estrelles col·lapsades), de masses entre 29 i 36 vegades la del Sol, emetent en energia l’equivalent de tres masses solars. Aquest fenomenva passar, es clar, fa 1.300 Ma i el percebem ara. Així, doncs, Einstein tenia raó. Interessant, oi?

Roberto Espinola: EXCURSIÓ AL "PARQUE GEOLÓGICO DE CHERA"

El dia 30 de gener de 2016 vàrem tenir l’oportunitat de visitar el Parque Geológico de Chera acompanyats i guiats pel professor Carlos de Santisteban Bové, geòleg de la Universitat de València. La visita la va consensuar en Josep Peralba, president de l’associació ADAU, Amics dels Dinosaures de l'Alt Urgell, aprofitant una trobada de la Comisión de Patrimonio Geológico de la Sociedad Geológica de España (SGE) a Coll de Nargó.

Context Geològic Regional

La depressió tectònica de Chera es troba enclavada a la província de València, en el sector oriental del domini estructural de la branca Castellana-Valenciana de la Serralada Ibèrica.

Fig.1: Localització de la Depressió de Chera dins 

dels dominis estructurals de la Serralada Ibèrica

La Serralada Ibèrica és un sistema muntanyós format durant el plegament alpí per transmissió cap a l’interior de la placa Ibèrica, dels esforços i deformació produïts durant la col·lisió amb la placa Euroasiàtica (entre el Cretaci superior i el Miocè inferior). La Serralada Ibèrica consta de 6 unitats estructurals: Unitat de la Demanda i Cameros, Branca Aragonesa, Zona d’Enllaç, Catalànids, Branca Castellana-Valenciana i Serra d’Altomira.

La Branca Castellana-Valenciana està integrada per un sòcol hercinià fossilitzat per una cobertora mesozoica, bàsicament carbonatada. L’estructura ve determinada per un conjunt de plecs i encavalcaments d’orientació NW-SE, amb vergència cap al SW. En aquesta zona alguns d’aquests encavalcaments (de Chelva) deformen el sòcol hercinià i s’han desplaçat a favor dels materials detrítics i evaporítics del Triàsic superior, Juràssic superior, Cretaci inferior i Cretaci superior-Paleogen.

A la província de València, la Branca Castellana-Valenciana està constituïda per 3 encavalcaments principals: Chelva (1), Buñol-Útiel (2) i Dos Aguas-Cuchillares del Cabriel (3). La Depressió de Chera està integrada en la unitat de l’encavalcament de Buñol-Utiel.

Fig.2: Mapa geològic simplificat de València i localització de la fosa de Chera

LA DEPRESSIÓ DE CHERA

L’actual conca de Chera és una depressió iniciada en el Cretàcic superior que ha perdurat com a conca sedimentària fins al Terciari. Té una configuració rectangular, està orientada en direcció NE-SW, i la seva superfície és de 21 km².

La gènesi de la conca està condicionada per la superposició de la fractura transcorrent de Requena-Mora d’Ebre (NE-SW) a la cobertura mesozoica i les estructures alpines de direcció ibèrica (NW-SE). La conca s’estén cap al SW a partir del front d’encavalcament del flanc SW de l’anticlinori de Sot de Chera i termina obrint-se en el seu extrem meridional a la Depressió d’Utiel-Requena.

L’estructura de la Depressió de Chera

La depressió de Chera forma part d’un conjunt de 4 petites depressions desenvolupades sobre la unitat de l’encavalcament de Buñol-Utiel. Aquestes estructures es desenvolupen a favor de falles normals (algunes amb component lístric) perpendiculars als plecs i encavalcaments de direcció ibèrica.

La conca de Chera va ser una zona subsident, independent i aïllada ja des del començament de la fase compressiva. Així, el conjunt d’estructures que presenta en superfície poden interpertar-se com la resposta de la cobertora desenganxada a una fractura transcorrent del sòcol reactivada durant el plegament alpí. El mapa geològic de la Depressió de Chera es mostra a la figura 3.

Fig 3: Mapa geològic de la fossa de Chera

El límit SE de la fosa és l’anomenada Falla del Embalse, de direcció NE-SW, pla de fractura subvertical i sentit de cabussament cap al NW, és a dir, cap al centre de la  conca terciària. Aquesta falla té un salt en direcció d’uns 4000 metres i un salt vertical d’uns 700 metres, essent l’estructura més important de tota la fossa.

El límit NW de la conca està determinat per la Falla del Castillo de Chera, que en realitat és un conjunt de falles (mínim dues falles) subparal·leles entre sí i amb cabussament (menor al de la falla del Embalse) cap a l’interior de la fossa.

El límit NE és el més curt i està format per un conjunt d’encavalcament (Cabalgamientos del Atanar) que superposen materials mesozoics sobre els sediments terciaris de la fosa, els quals es troben fortament tectonitzats.

Pel SW la conca de Chera connecta amb la depressió d’Utiel-Requena (o del Cabriel). El límit entre ambdues conques es pot establir en la traça cartogràfica de la discordança entre el Neogen inferior i el superior. Aquesta discordança coincideix a grans trets amb el límit morfològic entre la depressió d’Utiel-Requena i la vall del riu Reatillo.

Així, a la depressió de Chera poden diferenciar un sector comprès entre l’aldea del Reatillo i els encavalcaments de Antanar (anomenat Fosa de Chera) i un sector situat cap al SW de l’aldea del Reatillo, en connexió amb la Depressió d’Utiel-Requena, anomenat Fosa de la Rambleta de los Tocares.

La Fosa de Chera en particular té una estructura asimètrica determinada pel conjunt de blocs mesozoics que la integren. Així, al marge oest únicament hi ha el bloc basculat del Castillo i al marge est hi ha els blocs de Chera, Buseo i Reatillo, tots tres oblics a la falla principal. Durant el Miocè, aquests blocs van compartimentar la fossa de Chera en tres subfosses: semifossa del Embalse, semifossa del Barranco de la Viña i semifossa de Chera.

Fig.4 Esquema tectònic de la fossa de Chera

Els materials de la fossa

En aquest context geològic regional, la fossa de Chera esdevé una conca sedimentària singular, atès que conté el registre sedimentari associat a l’evolució del plegament alpí a la Branca Castellana-Valenciana de la Serralada Ibèrica, essent la falla de sòcol (Falla de Requena-Mora d’Ebre) el principal condicionant del citat registre.

Els materials que la reomplen estan formats per:

·         un conjunt de sediments del Cretaci terminal i Paleogen, coetanis amb la fase compressiva regional (Formación margas, arcillas i yesos de Villalba de la Sierra)

·         un conjunt de sediments d’edat Miocè inferior a Pliocè, dipositats com a resposta a un període en el qual la conca va ser sotmesa a un règim de transcorrència sinistra, que va facilitar la formació d’un seguit de dipòsits diacrònics de col·luvions de conglomerats sintectònics solapats lateralment. Aquests materials es coneixen com a Conglomerados y Brechas de Juncosa y Buseo.

Ambdós conjunts de sediments es troben discordants entre sí.

PARADES

Parada 1. El Reatillo.

Aquesta parada està situada prop de l’aldea del Reatillo i en ella podrem observar la relació entre materials del Cretaci del bloc de Chera i els conglomerats de Juncosa (Neogen).

 Fig.5: Situació de la parada de El Reatillo

En aquesta parada s’observa com els carbonats del Cretaci superior del bloc de Chera giren 90º i es disposen en vertical, originant un sistema geomorfològic anomenat “cuchillos” (figura 6), sobre el qual es disposen els conglomerats de Juncosa (figura 7).

Fig.6: Estrats verticals o “cuchillos” del bloc de Chera

formats per arrossegament de la Falla de la Corraliza, 

tot generant un ganxo de falla

Sobre els “cuchillos” es diposita un conjunt de conglomerats i bretxes del Miocè-Pliocè que es perllonga uns 4 kilòmetres a sobre dels plans de la Falla de la Corraliza i de la Falla del Embalse. Aquests materials s’han dividit en dos sectors: de Juncosa (que veiem en aquesta parada, Falla de la Corraliza) i de Buseo (Falla del Embalse), els quals constitueixen una mateixa formació diacrònica, essent els dipòsits més antics els de Juncosa i els més recents els de Buseo.

Els conglomerats de Juncosa tenen uns 60 metres de gruix i estan formats per capes de 0'5 a 1'5 m d'espessor de còdols i blocs cimentats. Alguns estrats inclouen blocs aïllats de fins a 1 m de diàmetre, mentre que hi ha capes, de fins a 4 m de potència, formades per masses caòtiques de blocs. Aquests materials es troben en discordança progressiva, amb nivells inferiors formats per capes plegades amb un cabussament que varia des de la vertical en les proximitats del substrat mesozoic fracturat, a horitzontal en el centre de la semifossa del Barranco de la Viña.

 Fig.7: Discordança progressiva en els conglomerats de Juncosa

Atesa la geometria, angle de repòs, estructura interna caòtica i absència de canals distribuïdors d’aquests conglomerats es consideren com el resultat de l’acumulació de materials transportats per fluxos massius (o debris flow) dipositats al pla d’una falla activa.

Parada 2. Plec anticlinal Roll-Over.

Aquesta parada es realitza en el camí de Chera a l’embassament de Buseo pel centre de recollida selectiva de residus. Un cop la pista sobrepassa els materials carbonats del bloc de Chera i s’obre la semifossa del Barranco de la Viña, cal parar el vehicle i fer l’observació.

Fig.8: Punt de visual del Plec Roll-Over generat al bloc de Chera

per l’acció de la Falla de la Corraliza

Des d’aquest punt es pot observar com els carbonats cretacis del bloc de Chera presenten una curvatura antiforme molt característica produïda per l’adaptació de les capes a la curvatura en profunditat del pla de falla que limita el bloc de Buseo (Falla de la Corraliza, i que per tant, actua com a falla lístrica.

Fig.9: Esquema interpretatiu de la Falla de la Corraliza

i del plec Roll-over associat al bloc de Chera

Els materials que ocupen la zona més planera (semifossa del Barranco de la Viña) estan formats per sediments vermellosos i groguencs de caràcter detrític i carbonatat (lacustre) del trànsit Cretací-Paleocè. Els relleus situats a llevant pertanyen als carbonats cretacis del bloc de Buseo i el límit amb els sediments de la semifossa ve determinat per la Falla de la Corraliza.

Parada 3. Barranco de la Umbría de la Viña

En aquesta parada podrem observar el congost que el torrent de la Umbría de la Viña genera en tallar els carbonats cretacis durs i resistents del bloc de Chera.

Fig.10: Vista del congost del Torrent de la Umbría de la Viña

sobre els carbonats del bloc de Chera

Els materials groguencs i ocres de primer terme corresponent als sediments del trànsit Cretaci-Paleocè (equivalents a les fàcies garumnianes del Pirineu) en continuïtat sedimentària amb els carbonats del bloc de Chera. En aquests materials s’han descrit jaciments de dinosaures.

Parada 4. Mirador del pantà de Buseo

Des d’aquesta parada es gaudeix d’una magnífica vista del sector NE de la fossa de Chera. Així, observen el pantà de Buseo i l’estructura geològica de la zona. A la figura 11 podem observar el pantà de Buseo situat entre els carbonats cretacis del bloc de Buseo (esquerra) i del bloc del Reatillo (dreta), aquest últim correspon a un bloc limitat per falla però que no ha arribat a evolucionar com a fossa.

Fig.11: Vista del pantà de Buseo i del sector NE de la fossa de Chera

A la dreta de la fotografia es pot observar un conjunt d’estrats semihoritzontals que corresponen amb els materials de Cretaci superior. Uns mica més cap al centre de la fotografia, s’observen un conjunt de materials on s’insinua una inclinació dels estrats cap a l’esquerra en forma de ventall. Aquests materials són les Bretxes de Buseo, les quals es van sedimentar a sobre de la Falla del Embalse, estructura que limita la fossa en aquest sector. En color vermell s’indica la traça aproximada de la falla.

A la figura 12 es mostra una seqüència explicativa del procés de formació de l’estructura geològica del sector del pantà de Buseo, essent la Falla del Embalse l’element tectònic més destacat.

Fig.12: Plafó on s'explica el procés de formació de l’estructura 

geològica del sector del Pantà de Buseo

Parada 5. La Canaleja. Brechas de Buseo

En aquesta parada tindrem l’oportunitat d’observar l’estructuració general de les Bretxes de Buseo.

Fig.13: Punt de visual per observar les bretxes de Buseo

Aquests materials afloren al llarg d’uns 3 quilòmetres a sobre de la Falla del Embalse, la qual fossilitzen, i presenten les mateixes fàcies que els conglomerats de Juncosa, consistents en masses de blocs i còdols, bé sense estructura o amb estratificació gruixuda.

 Fig.14:  Localització de les Bretxes de Buseo

A la figura 15 es pot observar un ventall al·luvial ben palès al paisatge format per les Bretxes de Buseo. S’hi pot observar la paleosuperfície del ventall i l’àpex, així com les calcàries cretàciques a la dreta de la fotografia. Entre ambdues tipologies de roques, discorre la Falla del Embalse.

Fig.15: Vista d’un dels ventalls al·luvials que integren les Bretxes de Buseo

Les Bretxes de Buseo estan formades per un conjunt de set ventalls al·luvials que se solapen entre ells des del SW (més antic) al NE (més modern), i per tant, aquests materials són diacrònics en aquest sentit. La secció principal dels afloraments és obliqua al sentit d’aportació dels sediments, fet que determina que aquestes unitats tinguin una configuració sigmoïdal a gran escala, com s’observa a la figura 16.

L'orientació de l'eix principal de les aportacions per a cara unitat, mostra una rotació en sentit contrari al del moviment de les agulles d'un rellotge (figura 16). Això és conseqüència de la disponibilitat d'espai a causa de la forma triangular de la semifossa. Les primeres unitats (1, 2), encaixonades entre el marge principal i el bloc de Buseo es disposen paral·leles a l'eix de la mateixa, mentre que les últimes (4 a 7) tendeixen a disposar-se perpendiculars a la Falla del Embalse.

Fig.16: Esquema interpretatiu del solapament dels ventalls al·luvials

que integren les Bretxes de Buseo. Les fletxes indiquen l’orientació 

de l’aportació principal de sediments

El sistema de ventalls s’interpreta com un conjunt de col·luvions tectònics agrupats i desenvolupats en condicions d'estabilitat enfront d'un sistema de drenatge (canó subaeri). Cap de les unitats es troba actualment davant d'una vall, però, totes elles posseeixen les seves zones d'àpex a la mateixa cota, pel que és possible deduir que el sistema d'aportació va tenir unes característiques comunes per a totes. És a dir, tots els ventalls al·luvials s’interpreten com a format per un mateix sistema d’aportació, que s’hauria anant desplaçant en sentir NE (per efecte del component de cisalla de les falles).

 Fig.17: Canal d’alimentació de les Bretxes de Buseo

Existeixen proves materials d'un canó que durant el Miocè va poder ser una via d'aportació de sediments als conglomerats i bretxes de Juncares i Buseo, és l’actual  Barranco de la Hoz (que avui aboca al Embalse de Buseo). Aquest canó en la seva capçalera encara conserva dipòsits terciaris de les mateixes fàcies que els sedimentats a la fossa de Chera. Avui aquest barranc està desplaçat lateralment, al llarg de la Falla del Embalse, uns 750 metres des dels últims afloraments de les Bretxes de Buseo. Es mateix passa amb el Barranc del Malén, pel que fa als conglomerats laterals de la Fosa de la Rambla de los Tocares.

La diacronia de les Bretxes de Buseo, la seva situació sobre una falla, la disposició lateralment solapada de les agrupacions de col·luvions que les integren, la rotació antihorària dels sentits d'aportació, la ubicació dels canons de la Hoz i El Malén en un dels extrems, la seva mateixa quantitat de desplaçament respecte a dues formacions de bretxes i, en general, el conjunt d'estructures tectòniques de la fossa de Chera, indiquen que ha existit un desplaçament quilomètric dels blocs laterals en les dues fosses (uns 4,5 km), constituint aquesta zona una banda de cisalla superposada a les estructures formades durant la compressió alpina.

Parada 6. El Mirador del Parque Geológico

A la figura 18 es mostra el punt on s’ubica el Mirador del Parque Geológico, punt immillorable per observar l’estructura geològica de gran part del parc.

Fig.18: Localització del Mirador del Parque Geológico)

Des d’aquest punt es té una magnífica panoràmica d’un tall perpendicular a la direcció d’aportació de sediments de les Bretxes de Buseo (figura 19). A l’esquerra de la fotografia estan els materials del Cretaci afectats per la Falla del Embalse, la qual es troba fossilitzada per les Bretxes de Buseo.

Fig.19: Esquema geològic interpretatiu de la visual des del Mirador

En aquesta paret es pot analitzar l’apilament de les unitats menor que constitueixen els ventalls al·luvials que van dipositar les bretxes. Els materials situats entre les línies grogues representen les 4 unitats menors o paquets de col·luvions que formen el ventall, anant de més antic (sobre el pla de falla) a més modern, és a dir, d’esquerra a dreta. La deformació d’aquests paquets també és major en els paquets progressivament més antics, atès que acumulen més episodis de deformació (salts verticals de la Falla del Embalse), així deformació del paquet a>b>c>d.

Els paquets de col·luvions estan separats per superfícies erosives i internament presenten plans d’estratificació, que a la base tenen un disposició en solapament expansiu (on lap) i al sostre un solapament de tipus retractiu (off lap).

La disposició de solapament, en cada paquet, indica la seva manera de formació. L'inici de la formació de cada un d'ells és una retrogradació per cobrir un espai d'acomodació recentment creat pel moviment vertical de la falla, mentre que posteriorment el medi inicia una programació frontal. El que aquests dipòsits es trobin col·lectivament sobre un pla de falla, suggereix que aquests canvis en el ritme sedimentari siguin deguts a l'activitat de la mateixa falla (Falla del Embalse). Una evidència d'això és la deformació tectònica produïda entre un paquet i un altre, i el que els inferiors hagin acumulat la deformació produïda en els posteriors.

 Fig.20: Apilaments de paquets de col·luvions d’un ventall al·luvial de les Bretxes de Buseo

Atribuïm aquesta superposició i deformació de les unitats menors o paquets de col·luvions, al ritme interromput de la Falla del Embalse en relació amb el seu desplaçament en vertical, estimat en uns 700 metres.

Parada 7. Embalse de Buseo. Estries de falla.

Aquesta parada es realitza al cantó oriental de la presa del Embalse de Buseo, figura 21, on hi ha un aflorament del pla de fractura de la Falla del Embalse.

Fig.21: Presa del Embalse de Buseo

En aquest aflorament es poden observar un con junt d’estries que es poden agrupar en dues famílies. Així, una de les famílies és indicativa de la component horitzontal de  moviment de la falla i l’altre, de la component vertical.

Fig.22: Detalls de les dues famílies d’estries sobre el pla de la Falla del Embalse.

Línies negres senceres: família de component horitzontal

Línies intermitents: família de component vertical del moviment de la falla

Fig.23: Blocs de calcàries del Cretaci basculats, però que no han arribat a generar una fossa

D’altra banda, els terrenys cretàcics a la zona de l’estret del Reatillo són encavalcats per materials del Juràssic.

Fig.24: Interpretació de l’encavalcament del congost del Reatillo

Fig.25: Plafó amb l'esquema geològic del congost del Reatillo

AGRAÏMENTS

Des d’aquí vull agrair al professor Carlos de Santisteban Bové per oferir-se a ensenyar-nos el Parque Geológico de Chera i per les acurades explicacions que ens va fer. També vull agrair al Josep Peralba per organitzar la trobada i per convidar-me a venir. També vull agrair i molt al José Miguel Fernández, geòleg de la Universidad de Granada, que va  venir a la sortida i que a l’endemà ens va acompanyar i ensenyar  el Parc Natural de la Hoces del Cabriel, juntament amb la Elisabeth Díaz i la Raquel de Vicente, així com un interessant jaciment d’aragonits a la zona de Jaraguas. Moltes gràcies a tots.

BIBLIOGRAFIA

Santisteban Bové, C. (2011). Excursión al parque geológico de Chera. Conglomerados y brechas de Juncosa y Buseo. En: Documentos sobre el Terciario de Iberia a inicios del Siglo XXI. Ruiz-Sánchez, F. J. y de Santisteban Bové, C. (eds.) Grupo  Español del Terciario. Valencia. 79-94.

Santisteban Bové, C y García Quintana, A. (2011). Estratigrafia de la Cuenca Cenozoica de Chera, (Valencia). ACTA GEOLOGICA HISPANICA, v. 26 (1991), nq-4, pág, 195-203.

Santisteban Bové, C. de y Sanchis Moll, E. J. (1999). Guía del Parque Geológico de Chera. Diputació de València. 1-99.