Dissabte 19
d’octubre. Un cop més ens apleguem un bon nombre d’Amics del Museu per a
prendre part a la sortida de tardor. A tal efecte ens reunim tots al restaurant
de “les 4 Carreteres”, tradicional punt de trobada quan fem una visita per
aquestes contrades. Fa dos anys ja vam estar pels voltants de Santa Cecília de
Voltregà observant les margues de la Formació Vespella i el tipus de relleu que
provocava la seva erosió. Si voleu tornar a veure la ressenya d’aquella
sortida, cliqueu aquí.
Avui els
organitzadors ens mostraran la sèrie eocena a partir del seu sòcol paleozoic i
per això ens desplacem fins a la presa del pantà de Sau, al cor del parc
natural de les Guilleries-Collsacabra.
La primera parada al pantà de Sau. (Foto: Agustí Asensi)
Aquesta presa
està bastida damunt unes roques duríssimes: es tracta dels granitoides, roques formades com a conseqüència de l’emplaçament, a
l’interior de l’escorça continental a finals del Paleozoic, de grans masses de
magma fos. El refredament lent d’aquest magma va donar lloc a la formació d’una
roca ígnia (o plutònica) on tots els cristalls dels seus minerals principals
(quars, feldspat i mica) tenen una mida molt similar, o sigui que són heteromètrics, i són tan grossos que es
veuen a ull nu.
Els granitoides classifcats com a leucogranits de gra groller
Les roques
ígnies es distingeixen de les sedimentàries perquè no presenten estrats i els
plans que s’observen són unes esquerdes de descompressió, anomenades diàclasis, i també petites falles.
Observant els granitoides (Foto: Agustí Asensi)
Aquestes
roques ígnies s’anomenen generalment granitoides
perquè per a conèixer si es tracta de granodiorites, granits, tonalites,
sienites… només es pot saber amb precisió a través d’una anàlisi microscòpica o a través d’una anàlisi química amb un espectròmetre
de masses. A simple vista, però, es pot veure que aquests granitoides tenen
poques miques i que els seu feldspat és l’ortosa, el qual els dóna aquesta
tonalitat rosada.
També
observem com aquests granitoides estan tallats per un dic de pòrfir, una roca
grisosa on s’observen uns grans cristalls (fenocristalls) dins una massa
microcristal·lina i això és degut a un refredament en dues fases: una de lenta
(on es formen els fenocristalls) i una altra de més sobtada (on els cristalls
no tenen temps per a crèixer). Aquesta mena de roques també les vam veure a la sortida
de Collserola del gener passat. Si voleu tornar a veure la ressenya, cliqueu
aquí.
El contacte entre els granitoides i el dic de pòrfir
Aspecte dels pòrfirs
Aquesta roca
és tant dura que va fer falta molta dinamita per a trencar-la en l’època de la
construcció de la presa, i els forats deixats per les barrines. Els plans de
les diàclasis representen punts de debilitat de la roca, els quals són
aprofitats per les plantes per a poder-hi arrelar. També se’ns explica que
durant la construcció d’aquesta presa, als anys 40 del segle passat, els
enginyers van tenir molts problemes d’inundacions i despreniments degut al fet
que la direcció de les diàclasis, transversals a la vall, no facilitaven gens
l’extracció dels blocs de roca.
Restes de les barrines al dic de pòrfir
El matafoc (Sempervivum tectorum) aprofitant els forats deixats per les barrines
Prop del
contacte entre els granitoides i el dic de pòrfir, es pot veure un fragment aïllat
de granitoide arrencat per la massa pòrfirica durant el seu ascens. A aquests
fragments aïllats de l’encaixant se’ls anomena enclaus.
Detall de l'enclau (Foto: Agustí Asensi)
En aquest
sector, damunt el sòcol paleozoic, es troben directament les argiles i gresos
del Paleocè-Eocè inferior. Aquest contacte es veu molt bé quan el nivell del
pantà està molt baix tal i com va passar l’any 2008.
Aspecte de la base del Cenozoic (Fm Mediona) foto obtinguda el 24 de febrer del 2008
Aquest lapse
de temps, o hiatus, sense registre
sedimentari se l’anomena llacuna estratigràfica o disconformitat ja que aquí afecta a tots els materials del Mesozoic
i això és un interval de temps geològic molt significatiu. Recordeu que no
massa lluny d’aquí, sota els Cingles de Bertí, encara es pot veure el Triàsic
tot i que està incomplet (si voleu veure la ressenya dels Cingles de Bertí,
cliqueu aquí).
La sèrie
eocena consta d’un tram inicial de caràcter continental i colors rojos, format
per argiles, gresos i conglomerats seguit d’un tram marí, format per calcàries
i margues blaves, el qual dóna fe d’un enfonsament de la conca sedimentària
durant l’Eocè mitjà i superior. A finals de l’Eocè i durant l’Oligocè, però,
s’hi tornen a dipositar sediments continentals vermells.
Per a
observar de més a prop la part inferior d’aquests materials marins, ens
traslladem a l’entrada del poble de Folgueroles sota el poblat ibèric del Casol
de Puigcastellet. Pujant per la carretera anem veient les argiles, gresos i
conglomerats que formen l’impressionant cingle de Els Munts. Després de creuar
el coll de Sarneda per un túnel, ja comencem a veure sediments cada cop més
marins dins els quals es troba el petit tascó de margues blaves de la Formació
Banyoles (o Coll de Malla) del Lutecià, situades sota els gresos de la Formació
Folgueroles.
Aspecte de les margues de la Fm. Banyoles (o Coll de Malla)
Aquestes
margues revelen la seva naturalesa marina quan t’hi acostes i observes la seva
fauna on es troben fragments d’uns lamel·libranquis els quals podrien
tractar-se de Chlamys infumata i Pholadomya, també
hi ha fragments de l’ostrea Cubitrostrea
plicata; també es
troben troços de l’equinoderm Coelopleurus
isabelae i dels gastròpodes dels gèneres Voluta, Turritella, i uns
tubs troncocònics allargats pertanyents al gènere Eufistulana.
Fragment de Chlamys infumata
El gastròpode del gènere Turritella
Aquests
materials són els mateixos que ja vam veure la primavera de l’any 2012 al coll
de Malla, a tocar del santuari del Far, però aquí on sóm avui la potència
d’aquestes margues es troba molt reduïda degut al fet que ens trobem prop de
l’antiga línia de costa eocena i per tant les fàcies i les potències varien
notablement. Si voleu tornar a veure la ressenya del Coll de Malla, cliqueu
aquí.
Després del
clàssic dinar de germanor en un restaurant de Sentfores, anem a fer la darrera
parada a l’indret anomenat Els Esbornacs, situat als afores de la població de
Santa Eulàlia de Riuprimer on afloren les “margues” de la Formació Vespella
(del Bartonià), les quals són més modernes que les que hem vist a prop de
Folgueroles. Aquestes “margues” configuren un paisatge espectacular en forma de
xaragalls, també anomenats Bad Lands
(=terres dolentes), ja que aquests materials s’alteren i s’erosionen amb molta
facilitat de manera que les plantes no poden arrelar-hi als seus abruptes
vessants. Malgrat l’aspecte massiu d’aquestes “margues”, una canvi de coloració
o de textura en denota l’estratificació.
Observant les "margues" de la Fm. Vespella
Aquí se’ns
explica l’origen de les margues, que són roques formades a partir de fangs
calcaris amb un tant per cent d’argila (entre el 35 i el 65%), però els
materials que observem aquí no són autèntiques margues ja que es tracta d’una
roca formada a partir de lutites calcàries amb menys d’un 35% d’argila.
Pujant als turons (Foto:Agustí Asensi)
També ens
comenten que els sediments continentals tenen normalment coloracions rogenques
degut al fet que es dipositen en ambients oxidants, mentre que les margues
tenen, generalment, coloracions gris-blavoses perquè s’han sedimentat en
ambients marins reductors (sense oxígen) com ho testimonien la presència de
pirites limonititzades.
Nòduls de pirita limonititzada
Aquestes “margues”
es van dipositar sobre una plataforma marina poc profunda i de manera tranquil·la
i en elles podem observar fragments d’esponges, encara que també s’hi han trobat
restes de peixos, i d’aquesta troballa se’n va fer un article a la revista
Batalleria (F. Farrés & J. Altimiras; El
género Cylindracanthus en el Eoceno
de Vic (Barcelona); Batalleria núm.13; pàg 37- 46; Barcelona 2007).
Fragments d'esponges
Malgrat el
seu aspecte terrós, les margues són roques compactes però que s’alteren amb facilitat
quan entren en contacte amb l’atmosfera i això es pot observar en les canals on
la terra ja ha estat arrossegada.
Aspecte de la roca compacta sota la terra
També podem
observar unes formacions molt curioses: es tracta d‘unes petites torres
formades per l’arrossegament de la terra al voltant de pedretes, fragments de
fòssils o nòduls de limonita que protegeixen la terra que tenen a sota. A
aquestes formacions, quan són més grosses, se les anomena dames coiffées i són molt freqüents en sediments de tipus glacial o
en graves de piemont, o sigui,
sediments poc consolidats.
Mini dames coiffées
Per finalitzar,
també podem observar unes esquerdes omplertes pel mineral anomenat celestina (sulfat
d’estronci) i que es va formar per diagènesi,
això és, com a conseqüència de reaccions químiques entre els minerals de la
roca preexistent i el medi ambient que l’envoltava. Aquí, però, la celestina és
massiva, encara que, en ocasions, s’hi han pogut trobar alguns cristalls
individualitzats.
Esquerda farcida de celestina
Amb les
darreres llums del dia il·luminant la Plana de Vic, ens acomiadem tot desitjant
retrobar-nos en una propera ocasió.
