Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dissabte, 30 de gener de 2016

Frederic Varela: TROBATS A EXTREMADURA UNS DELS PRIMERS FÒSSILS AMB ESQUELET

Els primers registres de fòssils amb esquelet daten del període Ediacarià, fa uns 550-540 milions d'anys, i han estat trobats en diversos llocs incloent Namíbia, Oman, Amèrica del Nord, Sud-amèrica i Rússia. Però els millor preservats es troben a Xina i al centre de la península Ibèrica, especialment en dos jaciments, El Membrillar i Villarta de los Montes (tots dos a la província de Badajoz). Ara, un nou estudi dut a terme per investigadors de la Universitat d'Extremadura i publicat en la revista Precambrian Research, prova l'existència en aquest últim jaciment d'una comunitat diversa d'aquests fòssils, i ofereix l'única informació sobre els mateixos a Europa.

El període Ediacarià (nomenat pels turons de Ediacara, a Austràlia), és una divisió de l'escala temporal geològica, i és el tercer i últim període geològic de l'Era Neoproterozoica (Precambrià). Comença fa uns 635 milions d'anys i finalitza fa 542,0 ±1,0 milions d'anys i és seguit pel Càmbric).


Wikipedia / Creative Commons  (Consultat 29/01/2016)
El període Ediacarià és potser l'origen dels animals, fa uns 570 milions d'anys i és famós per la seva "fauna ediacariana". Fins a l'aparició d'aquests fòssils amb esquelet, l'únic registre existent de possibles metazous era el que es denominava “Fauna d´Ediacara”, organismes compostos únicament de parts toves amb afinitats biològiques molt debatudes. Els tipus més comuns s'assemblen a cucs segmentats, discos o borses immòbils, alguns arriben a mesurar més d'un metre. Hi ha científics que creuen que aquests fòssils representen invertebrats primitius que van ser ancestres dels animals moderns, o organismes que no són animals veritables.


«Life in the Ediacaran sea» de Ryan Somma - Life in the Ediacaran SeaUploaded by FunkMonk. Disponible bajo la licencia CC BY-SA 2.0 vía Wikimedia Commons
El més sorprenent d'aquesta «primera fauna» és la gran diferència que presenten amb la morfologia d'organismes posteriors: abunden les formes planes amb simetries radials o espirals de tres o cinc radis; i els organismes amb simetria bilateral (els més abundants en èpoques posteriors) escassegen.


"Dickinsonia Costata" by Verisimilus at English Wikipedia.
Licensed under CC BY 2.5 via Commons 


"Cyclomedusa" by en:User:Verisimilus - en:Image:Cyclomedusa.png.
User:Calvero has converted the file format from .png to .jpg..
Licensed under CC BY 2.5 via Wikimedia Commons
Fins unes dècades enrere, l'aparició dels primers metazous amb esquelet es pensava que havia estat en el període Càmbric, com per exemple els trilobits, però el descobriment dels fòssils amb esquelet de l´Ediacarià terminal s'interpreten com els primers metazous biomineralitzats.

Aquesta mostra excepcional i diversa de fòssils amb esquelet de l´Ediacarià trobats a Extremadura, es refereix concretament a dos gèneres, Cloudina i Sinotubulites. La importància d'aquests jaciments resideix en el fet que aquests registres fòssils poden considerar-se els primers animals amb parts dures que s'han preservat. Així mateix és la primera vegada que es troben fòssils de Sinotubulites, fora de Xina i Amèrica del Nord. A això cal afegir, que han aparegut altres petits fòssils tubulars que podrien representar un nou taxó de fòssils amb esquelets ediacarians, i un fòssil globular anomenat Protolagena només descrit anteriorment en jaciments xinesos. Cal destacar que aquesta associació de fòssils és molt semblant a la que apareix en la Formació Dengying de Xina.


Alguns dels fòssils trobats a Badajoz. Cloudina (tres primers), 
Protolagena I Sinotubulites / Cortijo et al. Precambrian Research Volume 267,  September 2015
El sorgiment d'aquestes restes amb parts dures suposa un pas molt important en l'evolució doncs un esquelet, sigui intern o extern, permet augmentar la grandària corporal, colonitzar nous ambients, usar noves estratègies per alimentar-se i/o protegir-se, etc.
Una altra conclusió d'aquest descobriment és que es mostren les primeres evidències de reproducció asexual en metazous biomineralitzats en el registre fòssil, així sembla que hi ha exemplars de Cloudina en els quals es mostra una divisió del tub principal que resulta en la formació de dos individus, un dels quals podria desprendre's i dispersar-se, com s'ha suggerit en exemplars xinesos estudiats en aquest mateix projecte.

Una de les característiques que tenen els jaciments extremenys és que es troben en diferents tipus de roca i amb diferents graus de preservació, la qual cosa ha permès l'ús de diverses tècniques, com la utilització d'àcids per dissoldre les roques i així extreure els fòssils preservats en tres dimensions, o realitzar motlles de làtex. A més, per a l'anàlisi del material s'han utilitzat tècniques de microscòpia electrònica que han permès obtenir imatges a grans augments amb efecte de volum i la composició mineralògica dels fòssils. El material es troba dipositat a l'Àrea de Paleontologia de la Facultat de Ciències de la Universitat d'Extremadura.

Cortijo, I. et al. (2015): Late Ediacaran skeletal body fossil assemblage from the Navalpino anticline, central Spain Precambrian Research.  Vol. 267, September 2015, Pag. 186–195

Cortijo, I. et al. (2015): Yacimientos excepcionales en Extremadura de los primeros metazoos mineralizados del ediacárico. Cuadernos del Museo Geominero, nº 12., Instituto Geológico y Minero de España.  pp.63-73

divendres, 22 de gener de 2016

Isabel Benet: LA CONCA LIGNITÍFERA DE L'ALT BERGUEDÀ: Sector de Peguera (II)

Continuem l’itinerari iniciat al poble de Cercs i que puja a Peguera on donarem un cop d’ull al que en queda de les seves instal·lacions mineres. Així des del Portal de Peguera anem uns metres més enllà per la pista fins que ens desviem a l’esquerra per un viarany, marcat en groc, per tal de travessar les esmentades instal·lacions.


El Portal de Peguera



Aviat trobem restes de construccions les quals sembla que es tractava dels pisos del Moreta i poc després, a la dreta i prop del curs del torrent, trobem l’entrada inundada de la mina Eureka. Aquesta és una de les tres bocamines que veurem en aquest sector malgrat que al llibre Relleu fotogràfic de les mines del Berguedà, de Ramon Soler i Josep Oriola (1997), es ressenyen 16 mines.


Entrada de la mina Eureka


Entrada de la mina Pepita

Seguim avançant per aquest entorn més obert cap al gran edifici de La Cantina, sota el qual amb prou feines podem intuir l’entrada de la mina Pepita, gairebé tapada per la vegetació. L’edifici de la Cantina, avui totalment en ruïnes, fou l’antic hostalatge dels miners i casa de queviures, i fins l’any 1978 va ser una casa de colònies d’estiu.


Ruïnes de La Cantina

Tot creuant els prats herbats, observem a la nostra dreta l’edifici de l’antic transformador elèctric i, just enfront, veiem com s’aixeca el Roc de Peguera, el qual representa el flanc sud d’un sinclinal, format per les Calcàries de Vallcebre, molt a prop del seu acabament periclinal (sector del plec on les capes canvien d’inclinació).


El transformador (dreta) i l'acabament periclinal del Roc de Peguera







Al final de la pujada anem a sortir a la petita ermita de Sant Miquel, al costat del vell cementiri i a pocs metres de la pista que baixa dels Rasos, on tornem a trobar les marques vermelles i blanques del GR 170 que havíem deixat poc després del Portal de Peguera.


L'ermita de Sant Miquel a Peguera

Enfront nostre es despleguen les restes del poble de Peguera, sota el Roc de Peguera. Dels diversos edificis que el conformen només un d’ells es manté dempeus, la resta es troba en un lamentable estat d’abandó. Després del tancament de les mines l’any 1928, el poble de Peguera es va anar despoblant progressivament fins que l’any 1968 es va tancar la darrera casa habitada. Es dóna el cas que en aquest poble hi va néixer el famós guerriller Ramon Vila i Capdevila, en Caracremada (1908-1963), el darrer maquis català qui lluità contra el franquisme fins que va morir en un tiroteig amb la Guardia Civil.

Una altra dada curiosa és que l’any 2003 aquest poble va ser comprat per una societat d’inversió propietat d’un xeic àrab. Aquesta societat pretenia crear un complex residencial, amb la rehabitlitació dels edificis, la construcció d’un hotel de nova planta i tot un seguit de vials i edificis complementaris. Immediatament un moviment social, agrupat sota el lema Salvem Peguera, es va movilitzar per tal de preservar l’entorn. A dia d’avui el poble de Peguera i els seus terrenys tornen a estar a la venda.


Font de Cal Coix

Després de visitar el poble, prenem la pista que voreja el Roc de Peguera i ens aturem a la bonica font amb rentador de Cal Coix, just al contacte entre les Calcàries de Vallcebre i les característiques argiles groguenques i violàcies de la fàcies garumniana que afloren, molt deformades, just al costat de la font.


Aspecte de les argiles finicretàciques de la fàcies garumniana


Carregador vora la mina del Griell

Seguint la pista i, després de creuar el torrent, prenem la bifurcació a l’esquerra que es dirigeix a la Creu de Fumanya fins que trobem, al cap de pocs metres, el carregador de la mina Realidad o del Griell, amb unes tremuges semblants a les del carregador de Peguera. Un xic més amunt, al costat d’un revolt de la pista, podem entreveure, a la nostra dreta, l’entrada de la mina quasi totalment tapada per la vegetació. Si voleu visitar l’interior de les mines podeu clicar l’article Mines de Cercs i Peguera (Espeleobloc).


Acostant-nos a l'entrada de la mina del Griell


La bocamina està pràcticament tapada


Entrada del túnel de desguàs del torrent

A pocs metres de la bocamina hi ha l’entrada d’un túnel en bon estat que sembla ser que era la canalització de l’aigua del torrent per tal que aquesta no envaís les vies del tren miner.


Falla encavalcant

Per retornar a Cercs baixem de nou a la cruïlla de pistes per prendre el GR fins la Planelleta, tot passant a frec de la falla encavalcant que posa en contacte les calcarenites del Cretaci superior amb els materials finicretacis (fàcies garumniana) que tenim a sota, i també de les restes dels pisos del Moreta. Un cop situats a la Planelleta podem tornar a Cercs seguint el Camí ral per l’Erola i cal Torner, o bé fer el mateix camí d’anada, amb l’avantatge que ara seguiríem el sentit de descens del mineral a través dels trams planers i dels plans inclinats, tot gaudint de la magnífica vista de la vall de Peguera i del Sobrepuny que ens ofereix el camí.


Baixem amb vistes a la vall i al Sobrepuny

Un cop hem arribat de nou al pont de pedra, on retrobem l’itinerari del Tramvia de Sang, per a variar podem continuar el descens seguint aquest camí en direcció a Berga. Uns 200 metres més enllà el deixem per baixar directament a Cercs pel Camí de les Garrigues el qual transcorre per una carena que separa la vall de la riera de Peguera (esquerra) de la del torrent de les Garrigues (dreta).


Aqüeducte del canal industrial de Berga
sobre el torrent de les Garrigues

Per aquest camí, a l’alçada de Cal Conill, veiem com el canal industrial de Berga salva aquest darrer torrent a través d’un altre aqüeducte. Així anem a desembocar de nou a la Carretera de Ribes de Cercs, just a l’aiguabarreig d’ambdós torrents i a l’alçada de la Font Gran, abundosa surgència que neix en el contacte entre les calcàries del Cretaci superior i les argiles garumnianes i on hi ha una popular àrea de picnic. Aquí finalitza aquest llarg recorregut de gran interès històric, paisatgístic i geològic.

Nota: Itinerari confeccionat a base de dues sortides realitzades el juliol de 2014 i el desembre de 2015.

dilluns, 18 de gener de 2016

Isabel Benet: LA CONCA LIGNITÍFERA DE L'ALT BERGUEDÀ: Sector de Peguera (I)

Després de visitar el sector de de la Nou-Malanyeu, situat a l’extrem més oriental de la conca minera de l’Alt Berguedà, ara anirem a l’altra banda del Llobregat per donar un cop d’ull al sector central d’aquesta conca on es troben les mines de Peguera i, més al nord, les mines i pedreres dels voltants de Vallcebre. Primer, però, ens centrarem en el que resta de les instal·lacions mineres de Peguera, i per això anirem a Cercs, poble al qual anava a parar tot el carbó d’aquestes mines per a ser transportat fins a Berga.

Vista de Cercs des del Camí de les Garrigues



El poble de Cercs està situat a frec de la carretera C-16 (Eix del Llobregat), a redós del vessant sud d’un turó i a l’aiguabarreig de la riera de Peguera i el torrent de les Garrigues, molt a prop del lloc on aquests aboquen les seves aigües al riu Llobregat, retingut aquí per l’embassament de la Baells. Aquest poble va nèixer a l’indret on hi havia hagut el pont de Rabentí i va crèixer a partir del segle XIX gràcies a la indústria tèxtil i a l’explotació del carbó.



El recorregut que proposem s’inicia per tant a Cercs (650 m) i puja per la vall de la riera de Peguera fins al poble abandonat de Peguera (1630 m). La distància entre aquest dos pobles (més de 10 quilòmetres) i el fort desnivell (més de 900 metres) fan que aquest recorregut sigui especialment dur, sobretot si es fa d’anada i tornada; per això és recomanable estar en una bona forma física o fer el recorregut en un sol sentit si es disposa de dos vehicles. Aquest fort desnivell entre les mines de Peguera i la vall del Llobregat es va resoldre amb una curiosa xarxa a base de petits trens arrossegats per animals i de plans inclinats (o planos) amb un sistema de doble via, per on les vagonetes plenes de carbó, per gravetat, feien pujar les vagonetes buides.

Pla inclinat a les mines de Fígols (www.rutaminera.diba.es)


Iniciem, doncs, l’itinerari a l’antiga carretera que creuava el poble (Carretera de Ribes), just enfront d’un gran edifici de pedra on hi ha un petit bar. Des d’aquí ens enfilem pel carrer Major seguint uns senyals de color groc, tot passant molt a prop de l’església parroquial de Santa Maria. Al llarg de la pujada, sempre en direcció NW, podem observar un cingle de calcàries blanques que tenim just al damunt: es tracta del flanc sud d’un petit sinclinal format per les conegudes Calcàries de Vallcebre.

En arribar a un eixamplament, on hi ha un balcó sobre el poble, deixem el carrer per prendre una pista asfaltada per on continuem pujant, en direcció NW, tot seguint els esmentats senyals grocs. Poc després, al fons de la vall veiem un curiós pont: es tracta d’un dels aqüeductes del canal industrial de Berga, una obra d’enginyeria construïda a finals del segle XIX, que neix a Guardiola de Berguedà i porta l’aigua cap a Berga; però dels 18 punts d’aprofitament hidràulic previstos al llarg dels seus 20 Km de recorregut, només se’n van construir tres.

Aqüeducte del canal industrial de Berga sobre la riera de Peguera


Després de passar per sobre d’aquest canal, arribem a una cruïlla a l’alçada del poliesportiu de l’escola de Sant Jordi de Cercs. Aquest poble és molt modern ja que es va inaugurar l’any 1976 quan l’embassament va negar els nuclis de la Baells i de Sant Salvador de la Vedella, del qual només ha sobreviscut l’església del seu monestir romànic (s.XII), enlairada damunt d’una roca que sobresurt de les aigües, com una illa, quan el pantà està ple. Aquí desemboquem a una altra pista asfaltada on un pal indicador ens assabenta que hem arribat al camí conegut com Tramvia de Sang. Aquest nom no fa referència a cap crim terrible, sinó que es tractava d’un petit ferrocarril de tracció animal que anava des de les mines de Fígols fins al carregador de Berga, situat al coll de Santa Magdalena prop del castell de Sant Ferran. Aquest transport va estar en servei des de l’any 1871 fins al 1910, any en que fou substituït per un carrilet de vapor.


A partir d’aquí anem a l’esquerra, seguint els senyals vermells i blancs (Sender de Gran Recorregut GR 270) en direcció a la Casa de la Mina. Al marges de la pista podem observar les argiles groguenques finicretàciques de la fàcies garumniana, que en aquesta zona afloren tot formant una estreta franja entre els Rasos de Peguera, al sud, i el conjunt de cingles del nord, i a través de les quals la riera de Peguera excava el seu llit.

Argiles finicretàciques de la fàcies garumniana

Pont sobre la riera

Després d’uns 200 m, deixem l’asfalt i ens desviem a mà esquerra per un camí carreter que aviat es converteix en un estret sender entre roures. No és en va que Cercs prové del llatí quercus que vol dir roure. Aquest sender baixa a creuar la riera per un pont de pedra, i en aquest punt encara es poden veure els pilars que subjectaven les vies del carrilet de vapor que va substituir el tramvia de tracció animal. Aquí comencem a fer-nos una idea de la dificultat de comunicació entre les mines i els centres de consum, i de l’esforç que va suposar.

Restes dels pilars del carrilet

A l’altra banda del pont trobem una nova cruïlla amb un pal indicador: a l’esquerra el GR 270 (Tramvia de Sang) continua en direcció a Cercs, però nosaltres anem a la dreta pel sender PR 050 (Tren de Peguera), marcat en groc. Aques camí aviat s’enfila aigües amunt de la riera de Peguera molt encaixat entre cingles i passant a frec de dues de les pilones que suportaven les vies de l’antic carrilet.

La riera s'encaixa entre cingles

Així desemboquem a una pista que prenem a mà dreta. Aquesta pista és molt ampla i suportada per marges de pedra, per això suposem que per aquí havien circulat trens. A l’alçada de la font de la Cadireta deixem aquesta pista, que continua riu amunt cap a Cal Torner, per continuar per un sender que surt a mà esquerra. Es dóna la circumstància que aquí hi ha un pal indicador amb les direccions a l’inrevés.

Pal indicador amb les direccions a l'inrevés

El camí pel qual continuem la nostra marxa s’enfila decidit per un dels plans inclinats, ressenyat al mapa excursionista com a Plano 2, sota la coberta d’un bosc de roures i pi roig que entapissa tot el vessant nord de la muntanya. Al llarg de la dura pujada, i quan la frondosa vegetació ho permet, podem observar les calcàries bioclàstiques del Cretaci superior (Campanià- Maastrichtià) en les quals, de tant en tant, anem trobant fragments de fauna marina de dificil identificació.

Salvant el desnivell del Plano 2

Construccions al capdamunt del Plano 2

Al capdamunt de la pujada anem a sortir a una esplanada situada al caire d’una carena on hi ha les restes d’unes construccions, suportades per uns grans contraforts de pedra. Suposem que aquí estaria el cable i la maquinària necessària per a moure les vagonetes pel pla inclinat. Des d’aquesta mena de coll, amb bones vistes cap al sud, podem albirar, d’esquerra a dreta: el Tossal de la Guàrdia. la silueta del castell de Blancafort, el serrat de la Figuerassa (on hi destaquen unes antenes) i, finalment, els cingles del serrat de la Casanova, ramificació dels Rasos de Peguera, tancant-nos l’horitzó per ponent. Aquí observem que la major part dels fragments de fòssils, que trobem escampats per terra, pertanyen a uns mol·luscs lamel·libranquis de forma cònica anomenats rudistes.

Vistes al sud des del capdamunt del Plano 2
on hi destaquen les ruïnes del castell de Blancafort

A partir d’aquí continuem per l’anomenat Camí dels Planos, un sender que planeja sota una espessa fageda i que està sustentat per uns marges de pedra perquè per aquí circulava un dels trens arrossegats per animals que transportava el carbó des de la base del Plano 3 fins al capdamunt del Plano 2 que acabem de deixar enrera. Quan el camí passa entre blocs de roca, podem observar les calcarenites del Cretaci superior, una roca d’aspecte sorrenc i de gra molt groller.

Trinxera al Camí dels Planos per on circulava el tren

Aspecte de les calcarenites del Cretaci superior

Al final d’aquest camí planejant tornem a pujar fort per tal de superar el desnivell del Plano 3. A mitja pujada, però, desemboquem a un camí més ample amb un pal indicador del GR 107.5 Camí dels Bons Homes: a mà esquerra el camí es dirigeix al coll de la Baga i al mas de la Casanova de les Garrigues; nosaltres, però, anem a mà dreta per continuar pujant per un costerut corriol a través del qual acabem superant el desnivell del Plano 3. Al final de la pujada trobem les restes d’unes construccions molt semblants a les observades al capdamunt del Plano 2, que ens fan pensar que deurien servir pel mateix.

Construccions al capdamunt del Plano 3

Marges de suport de les vies

Ara tornem a avançar per un camí planer sustentat en alguns trams per grans parets de pedra, mostra del gran treball d’enginyeria que es bastí per baixar el carbó de Peguera cap a la vall del Llobregat. Als talusos del camí es poden reconèixer alguns fragments d'hipuritids o rudistes.

Fragments de rudistes

Més endavant, se’ns uneix per l’esquerra un altre ramal del GR 107 procedent del coll de la Creu de Noucomes i del Pla de l’Estany i, uns pocs metres més enllà, travessem el túnel de les Graus, el qual perfora un esperó de roca.

Túnel de les Graus

Poc després arribem als anomenats Carregadors de Peguera, uns grans dipòsits on es guardava el carbó fins que aquest, amb unes tremuges (una mena d’embuts), era abocat directament a les vagonetes per ser transportat.

Tremuja als Carregadors de Peguera

Portal de Peguera

Seguidament creuem la riera de Peguera, tot observant la base d’un antic pont desaparegut, i continuem pujant, ara per l’anomenat Plano 4, fins a l’indret de la Planelleta on trobem una pista que seguim a l’esquerra i per la qual passem a frec del Portal de Peguera, antiga portalada que donava accés a les instal·lacions mineres, i que són el tema del següent capítol. Si voleu veure'l, cliqueu aquí.

divendres, 8 de gener de 2016

Mn. Francesc Nicolau: LA "NEW HORIZONS" SEGUEIX ENVIANT DADES DE PLUTÓ

El dia 14 de juliol de 2015, la nau americana New Horizons va passar a només 12.472 Km de distància del planeta Plutó i d’aquest fet ja em vam donar notícia en aquest blog (si voleu veure la ressenya, cliqueu aquí), i ara ja ha començat a enviar multitud de dades. La transmisió d’aquestes dades durarà 16 mesos, però això no vol dir que el que a poc a poc va enviant no es pugui començar a analitzar. De moment ja s’hi han vist dos detalls interessants i que ja han estat publicats; un d’ells és que sobre la seva superfície s’hi han vist com uns fluxos de gel, com ara les nostres glaceres terrestres, encara que no poden ser pas d’aigua perquè Plutó té una temperatura superficial de 235 graus sota zero i amb aquestes condicions l’aigua només pot fer roques molt sòlides i immòbils. Com pot ser que hi hagi formacions d’aquest tipus en el planeta?

William McKinnon (www.news.wustl.edu)

La resposta és òbvia, ens diu un dels investigadors de la missió, William MacKinnon: són “geleres” de nitrogen. Aquest gas es fa líquid a 210º sota zero, i amb més fred comença a granular-se, per això no és estrany que pugui fer formacions semblants a les geleres de neu que veiem a la Terra. Alan Stern, un altre dels investigadors dels aparells de la New Horizons, ens diu que possiblement hi ha tot un oceà d’aquest gas sota la seva superfície glaçada. Ara bé, comparant les noves imatges que ens van arribant amb altres de més antigues que ja es tenien, es veu que algunes regions han estat remodelades de fa poc, i fins i tot s’ha vist que alguns materials han estat transportats d’un lloc a un altre. Podria ser això últim causat també per vents?

L'atmosfera de Plutó vista a contrallum (www.t13.cl)

L’altre detall que ha transmès la nau és sobre l’atmosfera de Plutó. Quan s’allunyava ja del planeta n’ha pres fotografies. En són la visió des de la cara oculta. I què s’hi veu? Un halo lluminós al voltant de l’astre a causa de l’atmosfera que el rodeja retroil·luminada pel sol. La imatge permet distingir dues capes en dita atmosfera: una de més densa, que s’estén fins a uns 50 Km d’altitud, i una altra de més tànue que arriba fins als 130 Km. Què dir-hi? Ni els mateixos experts no ho saben. Michael Summers, un altre dels investigadors de la NASA, diu: «És un misteri. L’atmosfera arriba molt més amunt del que els nostres models preveien.»

I nosaltres, què hi direm a tot això? Doncs que la naturalesa ens va descobrint cada vegada més i més coses de l’obra de Déu i no podem pas deixar de lloar-lo.