Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 29 de maig de 2015

Amics del Museu: L'SCRIPTA III (sèrie Malacològica)

S’acaba de publicar el tercer númer de la revista Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis (més coneguda com l’Scripta), de la sèrie malacològica.


En ella apareixen tres articles sobre diversos mol·luscs actuals, el primer dels quals, escrit en anglès, el signen conjuntament Eva Casassas, Margot Bosch i Jacint Altimiras, del Grup de recerca Malacològica del Quaternari, on es cita el gasteròpode Polygyra cereolus com a nou taxó al·lòcton a Catalunya, trobat a finals del 2014, després d’un exhaustiu teball de camp, a la zona del Maresme.

El segon article el signa el co-director d’aquesta sèrie, el Sr. José Mª Asensi, i versa sobre uns senyals trobats sobre la conquilla del lamel·libranqui Callista chione i que s’interpreten com a fenòmens d’abrasió.

En el darrer article el Sr. José Francisco Carrasco fa un breu repàs de la col·lecció malacològica del MGSB, la qual és molt interessant perquè en ella s'hi troben faunes estudiades per en Faura, Font i Sagué, així com també per l’inoblidable malacòleg Carles Altimiras (1919-1983). A l'article també s’assenyala l’entrada de la col·lecció del Sr. Enric Cahner amb una interessant fauna del Mediterrani i d’arreu del món. Entre aquest material destaca un exemplar realment notable de bivalve, el qual il·lustra la portada d’aquesta revista (Mytilus californianus), i sobre el que en fa un breu estudi. També fa una petita correcció d’un exemplar classificat per Altimiras com Cardium sp i que el Sr. Carrasaco, després de diverses consultes, determina com a Maoricardium pseudolima.


Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis, sèrie Malacològica, és una revista que edita el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, on es recullen els treballs d’aquest museu, essent directors d’aquesta sèrie el Sr.José Mª Asensi i la Sra Eduvigis Moreno. Per a més informació, consulteu el web www.mgsb.es.

dijous, 21 de maig de 2015

Jorgina Jordà: VI TAULA DE CANYELLES

Un any més, s’ha celebrat la Taula d’Intercanvi de Canyelles que ja va per la seva VI edició. Enguany, l’esdeveniment s’ha realitzat en un nou espai que, tal i com es va anunciar, se suposa ja definitiu. Aquesta nova ubicació, que correspon a l’antic gimnàs municipal, és molt lluminosa i acollidora i tot i tenir unes dimensions més reduïdes que els espais utilitzats en anteriors ocasions, va permetre de forma excel·lent el desenvolupament de la taula.




El nombre d’expositors es va veure incrementat en comparació a l’anterior edició, i cal destacar la presència de participants internacionals vinguts de França, que oferien minerals menys coneguts pels que som autòctons. També va haver-hi participants vinguts d’Alacant i una gran representació de gent vinguda de tota Catalunya: Abrera, Arenys de Mar, Balaguer, Barcelona, Blanes, Canyelles, Cerdanyola del Vallès, El Prat de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Girona, La Sènia, L’Hospitalet de Llobregat, Malgrat de Mar, Manresa, Mollet del Vallès, Perafita, Sabadell, Santa Coloma de Cervelló, Santpedor, Sant Pere de Vilamajor, Terrassa, Vic, Viladecans o Vilafranca del Penedès.

Pel que fa als minerals, a nivell català es van poder admirar clàssics, com microclines i gran varietat de quarsos de Massabé, un gran assortiment de minerals de la Pedrera Berta (atzurita, calcita, devil·lina, esfalerita, fluorita...), fluorites d’Ulldemolins i de Sant Marçal, epidotes i axinites de Casterner de les Olles, celestines de Torà, Ivorra i La Granja d’Escarp, fosfats del Turó de Montcada, galenes i marcassites de Bellmunt del Priorat, atzurites, smithsonites i altres micros de la Linda Mariquita del Molar o minerals secundaris d’urani de la Mina Eureka. També van haver-hi novetats com les calcites d’Adons (Lleida) que destacaven per la seva transparència o les prehnites de Gerri de la Sal.




Els nostres amics d’Alacant van encisar-nos amb una bona mostra de minerals llevantins: celestines, guixos, quarsos blaus, epidotes i un gran assortit de minerals de les seves contrades. De la resta de la península, també vam poder admirar una bona representació de minerals: calcites de la Cañada de Verich i la Sierra de Jabaloyas, wavel·lites de Palazuelo de las Cuevas, fluorites asturianes, dolomites d’Ojos Negros, aragonites de Pantoja, granats de Lubrín, barites de la Mina Nieves, aragonites coraloides de Macael, calcites i aragonites de León, pirites de Navajún, fluorites amb barita de Yanci i com a novetat destacada les fluorites globulars amb analcima d’Artenara, Illes Canàries.






De minerals estrangers tampoc en van faltar: vanadinites del Marroc, material de Panasqueira, Brasil, Mèxic, òpals d’Etiòpia, crocoïtes australianes, alguna bona barita de Cumberland i bon material francès: pirites i talc de Luzenac i quarsos, fluorites i barites de la Mina de Fontsante.



També va haver-hi temps pels micromuntatges, ja que, com l’any anterior, es va poder disposar de lupes binoculars cosa que va permetre gaudir de mostres de Rocabruna, novetat de l’any anterior, Vallclara, etc., i és que d’un temps ençà els micromuntatges tenen molts adeptes.


Novament, la taula va comptar amb la presència del Grup Mineralògic Català i això va fer que molta gent pogués conèixer la gran quantitat de publicacions i activitats que hi ha al voltant del col·leccionisme de minerals.



Cal destacar que ja es va poder fer un tastet del que serà el nou Museu de Minerals de Canyelles, amb una vitrina plena de mostres XXL formada per donacions de molts dels participants. A més, també vam poder veure el lloc definitiu on aniran les prestatgeries, i és que sembla que ja hi ha tot el necessari per arrencar el Museu de Minerals de Canyelles, que a més de moltes donacions estem segurs que comptarà amb una bona colla d’amics i col·laboradors entusiastes, als quals els desitgem molta sort,  tots sabem de les complicacions que hi ha avui en dia per engegar aquest tipus de projectes.

Com en les passades edicions també es va realitzar un dinar de germanor entre tots els assistents que van participar a la Taula. Tal i com és habitual en aquests esdeveniments va ser un dinar ple d’anècdotes tots relacionats amb aquesta nostra afició comuna: la mineralogia.

Per ara, només queda agrair l’assistència a tots els participants i visitants i, especialment, la dedicació i organització de José A. Soldevilla i la seva esposa Pili Hernández, de l’Ajuntament de Canyelles i com no de la seva alcaldessa, la Sra. Rosa Huguet, per la gran feina realitzada.

Felicitats a tots, i... a per la VII Taula!

Fotos: Agustí Asensi

divendres, 15 de maig de 2015

Isabel Benet: LA XARXA D'ESTACIONS SÍSMIQUES DE CATALUNTA

Des que el passat 25 d’abril i 12 de maig dos grans terratrèmols van assolar una bona part del Nepal, que aquest fenomen natural i terrible torna a ser notícia pels milers de morts i ferits que han ocasionat i per les enormes pèrdues econòmiques que haurà d’afrontar aquest petit país situat al cor de l’Himàlaia.

Però un terratrèmol no és més que l’alliberament sobtat d’una energia acumulada, per causa del moviment de les plaques tectòniques, i que es propaga a través de la Terra en forma d’ones elàstiques i en totes direccions. On és més freqüent aquest fenomen és als marges actius de les plaques, allà on aquestes es posen en contacte entre elles, bé separant-se (dorsals), o col·lisionant (serralades i zones de subducció) o bé fregant-se lateralment com passa a la falla de San Andrés a Califòrnia (EEUU). En el cas del Nepal, durant l’orogènia Alpina van col·lisionar les plaques Índica i Asiàtica donant lloc a l’aixecament de la serralada més alta del món... aixecament que encara dura a hores d’ara amb les conseqüències que tots coneixem.


Com que encara no som capaços de preveure els terratrèmols, la prevenció és la millor arma per minimitzar els seus devastadors efectes: amb informació i consells per a la població, amb construccions sismoresistents i amb una xarxa d’estacions sísmiques que vigilin les zones on aquest fenomen té, o pot tenir, més incidència com són les zones densament poblades situades als marges de les plaques.

A Catalunya actualment la sismicitat és entre moderada i baixa però no pas nul·la, car estem situats prop del marge entre les plaques Ibèrica i Euroasiàtica; a més no s’ha d’oblidar que entre finals del segle XIV i mitjans del segle XV a Catalunya, i en especial les comarques gironines, vam patir una autèntica crisi sísmica, els efectes de la qual encara són visibles en alguns edificis medievals. Sobre aquest tema és interessant consultar una ressenya publidada al Bloc de Camp.

Campanar de Sant Martí del Canigó escapçat 
per causa del "terratrèmol de la Candelera" al segle XV


Quan parlem de fets ocorreguts a l’Edat Mitjana, a escala humana poden semblar molt llunyans, però quan es tracta de fenòmens naturals hem de pensar en temps geològic, llavors resulta que aquests fets van ocórrer... ara mateix!!! Per això a Catalunya, d’un temps ençà, s’està posant fil a l’agulla en aquest sentit perquè el ric sísmic no és zero.

Entre els anys 1906 i 1907 la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona va posar en marxa, a l’Observatori Fabra de Collserola, una sèrie de sismògrafs mecànics, els quals van haver de ser substituïts l’any 1914, malmesos per la humitat del lloc, per altres sismògrafs que han estat funcionant fins a l’actualitat.

L'Observatori Fabra de Collserola (fabra.cat)

Sismògraf mecànic de l'Observatori Fabra (fabra.cat)

Des del 1978 diverses institucions es van anar coordinant per a dur a terme la recerca a Catalunya en aquest camp, i tota aquella tasca va desembocar en la creació, l’any 1982, del Laboratori d’Estudis Geofísics Eduard Fontseré (LEGEF) impulsat per l’Institut d’Estudis Catalans. Poc després, al 1983, es va posar en marxa la xarxa sísmica de l’Observatori de l’Ebre perquè molt a prop hi ha les centrals nuclears de Vandellós i d’Ascó. Aquesta mateixa institució va instal·lar, l’any 1988, una estació sísmica a l’interior del Túnel del Cadí.

L’any 1985 l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya va iniciar la instal·lació d’una autèntica xarxa sísmica a Catalunya amb la posada en marxa d’una sèrie d’estacions de camp, preparades per transmetre dades en temps real per al seu enregistrament i anàlisi i així millorar el coneixement de la sismicitat del territori català. A l’actualitat ja són 18 les estacions que operen amb les tecnologíes més avançades. Però... què és una estació sísmica? Per a explicar-ho l’ICGC va editar un llibret on s’exposen els trets bàsics relacionats amb la sismicitat, les mesures constructives i l’evaluació del risc, tot explicat de manera molt didàctica i dirigida a estudiants, docents i públic en general que vulgui conèixer els conceptes del fenomen sísmic i la seva incidència. Si us el voleu descarregar, cliqueu aquí.


Bàsicament una estació sísmica es un espai a l’aire lliure, tancat per una reixa metal·lica, on hi ha una caseta que alberga l’instrumental (el sismòmetre i en alguns casos també un acceleròmetre), un pilar geodèsic i una antena parabòlica per transmetre les dades via satèl·lit. També hi sol haver un pou sísmic amb una caixa d’acer en el seu interior on es localitza el sensor sísmic. Però no totes les estacions responen a aquest model ja que també poden haver estacions sísmiques submarines, en edificis públics o a l’interior de túnels.

Estació sísmica de Palau-saverdera
 amb els diferents elements que la componen

Sismòmetre de l'estació de la Vall d'Aran

Interior del pou sísmic de l'estació de Soriguera
on s'observa el sensor sísmic dins d'una caixa metàl·lica

Un acceleròmetre i les seves dimensions

Sismòmetres i acceleròmetres són instruments sensibles que enregistren el pas de les ones sísmiques. Amb les dades obtingudes es pot calcular la magnitud de la sacsejada, això és l’energia alliberada: és l’escala de Richter i les seves variants.

Un altre aspecte dels terratrèmols és la intensitat la qual s’evalua segons la percepció de la població afectada i pels danys causats als edificis i al terreny. Un mateix terratrèmol pot tenir diferents valors d’intensitat depenent de la topografia, de la distància al focus sísmic i dels diferents tipus de materials que travessen les ones: és l’escala de Mercalli i les seves variants. A tot això s’han d’afegir els efectes indirectes com poden ser inundacions, incendis, contaminació dels aqüífers, liqüefacció del terreny, esllavissades o tsunamis, efectes que de vegades són més destructors que el propi terratrèmol.

Una estació sísmica ha de complir una sèrie de requisits com són una bona ubicació i unes infraestructures robustes per tal de minimitzar al màxim el soroll ambiental. Quan es produeix un sisme, automàticament es calcula l’hipocentre i la magnitud i si aquesta supera uns límits immediatament es genera un missatge d’alerta als responsables de Protecció Civil que posaran, si cal, el Pla SISMICAT.

Algunes estacions també estan equipades amb acceleròmetres, aparells capaços d’enregistrar els moviments intensos i així poder estudiar, entre altres aspectes, els efectes d’amplificació de les ones sísmiques en terrenys poc compactats on un sisme de poca magnitud podria tenir, però, una gran intensitat i una major durada. Aquest fenomen d’amplificació se’l coneix com efecte local.


Per poder entendre aquest concepte d’amplificació, en el llibret es posa com exemple l’estació símica de Llívia (a la comarca de la Cerdanya), situada al capdamunt del Serrat de Baladret, sobre el poblet de Cereja, a una alçada de 1413 metres. Aquesta estació té el nom de Llívia 1 i està emplaçada damunt el sòcol paleozoic format per unes ritmites metamòrfiques del Camboordovicià. L’estació consta d’una caseta instrumental (amb un sismòmotre i un acceleròmetre en el seu interior), un pou sísmic, un pilar geodèsic, un parallamps i una antena VSAT (Very Small Aperture Terminal).


Vista de l'estació Llívia 1 al Serrat del Baladret

Detall del pou sísmic

Aspecte de les ritmites cambroordovicianes 
sobre les quals està emplaçada l'estació Llívia 1

L’estació Llívia 1 es complementa amb l’estació Llívia 2 situada als afores de la població i a l’interior del pavelló municipal d’esports Fòrum de Llívia (1190 m). Aquesta estació es troba damunt els sediments recents (Holocè) dipositats pel riu Segre el qual excava el seu llit al llarg de la fossa de la Cerdanya reomplerta de materals detrítics del Neogen.

Poliesportiu municipal, Fòrum de Llívia,
 a l'interior del qual es troba l'estació Llívia 2

Aquestes estacions van registrar les diferències de comportament entre les ones sísmiques, en roca i en sòl, del terratrèmol ocorregut el 21 de setembre de 2004 amb epicentre al nord del Ripollès. Aquest sisme va tenir una magnitud de 4 graus i una intensitat màxima de V-VI registrada a Queralbs, on la sacsejada va provocar alguns danys de poca consideració, però l’ensurt de la població va ser majúscul.


També s’ha de dir que aquestes estacions van ser l’escenari, l’any 2009, d’un estudi realitzat per Guillem Domènech i Suriñach (de la UPC) sobre l’efecte local que poden tenir els sismes en terrenys poc consolidats, i això ha de servir per una major conscienciació i un compliment de les normes de construcció sismoresistent en aquestes zones més vulnerables on solen asseure’s pobles i ciutats. Esperem, però, que els terratrèmols a Catalunya sempre es quedin en això: un ensurt monumental.

Inge Lehmann (favload.com)

Per acabar podem dir que les ones sísmiques no són del tot negatives, i que gràcies a elles s’ha pogut estudiar l’interior de la Terra i descobrir les seves diferents capes: escorça, mantell i nucli. Precisament el passat dimecres 13 de maig es complien els 127 anys del naixement d’Inge Lehmann (1888-1993), sismòloga danesa qui, al 1936, va argumentar que el nucli de la Terra està format per una esfera interna sòlida (nucli intern) embolcallada per una altra esfera líquida (nucli extern). A la separació entre ambdos nuclis se l’anomena discontinuïtat de Lehmann en honor seu.

divendres, 8 de maig de 2015

Jorgina Jordà: MINERALEXPO SANT CELONI 2015

Un any més, i ja en van 37 edicions, el passat diumenge 3 de maig es va celebrar la Mineralexpo Sant Celoni, al mateix indret que l’any passat, el Teatre Municipal de l’Ateneu.


La fira, promoguda pel Grup Mineralògic Català, que va disposar del seu  stand, punt d’atenció, just a l’entrada del recinte amb un bon conjunt de llibres, revistes i publicacions, va comptar també amb un gran nombre d’activitats organitzades per l’entitat, com la travessa mineralògica, el taller d’iniciació a la mineralogia (a càrrec d’en Joan Manuel Ybarra i en Pep Ignacio) o el taller de radioactivitat i fluorescència (a càrrec d’en Carles Díez).


Dr. Miguel Calvo Rebollar

A més, enguany vam tenir el plaer d’assistir a la presentació del llibre d’en Miguel Calvo “Minerales y Minas de España vol. VII Fosfatos, arseniatos y vanadatos”, que es va celebrar a la coneguda com a Sala Petita del Teatre Municipal. Dir que va ser un acte molt amè i interessant, ple d’anècdotes i també de records per, entre d’altres, el Dr. Joan Viñals, autor de molts dels anàlisis dels minerals publicats en aquest volum.

Aprofitant aquesta fira i per tal de celebrar el 40è aniversari del Grup Mineralògic Català, l’entitat va convidar a un piscolabis mineralògic i va fer entrega d’un pin commemoratiu d’aquesta efemèride a tots els socis. Realment, va ser un moment molt entranyable per als socis que van poder celebrar amb tots junts , des dels més veterans als més joves, que arriben amb molta empenta i ganes de col·laborar i participar.


A nivell mineralògic, la fira, com és tradició, oferia gran quantitat de petits tresors per a tots els gustos. Sembla, a més, que continua la tònica general de posar preus més assequibles a les mostres, adaptant-se als temps que vivim, i per aquest motiu, els més matiners i amb dots d’observació van poder trobar bones oportunitats.

Pel que fa a les novetats i clàssics del territori català  (ja que són les mostres amb que més gaudeixo) van ser els exemplars de marsturita (un inosilicat de manganès que haig de confessar que mai havia sentit anomenar) provinents de la Mina Joaquina I de Bellmunt del Prioritat.


També es va poder gaudir de petits clàssics, entre els quals destacar la sorpresa que per mi van ser les mostres de wulfenita, piromorfita i mimetita de la Mina Atrevida de Vimbodí i, que encara que eren recollides a l’any 1985, feia molts anys que no se’n veien. També cal destacar algunes mostres de celestina de Torà, de molt bon color i mida, exemplars de baritina d’Osor, axinita i epidota de Casterner de les Olles i unes puntes de quars amb forces anys de Solius. També van poder gaudir els amants de la sistemàtica amb gran quantitat d’espècies com l’anatasa, la fluorapatita i la clorita d’Espot o els minerals d’urani de la mina Eureka i la plata i les sulfosals de la zona de Falset.






Pel que fa a altre material penínsular també va haver-hi bones troballes. Es va poder veure una extensa representació de material de minerals de la zona de Llevant: fluorita i celestina del túnel de Sant Anton de Sant Vicent del Raspeig, celestina d’Agost, estroncianita de Bussot, analcima i prehnita de Calp, celestina d’Arneva o els famosos quarsos hematoides de Chella, que van poder-se veure en diverses parades.



Com no, també van fer acte de presència les fluorites i altres minerals d’ Astúries, les ja clàssiques aragonites coral·loides de Macael o alguns clàssics com petites mostres de maragda d’A Franqueira; petits exemplars, però amb bona lluïssor d’esfalerita de la Mina Troya, alguna mostra simpàtica de nickelskutterudita de les mines de Cala i exemplars de fluorita de molt bona qualitat de Yanci, Navarra.


També hi havia material internacional, en forma de mostres molt vistoses procedents de Portugal, França, Itàlia, Marroc o la Xina. Cal destacar un bon lot de quarsos amb atzurita i malaquita de M’Cissi (Marroc); uns guixos amb matèria orgànica de Corbières (França) que recordaven els clàssics de Montalbán; o alguns exemplars realment interessants de vesuvianita italiana amb cristalls de fins a dos centímetres.

No van faltar tampoc eines per la lapidació i talla de gemmes, fòssils i bijuteria, encara que aquest dos últims amb molt poca quantitat.


Durant la fira, es va realitzar també una entrega de premis a la millor mostra i al millor exemplar català. L’entrega la van realitzar l'Alcalde de Sant Celoni, el Sr. Joan Castaño i Augé i el president del Grup Mineralògic Català el Sr. Frederic Varela Balcells.

L’Eduardo Ruiz Contreras va ser el guanyador del premi al millor mineral de la fira amb una excel·lent mostra de fluorapatita amb quars de Panasqueira. El guanyador del premi al millor mineral català va ser en Joan Rossell Riba (consoci i Amic del nostre Museu) amb una baritina d'Osor.

 Sr. Frederic Varela,  Sr. Eduardo Ruiz i Sr. Joan Castaño

Sr.Joan Rossell, Sr. Frederic Varela  i Sr. Joan Castaño

Finalment, agrair als organitzadors per la feina que suposa preparar un esdeveniment d’aquestes característiques i  també als expositors per l’amabilitat que sempre tenen amb tots els assistents ja siguin clients, amics o simplement curiosos per la mineralogia.

A reveure i fins la propera edició!