Isabel Benet: EL CAOS DE TARGASONA

El Caos de Targasona és un d’aquests indrets interessants que val la pena de visitar en qualsevol època de l’any. Es troba a l’oest del poble de Targasona, a l’Alta Cerdanya, entre els 1500 i 1600 metres d’alçada i el travessa la carretera D-618 que va d’Ur a Font Romeu. De fet, a partir del km 6 d’aquesta carretera es van trobant petits aparcaments al seu voral des d’on diversos senders penetren a l’interior del Caos. I és que, d’un temps ençà, aquest indret s’ha convertit en un espai d’escalada en bloc d’alt nivell i per això molt freqüentat per joves escaladors de tota Europa amants d’aquesta modalitat esportiva.

El Caos de Targasona és un conjunt de blocs granítics, arrodonits i amuntegats tot formant petits turons escampats sobre el vessant sud del Pic dels Moros (2137 m). D’aquest amuntegament prové el curiós nom de “caos”, mot que ve del francès chaos i que significa “esllavissada” encara que, com veurem, aquest no és exactament el seu origen.

Geològicament el Caos de Targasona està situat a la Zona Axial Pirinenca, concretament al batòlit granític d’Andorra-Montlluís, el segon més gran, en extensió, dels Pirineus. Es tracta d’una intrusió tardiherciniana, de composició granodiorítica, molt fracturada i limitada al sud per la semifossa de la Cerdanya.

Les característiques geomorfològiques del Caos de Targasona és el resultat de diversos processos el més important dels quals és l’alteració química dels feldspats (ortosa) i la hidratació de les miques cosa que fa que aquests minerals es trasformin en argiles i els granitoides esdevinguin una mena de sorra: el sauló. També és important l’acció física de l’aigua que s’escola entre les esquerdes i que, en congelar-se, actua com una falca trencant les roques. La descamació és la manera com es meteoritzen els granitoides d’aquest sector, deixant a l’aire lluire els nuclis, en forma de boles, de la roca sense alterar. A aquest fenomen se l’anomena disjunció esferoïdal.

Malgrat que aquests rocs no són blocs erràtics deixats per la llengua d’un glaciar, sí que els processos periglaciars, ocorreguts durant la darrera glaciació quaternària, han intervingut en el modelat del paisatge actual, i per poder veure aquesta mena de paisatge us proposem un petit itinerari amb inici i final al poble d’Angostrina.

Per començar l’itinerari, cal anar fins l’extrem oriental del poble i travessar el riu Angostrina pel pont de la carretera. Aquest riu neix als peus del massís del Carlit i vessa les seves aigües al Reür, afluent del Segre. Des d’aquest pont es pren el camí marcat en vermell i groc, corresponent al GRP Tour de Cerdanye, el qual s’enfila pel vessant oest de l’ampla vall d’Angostrina, d’origen glacial, tot guanyant alçada ràpidament entre marges d’antics camps de correu.

Angostrina

Blocs de la morrena lateral

Per aquest camí aviat veiem un munt de grans blocs granítics arrodonits que sobresurten entre els matolls: es tracta de les restes de la morrena lateral deixada per la llengua glacial que, procedent de la conca d’alimentació situada al massís del Carlit, va lliscar per la vall d’Angostrina fins a desembocar a la plana cerdana. Per aquesta raó la vall d’Angostrina conserva la típica forma en U. Entre els pobles de Cereja i d’Angostrina es pot observar un escampall de blocs granítics damunt el substrat de pissarres cambroordovicianes: són les restes de la morrena frontal.

Així d’aquesta manera arribem al capdamunt de la cresta de la morrena lateral des d’on podem veure clarament la torre de la Central solar Thémis, avui convertida en un centre d’investigació solar i un museu dedicat a les energies renovables.

Aquí deixem les marques del GRP, les quals segueixen cap al nord, i baixem de la cresta morrènica cap als prats que tenim just al dessota, tot acostant-nos al marge occidental del Caos de Targasona, al qual entrem per un dels molts senders que en recorren el seu interior.

Tot seguit ens veiem envoltats pels blocs d’un dels monticles rocosos que els escaladors anomenen sector del Dolmen. Passadissos, gateres, esquerdes, agulles, torres, són els elements esculpits pels elements entre els quals anem desplaçant-nos com dins d’un fantàstic laberint poblat d’avellaners i bedolls, arbres que aprofiten qualsevol racó recerat per arrelar.

També podem veure l’aspecte dels granitoides, com es transformen en sauló, les diàclasis ortogonals que els afecten, el fenomen de la descamació...

Diàclasis

Aspecte dels granitòides parcialment convertits en sauló

Enclau de roques màfiques

Després anem baixant pel sender principal que travessa el sector Diex-Païens fins arribar a uns prats a tocar de la carretera D-618.  Creuem aquests prats en direcció oest fins arribar altre cop al peu de la cresta morrènica, la qual assolim després d’una breu pujada per qualsevol dels molts corriols oberts pel bestiar. Al capdamunt recuperem els senyals del GRP que seguim a l’inversa per retornar a Angostrina.

Vista del Puigllançada (esquerra) i Tossa d'Alp (dreta) 

des del Caos de Targasona

Sant Andreu d'Angostrina

Un cop al poble es pot visitar l’ermita romànica de Sant Andreu d’Angostrina, situada al capdamunt del poble, d’una nau, campanar de cadireta, porta amb columnes i capitells de granit i absis amb arcuacions. En el seu interior es conserven pintures murals, una Majestat, un frontal d’altar i un retaule del segle XIII.

Mn. Francesc Nicolau: L'HEPATITIS C JA ESTÀ MÈDICAMENT SOLUCIONADA

L’hepatitis C, molts ja ho sabeu, és una malaltia greu del fetge ocasionada per un virus que acaba provocant la mort del pacient enj un 35% deks casos, si no és prou ben tractada. En el món es calcula que hi ha 150 milions de persones afectades i a Espanya en són uns 800.000 els que pateixen aquesta infecció.

El Dr. Michael Hougton

Fa 27 anys, el 1988, començava el procés que ha culminat amb la troballa d’un medicament eficaç contra aquesta malaltia. Aquell any a Lovaina el britànic Michael Hougton presentava al Cngrés Europeu del fetge els resutats de les seves investigacions que n’iniciaven la història quan, en aquella època, eren pels volts de mig milió de persones les que cada any morien per la seva causa. Havia descobert uns anticossos especials a la sang dels malalts que mostraven que la malaltiahavia de ser provocada per un virus. No havia descobert encara aquest agent infecciós, però es veia ja possible trobar el camí cap a la solució.

El Dr. Juan Carlos López-Talavera

Acabada la conferència se li acosta el metge barceloní Juan Carlos López-Talavera, que en aquell moment té 26 anys, que li diu que fa dos anys que recull mostres de sang de pacients amb aquella dolència hepàtica, abans i després de rebre una transfusió de sang, a l’Hospital de la Vall d’Hebron, fins a unes 1.100 mostres, però que encara no ha pogut trobar el virus. Aleshores Houghton se li ofereix a col·laborar amb ell per fer-hi les anàlisis pertinents. Llavors la malaltia passa a anomenar-se hepatitis C, diferent de les hepatitis A i B. A l’any següent ja poden publicar a les revistes Science i Lancet que han identificat el virus.

D’això fa més de 25 anys durant els quals el nostre barceloní Juan Carlos López-Talavera s’ha mantingut en primera línia en la investigació. Després d’uns mesos a l’Hospital Clínic anà el 1991 a Amèrica, a Yale. Quatre anys més tard torna a la Vall d’Hebron i al 1999 un altre cop torna a Amèrica per ser membre de la Universitat de Pittsburg. On han portat els seus treballs?

Gràcies a un interferó comença combatent la malaltia amb un 15% d’èxit, després amb ribavirina ja va arribar al 50%, i amb noves combinacions antivirals ara ha aconseguit una taxa de curació que arriba al 95%, amb només tres mesos de tractament. I continua traballant-hi. El seu objectiu és fer que tots els pacients que necessiten aquest tractament en qualsevol lloc del món hi tinguin accés, perquè aquest és un altre tema, i es planteja a més treballar perquè altres malalties del fetge, com el càncer hepàtic i la cirròsi, trobin també el tractament adeqüat. Que Déu li doni salut i encert!

Amics del Museu: SCRIPTA II (Sèrie Malacològica)

S’acaba de publicar el segon número de la revista Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis (més coneguda com l’Scripta), de la sèrie malacològica.

Portada de la revista amb la foto d'un 

exemplar de Xerocrassa ferrutxensis

S’hi han publicat dos articles, el primer dels quals en són autors Maximino Forés, de la Societat d’Història Natural de les Balears, i Cristian R. Altaba del Laboratori de Natura del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. En aquest article es descriu un gasteròpode terrestre actual i endèmic de l’extrem nord-est de l’illa de Mallorca. Basant-se en dades anatòmiques i conquiològiques, en aquest article es proposa una nova espècie per aquest gasteròpode que passaria a denominar-se Xerocrassa ferrutxensis. Com a novetat, acompanya l’article unes fotografies en color dels exemplars analitzats.

El mateix Maximino Forés signa el segon article de la revista on s’analitza la presència i distribució a Tarragona del gasteròpode continental Helicella bolenensis, del qual ja en donava informació una llista actualitzada, elaborada per Alba et al. al 2011.

Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis, sèrie Malacològica, és una revista que edita el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, on es recullen els treballs d’aquest museu, essent els directors de la sèrie José M. Asensi i Eduvigis Moreno. Per a més informació, consulteu el web www.mgsb.es