Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 24 de febrer de 2017

Mn. Francesc Nicolau: ELS LLUMS LED

Un dels problemes de l’economia mundial és l’obtenció d’electricitat perquè el consum energètic no para de crèixer i l’energia elèctrica que cal obtenir per satisfer-ne totes les necessitats és fa també més gran. Com sabeu, s’ha recorregut al petroli, però és clar que això no pot durar gaire; el petroli s’acabarà un dia o altre. Per això els que estan al cas clamen per l’estalvi de l’electricitat, encara que les companyies petrolíferes no en facin cas, perquè prefereixen continuar amb el seu negoci mentre es pugui. Però com que pensar en tothom i en l’esdevenidor, de tot allò que suposi estalviar energia hem de dir: benvingut sigui! I una de les coses que suposaria un gran estalvi elèctric és la il·luminació amb làmpades LED i no amb bombetes convencionals o fluorescents.


Il·luminació nadalenca amb LED

Què són les làmpades LED? Doncs són uns diodes emissors de llum. El nom és l’acrònim anglès de Light Emiting Diode i són un emissors semblants a fluorescents que il·luminen amb poc consum d’electricitat, aproximadament un 15% de la que necessiten els fluorescents, i, a més, de més durada de servei; si un fluorescent es manté durants 8.000 hores, un llum LED ho fa al llarg de 25.000. L’avantatge per al consum d’electricitat és ben palès. Només hi ha un inconvenient: els LED són molt més cars. Però a la llarga sempre s’hi guanya. I perquè no es fa més propaganda d’aquests nous productors de llum? Pel que hem dit: el seu elevat preu. Però cal fer propaganda perquè s’usin cada vegada més, que fins i tot això pot fer abaratir el seu cost.

El científic Nick Holonyak inventor del LED

La invenció d’aquests estris lluminosos té una història llarga i molt interessant. Va ser el 1907 quan un tècnic, Henri J. Round (1881-1966), va observar que un diode de carbur de silici emetia llum. Aquest fet va ser tingut en compte pel rus Oleg Vladimir Lósev (1903-1942), que al 1927 va posar en funcionament un autèntic LED; però l’inventor del LED pròpiament dit fou l’americà Nick Holonyak al 1962, quan treballava com a científic assessor en un laboratori de General Electric a Syracuse (Nova York).

Els premis Nobel Nakamura, Akasaki i Amano

Després els japonesos Isamu Akasaki, Hiroshi Amano i Shuji Nakamura perfeccionaren l’invent fins construir el diode emissor de llum blava, que és el LED més adequat per a l’explotació comercial d’aquests emissors.

Aquests tres últims científics van rebre el premi Nobel de Física per la seva tasca en aquest camp l’any 2014. Ara només cal que el món sencer ho tingui en compte i es vagi generalitzant l’ús d’aquests il·luminadors que tant estalvi causarien en el consum d’electricitat a nivell mundial.

dilluns, 13 de febrer de 2017

Ventus: EDUARD FONTSERÉ, PARE DE LA METEOROLOGIA CATALANA

Eduard Fontseré i Riba, el gran meteoròleg, astrònom i sismòleg català, va néixer a Barcelona l’1 de marc de 1870. Els seus pares van tenir un total de nou fills, dels quals cinc no varen arribar a l’any d’edat; Eduard, l’únic noi supervivent, arribaria a superar els cent anys d’una llarga vida dedicada al servei de la ciència i del nostre país, on se’l considera el pare de la meteorologia catalana.

El jove Eduard Fontseré, llicenciat en Ciències

Als setze anys es matricula a la Universitat de Barcelona per cursar Ciències, i obté la llicenciatura l’any 1891 i el títol de doctor en Ciències Físiques i Matemàtiques tres anys després. Als 23 anys aconsegueix en concurs la càtedra d’Astronomia convocada per la “Sociedad Española para el Progreso de las Ciencias”, càrrec que exercirà fins al 1909.

Façana de l'Acadèmia de Ciències i Arts 

L’any 1894 l’Ajuntament de Barcelona encarrega a l’Acadèmia de Ciències i Arts, situada al capdamunt de la Rambla, la missió de fixar l’hora oficial de Barcelona. Fontseré és nomenat director d’aquest Servei Horari, càrrec que mantindrà ininterrompudament fins l’any 1961.

Aquell mateix 1894, Fontseré i l’arquitecte Josep Domènech i Estapé elaboren un projecte de construcció d’un observatori al cim del Tibidabo, que inicialment va topar amb l’oposició dels pares salesians, que tenien el projecte de construir-hi un temple. L’impuls definitiu del projecte el donà l’empresari i polític català Camil Fabra i Fontanills, marquès d’Alella, qui amb una important aportació de 250.000 pts. finançà la seva construcció. Finalment, l’abril de 1904 s’inaugurava l’Observatori Fabra, situat al cim d’un contrafort que es desprén en direcció sud-est del Tibidabo, a 413 m d’altura.

L'Observatori Fabra

Entretant, Fontseré s’havia casat, a l’octubre de 1900, amb la mallorquina Margalida Marroig, amb qui compartirà la resta de la seva vida i de qui tindrà quatre filles i un fill. Un altre llarg víncul, a nivell professional, serà el que establirà, a partir de 1903, amb l’editorial Gustau Gili, on publicarà nombrosos treballs i traduccions, i on fins als 99 anys seguirà anant cada matí a treballar al seu despatx de l’editorial.

Fontseré intervé en la creació, l’any 1910, de la Societat Astronòmica de Barcelona, dins la qual gestionarà una xarxa de 224 estacions meteorològiques a tot Catalunya. Aquesta xarxa havia estat iniciada l’any 1896 per la Granja Experimental de Barcelona, i continuada després gràcies al mecenatge de l’empresari empordanès i també meteoròleg Rafael Patxot qui, un cop establert a Barcelona, traspassa a la Societat la seva gestió i en fa donació del material i aparells que tenia al seu observatori particular de Sant Feliu de Guíxols.

Rafael Patxot

Al llarg dels anys Fontseré anirà acumulant càrrecs en diferents societats científiques: membre de la Comissió d’Astronomia i Geodesia de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts (1909), membre de la Junta de Ciències Naturals (1910), director de la Secció Meteorològica i Sísmica de l’Observatori Fabra (1912), membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1921), etc. També serà soci, a partir de l’any 1917, del Centre Excursionista de Catalunya.

El Servei Meteorològic de Catalunya esdevindrà la seva gran obra. Aquest servei fou creat el 31 de març de 1921 per la Mancomunitat de Catalunya, a proposta de l’Institut d’Estudis Catalans, i el doctor Fontseré serà el seu director fins al 1939. Rafael Patxot ofereix el patrocini de la Fundació Concepció Rabell per a crear un centre dedicat a l’estudi dels núvols, que aviat adquireix una gran importància a nivell mundial. L’any següent s’inaugura la previsió diària del temps, transmesa inicialment per teléfon i, a partir de 1927, per la ràdio.

Com a membre de ple dret de l’Organització Meteorològica Internacional, el Servei Meteorològic de Catalunya organitza el juny de 1929 a Barcelona, sota la direcció d’Eduard Fontseré i Rafael Patxot, la reunió de la Comissió Internacional per a l’Estudi dels Núvols, fruit de la qual fou la publicació posterior de l’Atles Internacional dels Núvols i dels Estats del Cel


Una altra iniciativa del Servei Meteorològic de Catalunya, amb l’impuls entusiasta del doctor Fontseré, fou la instal·lació d’un observatori al Turó de l’Home, al Montseny, amb motiu del Segon Any Polar Internacional (1932-1933), en les sessions del qual es sol·licità la realització de mesures meteorològiques a cims elevats amb l’objectiu d’obtenir dades que permetessin investigar la circulació atmosfèrica entre les regions polars i les baixes latituds. La creació d’un refugi-observatori al Turó de l’Home ja fou intentada l’any 1881 per l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, precursora del Centre Excursionista de Catalunya, però s’hagué d’abandonar per la inclemència del temps i la manca de pressupost. Fou a l’estiu de 1932 quan es col·locà al cim d’aquesta muntanya una caseta de fusta que havia estat prèviament el pavelló de Noruega a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i que ara faria les funcions d’observatori.

La primitiva cabana de l'observatori del Montseny,
el gener de 1934 (montsenyrutaametistes.wordpress.com)

Al llarg de tots aquests anys Fontseré assisteix a nombroses conferències, reunions, assemblees i congressos nacionals i internacionals (Madrid, Ciutat de Mallorca, Londres, Utrecht, Zurich, Viena, Leipzig, Praga, Copenhaguen, Estocolm, Innsbruck, Francfort, Munich, etc.). Treballador incansable, també hi participa activament en la creació de dues filials de l’Institut d’Estudis Catalans: la Societat Catalana de Ciencies Físiques, Químiques i Matemàtiques (1931) i la Societat Catalana de Geografia (1935). Al seus nombrosos càrrecs s’hi afegeix, l’any 1934, el de president de l’Ateneu Barcelonès.

El doctor Eduard Fontseré en la seva maduresa

Durant la Guerra Civil, Fontseré va romandre a Barcelona i continuà la seva activitat cientifica enmig d’aquelles circumstàncies tan difícils; cal dir que tingué un paper molt destacat en la salvaguarda de l’edifici i el patrimoni de l’Acadèmia de Ciències quan fou ocupada la seva seu de la Rambla durant els Fets de Maig de 1937.

El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes ocupen Barcelona, i un grup de soldats, comandat per un tinent que pertanyia al “Servicio Meteorológico Nacional”, es van presentar a les instal·lacions del Servei Meteorològic de Catalunya, situat a l’edifici del rellotge de l’Escola Industrial, i a cops de culata dels seus fusells van destruir totes les instal·lacions, mobles i aparells. Van fer fora tot el personal que hi havia i es van incautar de la biblioteca i de l’arxiu. El doctor Fontseré, amb 69 anys, va acudir al Servei per intentar salvar el que pogués, però fou grollerament insultat, amenaçat i apartat a un costat amb violència; fou aquell un dels moments més penosos de la seva vida. Els soldats també van anar a l’Observatori Fabra i es van apoderar de la valuosa col·leció de clixés de núvols de la Fundació Rabell. Uns dies més tard ho van carregar en camions i s’ho van endur a Madrid, tot dient que complien ordres superiors.

L’activitat científica i professional del doctor Fontseré havia rebut un cop molt fort, tot i que se’n pogué sortir dels expedientes de depuració que instruïen els vencedors gràcies, probablemente, a la seva edat. La Universitat de Barcelona el jubila l’agost de 1940, però el doctor Fontseré va poder continuar el seu treball científic a l’Observatori Fabra. El seu compromís amb la cultura catalana el porta a participar en la represa d’activitats, a partir de 1942, de l’Institut d’Estudis Catalans, i en particular de les dues filials que havia ajudat a fundar; els primers actes semiclandestins de la Societat Catalana de Geografia tenen lloc al domicili de Josep Iglésies, destacat autor de guies i obres de referència excursionista i gendre del doctor Fontseré.

Josep Iglésies

La figura del doctor Fontseré es converteix en un referent del nostre país pel seu compromís amb la ciència i la cultura catalanes, i els successius homenatges que li donen institucions i col·lectius, amb motiu dels diferents aniversaris, esdevindran actes d’un clar significat catalanista i democràtic.

S’inicia una època de distincions i homenatges. L’agost de 1945 l’Ajuntament de Barcelona felicita el doctor Fontseré en complir-se els 50 anys del Servei Horari; també l’Acadèmia de Ciències i Arts ho commemora en sessió solemne. El març de 1950, amb motiu dels seus 80 anys, és homenatjat per diferents personalitats del món de les cìències, en un acte que tingué lloc a la casa de l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, seu de moltes sessions semiclandestines de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1958 aquesta entitat el nomena President Honorari. El 1960, en fer els 90 anys, l’editorial Gustau Gili publica el llibre-homenatge Miscel·lània Fontseré, i la Universitat de Tolosa de Llenguadoc el nomena Doctor Honoris Causa; així mateix, és encunyada una medalla commemorativa, amb el lema “Els catalans a Eduard Fontseré 1870-1960”.

Placa commemorativa a l'observatori del Turó de l'Home

L’any 1970, en arribar el doctor Fontseré als 100 anys, el Centre Excursionista de Catalunya va anunciar la seva iniciativa per col·locar una placa commemorativa a l’observatori del Turó de l’Home en homenatge al seu promotor. Però el “Servicio Meteorológico Nacional”, que s’havia incautat de l’observatori l’any 1939, s’hi va oposar, perquè la inscripció era escrita en català. Així, doncs, la placa no fou col·locada, perquè el Centre Excursionista de Catalunya es va negar a fer-la en castellà. Hagueren de passar 25 anys perquè l‘esmentat “Servicio” accedís a la col·locació de la placa, el novembre de 1995. Posteriorment es cedí la titularitat al Servei Meteorològic de Catalunya, però en l’actualitat aquest observatori es troba en desús, i és en el veí Puig Sesolles on el SMC té instal·lada una estació meteorològica automàtica.

El doctor Fontseré va continuar treballant fins gairebé el final dels seus dies. Autor d’uns 180 títols, d’entre la seva bibiliografia cal destacar: Elementos de ciencias físicas y naturales (1911, edició en català 1932); Atlas elemental de núvols (1925); Elements de geografia (1938); Elementos de meteorologia (1943); Assaig d’un vocabulari meteorològic català (1948), Una visió meteorològica del Turó de l’Home (1950); Meteorologia de l’excursionista (1961, ampliació dels articles publicats 40 anys abans al butlletí del CEC); Recopilació de dades sísmiques de les terres catalanes (1971, en col·laboració amb Josep Iglésies).

El darrer llibre d'Eduard Fontseré, editat pòstumament

El dia 18 de setembre de 1970 s’acabava aquella llarga vida dedicada al servei de la ciència, del país, de l’erudició i de l’ensenyament.

divendres, 3 de febrer de 2017

Jorgina Jordà: Inauguració de l’exposició temporal "AL PUNT DE SAL" del Museu d’Arenys de Mar

Aquest diumenge 29 de gener es va inaugurar a Arenys de Mar l'exposició "Al punt de sal", una iniciativa que s’engloba dins dels projectes relacionats amb la ciència i la mineralogia que té previstos la secció l’Ajuntament d’Arenys de Mar en relació al projecte d’adequació i renovació del Museu de Mollfulleda de mineralogia.

D'esquerra a dreta senyora Isabel Roig, senyor Marc Campeny i senyora Neus Ribas

L’acte d’inauguració va comptar amb la presència de la directora del Museu d'Arenys de Mar, Neus Ribas, Isabel Roig regidora de Cultura de l'ajuntament d'Arenys de Mar i Marc Campeny, geòleg i comissari de l’exposició.

La Sra. Neus Ribas ens va explicar a tots els assistents que la temàtica de la sal es va escollir com a eix de l’exposició per ser un element molt comú i conegut per tots, relacionat de forma directa amb el món de la mineralogia. En Marc Campeny va fer referència al contingut de l’exposició i al seu plantejament, fent èmfasi en què la sal és un element que tots tenim al nostre abast però que molts no saben d'on surt, com s'extreu i quins tipus o varietats existeixen, punts que podrem descobrir visitant l’exposició.






La regidora de Cultura de l’Ajuntament d’Arenys de Mar, Sra. Isabel Roig va agrair a l’equip del  Museu la iniciativa a l’hora de promoure aquest tipus d’activitats tan atractives i interessants tant per a centres d’ensenyaments, com per a amants de les ciències i, en general, per a  tothom que tingui una mica de curiositat per l'entorn que ens envolta.

També va explicar diverses anècdotes, com que, degut a les baixes temperatures, l’Ajuntament d’Arenys de Mar va haver de comprar sal per tal de preveure les possibles gelades, tot i que finalment en aquesta ocasió no va arribar a fer falta.

No es podia acabar l'acte sense dedicar unes paraules d'agraïment a tots els qui han col·laborat, museus, entitats i empreses.

Després dels parlaments, vàrem començar a visitar la sala de l'exposició, molt ben atesos per en Marc Campeny que amablement va respondre a totes les consultes que se li van fer. Tot i així, a causa de la gran quantitat d'assistents, vam haver de repartir-nos per l’espai, uns gaudint ja de l'exposició i d’altres fent un brindis al meravellós i acollidor pati interior del Museu.




A tots en va agradar molt, així que ja ho sabeu: “Al punt de sal”, una exposició molt recomanable per visitar amb tota la família.




Recordar que l’exposició es troba ubicada a l’edifici del Museu Marès de la Punta (annex al Museu Mollfulleda) i estarà oberta fins el 17 de desembre 2017.

Felicitats a tots!
Fotos: Agustí Asensi.