Isabel Benet: La falla nord-pirinenca a l'Alta Arièja (I)

Relativament a prop de casa nostra, al departament francès de l’Ariège (Arièja en occità), es pot fer una cosa força extraordinària com és canviar de placa litosfèrica. I tot gràcies a la presència de l’anomenada falla nord-pirinenca, gran cicatriu que s’estén d’est a oest, des del Rosselló al País Basc, i que marca la col·lisió de les plaques Ibèrica i Eurasiàtica que va aixecar aquesta serralada durant l’Orogènia Alpina.

Circ de Cagatèlha, vessant nord del Certascan, 

des de l’estació de Guzet-Neige

L’Arièja és un departament de la regió occitana de Migdia-Pirineus que pren el seu nom del riu que el travessa de sud a nord, el riu Arièja, el qual es considera que neix a l’estany de les Abelletes, als afores del Pas de la Casa (Andorra), i que desemboca al Garona prop de Toulouse. La seva capital és Fois, cèlebre pel seu castell de fantasia.

L’estany de les Abelletes

L’extrem sud d’aquesta regió s’anomena Alta Arièja, la qual es troba entre el Cosèran (a ponent) i el Donasà (a llevant). Fa frontera amb el Pallars Sobirà, amb cims tan emblemàtics com la Pica d’Estats i el Sotllo de més de 3000 m d’alçada, i també amb Andorra on es troben els pics de Medacorba, Tristaina, Serrera i Font Blanca. Finalment també limita amb l’Alta Cerdanya i el Capcir on estan els pics de Coma d’Or i de la Grava.

La Pica d’Estats des de la Pica d’Endron

Alguns cims destacats dins la regió de l’Alta Arièja són la Dent d’Orlú, Sant Bartomièu, la Pica d’Endron, els Tres Senhors, el Pic Ròi de Bassiès, el pic de Rulhe i el Montcalm, el qual s’eleva més de 3000 metres al nord de la Pica d’Estats.

El Montcalm des d’Auzat

Per anar a observar la falla nord-pirinenca de ben a prop, des de la Cerdanya prendrem la carretera N 20 en direcció al Port de Pimorent, tot seguint el curs del riu Querol, afluent del Segre, que encaixa el seu llit als granitoides del batòlit de Mont Lluís, entre els vessants del Puigpedrós (a l’oest) i de la Serra de la Portella (a l’est).

Situats al capdamunt del port, amb vistes sobre la capçalera del riu Arièja, a l’oest tenim les mines de ferro de Pimorent situades al vessant obac del Pic de la Mina i desenvolupades al llarg d’una estreta franja de materials combroordovicians que es troben entre els granitoides del batòlit de Mont Lluís i els gneis del semidom de l’Ospitalet.

Mines de Pimorent

Des d’aquí ja baixem seguint el riu Arièja tot passant pel poble de Merenç on creuem la falla homònima, de direcció E-W, la qual separa els semidoms de l’Aston (al nord) i l’Ospitalet (al sud) i que s’evidencia per una faixa milonítica, d’uns 500 metres d’amplada i amb una foliació vertical molt marcada, de manera que el semidom de l’Aston està més elevat (i erosionat) que el de l’Ospitalet.

Així arribem a Acs (Ax dels Termes), vila balneària que aprofita una de les manifestacions termals relacionades amb la proximitat de la falla nord-pirinenca. Ens trobem de nou sobre materials cambroordovicians al marge nord del semidom de l’Aston i a l’aiguabarreig amb el riu Orièja procedent de la vall d’Orlú.

El riu Orièja al seu pas per Acs

Passant per Lausenac tenim la falla nord-pirinenca (FNP) al nord d’aquest poble, famós per la pedrera de talc de Trimons, una de les més grans del món. Aquí la falla nord-pirinenca posa en contacte els materials paleozoics del Silurià i Devonià amb unes calcàries del Cretaci inferior que presenten un clivatge quasi vertical molt marcat i unes estries que indiquen la direcció del moviment però no el seu sentit. Tot això ho podem veure camí de la pedrera de Trimons amb vistes al castell de Lhordat.

Sota el castell de Lhordat...

...podem veure (i tocar) la falla nord-pirinenca

Continuant per la carretera principal, entre Lausenac i Las Cabanas creuem la FNP i, de cop, ens veiem envoltats per altes muralles calcàries molt conegudes pels escaladors, espeleòlegs i arqueòlegs ja que aquí tenim les vertiginoses parets del Quièr de Sinsat i les coves de Lombrives, Niós i Bedelhac, famoses per les seves pintures rupestres.

El riu Arièja al seu pas per Tarascon

El Donjon

Sortint del congost arribem a Tarascon, cap i casal de l’Alta Arièja on hi destaca la Torre de Castellà, més coneguda com el Donjon. Des d’aquí podem anar al massís de l’Arize pel coll de Pòrt, però el nostre objectiu és seguir el recorregut de la falla nord-pirinenca i, per això, ens desviem cap al sud, en direcció a Vic-de-Soç, tot passant sota l’enlairat castell de Miglós, des d’on podem contemplar esplèndides vistes del massís granític de Bassiès.

Bassiès des del castell de Miglós

Així arribem a Vic-de-Sòç on retrobem la FNP, que havíem deixat més enllà de Las Cabanas, i que passa pel bell mig de la població. Abans de seguir endavant, però, parlarem una mica d’allò que representa aquesta important fractura.

Esquema del recorregut de la falla nord-pirinenca al llarg de la serralada

Com ja s’ha dit, la FNP és una cicatriu que va des del Rosselló al País Basc, però és a l’Alta Arièja on aflora en tot el seu esplendor i per això l’anirem seguint cap a ponent fins més enllà d’Aulús. Al llarg d’aquest recorregut també tindrem l’oportunitat d’observar unes roques molt particulars, les lherzolites, de les quals en parlarem més endavant.

Lherzolita en mostra de mà

Encara que no es coneix molt bé el funcionament d’aquesta falla, es creu que fou una fractura normal post-herciniana reactivada com a falla inversa durant l’orogènia Alpina, moment en que les plaques Ibèrica i Eurasiàtica van col·lidir obliquament de manera que la cobertora sedimentària es va moure en doble vergència (nord i sud) i gràcies a les falles encavalcants, des del nucli central (Zona Axial) on aflora el sòcol hercinià en forma de ventall asimètric. La FNP marca el límit entre les dues vergències, i sota d’ella es va produir la subducció d’una part de l’escorça inferior.

Esquema de l’evolució del solc pirinenc

Tot això ho va constatar el perfil sísmic ECORS (Estudi Continental i Oceànic per Reflexió i refracció Sísmica), un projecte de col·laboració hispano-francès, el qual, amb mitjans geofísics, va posar de manifest l’estructura interna de l'orogen. Amb aquestes dades sísmiques i alguns sondatges es va elaborar un tall transversal de 250 km entre Agramunt i Lezat, un tall parcial del qual passa molt a prop del nostre itinerari proposat, com veurem.

Perfil ECORS

Així la FNP separa la Zona Axial de la Zona Nord-Pirinenca i es caracteritza per una franja on les roques anteriors a l’Albià (finals del Cretaci inferior) estan afectades per un metamorfisme tèrmic, el qual es visualitza per un clivatge molt marcat. Aquests materials tan deformats els podem observar al llarg d’uns itineraris alternatius que es poden fer des de Vic-de-Sòç tot prenent la carretera que s’enfila pel vessant nord de l’escarpat pic de Risoul cap a l’estació d’esquí de Goulier.

Vic-de-Sòç des del castell de Montréal

Per la carretera es poden observar les dolomies 

del Juràssic molt deformades per la FNP

Per aquesta carretera arribem a una cruïlla on prenem la direcció de Sem i on fem una primera parada a l’anomenat Palet de Samson, el qual s’anuncia com a “dolmen” però que en realitat és un bloc granític errant procedent del massís de Bassiés, portat i deixat aquí per la llengua d’una glacera. Al proper poble de Sem podem veure les restes de l’antiga explotació de ferro de Rancié, comparable a la de Pimorent, amb material històric i plafons informatius (només en francès) repartits per tot el poble.

Palet de Samson

Entrada de la galeria Becquey de la mina de Rancié

Tornant a la carretera principal podem agafar la desviació cap al poble d’Olbier on podem visitar les restes del castell medieval de Montréal de Sos (s. XIII-XIV), enlairat damunt un turó que domina el poble i que està format per les dolomies del Juràssic, les quals presenten un marcat clivatge provocat per la proximitat de la FNP. Sota el castell, el turó està ple de cavitats i galeries que es poden recórrer amb relativa facilitat.

Vistes al sud des del castell de Montréal

Clivatge a les dolomies del Juràssic al turó del castell

Per la carretera principal arribem al final de la vall on està l’estació d’esquí de Goulier-Endron on retrobem de nou els esquists micacis cambroordovicians. Per un corriol que surt de la part alta de l’estació es pot pujar al Pic de Sarrasí situat en la carena entre els estanys d’Isort (Izourt) i Nhora (Gnioure), la qual culmina en el Pic de l’Aspre (2744m), però que abans tenim la Pica d’Endron que s’alça per damunt nostre a 2472 metres d’alçada.

Vistes al nord tot pujant al Pic de Sarrasí

Pujant la Pica d’Endron

Vistes a llevant durant la pujada

Vistes al sud, frontera amb Andorra, des del cim

Abans d’abandonar la vall de Vic-de Sòç per dirigir-nos al port de Lhers i Aulus, val la pena prendre la carretera que, passant per Auzat i Marc, puja a l’estany de Solcem i als Orris de Carla, ruta que va prendre el poeta Jacint Verdaguer l’any 1883 per a passar a Andorra tot travessant el port de Creussans.

Estany de Solcem i pic de Medacorba al fons

Amb aquest espectacle incomparable del capvespre a la capçalera de la vall de Solcem, finalitzem aquesta primera part del nostre seguiment de la falla nord-pirinenca al llarg de l’Alta Arièja.

Mn. Francesc Nicolau: Alerta amb els mosquits!

Em direu: a què ve això? Molt senzill, fem aquest avís perquè el perill de contraure una malatia per picada de mosquit ha augmentat molt i segueix creixent.

Wikipedia

Mosquits transmissors del dengue i altres malaties és una realitat que no poden passar per alt. Tenim, per exemple, el mosquit tigre que és una espècie invasora i que s’ha adaptat als entorns urbans i és molt resistent. La seva presència obre la porta a la transmissió d’aquestes malaties infeccioses, concretament, les dades que es tenen per part de la xarxa estatal de vigilància epidemiològica ens diuen que a Espanya el 2023 es van registrar 369 casos de dengue i les pluges d’enguany, sumades a l’augment de la temperatura, han creat un ambient propici per a l’expansió d’aquest i d’altres mosquits transmissors de virus patògens.

Ara bé, a Espanya tenim la plataforma anomenada Mosquito Alert (fundada l’any 2014) per a fer front tant com es pugui als agents transmissors. Es tracta d’una institució sense ànim de lucre basada en la informació aportada per la ciutadania. Són persones no especialistes que col·laboren amb els investigadors aportant dades sobre la presència de mosquits en el seu entorn, per a la qual cosa s’accelera la detecció de focus d’aquests insectes i, per tant, el seu control. És així com s’ha creat aquest sistema de defensa i un exemple que podem citar va ser la detecció de vuit casos de dengue a Vilanova i la Geltrú l’estiu passat i que van ser de seguida controlats.

Cal tenir en compte que el turisme massiu és un contribuent important per a l’entrada d’aquesta mena d’insectes, cosa que cal afegir al canvi climàtic. El Mediterrani pateix un escalfament accelerat i aquesta tendència ja podem classificar-la d’alarmant. Temperatures tan altes allarguen la tempodada activa dels mosquits i, a més, fan que la replicació dels virus es faci més intensa, cosa que fa que l’insecte sigui potencialment més infecciós amb poc temps. Tot això ens ho diuen els experts i per això cal que estiguem alerta aquest estui per no ser víctimes dels mosquits!

Joan Barrull: Noves adquisicions del Museu

Com ja sabeu, la renovació de l’exposició permanent està suposant un dels desafiaments més grans dels darreres anys per la institució, abordant l’actualització dels continguts i la seva museografia. Avui us presentem les darreres adquisicions que podreu veure exposades a les vitrines, fruit de convenis (Institut Català de Paleontologia) i compres que s’han realitzat aquest any per part del Museu Geològic del Seminari de Barcelona.

Ursus spelaeus

En primer lloc, tenim una rèplica d’un crani complert de os de les cavernes (Ursus spelaeus). Aquest animal fou una espècie d'os que visqué a Europa durant el Plistocè i s'extingí al principi de l'últim màxim glacial, fa uns 27.500 anys.

Homo cf. sapiens

Després, podeu gaudir de la rèplica de la mandíbula de Banyoles. Aquest és un fòssil de difícil assignació taxonòmica. D'ençà que fou descoberta, s'han proposat moltes teories diferents pel que en fa a la classificació. El problema és que les mandíbules, en general, són força variables, que les dents no estan en massa bon estat com per estudiar l’anatomia interna, i que no s’han fet anàlisis de DNA antic de paleoproteòmica. O sigui que no hi ha una resposta definitiva sobre què és. Els resultats de les darreres investigacions són bastant clars en el sentit que no es pot dir que sigui un Homo neanderthalensis, més aviat el contrari. Llavors, què és exactament és més difícil de dir, podria ser un dels Homo sapiens més antics que van arribar a Europa, o podria, si ens posem a especular, ser alguna mena d’híbrid entre les dues espècies. Per tant, i de manera provisional, a l’espera de noves recerques, queda assignat com Homo cf. sapiens.

Homo habilis

Seguin a les vitrines de l’Evolució Humana, podeu veure una rèplica de crani d’Homo habilis, el primer representant del gènere Homo. L'H. habilis tenia una capacitat cranial d'uns 600 centímetres cúbics. El nom habilis ve de la seva capacitat per fabricar utensilis. El material que tenim exposat és el KNM ER 1813, un crani d'adult possiblement femení datat en 1,9 milions anys i va ser descobert el 1973 a Koobi Fora, Kenya.

Anoiapithecus brevirostris

Sense deixar l’Evolució humana, veurem una rèplica del crani d’Anoiapithecus brevirostris, un primat d'11,9 milions d'anys, en el Miocè mitjà, d'antiguitat desenterrat el 2004 a l'abocador de Can Mata (Hostalets de Pierola, Anoia) per l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP). El sobrenom de l'exemplar és “Lluc” (qui il·lumina). El nom genèric Anoiapithecus deriva de la comarca on es trobà, l'Anoia, i el nom específic brevirostris de la característica distintiva de no presentar gaire prognatisme (les mandíbules no es projecten cap enfora). Aquesta manca de prognatisme es creu que és deguda a una convergència evolutiva a la produïda en els humans i no pas al fet que l'exemplar en sigui un ancestre directe.

 Hispanopithecus laietanus

Aquí viem Hispanopithecus laietanus, popularment anomenat “Jordi”, és un primat extint  que va viure a Europa durant el Miocè superior. Se n'han trobat restes fòssils a Sabadell (Can Llobateres). L'anàlisi del microdesgast de les dents d'aquests primats indica que preferien aliments tous com la fruita i, possiblement, les fulles tendres. Evitaven els fruits secs i els llavors excepte quan hi havia penúria d'aliments tous.

Pierolapithecus catalaunicus

Aquestes són les restes de la cara de Pierolapithecus catalaunicus, localitzat a l’abocador de Can Mata, a Hostalets de Pierola. Visqué fa uns 13 milions d'anys. És un mascle adult i la seva massa corporal estimada és de 34 kg. La premsa el batejà amb el nom de “Pau”. Es creu que podria ser l'antecessor comú de l'home i els grans simis.

Pliobates cataloniae

Ara podem veure una rèplica del crani i la reconstrucció del mateix, de la petita “Laia”, una femella adulta de Pliobates cataloniae, que és una espècie extinta d'hominoïdeu que visqué fa 11,6 milions d'anys i pesava entre 4 i 5 kg. L'espècie fou descrita per investigadors de l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont a partir de 70 restes fòssils trobades l'any 2011 a l'abocador de Can Mata (Hostalets de Pierola).

Machairodus aphanistus

Només entrar a la Sala d’Exposicions Permanents, a mà dreta, podrem veure en una urna prominent, on hi ha una rèplica de crani de Machairodus aphanistus. Aquest és un gènere extint de mamífers felins dents de sabre que van viure a Europa, Àsia, Àfrica i Amèrica del Nord. Era d'una mida similar a la de lleó actual i a causa de la seva morfologia, desenvoluparia pràcticament tota la seva activitat a terra.Aquest exemplar va ser trobat al jaciment Cerro de los Batallones a Madrid, i va viure durant el Miocè (Vallesià, fa 9 milions d'anys).

Gorgonops torvus

En la vitrina del Permià, trobem Gorgonops torvus, un gènere extint de teràpsids que va viure fa uns 255-250 milions d'anys. La seva grandària superava els quatre metres de longitud i comptaven amb grans canines, així com altres característiques típiques dels seus descendents mamífers. S'ha formulat la hipòtesi que els sinàpsids d'aquest període eren endotèrmics, però no existeixen proves que corroborin aquest fet. La rèplica és d’un crani que prové de Sudàfrica.

Dimetrodon limbatus

En la mateixa vitrina, trobareu una rèplica del crani de Dimetrodon limbatus, de prop de Whichita (EUA).  La seva característica més destacada és l'enorme vela dorsal, similar a una aleta, l'estructura de la qual es basa en espines vertebrals allargades. La funció que va poder exercir possiblement va ser la d'estabilitzar la columna vertebral per millorar la locomoció o escalfar i refredar el cos com un sistema de termoregulació. Tot i això, estudis recents sostenen que la vela va poder ser inefectiva per regular la calor corporal i va poder complir en el seu lloc una funció reproductiva durant els desplegaments destinats a l'aparellament.

Velociraptor mongoliensis

En la primera vitrina de l’itinerari informatiu “Què és un fòssil ?” podem trobar un Velociraptor mongoliensis. És una rèplica d’un animal juvenil, que simula el moviment característica de l’espècie. Va viure cap a finals del període Cretaci, entre 75 a 71 milions d'anys durant el Campanià, en el que és avui Àsia.

A la darrera vitrina del Cretaci, podreu veure un altre peça de Velociraptor, aquest cop el crani d’un exemplar adult.

Allosaurus fragilis

En la vitrina del final del Juràssic podeu trobar la rèplica d’un crani d’Allosaurus fragilis, un dels primers dinosaures teròpodes coneguts que visqueren fa entre 161,2 i 145 milions d'anys. Com un dels més popular dinosaures carnívors, ha atret des de fa temps l'atenció del públic en general, i ha estat un dinosaure protagonista a diverses pel·lícules i documentals.

Bothriolepis canadensis

Bothriolepis canadensis va ser un peix cuirassat de distribució cosmopolita. Aquest exemplar va ser trobat a Campbellton al Canadà. Bothriolepisera un petit peix bentònic d'aigua dolça detritívor que va viure al Devonià mitjà tardà (fa 387-360 milions d'anys). Se suposa que passaria la major part de la vida a rius i llacs, però, probablement podien entrar també en aigua salada perquè la seva distribució sembla correspondre amb la línia de la costa continental. Podria haver estat anàdrom, és a dir, viure realment en aigua salada, i tornar d'aigua dolça per reproduir-se. El seu cos estava protegit contra els depredadors per una armadura de plaques.

Eurypterus remipes

Finalment, podreu conèixer als Eurypterus remipes, més comunament anomenats escorpins marins, perquè tenia una afilada agulla en la seva cua, que probablement usava en combat, però és membre dels Merostomata un grup d'artròpodes que actualment inclou únicament al cranc ferradura i que no està directament emparentada amb els aràcnids. Probablement vivia en les aigües marines, salobres o d'aigua dolça. Alguns científics creuen que, no obstant això, les formes més petites van poder fer viatges curts al fons. S'alimentava de petits invertebrats i petits peixos primitius. Estan estretament relacionats amb els escorpins actuals. Eren uns depredadors formidables. Aquest espècimen pertany al Silurià Superior (420 milions d'anys) i va ser descobert a Herkimer, Nova York (EUA).

Bé. Això és tot. Us convidem a venir a visitar el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, per gaudir de la paleontologia, l’evolució i la història de la vida a la Terra. ENS VEIEM AVIAT ...!!!

Amics del Museu: Entrevista a Enric Aragonès

El passat 2 de juny es va publicar al web de la Xarxa de Museus d’Història Natural de Catalunya una entrevista a Enric Aragonès, el nostre historiador i conservador de l’arxiu històric i fotogràfic del MGSB. Aquí teniu un resum d’aquella entrevista, però si la voleu llegir en la seva totalitat només cal que cliqueu aquest enllaç.

El Museu Geològic del Seminari de Barcelona va celebrar el passat 2024 els seus 150 anys d’història. Situat en un edifici emblemàtic del centre de Barcelona, conserva una de les col·leccions de fòssils més destacables de Catalunya. Amb motiu d’aquest aniversari, entrevistem Enric Aragonès, col·laborador científic estretament vinculat al Museu, per conèixer millor el seu llegat i els reptes de futur.

L'edifici del Seminari Conciliar de Barcelona que acull el MGSB

● Com valores aquest aniversari i el fet de formar part de la història d’aquest museu? Molt positivament (...) Aquesta institució (...) ha conreat amb èxit la geologia i la paleontologia produint centenars de publicacions mentre acumulava un patrimoni format per milers de fòssils, llibres i documents que posa al servei dels investigadors. Amb motiu d’aquesta celebració s’ha publicat un número especial de la revista Batalleria (...) dedicada a la revisió dels equinoïdeus de l’Eocè d’Espanya, primer estudi d’aquesta magnitud realitzat al nostre apís sobre aquell grup de fòssils del Terciari inferior.

● El Museu és una institució privada vinculada a l’Església. Quin paper ha tingut l’Església en el seu desenvolupament? L’Església (...) ha estat decisiva en la fundació, sosteniment, i desenvolupament del Museu (...). Concebut el 1874 com un complement de les classes teòriques que el Dr. Almera impartia al Seminari (...) rebé l’impuls decisiu del rector Salvador Casañas (...) l’any 1882 (...).Després de la desastrosa guerra civil el Museu es va reconstruir (...). El 1966 (...) l’espai es va ampliar (...) quedant dividit en cinc compartiments: la Sala-Museu, el Laboratori, la Biblioteca, Direcció i Col·leccions Zoològiques (...). Posteriorment (...) inclogueren la instal·lació d’armaris compactus per a una part de les col·leccions i par al llegat documental. Tots els directors del Museu han combinat la vocació científica amb el compromís eclesiàstic, contribuint a fer del Museu una institució única on ciència i fe han conviscut en harmonia (...). Sense el suport continuat de l’Església, el MGSB no hauria pogut assolir ni la longevitat ni el prestigi científic que té avui.

● Quins moments destacaries d’aquests 150 anys d’història? (...) La circular del Dr. Casañas (28/02/1879) demanant col·laboració al clero i a la feligresia per tal d’enriquir les col·leccions; La visita de la Société Géologique de France (...) l’octubre de 1898; La visita del 26è Congrés Internacional de Geologia (2/06/1926); la pèrdua de les col·leccions i el mobiliari durant el període bèl·lic (1936-39) i la reconstrucció portada a terme pel Dr. Bataller; la commemoració del primer centenari (...) l’any 1975; el primer número de la revista Batalleria (23/10/1988) i recentment la recepció de la Creu de Sant Jordi (...) (7/0472009)

● Quins noms destacats han deixat empremta en la història del Museu? Sense cap mena de dubte, els seus directors. El fundador Dr. Jaume Almera i Comas (...). Deixà deixebles notables, com els preveres Norbert Font i Sagué (...), el Dr. Marià Faura i Sans (...) i el Dr. Josep Ramon Bataller Calatayud, que seria el continuador de l’obra (...) i el Dr. Lluís Via i Boada, deixeble i successor del Dr. Bataller (...) i més recentment el Dr. Sebastià Calzada i Badia (...)

● Quina ha estat la seva importància en la història de la Geologia i, en particular, de la Paleontologia a Catalunya i a l’Estat espanyol? (...) el Museu ha tingut un paper molt important (...), quan la Universitat de Barcelona no oferia estudis d’Història Natural (...). Posteriorment, el MGSB s’ha consolidat com a centre de recerca, difusió i divulgació del coneixement geològic (...).

● Què pot oferir el Museu a la societat actual? A les activitats tradicionals ‒la recerca i la comunicació dels resultats (...) i la conservació dels fons paleontològics, bibliogràfics i arxivístics‒ el Museu posa a disposició (...) dels estudiosos, de la societat en general i de les seves institucions, un patrimoni extraordinari, acumulat al llarg de la seva història (...).

● El MGSB forma part de la Xarxa de Museus de Ciències Naturals de Catalunya. Com valores aquesta col·laboració? Com a molt valuosa (...). Aquesta sinergia facilita la coordinació d’activitats, projectes (...), al hora que dona visibilitat al Museu (...). A més, fomenta la professionalització i la formació (,,,) del personal (...) i reforça el paper del Museu com a centre de referència en paleontologia a Catalunya.

● Quins projectes de futur es preveuen per al Museu? Sobretot, és imprescindible digitalitzar les col·leccions per tal de facilitar-ne l’accés a la comunitat científica i al públic en general; actualitzar l’exposició permanent per tal de fer-la més interactiva i atractiva als visitants; continuar la recerca paleontològica (...). Altres línies (...) inclouen ampliar les activitats educatives i de divulgació científica i establir noves col·laboracions nacionals i internacionals a fi de reforçar el paper del Museu com a centre de referència en paleontologia.

L’entrevista finalitza amb una reflexió: «Sense recerca no es pot fer divulgació i, sense una conservació adequada, posaríem en perill el patrimoni»

Amics del Museu: Visita al Museu de la Conca Dellà (Isona)

El passat 29 de maig va tenir lloc el Plenari de la Xarxa de Museus de Ciències Naturals de Catalunya a la seu del Museu de la Conca Dellà d’Isona, el qual juntament amb la Dinosfera de Coll de Nargó i el Centre d’Interpretació del Montsec de Vilanova de Meià formen el conjunt conegut com Dinosaures dels Pirineus dins del gran Orígens Global Geoparc UNESCO.

Santa Maria d’Isona

El museu es troba al nucli històric d’Isona, a tocar de la seva església gótica dedicada a Santa Maria. Unes petjades de sauròpode ens condueixen fins a l’entrada del museu al qual entrem tot passant sota el vol d’un pterosàurid...

En acabar el Plenari, el seu director, l’Àngel Galobart, ens va guiar (tot un privilegi) per les instal·lacions del museu, el qual consta d’una planta baixa on hi ha la recepció i una petita botiga de merchandising relacionat amb el món dels dinosaures. També hi ha una gran pantalla tàctil amb tot d’informació de la zona que abasta el geoparc Orígens.

Aquest museu es va inaugurar l’any 1995 però de seguida es va haver d’ampliar amb una connexió amb l’edifici annex a traves d’unes vistoses passarel·les de vidre. Així, al primer pis, tenim tota una exhibició de material paleontològic original, trobat a les rodalies d’Isona, sense cap mena de protecció de manera que les peces es poden tocar, cosa totalment impensable en qualsevol altre museu! Tot aquest material està complementat amb nombrosos plafons informatius (molt didàctics alhora que rigorosos), reconstruccions i un petit audiovisual de caràcter general.

Reconstrucció d'un hadrosaure

Gran exposició de material original...

...amb pantalla interactiva

A l’edifici annex s’hi exposa el coll complet d’un titanosaure, una extremitat anterior mig reconstruïda (per adonar-nos de les dimensions), la reconstrucció amb impressió 3D d’un crani (que no es va poder trobar al jaciment), i un audiovisual del procés d’extracció d’aquest exemplar fòssil tan extraordinari.

Al segon pis de l’edifici s’hi exposen les peces arqueològiques de la ciutat ibera d’Eśo, de la posterior ciutat romana d’Aeso i fins a l’època medieval, també complementades amb grans plafons informatius i un audiovisual.

Restes Iberes....

...romanes...

...i medievals

Al darrer pis hi ha un auditori-aula (on va tenir lloc el plenari), el taller de preparació de les mostres, i un espai de magatzem on es guarden les peces de petites dimensions. Aquí l’Àngel ens mostra el material didàctic disponible per a les escoles que visiten el museu.

Espai del taller

Visita a un jaciment

Després de la visita al museu es va fer un excel·lent “dinar de germanor” al restaurant La Rosta, i la jornada va finalitzar amb la visita guiada a un jaciment on s’està extraient les restes d'un altre exemplar de titanosaure. Fins a la propera!