Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimarts, 29 de novembre de 2016

Mn. Francesc Nicolau: MART I EL PRIMER CINTURÓ D'ASTEROIDES

Resum de la tercera xerrada del primer cicle de conferències, sobre els tema Els Astres i l’Astrofísica, que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 22 de novembre del 2016. Si voleu veure el resum de la quarta conferència, cliqueu aquí.

El nom del planeta Mart li ve pel déu de la guerra Mart, fent al·lusió al seu color vermell. Abans se suposava que al ser tan proper, hi hauria habitants, cosa que el temps ha demostrat que era falsa. Mart és de gran una mica més de la meitat de la Terra. La seva atmosfera només és la centèsima part. Amb la llunyania al Sol, la seva temperatura mitjana és de -46ºC. La inclinació del seu eix és de 24º, una mica més que la terra; les temperatures a l’equador poden arribar a 27ºC, però les mínimes són de -87ºC. Les estacions hi són més extremes. La durada del dia es una mica més del dia terrestre, però l’any equival a 628 dies dels nostres. El volum és el 13% el de la Terra i la massa n’és un 11%; així, els cossos pesarien 1/3 del que pesen a la Terra. És també una mica més aplatat. Mart té dos satèl·lits: Fobos i Deimos, descoberts per Hall el 1877, amb 10 i 16 km de diàmetre. Segurament, es tracta de petits asteroides capturats.


Sobre els Canals de Mart ja el 1859 Mn. Angelo Secchi va observar a la superfície de Mart unes estructures allargades que anomenà “canali” (canals en italià). Hi va haver qui ho va interpretar com d’origen artificial i que servien per canalitzar l’aigua (Schiaparelli, Lowell,...) i n’era prova que el planeta estava habitat. Aquesta interpretació es va divulgar en la literatura de ciència ficció, amb l’elucubració que els habitants de Mart volien envair el nostre planeta (“Guerra dels móns”, de H.G. Wells). Però els astrònoms seriosos varen interpretar els “canals” com una mena d’alineacions perfectament naturals. Finalment, el 1924, Antoniadi demostrà que els canals eren unes meres aparences òptiques.


La geografia de Mart seria l’”areografia”. La seva superfície és de color vermell degut als òxids de ferro que hi conté. Les planures són més vermelles i les muntanyes tenen colors més grisos. Als pols hi ha casquets de gel de diòxid de carboni. L’atmosfera, encara que molt tènue com s’ha dit més amunt, està també formada sobretot per aquella substància, però es suficient per aturar molts meteorits i per aquest motiu, no hi tants cràters com a altres astres, com Mercuri o la Lluna.


El “Mons Olympus” és un autèntic volcà, amb un con enorme, amb una base de 600 km i una alçada superior al doble de l’Everest (entre 20 o 24 km). El “Vallis Marineris” és una gran esquerda d’una profunditat d’uns 6 km (el seu nom prové de les naus Mariner) i la seva longitud d’uns 4.000 km. Hi ha també valls sinuoses que semblen ser antics cursos fluvials.

El Vallis Marineris

Hi ha vida a Mart? Fins fa poc es creia que sí, però a l’actualitat es pensa que no, ja que els resultats han estat negatius. El 1975, el Prof. Joan Oró va ser el principal investigador per enviar unes naus d’exploració anomenades Viking 1 i Viking 2, per veure si hi havia indicis de respiració, transpiració i moviment, però no hi va haver cap indicació positiva.


Més tard, la sonda Curiosity es va enviar el 2004 i va arribar a Mart el 2012. Encara hi treballa. El primer any va fer arribar informació continguda en 190 mil milions de bits, realitzà 75.000 anàlisis i recorregué 1,7 km. Només es pot dir que Mart, en un passat, podia haver albergat vida, però avui dia no n’hi ha. Potser hi va haver-n’hi en una època en que hi havia rius, relleus amb marges fluvials, argiles aquàtiques,..., com segurament ara fa uns 2.000 milions d’anys. A la superfície hi havia els components bàsics per a la vida.


El Curiosity va trobar un fil d’aigua, però a -20ºC; aquest fet es suposa degut a ser aigua amb una gran quantitat de sals disoltes (l’aigua hipersalina congela a -22ºC). A la superfície també hi ha emissions de metà i s’han identificat molècules orgàniques, però les dues coses no tenen perquè tenir un origen orgànic. En un principi, les condicions a Mart podien haver estat semblants a les de la Terra i originar-se aleshores aquestes molècules orgàniques.


Sobre el primer cinturó d’asteroides s’ha de dir que el primer asteroide el va descobrir Giusseppe Piazzi el dia de cap d’any de 1801. La llei de Titius-Bode relaciona la distància d’un planeta al Sol amb la seva posició; si es fa una successió de números 0, 3, 6, 12, 24, 48, 96..., i se li sumen 4, resulta 4, 7, 10, 16, 30, 52, 100.... Si es divideix per 10 s’obté 0,4 , 07, 1, 1,6, 3, 5,2, 10, i que, si prenem la distància Terra-Sol per unitat, són pràcticament les distàncies astronòmiques dels planetes: 0,4→ Mercuri; 0,7→Venus, 1→ Terra, 1,6→ Mart; 5,2→ Júpiter, 10→ Saturn. Precisament a la distància 30 és on situaria Piazzi aquell primer asteroide que va anomenar Ceres.

Posteriorment, astrònoms alemanys del grup de Lilienthal van anar trobant d’altres en aquella posició: Juno, Pal·las i Vesta, de dimensions quelcom inferiors a Ceres. Pensaven que eren els fragments d’un planeta que havia esclatat i, més tard, se’ls nomenà asteroides. Però si provinguessin d’un planeta que hagués esclatat, procedirien d’un mateix punt, cosa que no passa. (foto 8)


L’astrònom August Charlois va descobrir posteriorment 101 asteroides més, amb la tècnica de l’exposició fotogràfica al telescopi amb el mateix moviment que les estrelles: els asteroides es manifestaven com a una ratlleta lluminosa, mentre que les estrelles eren punts. Comas i Solà, a la dècada del 1920 des de Villa Urània i de l’Observatori Fabra, amb una tècnica fotogràfica seguint el telescopi l’orbita de l’asteroide (era l’estrella la que deixava en aquest cas la ratlleta i l’asteroide un punt) va descobrir-ne un total d’onze: Hispània, Alfonsina, Mercè, Amèlia, Pepita, Regina, Gothlàndia i Barcelona; la resta, en canviar la nomenclatura per anomenar a aquests cossos, tenen només l’any del descobriment i dues lletres.


El 2005 hi havia un total de 9.000 catalogats; actualment en són uns 100.000, dels quals només uns 30.000 tenen nom. La massa del conjunt dels asteroides es 0,018 de la massa de la Terra. Serien, doncs, les restes de la nebulosa primitiva que originà el Sistema solar, però que no arribaren a donar cap planeta. El 94% tenen l’òrbita entre Mart i Júpiter. El 6% restant tenen òrbites molt excèntriques i que poden arribar a tallar la terrestre (serien els irregulars).


Eros s’acosta al Sol més que Mart i arriba a 18.000.000 km de la Terra. Hermes, té una forma irregular i arriba fins a l’òrbita de Venus. El 1937 va passar molt a prop de la Terra. Ícar és molt estrany i arriba a una distància de 28.000.000 km del Sol, més a prop que Mercuri. El 1996 va passar a una distància de 17.000.000 km de la Terra.
Hidalgo s’allunya del Sol i va fins més enllà de Saturn.


Els asteroides Troians, anomenats així per tenir noms de personatges de la guerra de Troia, es situen en els dos punts de Lagrange de Júpiter, on l’atracció del Sol i del planeta fa que sigui un lloc d’estabilitat i formen un triangle amb el Sol, estan plens d’aquests objectes. En quan a la seva composició, uns són formats sobretot per carboni, i els altres són sideròlits, en els quals predomina el ferro. En la seva composició també entren l’olivina, els piroxens i els silicats de ferro. A Ceres hi ha arribat un satèl·lit artificial americà que ha detectat a la seva superfície uns punts molt brillants i que reflecteixen la llum; no se sap quina és la substància que el produeix.

Si voleu veure el video de la conferència, cliqueu aquí.

dissabte, 26 de novembre de 2016

Jorgina Jordà: PRESENTACIÓ DE NOUS PROJECTES AL MUSEU MOLLFULLEDA DE MINERALOGIA

El passat dissabte 19 de novembre, coincidint amb la celebració de la setmana de la ciència, el Museu d’Arenys de Mar va realitzar l’acte de presentació del nou Projecte Museològic del Museu Mollfulleda de Mineralogia que va culminar amb la inauguració d’un nou espai expositiu.



L'acte, que va tenir lloc a la sala noble del Centre Cultural Calisay, va estar presidit per  la Directora del Museu d’Arenys de Mar, Neus Ribas i va comptar amb la presència d’Isabel Roig regidora de Cultura de l'ajuntament d'Arenys de Mar, Marc Campeny, geòleg i comissari del projecte de renovació i del senyor Nèstor Ribera Mollfulleda, nét del fundador del museu, Joaquim Mollfulleda. 

Directora del Museu d’Arenys de Mar, senyora Neus Ribas i senyor Marc Campeny, geòleg i comissari del projecte de renovació

Senyor Nèstor Ribera Mollfulleda i senyora Isabel Roig regidora de Cultura de l'ajuntament d'Arenys de Mar

Durant l’acte, es van donar a conèixer les motivacions d'aquest projecte, l’objectiu principal del qual és adequar i modernitzar el discurs museístic i adaptar el museu als nous temps, especialment, fent-lo més didàctic i pedagògic, pensant en les nombroses escoles i centres d’ensenyament que  anualment el visiten. Tal com va quedar palès, això s’intentarà fer amb el màxim rigor científic per continuar amb la seva tasca divulgadora i fer que la mineralogia estigui a l'abast de tothom.

Aquest projecte s’executarà en tres fases. La primera, que és la que es va inaugurar dissabte, consisteix en una renovació de la zona del vestíbul. En aquest espai, entre d’altres, hi destaquen un plafó amb un breu resum sobre la figura de Joaquim Mollfulleda, l'exposició del mineral del mes, que, en aquest cas, presenta una magnífica baritina de les mines d'Osor, donada per dos aficionats a la mineralogia, en Jordi Astivill i en Salvador Rodà; i la que està cridada a ser la secció estrella del museu: la sala dels minerals fluorescents, totalment fosca i creant un espai realment frapant. 


També va haver-hi unes paraules de record i agraïment per tots els col·laboradors del Museu, com el senyor Jordi Pubill i la senyora Montse Danès, que tant van fer durant aquests vint-i-vuit anys que ja té el museu.

Per últim, es va remarcar que el museu continuarà amb la seva bona relació i col·laboració amb els altres museus de mineralogia i geologia d'arreu de Catalunya i espera mantenir el lligam amb els col·leccionistes i aficionats a la mineralogia que tant han contribuït amb les seves donacions.



El senyor Nèstor Ribera Mollfulleda amb el  Doctor Josep Maria Mata i Perelló i la Directora del Museu de geologia Valentí Masachs, senyora Pura Alfonso Abella




Tots els presents a l’acte vam poder veure in situ aquestes novetats,  les quals, sincerament, ens van agradar molt a tots. La visita va ser molt agradable doncs sempre és un plaer tornar a gaudir de tots els indrets que ofereix aquest emblemàtic espai  sobre mineralogia.



Per acabar, els assistents vam poder brindar amb cava per assegurar l'èxit d'aquesta nova etapa del Museu Mollfulleda.

Felicitats a tots.

dimecres, 23 de novembre de 2016

Mn. Francesc Nicolau: ELS PLANETES INTERIORS: MERCURI I VENUS

Segona xerrada del primer cicle de conferències que sobre els tema Els Astres i l’Astrofísica, va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 15 de novembre del 2016. Si voleu veure el resum de la tercera conferència, cliqueu aquí.

Els planetes del Sistema solar es divideixen en interiors i exteriors. Els primers o tel·úrics, es caracteritzen per ser sòlids, amb nucli, mantell i escorça; ho són Mercuri, Venus, la Terra i Mart. Els segons es caracteritzen per ser gasosos; en son Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. Els interiors tenen un volum al voltant d’1/1000 de Júpiter; i Júpiter té un volum d’1/1000 el Sol. Els planetes terrestres en realitat serien cinc si hi comptem la Lluna, tal com es va apuntar a la passada conferència.


Mercuri és el planeta més petit, amb un radi de 2.439 km: no arriba ni a la meitat del de la Terra. El seu nom es degut a que el déu mitològic Mercuri, era el missatger dels altres déus, desplaçant-se a gran velocitat; com el planeta Mercuri és el més proper al Sol, gira el seu voltant amb major velocitat que els altres planetes i d’aquí el motiu del nom.

La translació dura 88 dies terrestres. Però quan es pot veure, només és una mica per damunt de l’horitzó al matí o al vespre, ja que la seva elongació és de 28ºi per això el gruix de l’atmosfera terrestre n’impedeix la seva visió, inclús amb el telescopi (Copèrnic sembla que no el va poder veure mai). El coneixement que tenim de Mercuri és gràcies a les sondes espacials. Els americans, el 1961-62 van decidir enviar-ne les primeres. La Mariner 10 el 1974 va passar a 703 km de la seva superfície i en va treure 716 fotografies; un cop donada la volta al Sol, hi va tornar a passar i en va fer unes 500 més.


Mercuri és un planeta sense atmosfera (1/2 milionèsima de la terrestre). La seva superfície es plena d’impactes de meteorits, molt semblant a la de la Lluna, però els cràters no són tan profunds com els del nostre satèl·lit, ja que Mercuri té més massa i per això els objectes que hi impacten no penetren tant. Hi ha alguns “mars”, però són més petits que els de la Lluna, segurament deguts a esllavissades que s’hi han estès.


La densitat de Mercuri és de 5,44 (la Terra de 5,52). Existeix camp magnètic segurament degut a la inducció del Sol i no per gir del seu nucli (veure més endavant). La superfície és plena de pols com la de la Lluna. Les capes interiors del planeta se suposen similars a les de la Terra. Mercuri encara conserva una mica de moviment de rotació, però el seu dia és de 176 dies terrestres. La temperatura superficial és molt extrema: de dia 350ºC i de nit -170ºC.


El 2004 es va decidir enviar una altra sonda anomenada Messenger, la qual va sobrevolar Venus el 2006 i va arribar a Mercuri el 2011, quedant en òrbita estacionària durant quatre anys. Va prendre unes 254.000 fotografies des de tots els punts possibles. Un dels resultats de la seva investigació va permetre afirmar que l’eix del seu camp magnètic no passa pel centre planetari com és el cas del terrestre, sinó que queda a un lateral (no s’ha trobat encara explicació). La major part de les seves planures són d’origen volcànic. La hipòtesi de la seva formació és que ho va fer per sota de 10.000ºC, ja si ho hagués fet per damunt, certs metalls que entren a la seva composició s’haguessin volatilitzat. A la seva superfície hi ha fondalades que es remunten a la seva època de formació i que encara estan en fase d’estudi.


El planeta Venus és l’”estel” més brillant del cel per la brillantor que proporciona el seu albedo (poder de reflectivitat de la llum que incideix en un astre). La Lluna reflecteix un 5% de la llum que li arriba i Venus un 64%, d’aquí aquesta brillantor. Per això se li va donar el nom de la deessa Venus. El radi és de 6.051 km, molt similar al de la Terra. Aquests fets induïren a pensar que fou un astre molt semblant al nostre (inclús amb selves). Com la seva superfície està coberta per núvols, no se sabia la duració del seu dia. Giovanni Schiaparelli pensava que també durava 24h.


El 1957 es va distingir que hi havia als seus núvols una formació com “Y” i que donava la volta al planeta en 4 dies terrestres. Però pel radar es va veure que la seva superfície ho feia en 245 dies terrestre. Aquest fet s’explica per què les capes atmosfèriques giren a gran velocitat respecte a la superfície. Venus és un món infernal. El gruix de la seva atmosfera és de 70 km, essent la seva part alta, intensament nuvolosa. Fins a 32 km no comença a fer-se nítida, però resulten dies molt foscos. Els soviètics varen enviar unes sondes que anomenaren “Venera” que vol dir Venus en rus.


La Venera 3 va penetrar a la seva atmosfera, però a 35 km d’alçada va deixar de donar informació. Les Venera 9 i 10 van fer fotografies en blanc i negre de la seva superfície i la Venera 13 va fer-ne en color, però amb la llum proporcionada per la nau. Els americans enviaren les “Pioneer”. La pressió atmosfèrica és enorme, equivalent a 90 atmosferes terrestres. A la superfície quasi no hi ha cràters meteòrics, ja que l’atmosfera esmicola els asteroides que hi cauen. La temperatura a la superfície és de 470ºC. La composició atmosfèrica, que s’esperava similar a la terrestre, ha resultat molt diferent amb un 97% de diòxid de carboni, 2% de nitrogen, una mica d’oxigen i d’àcid sulfúric.



La superfície de Venus és bastant plana, sense grans muntanyes, amb quatre regions més altes amb respecte de la resta. La densitat és de 5,5, molt similar a la de la Terra, amb un nucli del 25% (30% el de la Terra). Carl Sagan va suggerir d’enviar moneres, (algues cianofícies) a la part alta de l’atmosfera perquè descomposessin el diòxid de carboni, deixant lliure l’oxigen. Assaigs de laboratori han demostrat que el procés és factible i en 140 anys podrien haver descompost totalment l’atmosfera. Els seus cels serien vermells i ataronjats. Potser hi va haver un oceà que va desaparèixer. S’han comptat uns 1.600 volcans, dels quals és possible que alguns encara siguin actius.

Si voleu veure el reportatge complet que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.

dissabte, 19 de novembre de 2016

Jorgina Jordà: EXPOMINER 2016

El passat cap de setmana, entre els dies 11 i 13 de novembre, es va celebrar la 38ª edició de la fira de minerals Expominer, que va tenir lloc al Palau nº1 del Recinte firal de Montjuïc a Barcelona. La temàtica de la fira, tot i estar centrada en la mineralogia, presenta una oferta molt variada de fòssils, i especialment bijuteria, però també s’hi poden trobar eines relacionades amb la nostra afició, com microscopis, llums, estris per al polit i neteja de mostres, a més de publicacions i, fins i tot, gaudir de tallers i activitats pensades per als més joves.




La fira segueix amb la seva tònica habitual de pèrdua d’expositors i, en un primer moment, semblava que no hi hauria masses novetats a nivell mineralògic. Òbviament m'equivocava i amb una mica d'ajuda he pogut observar-ne algunes. A destacar alguns exemplars de quars i fluorita groga procedents de Chebka Sidi Said, Mildelt, Meknès-Tafilalet, Marroc (09/2016). Mostres de niobofil·lita, un fluorosilicat de titani i niobi ben complex i interessant procedent Machinga, Malawi (09/2016). Cristalls de kunzita (varietat rosa de l'espodumena), de molta qualitat procedents de Pech, Konar, Afganistan (08/2016). Exemplars de quars ametista de gran bellesa, procedents de Piedra Parada, Las Vigas, Veracruz, Mèxic i que ja havien destacat a la fira de Munich d’aquest mateix any. O un petit lot de de montroseïtes provinents de Prachovice, Bohèmia, República Checa, que tot i que era una troballa del 2005, no s’havien deixat veure en circulació fins el 2016.  Una troballa que no pot ser considerada una novetat, però sí molt destacable, són els exemplars de fluorita rosa d’hàbit octaèdric procedents de la Face Nord des Droites, Mont Blanc, França, que han sortit a la llum a causa del desgel produït pel tan nomenat escalfament global, que ha permès arribar a llocs que fins ara eren inaccessibles.


Quars i fluorita groga de Chebka Sidi Said, Mildelt, Meknès-Tafilalet, Marroc.

Quars ametista de Piedra Parada, Las Vigas, Veracruz, Mèxic.

Fluorita rosa d’hàbit octaèdric procedents de la Face Nord des Droites, Mont Blanc, França.

En l’àmbit internacional, a més de les novetats, en van cridar l’atenció les mostres d’autunita de la Mina Senhora da Assunção, Aldeia Nova, Ferreira de Aves, Sátão, Viseu, Portugal; les barites amb willemita de El Potosí, Chihuahua, Mèxic; marcassites, malaquites i les sempre clàssiques vananidites del Marroc; zoïsita amb robí de Tanzània; les famoses okenites de la Índia; malaquites  de la zona de Katanga, RD Congo, i nombrós material del Brasil com quarsos, turmalines, etc.


Autunites de la Mina Senhora da Assunção, Aldeia Nova, Ferreira de Aves, Sátão, Viseu, Portugal.

En l'àmbit nacional vam gaudir, com és habitual, d’un bon assortit de fluorites, calcites i barites asturianes; cerussites i piromorfites de la mina del General, Ciudad Real; mostres de coure de la Corta Boinás, Belmonte de Miranda, Astúries; les clàssiques dolomites d’Eugui, Navarra o les arxiconegudes pirites Navajún.


Cerussites i piromorfites de la mina del General, Ciudad Real.

Pels amants del mineral català, si se sap buscar, també hi havia mostres interessants. A destacar les arsenopirites del Pirineu lleidatà; acantita, galena, annabergita, mimetita i wulfenita de Vimbodí, redescobertes fa un any; o algunes ametistes de la pedrera de Can Súria entre les quals en destacava un exemplar que, sota el meu parer, és una de les mostres més estètiques que he vist. No faltaven les ja clàssiques mostres d’epidota i axinita de Tremp, Lleida; alguna mil·lerita de Bellmunt del Priorat, Tarragona; wol·lastonita i molibdenita de Gualba; o minerals alpins com les mostres amb anatasa, fluorapatita i rútil de la Val d’Aran.

Annabergita, mimetita i wulfenita de Vimbodí.

Ametiste de la pedrera de Can Súria.

Tampoc faltaven minerals per als aficionats als micromounts i la sistemàtica. Em va cridar l’atenció un exemplar de robinsonita amb rouxelita procedent de la mina de Monte Arsiccio, Sant'Anna di Stazzema, Lucca, Toscana, Italià, novament redescoberta; i alguns exemplars de minerals radioactius procedents dels USA com les mostres amb uraninita i coffinita de New Mexico o els exemplars d’uranopiroclor de Colorado.


Robinsonita amb rouxelita procedent de la mina de Monte Arsiccio, Sant'Anna di Stazzema, Lucca, Toscana, Italià.

Minerals radioactius procedents dels USA com les mostres amb uraninita i coffinita de New Mexico o els exemplars d’uranopiroclor de Colorado.

El rang de preus, tot i que sempre és un tema polèmic, era molt gran i hi havia minerals per a totes les butxaques amb mostres que anaven des d'un euro fins a algunes que ostentaven preus de més de 6.000.

Com a cosa curiosa va ser el primer any que vaig trobar minerals “outlet”, una iniciativa que crec que va tenir bona acollida.

En quant a fòssils, donava la sensació de que hi havia més expositors que en d’altres ocasions i es van poder admirar exemplars de tota mena: ammonites de mides increïbles, crustacis decàpodes molt ben preparats, equinoideus, peixos, mol·luscs i, fins i tot, alguna resta òssia.




Com sempre, no faltaven parades amb estris per a tot el que puguem necessitar els aficionats a la mineralogia, a més de llibres i revistes que ens serveixen per estar al dia de les novetats.

Destacar també que, com cada any, paral·lelament es realitzen altres activitats i exposicions:
  • Col·lecció Jordi Gil: Exposició organitzada pel Grup Mineralògic Català on es van poder observar estris i llibres històrics relacionats amb la mineralogia i la mineria. Es tracta d'una representació molt valuosa amb exemplars de caràcter únic. Un gran esforç molt encomiable del Sr. Gil.
  • Geologia Tàctil: En col·laboració amb l'ONCE i l' Associació Mineralògica d'Interès Científic i Social, molt a valorar.
  • Tallers: Busquem meteorits; Cata d'aigües; Microminerals; Recerca d'or; Dinosaures del Pirineu.
  • Introducció a la Mineralogia MINERLAB:  Taller didàctic d'iniciació a la mineralogia i a algunes propietats dels minerals com la radioactivitat i la fluorescència. En el taller, es fa una introducció a les propietats i característiques generals dels minerals. Es parlà, especialment, dels minerals d'urani i les seves propietats radioactives, tot fent assajos per comprovar algunes de les característiques de la radiació utilitzant comptadors Geiger i filtres, entre altres. També es va tractar sobre com col·leccionar minerals radioactius i quines precaucions cal tenir en la seva manipulació, a càrrec de Carles Díez i Pep Ignacio.
  • Xerrades divulgatives.
  • Concursos.
  • Premis GMC a treballs de mineralogia: En aquesta segona edició, el guanyador del Premi GMC 2016 a treballs de recerca de batxillerat sobre mineria i mineralogia va ser:
    • Sr. Frederic Esteve i Segura amb el treball "Tot un món ben salat".
    • Tutoritzat per: Sra. Mª del Castillo Hervás de l'INS de Terrassa i la Dra. Mercè Corbella i Cordomí de la Facultat de Geologia de la UAB.
  • Finalistes exaequo.
    • Sr. Esteve Ruiz i Clarasó amb el treball "Geologia del Baix Maresme i el Barcelonès Nord".
    • Tutoritzat per: Sr. Salvador Martí i Vilà de Mireia Centre d'Estudis de Montgat
    • Sr. Víctor Vila i Barrachina amb el treball "El coltan, el mineral que mou el món".
    • Tutoritzat per: Sr. Francesc Closa Salinas del Col·legi Claver de Lleida.
Va fer entrega dels premis la directora del Saló Expominer, la Sra. Marta Serra, el president del GMC el Sr. Frederic Varela i els patrocinadors del premi, la Sra. Griselda Kucera de Natura Kucera Minerales i el Sr. Rafael Arquillo de Kunugi Minerales.



Jordi Gil al costat d'una de les vitrines de l'exposició de llibres antics de mineralogia pertanyents a la seva col·lecció.

Per acabar vaig passar a saludar els companys del GMC on vàrem fer una bona tertúlia tot prenent un refrigeri per celebrar el merescut reconeixement, amb l'entrega d'una placa commemorativa, a la gran tasca realitzada pel company Jordi Coca, sempre al servei del Grup des dels seus inicis fins a l'actualitat.



Frederic Varela president del GMC fent entrega de la placa commemorativa al company Jordi Coca.

Finalment, a cada fira també espero amb il·lusió recollir la Revista de l'entitat i visitar l’estand dels amics del ICMPG que a més de la seva publicació portaven alguns exemplars del nou llibre de paleontologia "Guia de camp dels fòssils de l'Anoia Invertebrats marins" de Josep Llansana Marcé i Josep Romero Marsal i que em vaig emportar cap a casa. També vaig visitar l'estand de CatMinerals on també estaven de celebració per la presentació de la seva nova revista “Cat Minerals”.




Només em resta donar les gràcies, com cada any, a tots els que m'han comentat i explicat els minerals més destacats i per permetre'ns retratar-los, com també felicitar i donar-li les gràcies a en Jordi Gil per mostrar-nos la seva magnífica col·lecció i biblioteca. 

Fotos: Agusti Asensi.