divendres, 31 de gener del 2014

Amics del Museu: NOTÍCIA, una nova guia al nostre abast

Ja se sap que, d’un temps ençà, han proliferat les guies geològiques, la qual cosa als aficionats i amants de la Terra ens omple de satisfacció,  per això des d'aquí donem la benvinguda a una nova guia: Els tresors geològics del Parc Natural del Cadí-Moixeró dels autors Albert Martínez i Marc Tudela, geòlegs dedicats des de fa molts anys a la tasca de divulgació de la geologia, per tal de fer-la més propera al gran públic. Els autors són membres del projecte Itineraris Geològics; de fet, en Marc Tudela és el fundador d’aquest projecte.




La guia comença amb una breu, però molt completa, introducció de l’estructura de la Terra, els tipus de roques més comunes de l’escorça i com es formen les muntanyes en general i de com es van formar els Pirineus en particular, per tal de situar geològicament el sector del Parc Natural del Cadí-Moixeró, objecte d’aquesta guia.


La guia continua amb la descripció de tres itineraris, els quals ens ajudaran a veure amb una altres ulls l’emblemàtic Pedraforca, la Serra del Cadí i rodalíes, i també les famoses fonts del Llobregat. Els itineraris estan distribuïts en una sèrie de parades amb les corresponents explicacions dels diferents aspectes que es poden observar. Per a aconseguir aquest objectiu, la guia està farcida de fotos en color, icones indicadores, esquemes molt didàctics i mapes topogràfics i geològics per facilitar la situació del lector en tot moment.




La guia també va equipada amb una aplicació per a mòbils concebuda per a completar les explicacions dels itineraris i que consisteix en un paquet de videos on es presenten in situ les descripcions de les diferents parades.


Les explicacions de cada itinerari es complementen amb d’altres comentaris de caire històric, peleontològic, mediambiental, etc...


Ara esperem gaudir amb aquesta guia d’allò més!

Aquesta primera guia editada per Itineraris Geològics ha obtingut el suport del Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural de la Generalitat de Catalunya i del Parc Natural del Cadí-Moixeró, així com també  el cofinançament del fons FEADER (Fons europeu agrícola de desenvolupament rural) de la Unió Europea. 

dilluns, 27 de gener del 2014

Ventus: EL MESURAMENT DEL MERIDIÀ ALS PAÏSOS CATALANS (II): Francesc Aragó

El 2 de maig de 1806, el Bureau des Longitudes encarregà les tasques de represa del mesurament del meridià (abandonades per la mort de Méchain quan només s’havien enllestit cinc de les setze triangulacions previstes fins a Formentera) al físic, astrònom i matemàtic Jean-Baptiste Biot (1774-1862) i al jove astrònom rosellonès Francesc Aragó (1786-1853), qui havia conegut Méchain quan aquest mesurava l’arc del meridià pel Rosselló. El govern espanyol donà la seva aprovació i nomenà dos comissaris adjunts: el valencià Josep Chaix (qui havia també treballat amb Méchain) i el gallec José Rodríguez.

Francesc Aragó en un retrat de joventut

Jean-Baptiste Biot

Aragó i Biot arribaren el setembre de 1806 a Barcelona per començar tot seguit les operacions allà on Méchain les havia deixat, al desert de les Palmes, estació que fou unida per triangulacions amb les de la serra d’Espadà, Cullera i el Montgó (muntanya propera a Dènia). Al març de 1807 anaren a l’illa d’Eivissa, en un místic (vaixell de tres pals que utilitzava el tipus de vela mística, similar a la llatina, en el seu aparell) que el govern espanyol havia posat a la seva disposició. Al nord de l'illa establiren una estació geodèsica al puig de Campvei, per fer les observacions entre Eivissa i el desert de les Palmes, per una banda, i entre Eivissa i el Montgó, per l’altra. El 19 d’abril es traslladaren a l’illa de Formentera, on muntaren l’observatori a la Mola. Aquests treballs permeteren fer una llarga triangulació entre les dues illes i la costa valenciana del Montgó.

Retornats al País Valencià, continuaren les observacions per la serra d’Espadà, la mola d’Ares, el Montsià, l’Espina i el tossal d’Encanader, punt on coincideixen els límits de Catalunya, València i Aragó. El desembre del 1807 tornaren a Formentera per tal d’establir la latitud exacta de l’extrem sud d’aquest arc del meridià, determinada per nombroses observacions de l’estrella polar.

El mes de gener de 1808, Biot retornà a París amb les dades enllestides dels onze triangles (més els altres cinc de Méchain). Francesc Aragó romangué encara a Formentera alguns mesos, juntament amb els comissaris Chaix i Rodríguez, per treballar en el dissetè triangle, que uní geodèsicament Mallorca, Menorca i Formentera, amb la qual cosa es pogué assolir la mesura d’un arc de paral·lel d’un grau i mig.

Restes de la cabana d'Aragó a la mola de s'Esclop (Mallorca)

Després de Formentera, el 6 de maig de 1808, quan ja havia esclatat la guerra del Francès, Aragó es traslladà a Mallorca per mesurar la latitud i l’azimut d’aquesta nova triangulació, i s’instal·là al cim de la mola de s’Esclop, a la serra de Tramuntana, prop del puig de Galatzó. Aragó treballà amb relativa tranquil·litat fins al 27 de maig, quan succeïren els esdeveniments que el mateix Aragó explica en les seves memòries (Història de la meva joventut. Barcelona, 1937):

Entre la gent va córrer el rumor que jo m’havia establert allà per afavorir l’arribada de l’exèrcit francès, i que cada vespre jo hi feia senyals. Tanmateix, aquest rumors només esdevingueren amenaçadors per a mi al moment que arribava a Palma, el 27 de maig del 1808, un oficial ordenança de Napoleó. Aquest oficial, el senyor Berthémie, portava a l’esquadra espanyola de Maó l’ordre de partir a tota pressa cap a Toló. La nova de la seva missió fou seguida d’un alçament general que va posar en perill la vida d’aquest oficial. El capità general Vives només assolí d’alliberar-lo de la mort fent-lo tancar al castell de Bellver. Aleshores hom es va recordar del francès del puig de Galatzó, i hom va formar una expedició popular per anar-lo a agafar.

El senyor Damià, patró del místic que el govern espanyol havia posat a la meva disposició, va venir a veure’m a corre-cuita i em va portar un vestit (de pagés mallorquí) amb el qual em vaig disfressar. Tot anant cap a Palma en companyia del valerós mariner, vam trobar la tropa que em venia a cercar. Ningú no em va reconèixer, perquè jo parlava perfectament el mallorquí. Vaig encoratjar molt i molt aquell destacament que seguissin per aquell camí, i vaig continuar la ruta cap a la ciutat.

Arribats a Palma, Aragó anà al vaixell que l’havia portat, comandat pel tinent de navili Manuel de Vacaró, a qui li demanà per anar a Barcelona, ocupada aleshores pels francesos. Però Vacaró no accedí, doncs les autoritats de l’illa havien prohibit sortir a tot vaixell sense un permís especial, però en canvi oferí al jove astrònom d’amagar-lo al vaixell dins un petit bagul. Tanmateix, Aragó preferí demanar al capità general Vives que l’empresonessin per seguretat al castell de Bellver. Quan es dirigia cap a la fortalesa fou descobert pels escamots que el cercaven pel port, i hagué de fugir a corre-cuita dels seus perseguidors per poder arribar al castell de Bellver. Aragó escriu, amb certa ironia, a les seves memòries: Durant la meva correguda només havia rebut una lleugera ganivetada a la cuixa. Ben sovint hom ha vist presoners que s’allunyen, cames ajudeu-me, del calabós; potser jo sóc el primer que ho ha hagut de fer a la inversa.

Castell de Bellver a Palma de Mallorca

Durant gairebé tot el mes de juliol de 1808, Aragó romangué al castell de Bellver, on es sentí abandonat dels seus antics amics mallorquins i on llegí, en algun diari de València, la falsa notícia de la seva execució, penjat a la forca. Quan la situació semblava més calmada, Aragó demanà el seu alliberament al capità general, el qual accedí però sense intervenir en la protecció que necessitava per sortir de l’illa, ni tampoc li proporcionà cap salconduit. Tanmateix, quan el jove astrònom fou alliberat, juntament amb l’oficial francés Berthémie, trobà de nou l’ajuda del patró Damià, qui cercà una barca de pesca per fugir de l’illa. El 28 de juliol partiren en la barca comandada per Damià, amb tres mariners més. Degut a l’adversa meteorologia, decidiren fer una aturada a l’illa de Cabrera, esperant una millora del temps. L’endemà, 29 de juliol, partiren de Cabrera, amb millor temps i vent favorable (setmanes després aquesta illa havia de ser dura presó per als francesos que capitularen a Bailén), i pogueren arribar sans i estalvis a Alger el 3 d’agost.

Però la particular odissea d’Aragó per retornar a França encara va durar gairebé un any. A Alger va agafar un vaixell cap a Marsella que durant el trajecte fou capturat per un corsari català. Aragó, amb la resta de passatge i tripulació, fou conduït a Roses, on restà empresonat fins que el traslladaren a Palamós. Al cap de tres mesos, arran d’un acord amb el bei o governador d’Alger, Aragó i Berthémie van poder continuar viatge per mar cap a Marsella, però quan estaven a punt d’arribar una forta tempesta féu derivar el vaixell cap al sud fins al port de Bugia, altre cop a la costa d’Algèria. Des d’allí, tot viatjant pel desert amb Berthémie i un guia nadiu, arribà de nou a Alger el dia de Nadal de 1808. Sis mesos després, el 21 de juny de 1809, va embarcar-se, per tercera vegada, cap a Marsella; en aquesta ocasió, prop del seu destí, el vaixell va estar a punt de ser apresat per una fragata anglesa. Finalment, el 2 de juliol de 1809, va desembarcar al llatzeret de Marsella, on va haver de passar l’obligada quarentena.

L’acta de la sessió del 30 d’agost de 1809 del Bureau des Longitudes de París podia anunciar per fi: El senyor Aragó, de retorn d’Àfrica, presenta els manuscrits de les seves darreres observacions a Eivissa, Formentera i Mallorca.

Francesc Aragó en un retrat de maduresa

Francesc Aragó començava així una llarga trajectòria científica (amb importants treballs sobre la velocitat, la polarització i la teoria ondulatòria de la llum; sobre astronomia, electromagnetisme, meteorologia, geofisica, etc.), política (republicà i demócrata convençut, arribà a presidir, entre maig i juny de 1848, la Segona República Francesa) i de compromís social (aquell mateix any havia signat el definitiu decret d’abolició de l’esclavisme a les colònies franceses). Morí a París l’any 1853.

Un cop el metre fou implantat a França (1799), la nova mesura inicia al segle XIX una llarga trajectòria per anar-se també adoptant en la majoria de països del món (a Espanya es declara oficial l’any 1849), que tanmateix trobarà resistència en els països anglosaxons. L’any 1875 es constitueix a París el Bureau International des Poids et Mesures. El 1889 aquest organisme, en la 1a. Conferència General de Pesos i Mesures (CGPM), adopta com a patró del metre el regle de platí aliat amb un 10% d’iridi, amb forma d’H, dipositat al pavilló de Sèvres. Les següents CGPM anaren establint, al llarg del segle XX, altres patrons i definicions del metre, fins que la 17a. CGPM va establir, el 21 d’octubre de 1983, l’actual definició: la longitud recorreguda per la llum en el buit en un temps de 1/299.792.458 de segon. Aquesta definició del metre té l’avantatge de ser independent de qualsevol objecte material de referència.

Barcelona recorda el mesurament del meridià amb diverses fites commemoratives: a la torre de guaita del castell de Montjuïc; a la torre del Rellotge del moll de Pescadors, on hi havia l’antic far que fou un dels punts geodèsics (aquesta torre és el punt de creuament de les línies imaginàries que prolonguen l’avinguda del Paral·lel i l’avinguda Meridiana); al centre de la plaça de les Glòries (intersecció de la Gran Via de les Corts Catalanes, l’avinguda Diagonal i l’avinguda Meridiana), on hi havia un monument d’acer de 35 m de llarg, inaugurat l'any 1992 (resituat ara, per causa de les obres, a la Meridiana prop de la cruïlla amb Independència), que representa a escala longitudinal 1:35.000 el perfil geogràfic entre Barcelona i Dunkerque, amb inscripcions, en un dels seus extrems, de les equacions utilitzades en els càlculs i un mapa de les triangulacions realitzades. Així mateix, a la platja d’Ocata del Masnou hi ha un monòlit commemoratiu a pocs metres del mar.

Placa commemorativa del meridià al castell de Montjuïc

Monument al meridià resituat avui a l'avinguda Meridiana

Placa amb les equacions que determinaren el metre

Monòlit i traça del meridià a la platja d'Ocata (el Masnou)

Per als excursionistes i ciclistes (BTT), la Ruta del Meridià Verd, senyalitzada amb fletxes verdes i plaques negres, estableix un itinerari de 216 Km, dividit en 12 trams, entre el coll de Pal i el Masnou. Aquesta ruta segueix, tan a prop com és possible, la línia vertical del meridià de París, objecte de les triangulacions de Méchain a Catalunya. A França, entre Dunkerque i Prats de Molló i la Presta, s’hi han plantat milers d’arbres per recordar l’itinerari d’aquest meridià (d’aquí el seu nom).

Indicador del Meridià Verd a la serra Cavallera (Ripollès)

El traçat del Meridià Verd per Catalunya

I per finalitzar, remarcar que Barcelona, juntament amb París i Dunkerque, ha quedat associada per sempre més a la gran operació geodèsica que, realitzada entre 1792 i 1808 per terres catalanes, valencianes i balears, fou l’orígen de l’actual Sistema Mètric Decimal.

Bibliografia

Francesc ARAGÓ. Història de la meva joventut. Editorial Barcino. Barcelona, 1937. / Historia de mi juventud. Espasa-Calpe Argentina. Buenos Aires, 1946.

Enric MOREU-REY. El naixement del metre. Editorial Moll. Palma de Mallorca, 1956. / Editorial Moll. Barcelona, 1986. / Editorial Pòrtic. Barcelona, 2000.

Revista MUNTANYA, núm. 797. Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona, 1995. / Francesc OLIVÉ. El mesurament del meridià i la memòria col·lectiva (pàg. 9-13). / Gaspar VALERO. L’episodi de Francesc Aragó a les Illes (pàg. 24-26). / Daniel GOZALBO. Pierre Méchain i Castelló de la Plana (p. 27-28). / Antoni QUINTANA. Antoni de Martí i Franqués i la mesura de l’arc de meridià al seu pas per Tarragona (pàg. 29-33). / Lluís MARQUET. Les mesures tradicionals catalanes abans del metre (pàg. 34-37).

divendres, 24 de gener del 2014

Amics del Museu: L'SCRIPTA XIV

A la darrera revista Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis (més coneguda com l’Scripta), de la sèrie paleontològica.


S’hi han publicat dos articles el primer dels quals, en anglès, en són autors Joan Corbacho i Joan Antoni Vela, i està dedicat a Parvilichas marochii, un trilobit trobat a la formació Fezouata Superior (Ordovicià superior) a Tinzouline (regió de Zagora, Marroc) amb el qual es determina un nou gènere de la família Lichidae, així com també una nova espècie.

El segon article està dedicat als gasteròpodes de l’Albià (Cretaci inferior) trobats al clàssic jaciment de la Punta de l’Àliga a l’Ametlla de Mar (Tarragona), dels autors Sebastián Calzada i Eduvigis Moreno, on es proposa un nou gènere Otolloniopsis per l’espècie O. pastoi com a espècie tipus, també s’indica la presència del gènere Nummogaultina (amb l’espècie N. mazai) i també de l’espècie Calliostroma cherbensis, present a l’Albià de Tuníssis i descrita per primer cop a Catalunya. Finalment es descriu Lissochilus viai, espècie molt abundant en aquest jaciment, el qual representa la segona localitat d’aquesta espècie.

Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis és la revista que edita el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, on es recullen els treballs d’aquest museu, essent el seu director José F. Carrasco i els seus secretaris Carlos J. Royo i Eduvigis Moreno. Ha estat editada amb l’ajut de la Generalitat de Catalunya. Per a més informació, consulteu el web del Museu: www.mgsb.es

dilluns, 20 de gener del 2014

Ventus: EL MESURAMENT DEL MERIDIÀ ALS PAÏSOS CATALANS (I): Pierre Méchain

Una de les primeres disposicions de l’Assemblea Nacional nascuda de la Revolució Francesa fou la reforma dels pesos i mesures, que originà la posterior implantació del sistema mètric decimal. Així, el 8 de maig de 1790 l’Assamblea aprovà el projecte de llei sobre aquesta reforma, encarregant la seva realització a l’Acadèmia Francesa de Ciències. Aquesta institució, en la sessió del 26 de març de 1791, aprovà la definició del metre (del grec metron, mesura) com la deumilionèsima part d’un quart del meridià terrestre, això és, la distància del Pol Nord fins a l’Equador, tenint com a model el meridià de París (situat a 2º 20’ 14,025’’ a l’est del meridià de Greenwich), punt de referència dels navegants i geògrafs francesos, determinat l’any 1669 sobre un arc entre Amiens i París, per Jean Picard, i completat l’any 1718, entre Dunkerque i Perpinyà, per Jean-Dominique Cassini.

Pierre Méchain


Jean-Baptiste Delambre

L’Acadèmia va encarregar als astrònoms Pierre-François André Méchain (1744-1804) i Jean-Baptiste Joseph Delambre (1749-1822) d’efectuar les mesures geodèsiques pertinents per mesurar el meridià de París entre Dunkerque i Barcelona (tot i que aquest meridià arriba en concret al mar a la platja d’Ocata, al Masnou), i així poder deduir la longitud del metre. El 20 de juny de 1792 sortien de París dues expedicions, encapçalades respectivament per Delambre, qui s’ocuparia de remesurar l’arc de meridià entre Dunkerque i Rodés, al Conflent, i Méchain, qui efectuaria l’amidament entre Barcelona i Rodés; ambdues expedicions confiaven trobar-se en aquesta població del Conflent.

Méchain, amb els seus col·laboradors Jean Joseph Tranchot (segon cap de l’expedició), Josep Chaix (astrònom i matemàtic valencià d’ascendència francesa) i diversos oficials espanyols, començaren pel nord de Catalunya a establir i amidar les estacions necessàries per a les triangulacions. Es va deixar de moment la que corresponia al pic de Calmella, a l’oest del Pertús, degut a la delicada situació política entre Espanya i França. Les operacions geodèsiques començaren a la Mare de Déu del Mont i durant la resta d’aquell any continuaren pel Puigsacalm, Rocacorba, Matagalls, Puig-rodó, Montserrat (Sant Jeroni), Turó d’en Mates (també anomenat d’en Galzeran o del Telègraf), Santa Creu d’Olorda i, a l’extrem sud d’aquest arc del meridià, el castell de Montjuïc, a Barcelona.

El conjunt de triangulacions realitzades
als Països Catalans entre 1792 i 1808

De totes aquestes activitats es féu ressò el baró de Maldà al dietari del seu Calaix de Sastre, així com el Diario de Barcelona. Un cop a Barcelona, Méchain i el seu equip, que comptaren amb la col·laboració dels membres de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona, establiren en aquesta ciutat diversos vèrtexs geodèsics. El principal, com hem dit, fou la torre de guaita del castell de Montjuïc, però també el fanal del port de Barcelona (l’actual torre del Rellotge), el campanar nord de la catedral (el més proper a la plaça de Sant Iu) i la torre de Sant Joan a la Ciutadella (enderrocada amb la resta de fortificacions l’any 1869 quan la ciutat va recuperar aquest espai).

Torre de guaita del castell de Montjuïc


Torre del Rellotge al port de Barcelona

En aquella estada a Barcelona, Méchain va conèixer el metge i científic Francesc Salvà i Campillo (1751-1828), membre de l’esmentada Acadèmia de Ciències de Barcelona i futur inventor, l’any 1795, del telègraf elèctric. El 25 de febrer de 1793, Méchain visità la masia d’en Salvà propera a Montserrat per observar un eclipsi de Lluna. L’endemà, inspeccionant una nova bomba hidràulica instal·lada per regar les terres d’en Salvà, Méchain va patir un accident que el deixà greument ferit, inconscient durant molts dies i amb el braç dret amb moviments limitats. Hagué de fer una llarga convalescència de cinc mesos i cures a Caldes de Montbui abans de poder reprendre l’activitat.

Francesc Salvà i Campillo

Un cop mitjanament recuperat, Méchain se’n tornà, al setembre de 1793, al Pirineu per mesurar les estacions de la frontera. Ara ja hi havia una guerra declarada entre la monarquia espanyola i els revolucionaris francesos, però tant Méchain com Tranchot pogueren seguir amb les seves triangulacions, el primer establert a l’esmentat pic de Calmella, i el segon al Puig d’Estela, contrafort oriental del Canigó. Tanmateix, un cop tot enllestit al mes d’octubre, Méchain no continuà per territori francès fins ajuntar-se amb Delambre, sinó que retornà a Barcelona (sembla ser que no havia quedat satisfet amb els seus càlculs). No podent accedir ara al castell de Montjuïc, per ser una zona de guerra, realitzà noves mesures geodèsiques al terrat de la fonda La Fontana de Oro, on s’hostatjava, situada al carrer d’Escudellers (aleshores un dels carrers més distingits de la ciutat).

Després d’una llarga segona estada a Barcelona (on des de principis de l’estiu de 1794 va restar tancat a la Ciutadella com a mesura de protecció a causa dels aldarulls antifrancesos), les autoritats permeteren, al novembre de 1794, que Méchain embarqués cap a Itàlia, arribant primer a Liorna (Livorno) i després a Gènova, des d’on seguí cap a Marsella; en aquesta ciutat Méchain va rebre confirmació de París per reprendre els treballs de triangulació per França.

Així, entre 1795 i 1798, i amb períodes de llarga malaltia, continuà les triangulacions per l’ermita de Força-reial, prop de Perpinyà, el Bugarac, la muntanya de Tauch, al cim de les Corberes, i cap a la muntanya d’Alaric i Carcasonna, fins la conjunció amb els triangles de Delambre prop de Rodés.

Finalment, a l’agost de 1798, Méchain i Delambre es reuniren a Carcasonna per posar en comú els seus càlculs matemàtics. Tornaren junts a París, on els esperaven els delegats dels països que havien acceptat de col·laborar en la determinació definitiva del nou sistema mètric. Els treballs d’aquesta comissió culminaren el 22 de juny de 1799 amb la presentació del prototip definitiu del metre, consistent en un regle pla construït en platí de secció rectangular, que va ser dipositat a l’Arxiu Nacional de França. Finalment, el 10 de desembre de 1799 el primer cònsol, Napoleó Bonaparte, signava la llei que adoptava oficialment el metre. Havia nascut la mesura universal.


Però l’aventura del metre no havia acabat. En les actes de la reunió del 31 d’agost de 1802 del Bureau des Longitudes, l’organisme creat per la Revolució per dirigir l’astronomia francesa, es proposava d’estendre l’arc de meridià fins a les Illes Balears, per tal de tenir la mesura de dos arcs similars als dos costats  del paral·lel 45º, per evitar l’error derivat de la forma el·lipsoidal de la terra. Méchain s’oferí a tornar a dirigir aquests nous treballs de triangulació i sortí de París per segon cop el 26 d’abril de 1803, acompanyat en aquesta ocasió per l’astrònom Jean-Baptiste Le Chevalier i l’enginyer naval Dezauchez. Havent arribat a Barcelona el 27 de maig, hagueren d’esperar gairebé un mes el permis del capità general de Catalunya per iniciar les operacions.
 
Malgrat aquest entrebanc inicial, cal dir que al llarg d’aquest segon viatge per terres catalanes i valencianes, Méchain trobà la col·laboració de personalitats i científics del país, com el frare trinitari Agustí Canelles (comissari espanyol de l’expedició, astrònom, matemàtic i professor de cosmologia i nàutica), Antoni de Martí i Franqués (astrònom, matemàtic, naturalista i químic), a Tarragona, i Faust Vallés (astrònom aficionat i baró de la Pobla Tornesa), a Castelló.

Antoni de Martí i Franqués

Durant la segona meitat de 1803, Méchain i els seus col·laboradors recorren el sud de Catalunya, establint una cadena de vèrtexs de triangulació per la Morella (Garraf), Montagut, Sant Joan (Altafulla), Llaberia i la Torreta de Montsià (Tortosa). El treballs continuaren el 1804 ja per terres valencianes, entre la serra d’Espadà, al sud de Castelló, i el desert de les Palmes, prop de Benicàssim.

Entretant, s’havia declarat una epidèmia de febre groga al sud d’Espanya, particularment greu a Màlaga. Un vaixell guardacostes procedent d’aquesta ciutat va atracar al port d’Alacant i el capità no acceptà guardar la quarentena per estar prestant un servei oficial. L’endemà l’epidèmia s’estengué per aquesta població, i d’allí, possiblement a partir del correu que mantenia Méchain amb els cònsuls francesos d’Alacant i Cartagena, va arribar l’epidèmia a la serra d’Espadà. Aquí van caure malalts diversos col·laboradors de Méchain; aquest continuà els seus treballs de triangulació al desert de les Palmes, fins que també emmalaltí. El traslladaren el 12 de setembre de 1804 a la casa del baró de la Pobla Tornesa, a Castelló, on va empitjorar i va morir el 20 de setembre. Fou enterrat a la mateixa ciutat de Castelló, enmig d’una gran manifestació de dol. Els seus papers foren duts, pel seu fill i un dels ajudants, a París, mentre que els instruments de precisió foren recollits per Martí Franqués a casa seva, a Tarragona.

La mala sort que havia perseguit Méchain bona part dels darrers anys de la seva vida (treballs interromputs per guerres, accidents i malalties), continuà després de la seva mort. Havia estat enterrat en un taüt de plom, amb l’esperança de retornar en un futur el seu cos a França, però durant la Guerra del Francès, iniciada quatre anys després de la seva mort, el taüt de plom serà fos per fer bales contra els francesos, i les seves restes desapareixeran per sempre.

(continuarà). Si voleu veure el següent capítol, cliqueu aquí.

dilluns, 13 de gener del 2014

Mn. Francesc Nicolau: QÜESTIONS FONAMENTALS PLANTEJADES PER LA BIOLOGIA ACTUAL (I)

Primer cicle de cinc conferències sobre el tema “Qüestions fonamentals plantejades per la biologia actual”, pronunciades per Mn. Francesc Nicolau els dies 15, 22, i 29 d’octubre, i 5 i 12 de novembre de 2013 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.

1ª Conferència: El problema de l’origen de la vida

L’origen de la vida (o biogènesi) és, ara per ara, un dels reptes més importants de la Biologia moderna ja que s’ha demostrat, gràcies a la Paleontologia, que els èssers vius han evolucionat a partir d’èssers molt senzills (microscòpics i unicel·lulars, com els bacteris) i que aquests van originar vivents pluricel·lulars cada cop més complexos. Mitjançant experiments de laboratori s’han pogut sintetitzar molècules orgàniques a partir de molècules inorgàniques, però el pas de la no-vida a la vida no s’ha aconseguit encara.

A l’antiguitat es creia que els éssers vius es produïen per generació espontània, ja que la simple observació demostrava com a l’aigua corrompuda, a la fusta seca, als vegetals podrits o als cadàvers dels animals, sorgien petits éssers que se n’aprofitaven sense que, aparentment, procedissin de cap altre vivent. Després es va veure que aquests éssers són larves d’insectes.

Aquestes idees, però, van perdurar fins mitjans del segle XVII, ben fonamentades pel metge flamenc Jan Baptista von Helmont (1580-1644), el qual assegurava que fins i tot els éssers pluricel·lulars podien sorgir per generació espontània. Més tard Antonie van Leeuwenhoek (1632-1723), amb l’ajut dels primers microscopis, va descobrir els microbis (que ell va anomenar “animàlculs”), i assegurà que només aquests éssers podien sorgir espontàniament. Tot això ho va desmentir Louis Pasteur (1822-1895) el qual, amb els seus acurats experiments, descarta del tot la generació espontània… però, com ha sorgit la vida?



Molts van ser els que es van atrevir a fer elucubracions entorn a aquest tema, entre ells l’alemany Ernst Haeckel (1834-1919) el qual no hi veia cap diferència entre la formació d’un cristall o d’una cel·lula viva, i per això pensava que a la Terra primitiva s’hi podien haver donat les condicions propícies per a l’origen de la vida, però sense donar més explicacions.


Qui veritablement va donar explicacions realment científiques fou Alexander I. Oparin (1894-1980). Aquest bioquímic rus, al 1924, exposà una teoria sobre l’origen de la vida basada en el procés de formació de molècules orgàniques a partir de les matèries més abundants a la Terra primigènia: els hidrocarburs (font de carboni) i l’amoníac (font de nitrògen). A partir d’aquí podien formar-se compostos orgànics, tals com les proteïnes, els quals podien quedar tancats dins uns grumolls o coacervats, els precursosrs de les cel·lules. Amb tot Oparin reconeix que no és capaç de donar una explicació satisfactòria del pas dels coacervats a una cèl·lula viva. Degut al fet que els treballs d’Oparin no es van difondre al món occidental, l’any 1929 un altre científic, Jonh B. S. Haldane, va arribar independentment a conclusions similars, per això a aquesta teoria se l’anomena “Teoria d’Oparin-Haldane”.


Tot això Oparin ho va plantejar d’una manera teòrica, però fou l’estudiant nordamericà Stanley Lloyd Miller (1930-2007) qui ho va posar en pràctica al laboratori l’any 1952. En un matràs hi va posar aigua destil·lada i esterilitzada, a una temperatura propera als 100ºC, amb una atmosfera feta d’hidrogen, metà i amoníac, i amb dos elèctrodes va reproduir els llamps de les primeres tempestes. Al cap d’una setmana, el líquid ataronjat que s’hi havia format contenia nombrosos compostos orgànics entre els quals hi destaca la presència d’uns pocs aminoàcids.

Aquest experiment va obrir la porta a altres investigadors que hi van voler obtenir compostos més complexos utilitzant altres fonts energètiques tals com el vulcanísme, les radiacions ultraviolades i radioactives, així com també les col·lisions de meteorits i cometes els quals s’ha demostrat que contenen compostos orgànics. Entre aquests investigadors es troba Sidney W. Fox, el qual obtingué un conjunt d’aminoàcids, mitjanament enllaçats (o polimeritzats), als quals va anomenar proteïnoids i que serien l’equivalent dels coacervats d’Oparin. Per la seva part Cyril Ponnamperuna va obtenir adenosina i un adenosintrifosfat.


Cal destacar, però, la tasca del nostre bioquímic lleidatà Joan Oró (1923-2004) el qual, després de llicenciar-se en Ciències Químiques a la Universitat de Barcelona, va marxar als Estats Units per seguir investigant al Rice Institute de Huston (Texas) on va obtenir adenina, uracil, timina, desoxiribosa i fins i tot alguns nucleòtids, tots ells components molt importants de les cèl·lules, però va acabar admetent que el pas cap a la cèl·lula viva és encara un esglaó insalvable ja que es desconeixen els mecanismes d’interacció entre les proteïnes i els àcids nuclèics, o sigui, el mecanisme que donaria lloc al primer enzim i, per tant, l’obtenció d’un sistema molecular capaç de reproduir-se per ell mateix.


2ª Conferència: Què diu la paleontologia sobre l’origen de la vida

Amb les paraules de Pierre P. Grassé (1895-1985), “l’única i veritable ciència de l’evolució és la paleontologia”, es resumeix com n’és d’important aquesta disciplina per a l’estudi de l’origen de la vida, vida que alguns científics asseguren que va procedir del cosmos basant-se en autors del segle XIX. Entre aquests científics es troba Fred Hoyle (1915-2001) el qual creu en un univers etern on els gens (unitats de vida) estan pertot arreu (panspèrmia) i que aquests gens van aterrar portats per meteorits i cometes, ja que pensa que les 200.000 cadenes d’aminoàcids que caracteritzen la vida no poden haver aparegut per casualitat durant el curt intèrval entre la formació de la Terra, fa uns 4.600 Ma. (milions d’anys) i l’aparició dels primers signes de vida fa entre 3.800 i 3.500 Ma.



Aquesta teoria de la panspèrmia va tenir alguns seguidors entre els que destaquen Nalin C. Wickramasinghe i el que fou premi Nobel de Biologia, pel descobriment de l’ADN, Francis C. Crick. Avui dia, però, aquesta teoria se la considera poc versemblant i quasi una fantasia, tot i que és cert que als meteorits i als cometes s’hi troben compostos orgànics, però no vida. Per tant hem de fixar-nos en les restes fòssils per mirar de dilucidar l’origen de la vida a la Terra la qual sembla ser que va anar així: segons M. Eigen, en el “brou primitiu” de compostos orgànics, van aparèixer primer els gens, després els enzims i per últim les membranes, mentre que Alexander G. Cairns-Smith opina que primer van ser els enzims, després les membranes i finalment els gens. S’especula que la vida podria haver sorgit en una bassa sotmesa a dessecacions esporàdiques, fet que provocaria la concentració d’elements i compostos orgànics facilitant-ne les reaccions, combinacions i polimeritzacions i, per què no? la competència i la selecció natural.


Fos com fos, els primers indicis de vida, segons Freeman Dyson (1923), van tenir lloc en una atmosfera neutra (no reductora com assegurava Oparin), ara fa uns 3.800 (indicis insegurs) o 3.500 Ma, durant l’eó Arcaic, en forma d’estromatòlits, resultat de l’activitat de cianofícies (èssers unicel·lulars procariotes amb capacitat de fotosíntesi).



Les restes de cèl·lules eucariotes apareixen fa uns 1.500 Ma., i els primers éssers plucicel·lulars van aparèixer fa uns 620 Ma. representats per la cèlebre fauna d’Ediacara (Australia), tot això durant el Proterozoic i, finalment, fa uns 570 Ma es va produir l’anomenada “explosió càmbrica” donant inici al Fanerozoic, amb el Paleozoic (o Era Primaria). Si voleu veure un resum de les principals fites de l’evolució biològica, cliqueu aquí

Amb això es demostra que les primeres manifestacions de la vida van ser formes molt senzilles les quals es van anar complicant amb el pas del temps, però que els éssers vivents no són pures màquines i que les seves partícules no estan determinades per una llei físico-química. En la matèria hi ha emergències inesperades i, per tant, un finalisme, però no és fàcil donar una definició exacta del què és la vida.


3ª Conferència: El problema de la classificació dels éssers vius

Fins no fa massa temps, a les escoles encara s’ensenyava que els éssers vius es classificaven en dos regnes, el vegetal i l’animal. Ara bé, magrat que avui dia els vivents es distribueixen en cinc regnes, la seva classificació encara és un problema ja que és dificil de veure’n la filogènia, és a dir, les branques que surten del tronc central.


Els intents per a classificar-los seriosament es remunten a l’època de Carl von Linné (1707-1778) el qual va proposar una classificació basada en un sistema binari (gènere+espècie) que encara és vigent a l’actualitat… però, on s’han de col·locar els “animàlculs” que ja Leeuwenhoek havia vist amb el primer microscopi? Per aquesta raó Ernst Haeckel (1834-1919) va proposar afegir-hi un nou regne: el dels protists. Aquesta classificació va perdurar fins mitjans del segle XX malgrat que ja molts es preguntaven si els fongs eren realment vegetals.


Robert H. Whittaker, al 1959, ja proposa una divisió en cinc regnes més racional i científica, de manera que als regnes vegetal i animal s’afegeix el regne dels fongs, els quals no són vegetals perquè no produeixen el seu propi aliment però tampoc són animals perquè no tenen sentits; també s’afegeix el regne de les moneres, terme introduït per E. Chetton l’any 1937, que inclou vivents procariotes (sense nucli o amb un nucli molt primitiu); i finalment també s’afegeix el regne dels protoctists on s’inclouen els éssers unicel·lulars i pluricel·lulars primitius però constituits per cel·lules eucariotes (amb nucli ben format on es localitzen els cromosomes).


Però qui va desenvolupar aquesta idea dels cinc regnes amb tot luxe de detalls i basant-se en els phyla (branques o llinatges) foren les doctores Lynn Margulis (1938-2011), esposa del cèlebre astrofísic Carl Sagan, i Karlene V. Schwartz en el seu llibre Five Kingdoms. An Illustrated Guide to the Phyla of Live on Earth, publicat l’any 1982. En aquest llibre es distingeixen 16 phyla de moneres, 27 de protoctistes, 5 de fongs, 32 d’animals i 9 de vegetals.i això fa un total de 89 phyla. A grans trets cada phylum es subdivideix en classes, cada classe en ordres i cada ordre en famílies les quals comprenen els gèreres i les espècies designades amb dos noms llatinitzats tal i com va proposar Carl von Linne l’any 1753. Nosaltres, per exemple, pertanyem al phylum: cordats, classe: mamífers, ordre: primats, família: homínids, gènere: Homo i espècie: sapiens, dit tot junt Homo sapiens.


Malgrat la gran feina de les doctores Margulis i Schwartz, la classificació dels éssers vius, com ja s’ha dit, continua essent un problema, per això Carl Woese (1928-2012) i George E. Fox (1945) proposen afegir un nou regne: el dels Archaea que inclouria els arqueobacteris, uns procariotes molt especials els quals podrien tenir una retirada als primers vivents sobre la Terra. Aquests arqueobacteris malgrat que semblen molt senzills, ja són tremendament complexos, però el pas d’una cèl·lula procariota a una eucariota és molt gran malgrat que es pensa que les cèl·lules eucariotes van evolucionar a partir de la incorporació i associació simbiòtica d’unes quantes cèl·lules procariotes, les quals van passar a ser orgànuls com són els mitocondris o els cloroplasts els quals tenen el seu propi ADN.

Veient tanta complicació en éssers tant simples, molts són els que es pregunten, entre ells el nostre Joan Oró, si hi pot haver vida en altres planetes. Per aquesta raó fa molts anys que s’envien ones de ràdio a l’espai i s’escolten possibles senyals procedents del cosmos, però sense cap resultat de moment. Alguns càlculs han estimat que a la nostra galàxia poden haver 0,8 planetes amb les condicions de la Terra... això ens fa pensar que estem ben sols.


4ª Conferència: Les mutacions i el seu paper en l’evolució dels vivents

Les mutacions són de gran importància i cal tenir-les molt en compte. Foren descobertes pel professor Hugo de Vries. El 1886 va començar a fer investigacions sobre plantes; a les rodalies hi havia uns camps abandonats on les herbes creixien abundants, en especial Oenothera lamarckiana. Però algunes poques mates eren diferents, i plantades les llavors perpetuaven aquestes diferències en les seves descendents. Durant 14 anys plantà exemplars de l´Oenothera que donaren tres espècies noves (d´altres només eren variants senzilles de la progenitora). Va retrobar les lleis de Mendel i va poder publicar la teoria de les mutacions, segons la qual a la natura poden aparèixer espècies noves de manera brusca i que no afecten l’espècie primera. Les noves espècies no són malaltisses, encara que poden ser més febles que l’originària. No tindrien a veure res amb les races dins de l’espècie.


Actualment, una mutació s’interpreta com un canvi en el genoma del ser viu que fa que l’aspecte extern variï. Mutació somàtica és la variació en una cèl·lula d’un adult i mutació germinal seria dins de la cèl·lula germinal d’aquell ésser. La primera origina una variació en una part de l’individu, com són els càncers. Si la cèl·lula en el codi genètic experimenta una mutació, s’anirà reproduint i originarà un tumor. Però quan la mutació és a la cèl·lula germinal, totes les cèl·lules del vivent variaran segons ella.

Dins de la germinal poden ser gèniques, quan només alteren un gen, o cromosòmiques, quan alteren tot un cromosoma, o genòmiques quan alteren la cèl·lula al complet i són les que originarien les espècies noves. D’aquí ve l’interès actual de l’estudi de les mutacions. Cal dir, però, que moltes mutacions serien degeneratives.


A començament del segle XX s’havia observat que amb la simple selecció natural calia molt de temps per arribar als organismes complexos. La sola selecció natural no explicaria, doncs, el fet de l’evolució. Quan De Vries trobà la mutació s’hi pogué afegir una altra explicació. Dobzhansky, Mayr i d’altres elaboraren la teoria sintètica de l’evolució, afegint-hi aquesta altra causa, però s’ha vist que tampoc així s’explica tot, ja que poques són les mutacions no degeneratives aïllables.


Els mutants més adaptats a l’entorn seran els que sobreviuran. Segons Luria i Delbrück, les mutacions tindrien un caràcter pre-adaptatiu. Kettlewell va estudiar el cas de la papallona Biston betularia (clares i fosques en poc percentatge, quan la contaminació ennegreix les soques dels arbres fa augmentar el percentatge de les fosques). Els gens reguladors quan hi ha un fet desfavorable “miren d’arreglar-ho”. El japonès Kimura proposà la hipòtesi del neutralisme, segons la qual els gens són neutres i per l’ambient fan els canvis.

L’estudi de les mutacions en el sentit de veure el volum que ha mutat serviria de rellotge molecular? Certament les mutacions que hi ha hagut entre una generació i una altra més o menys allunyada poden correspondre grosso modo al temps de la separació. Segons els gens variats es podrien saber les edats de les espècies. Sembla que hi hauria d’haver una proporcionalitat. Per`s’ha vist que és molt poc exacte. Les cèl·lules eucariotes s’haurien diferenciat de les procariotes fa 2000 milions d’anys, segons aquesta proporcionalitat, però la paleontologia demostra que aquesta diferenciació es produí fa 3000 milions d’anys. Els científics han vist que es poden produir mutacions per efecte de substàncies químiques i radioactives.


5ª Conferència: La ciència de la Genètica i el seu desenvolupament

L’estudi de l’herència biològica i de la seva transmissió s’anomena “Genètica”, No cal dir que aquesta ciència ha de tenir en compte el fet de l’evolució que científicament es inqüestionable. Deia Dobzhansky, fundador de la genètica: “tot en biologia té sentit a la llum de l’evolució”. Els no evolucionistes diuen que l’evolució no és una teoria científica, ja que en una teoria s’han de poder comprovar els fets sempre i que en els casos que es vagin donant s’acompleixi, cosa que no es pot fer amb l’evolució (caldria tornar a les condicions de fa 4.500 milions d’anys). Però sí que pràcticament la demostren molts fets.

Cada any es publiquen milers de treballs sobre genètica. Gràcies a ella hi ha hagut avenços en els cultius (com el cotó més fort). Els pesticides acaben amb quasi tots els insectes a excepció dels que en son resistents; es poden crear plantes que no siguin atacades pels insectes.


Ja sabem que és ben compatible amb el fe cristiana. El professor de Munic, Romano Guardini, ens exposa com cal llegir la Bíblia que està escrita en un gènere literari molt concret. També F. J. Ayala explica molt bé com no hi ha cap oposició entre la teoria de l’evolució i la fe en un Déu creador (2007). No cal oposar-se a l’evolucionisme, com fan William Paley (1802) que es meravellava de l’ull humà, que creia necessàriament creat directament per Déu. Modernament, els seus seguidors, M. Behe, W Demski i P. Johnson a la dècada dels 1990, amb la teoria del “disseny intel·ligent”. Per a Behe el sistema actual no pot ser precursor d’un sistema irreductible no funcional; Déu ha posat unes lleis que regeixen el món.

Més encara podem dir amb John Haugt que “la teoria evolucionista és un regal de Darwin a la teologia”, perquè ens diu com Déu sap actuar per les causes segones. Però sí sabem que el pur atzar hauria portat al caos.


L’evolució explicaria les incongruències del món vivent, segons Ayala. Primer seria creat i després funcionaria segons les lleis de la natura posades per Déu. Ja que Déu ha posat unes tendències i no ho ha deixat tot a l’atzar (el qual ens portaria al caos). Joan Pau II afirmà que el nou coneixement científic ens ha portat a dir que l’evolució no és una hipòtesi, sinó una teoria acceptada pels científics amb base sòlida.

Va ser Bateson qui el 1905 donà nom de “Genètica” a aquella ciència de la transmissió de l’herència biològica. La semblança dels fills amb els pares és el que estudia la genètica (de vegades els fills no s’assemblen pas del tot als pares). Sabem que va ser Mendel el seu iniciador, amb les seves conclusions sobre els pèsols al 1856. Lles seves conclusions foren ratificades per De Vries i, poc més tard, per Correns i Tschermack. El 1902 Sutton i Boveri ja van poder afirmar que els “factors” mendelians de la transmissió es trobaven en els cromosomes. I el 1909, Johansen donà a aquests factors el nom de gens (o “genes”).


Morgan, el 1910, començà a investigar amb la mosca del vinagre com trobar el lloc dels gens en els cromosomes. El 1915 publicà unes primeres conclusions. El 1926 afirmà que havia identificat centenars de gens, irradiant ous amb raigs X i veient que s’alterava en l’individu. Premi Nobel de 1933, havia senyalat el camí per on calia anar. A partir del 1950 hi ha metodologies  més eficaces per a aquesta investigació que, segons estadístiques ja ha acomplert l’estudi de 580 genomes. S’inicia l’estudi del genoma humà el 1990. El 2003, un conjunt de laboratoris acordaren el projecte ENCODE del genoma humà, del qual, el setembre de 2012 es publicaren els resultats, fins ara només en tenim la seqüència, formada per 30.000 gens. Ara en caldrà la identificació.

Als cromosomes hi ha l’Àcid Desoxiribonuclèic (ADN) i l’Àcid RiboNuclèic (ARN) serien els transmissors dels caràcters. L’ADN és una llarguíssima escala de cargol amb dues bandes unides per bases nitrogenades característiques de cadascun. Si s’estirés una molècula de tot l’ADN humà seria sis vegades la distància de la Terra al Sol.