Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dijous, 27 d’octubre de 2016

Amics del Museu: SORTIDA DELS AMICS A L'ALT BERGUEDÀ

Ja fa just dos anys que un grup d’Amics del Museu vam fer una vistiat al sector de Fumanya. En aquella ocasió les explicacions es van centrar sobretot en la naturalesa dels materials que formen la fàcies garumniana (finicretaci) consistents en argiles, guixos, margues, calcàries lacustres i lignits, uns carbons de baixa qualitat l’explotació dels quals va exhumar un important jaciment de petjades (icnites) de dinosaures sauròpodes, a més d’altres restes i fòssils.

Avui dissabte 22 d’octubre ens hem reunit una bona colla a l’àrea de servei de Cercs per tal de fer un itinerari complementari d’aquell de fa dos anys, i encara que el cel gris ens amenaça amb pluja, tots plegats marxem per la C-16 en direcció al Túnel del Cadí i, en arribar al Collet, ens desviem per la B-400 en direcció a Saldes fins al Mirador del Pedraforca on està prevista la primera parada del dia.

La primera parada al Mirador del Pedraforca

Poc després de deixar a mà dreta el petit nucli de Maçaners, arribem a l’esmentat mirador situat a frec de la carretera B-400; i just en el moment d’aparcar els cotxes i reunir-nos per a escoltar les explicacions pertinents... es posa a ploure!. I, a més, se suposa que des del Mirador del Pedraforca, es veu el Pedraforca... doncs avui, i com era d’esperar, els Pollegons estan ben coberts de núvols, sort que tothom ja coneix prou bé la fisonomia d’aquesta impressionant muntanya tan carregada de bellesa estètica.


En aquest mirador hi ha una mena de monument amb una llegenda escrita segons la qual el Pedraforca deu la seva forma a la lluita d’un cavaller amb el dimoni, però aquí se’ns explica que l’actual morfologia d’aquesta muntanya es deguda a la deformació de les roques durant l’orogènia Alpina i la posterior erosió per part dels agents meteorològics que l’han anat esculpint i modelant al llarg de milions d’anys.

Després d’aquestes explicacions, tornem als cotxes per tal de dirigir-nos a la segona parada situada al Mirador de la Pleta de la Vila (o Pleta Palomera), enclavat a mig aire del vessant nord de la serra d’Ensija. Per arribar-hi, continuem per la mateixa carretera fins al coll de la Trapa, on ens desviem a mà esquerra per una pista asfaltada, i un cop deixem els cotxes aparcats davant l’oficina d’informació del Parc d’Aventura de Palomera, caminem uns metres pel camí anomenat Sender del Bosc de Palomera fins a l’esmentat mirador situat al caire d’un petit cingle.

Reunits al Mirador de la Pleta Palomera

Abans d’arribar-hi, però, observem l’aspecte dels materials de la Formació Calcàries de Vallcebre, que són d’origen lacustre perquè en elles es troben restes de caròfits (o algues verdes) molt semblants a les que es troben avui dia en els fons i marges dels estanys. Però des del mirador, i per culpa de la boira, en prou feines podem entreveure el motiu de l’explicació d’aquesta parada: la caiguda i posterior desplaçament de grans blocs de roques calcàries despreses del cingle per causa de l’erosió de les argiles garumnianes que es troben a la seva base... però ens prenem aquestes vicissituds amb alegria i bon humor.

Els despreniments de la zona dels Terrers entre la boira

Després, uns quants “valents” ens dirigim cap al NW per un sender marcat amb estaques de fusta fins a un balcó, protegit per una barana de fusta, des d’on veiem el Roc de Palomera, un gran bloc aïllat i separat del cingle, damunt del qual s’hi han trobat les restes de 27 cases de planta rectangular corresponents a un poblat de pastors que fou habitat entre els segles XII al XV.

Al balcó del Roc de Palomera

Restes de parets del poblat medieval

Des d’aquest balcó tornem a l’aparcament per agafar els cotxes i anar a la següent parada situada a l’àrea de picnic de la Mina Tumí. Per això continuem per la mateixa pista asfaltada per la qual passem a frec de les antigues pedreres del coll de Pradell on s’hi havia extret carbó, i també creuem les vies d’un trenet que anava fins la Mina Enriqueta i que el consorci “Ruta Minera” volia restaurar per fer-ne un tren turístic.

Els trenets de la Mina Enriqueta

A partir d’aquí la pista baixa amb un desnivell del 20% fins a l’àrea de picnic de la Mina Tumí on tornem a deixar els cotxes i ens dirigim a la riba d’una bassa que s’ha format al peu d’una antiga pedrera. Aquí, i sota una pluja intermitent, se’ns explica l’origen dels carbons els quals van ser explotats en forma de mines de galeria fins l’any 1980, moment en què passen a ser explotats a cel obert fins l’any 1989, època en la que cesa l’activitat minera en aquest sector.

Bassa al peu de la pedrera de la Mina Tumí

També, i amb l’ajut d’un parell de plafons informatius, se’ns explica la mena de dinosaures (anomenats Titanosaures) que hi van deixar aquí els seu rastre en forma de petjades (icnites) i d’altres restes com òssos, closques d’ous i empremptes de pell.


Amb els cotxes seguim baixant per la pista fins al Pla de la Barraca des d’on ens dirigim, per un camí ample i amb escales de fusta, cap a les parets del serrat d’Estavella, format pels estrats quasi verticals de les Calcàries de Vallcebre. Aquest serrat està perforat per dos túnels, a través dels quals passaven les vagonetes d’un telefèric de 7Km de llargada que portaven el carbó, que s’extreia de la zona del Pradell i Tumí, cap al Collet, indret que es troba a la cruïlla de la carretera de Saldes amb la C-16, on era carregat al tren que anava fins a Manresa i Barcelona. A l’interior del primer túnel hi ha uns plafons amb fotografies antigues d’aquest telefèric.


En aquest punt també hi ha una estaca de fusta amb una placa que ens recorda que a l’interior d’aquestes calcàries es troba el famós Límit K-T, entre el Mesozoic i l’Era Terciària, moment en el qual es van extingir els dinosaures que van deixar aquí la seva petja. Així arribem al final de la rampa on es troba el Mirador de Vallcebre, punt on s’estableix la quarta i darrera parada del dia.

Reunits sota la pluja al Mirador de Vallcebre

Com que segueix plovent, per a variar, rebem les explicacions pertinets sota la volta del túnel. Aquí, amb l’ajut de plastelina i una caixa d’ous, se’ns explica la morfologia de la cubeta tectònica de Vallcebre i a què és deguda la seva forma arrodonida i tancada en ella mateixa, fruit de la interferència de dos sistemes de plecs de direccions quasi ortogonals.


Finalment ens dirigim al parking del futur Centre d’Interpretació de Fumanya (que segueix tancat i barrat), per tal de donar un cop d’ull al despreniment que es va produir al maig d’aquest any, i del qual vam ser informats per en Xavi, qui ens va deixar un comentari d’aquest fet lamentable en la ressenya de Fumanya del nostre blog. (fotos 13 14 15)

Aspecte del despreniment del maig d'enguany

El dinar estava boníssim


Com ja s’ha fet molt tard, i fa un fred que pela, marxem tots plegats a fer el tradicional “dinar de germanor” al mateix restaurant Santa Bàrbara de Sant Corneli de fa dos anys on, a més d’un bon i abundant dinar, molt ben servit, t’amenitzen les postres amb música en directe. Així ens vam acomiadar fins la propera sortida, la de primavera, en la qual esperem tenir més sort amb la meteorologia.

dilluns, 3 d’octubre de 2016

Amics del Museu: Comentari sobre la "GUIA DE CAMP DELS FÒSSILS DE L'ANOIA"

Coincidint amb la festa major d’Igualada de mitjan d’agost, fou presentat el llibre títulat. “Guia de camp dels fòssils de l’Anoia. Invertebrats marins”, del qual en són autors Josep Llansana i Josep Romero Marçal. Consta de 180 pàgines i profusament il·lustrat en color. Ha estat publicat pel Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada (CECI). Després de les presentacions, pròlegs i altres preliminars, consta d’una breu  introducció geogràfica i geològica, cronologia dels materials, la seva descripció i distribució, paleogeografia i història geològica, deguda al segon dels firmants, personalitats d’una àmplia experiència i gran coneixement dels temes tractats.


I és a la pàgina 23 on comença la guia de camp pròpiament dita. Els invertebrats marins que s'hi figuren solen ser els més corrents que hom troba no solament a Igualada, sinó a l’eocè marí d’altres comarques properes (Manresa, Vic, Girona,...). Estan ordenats pels grups zoològics principals d’invertebrats, amb uns dibuixos simbòlics de molt bona factura.

Primer trobem els principals macroforaminífers com ara els nummulits, les discociclines i d’altres. Els macroforaminífers són els més abundants de la Conca d’Igualada i són molt freqüents; alguns constitueixen veritables nivells guies estratigràfics.

Els espongiaris són molt rars i solament ha estat figurada una espècie.

Els coralls han estat estudiats des de fa més d’un segle per diferents autors; en aquests darrers anys per Reig i per Álvarez. La guia segueix la sistemàtica d’aquest darrer. S'hi figuren un total de 46 espècies, especialment del municipi de Castellolí, però extrapolables a altres llocs. Cal ser prudent amb el reconeixement d’aquest fòssils, ja que els polípers adopten morfologies diferents dintre d’una mateixa espècie, segons el lloc que ocupaven a l’escull.

Dels briozous s'hi figuren 8 espècies, però són relativament poc abundants i cal no confondre’ls amb els polípers. Cal remarcar que els briozous no tenen septes, com si tenen els individus de la colònia coral·lina.

Al terciari, els braquiòpodes són una fauna residual, amb respecte el primari i el secundari. La conca d’Igualada no és excepció i solament s'hi figuren 4 espècies molt rares i de mida molt petita les tres darreres.

No així passa amb els mol·luscs. Als mars terciaris i fins a l’actualitat són molt abundants, especialment lamel·libranquis, amb 50 espècies figurades, i gastròpodes, amb 80 espècies. Estan àmpliament difosos als voltants d’Igualada. Els escafòpodes i els cefalòpodes amb conquilla (Nautilus) se’ls considera fòssils vivents i només se'n figura una espècie de cadascun.


Els crustacis decàpodes (crancs) segueixen les determinacions del Dr. Via i s'en figuren 16 espècies. Precisament al Dr. Via es deu el fet que les faunes de crustacis decàpodes són característiques de determinats horitzons, dos d’ells de la Conca d’Igualada (Faunes de Collbàs i d’Igualada). Un dels primers crustacis decàpodes d’Espanya fou descrit a mitjan segle XIX precisament procedent dels voltants d’Igualada. S’il·lustren 16 espècies, molt representatives.

Dins dels equinoderms, per ordre de pàgina, estan figurats 3 espècies de crinoïdeu (lliri de mar), 1 d’asterozou (estrella de mar)  i 34 espècies de equinoïdeu (eriçons de mar), tret d’una vinyeta dedicada on es figuren 4 pues diferents d’aquests darrers. Crinoïdeus i asterozous, degut a les seves característiques anatòmiques, formats per multitud de peces susceptibles de desarticular-se, rarament es troben sencers. Els equinoïdeus són molt abundants i alguns de gran bellesa.

Dels anèl·lids (cucs), 3 espècies figurades, si bé són fòssils molt abundants, però que passen desapercebuts per la seva poca vistositat.

Tanca la guia un índex ordenat alfabèticament pel nom del gènere i dins d’un mateix gènere, ordenat també alfabèticament pel nom de l’espècie, i que porta al número de vinyeta. Una bibliografia molt exhaustiva permetrà al lector aprofundir amb allò que més l’interessi dins del invertebrats marins igualadins.

Recomanem molt la lectura d’aquesta interessant obra, no solament a aquelles persones que vulguin introduir-se a la Paleontologia, sinó també per als geòlegs i altres científics que amb motiu dels seus treballs hagin de moure’s pels voltants d’Igualada per tal de constatar els invertebrats marins que puguin observar.

Malgrat tot, s’hauria de fer una puntualització. A l’apartat “Què es un fòssil? Què es la paleontologia?” signat per Antonio Abad, alguna mà diferent a la de dit autor, per alguna raó oculta, ha introduït el terme “Arquelogia” allà on no tocava i, a més, de manera gramaticalment incorrecte. Si llegim la frase “La ciència que estudia els fòssils és la Paleontologia amb l’Arqueologia i forma part de les Ciències Geològiques”. “La ciència que estudia els fòssils és...” està en singular i no en plural com caldria per fer concordar-ho amb “Paleontologia amb l’Arquelogia”. Al següent punt i seguit es diu que “l’Arqueologia estudia les arts, els monuments de l’antiguitat i les manifestacions de l’activitat manual de l’home”. Queda clar que l’Arqueologia no forma part de les Ciències Geològiques, sinó de les Ciències Humanístiques. Valgui com a aclariment per a futures edicions.