Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dissabte, 28 de març de 2015

Amics del Museu: VISITA AL MUSEU MOLLFULLEDA DE MINERALOGIA D'ARENYS DE MAR

Tot i la intensa llevantada, el passat dissabte 21 de març, un bon grup “d’Amics del Museu” ens vam reunir per realitzar de nou la sortida de primavera. Aquesta vegada vam decidir tornar a visitar el Museu Mollfulleda de Mineralogia, situat al bonic poble d’Arenys de Mar (Maresme).


Després de trobar-nos uns quants membres dels “Amics” a l’estació de tren, vam enfilar en direcció al museu tot pujant per la Riera del Bisbe Pol. Com que tot just havia deixat de ploure, les lloses del passeig estaven humides i en elles vam poder descobrir una gran quantitat de fòssils. La procedència de les lloses és molt probablement alguna pedrera de la zona de Sant Vicenç de Castellet, on s’exploten calcàries del Bartonià (Eocè mitjà).



Els fòssils més abundants i vistosos eren els equinoïdeus en algunes seccions dels quals s’observava el peristoma que és la boca d’aquests animals, però també es podien trobar pues d’eriçó, algues rodofícies i alguns gasteròpodes de gran mida segurament dels gèneres Oostrombus i Campanile.  Gràcies a aquestes petites troballes,  a l’arribar a la Plaça de l’Església, que es troba a pocs minuts del Museu Mollfulleda, tots ja estàvem d’acord que gràcies a la pluja havíem començat molt bé la jornada.

Molt animats doncs, vam arribar al Museu Mollfulleda, on ens vam trobar amb la resta de companys i ens va rebre la directora del Museu d’Arenys de Mar, la Sra. Neus Ribas que, tot i tenir altres compromisos, va venir-nos a saludar. La Sra. Neus Ribes, a la qual agraïm la seva disposició, ens va deixar en bones mans, ja que vam comptar amb la presència del Sr. Jesús, treballador del Museu, i del Sr. Marc Campeny, geòleg col·laborador del Museu Mollfulleda i gran coneixedor del seu fons mineralògic, cosa que va fer que la nostra visita fos d’allò més amena i instructiva.

El Museu Mollfulleda consta de dues plantes. A la planta baixa es troben exposats minerals d’arreu del món ordenats a partir de la classificació sistemàtica de Nickel-Strunz, que és un sistema de classificació que es basa en la composició química dels minerals. En aquesta planta també trobem una petita vitrina amb formes i models cristal·logràfics a més d’una exposició de minerals fluorescents.



La nostra primera parada va ser, precisament, a la vitrina dels minerals fluorescents, on a més de jugar a intentar endevinar l’espècie segons els colors de fluorescència, vam aprendre que hi ha minerals fluorescents, però també fosforescents, és a dir, que un cop apagada la font de rajos UV, continuen emetent llum durant uns instants.

Vam prosseguir la nostra visita per la vitrina dels elements natius, d’on ens va cridar l’atenció la bona representació de mostres d’or procedents de diverses localitats i, especialment, l’excel·lent mostra de bismut natiu de Villanueva de Còrdova, que presenta un cristall d’uns 3 cm i és considerada una de les millors mostres d’aquesta espècie a nivell mundial.



També vam fer una mica de tertúlia davant la interessant representació de minerals radioactius, ja que sempre hi ha algú que es qüestiona per la seva perillositat, tot i que, en aquest cas, podíem estar tranquils ja que al Museu Mollfulleda aquestes mostres estan aïllades amb un vidre plomat i pot contemplar-los a una certa distància.


Abans d’anar a la segona planta, vam poder admirar la gran mostra de dolomita d’Eugui de 30 x 50 cm i amb cristalls de fins a 4 cm que destaquen per la seva gran transparència. Aquesta és una mostra mítica ja que en Joaquim Mollfulleda, fundador del museu, la va rescatar de la intempèrie en un jardí particular, sent una de les anècdotes i històries mes recordades de la col·lecció entre tantes de les que amaga aquest petit museu.


A la segona planta, hi ha l’exposició de minerals de Catalunya que es troba organitzada per comarques. Aquest va ser el colofó a la nostra visita ja que vam gaudir molt en veure minerals publicats a llibres antics i mostres com les que obteníem a les nostres primeres excursions, la majoria procedents de jaciments que ja no existeixen. Tot i així, també vam poder veure minerals que fa poc que han sigut trobats a les nostres contrades i que el Museu ja els ha incorporat a les seves vitrines.



Entre records, anècdotes i intercanviant punts de vista sobre la geologia, els museus i les institucions vam finalitzar la nostra visita, sense que ningú, això sí, es quedés sense fer les darreres fotografies i preguntar els dubtes que s’havien anat generant durant la jornada.




Per acabar, ens agradaria agrair l’amabilitat amb la qual ens van tractar els companys, amics i responsables del  Museu Mollfulleda , que ens van fer gaudir molt de la visita i passar, en definitiva, una molt bona jornada.

Fotos: Agustí Asensi i Isabel Benet

divendres, 20 de març de 2015

Isabel Benet: LA TALAIA DEL MONTMELL

El Montmell és una serra allargada, d’orientació NE-SW, situada a l’extrem nord-occidental de la comarca del Baix Penedès. El seu punt culminant, la Talaia (861 m), a més de ser sostre comarcal és també un excel·lent mirador degut al fet que es tracta d’una serra relativament aïllada i que destaca de la resta de relleus que l’envolten. Per aquesta raó, des d’aquest cim s’albira una àmplia panoràmica que abarca des del mar, les Muntanyes del Mestral, Montserrat, el Montseny, fins una bona part dels Pirineus. La Talaia del Montmell té una silueta molt característica i això la fa visible des de molts punts de Catalunya, convertint-la en una bona referència.

La Talaia del Montmell vista des d'Olèrdola

Geològicament la serra del Montmell està enclavada dins l’anomenat Bloc de Bonastre, el qual forma part de la Serralada Prelitoral, i es tracta d’un horst (o bloc) elevat entre les fosses de Valls i del Penedès.




En aquest bloc afloren el Triàsic superior (fàcies Keuper), el Juràssic i el Cretaci. La gran quantitat de falles que afecten aquest bloc fa que aquests materials aflorin repartits com si fos un mosaic. Es dóna el cas que aquesta àrea és la que apareix al pòster-mural on hi ha representada la maqueta del Penedès que podia veure’s al Museu de Vilafranca.


Pòster-mural del Penedès de venda al Museu, 
per més informació vegeu col·lumna dreta del blog

A la serra del Montmell hi apareixen sobretot els materials corresponents al Juràssic, i per tal de donar-los un cop d’ull, aquí us proposem un petit itinerari circular, de mitjana dificultat, que s’enfila a la Talaia on, a més de roques, també podrem veure les esglésies Nova i Vella de Sant Miquel de Montmell, els bufadors coneguts com Boques Calentes i les ruïnes del castell del Montmell.


Per començar l’itinerari ens cal arribar al petit poble de La Joncosa (o Juncosa) del Montmell, per això des de La Bisbal del Penedès, on hi ha una sortida de l’autopista AP-2, prenem la carretera TV-2401 fins a la citada població, situada sobre la falda sud de la serra del Montmell i a l’interior d’una depressió ocupada per les argiles i guixos de la fàcies Keuper. Aquesta depressió no és una fossa intramuntanyosa, sinó que més aviat es tracta d’un bloc elevat (o horst) que s’ha erosionat més que la resta de relleus que l’envolten formats per les dolomies juràssiques, que són roques més dures i ressistents. Així des d’aquest poble podem observar, cap al nord-est, com s’eleven, com una forca, els contraforts de la serra del Montmell amb el castell situat al capdamunt d’un esperó rocós i la Creu sobre la carena principal de la serra.


Sense entrar al poble, continuem per la mateixa carretera uns 200 m per tal d’agafar a la dreta una pista forestal, en no gaire bon estat, que s’enfila per sota la línia de cims coneguts com la Roca de l’Àliga, Puig del Migdia i Puig de les Forques on les dolomies del Juràssic dibuixen un sinclinal. Aquesta pista es dirigeix a l’Àrea Recreativa del Montmell i mentre pugem en alguns talusos es poden observar les argiles i guixos bigarrats típics de la fàcies Keuper. En aquesta àrea recreativa deixem els cotxes per continuar a peu.


Des de l’aparcament pujem breument per qualsevol de les diverses dreceres cap a l’església nova de Sant Miquel del Montmell (640 m), situada a frec de pista que havíem deixat. Es tracta d’un gran edifici del s. XVI en procés de restauració, format per una nau central coberta amb arcs gòtics i amb capelles a banda i banda, portal adovellat i campanar de torre; al seu voltant hi ha restes del que va ser un petit nucli de poblament agrupat a l’entorn de l’església.


Travessem la pista per continuar a l’esquerra per un camí ample i pedregós que puja en direcció a l’església vella de Sant Miquel que veiem just sobre nostre. Pel camí de pujada anem observant l’aspecte de les bretxes del Lias (Juràssic inferior) encara que la seva edat exacta no es coneix perquè en elles no hi ha fòssils i, a més, en aquest sector el contacte amb el Triàsic no és normal sinó que és a través d’una falla, però es suposa que pertanyen al Juràssic perquè s’han comparat amb altres localitats properes on aquests mateixos materials afloren en millors condicions. També es creu que el seu ambient de sedimentació fou una plataforma carbonatada molt poc profunda o, tal vegada, un talús continental.

Aspecte de les bretxes del Lias

Deixem a l’esquerra el sender que porta a Cal Magí Vidal, per on retornarem, i continuem a la dreta, ara ja per un costerut corriol, fins a l’esmentada església romànica de Sant Miquel del Montmell (s. XI), de planta irregular i arrapada a la roca, on hi destaca l’absis amb arcuacions i faixes llombardes. A l’interior observem que té dues naus: la principal i, separada per dos arcs, una de més petita, al costat de la paret excavada a la roca.

L'església vella de Sant Miquel del Montmell


Continuem a la dreta de l’ermita, en direcció est, per un corriol amb marques de sender local (blanques i verdes), que primer planeja i després puja fort per una canal excavada per l’aigua aprofitant el recorregut d’una falla que ha provocat que aquí les roques siguin més vulnerables a l’erosió. La fisura està reomplerta per una crosta d’aragonita. Per aquesta canal també podem veure l’aspecte de les dolomies juràssiques de les quals tampoc podem saber la seva edat exacta per la manca de fòssils. Són roques fosques i molt granulades, i quan es trenquen amb un martell fan una lleugera pudor, per això a aquestes roques se les anomena dolomies negres o fètides.

Pujant per la canal

Les vistes al llarg de la pujada

Crosta d'aragonita

Aspecte de les dolomies negres

Per aquest corriol arribem al collet del Castell, entre la Dent del Montmell, a la nostra esquerra, on hi ha les restes del castell, i la Creu, a la dreta, a l’inici de la carena que culmina a la Talaia. Iniciem primer una mantinguda però curta pujada cap al castell per un estret corriol entre blocs de pedres, i poc abans d’arribar passem pel costat de les Boques Calentes, dos petits bufadors d’aire calent i humit, fenomen que es fa més palès en dies molt freds i secs tal i com passa als Bufadors de Beví. A l’entrada d’aquestes cavitats hi proliferen falgueres com el polipodi o herba pigotera (Polypodium vulgare) i la falzia roja (Asplenium tricomanes), i també molses i hepàtiques.

La falzia roja (Asplenium tricomanes)

Arribem tot seguit al castell de Montmell (s.X-XI), al capdamunt de la Dent del Montmell (781 m), amb restes d’una torre ja molt enderrocada, un parell de dependències i murs amb obertures que permeten bons enquadraments fotogràfics, ja que a partir d’aquí i fins a la Talaia tindrem extenses vistes panoràmiques.

Ruïnes del castell

Retornem al collet del Castell per pujar ara en direcció nord-est cap a la Creu del Montmell, una gran creu de ciment situada enfront del castell, a una alçada similar, i que és un bon punt de referència. A partir d’aquí seguim en la mateixa direcció per la carena, ja no tan costeruda, per un marcat sender entre matollar de carrasca, bruc, estepes i romaní.

Pujant per la carena

Més endavant el camí fa un breu descens d’uns 30 m fins a un altre collet (800 m), al peu de la Talaia, des d’on iniciem la pujada final al cim, tot observant com els estrats de les dolomies cabussen lleugerament cap al nord-oest.


El cim de la Talaia del Montmell

La baixada la iniciem per la banda oposada, en la mateixa direcció nord-est, per un sender ben senyalitzat (Territori de Reconquesta) amb les marques blanques i verdes que hem anat seguint des de l’ermita vella de Sant Miquel. Arribem a un ample llom, on hi ha una cruïlla; deixem a la dreta el camí del coll d’Arca, i girem a l’esquerra (pal indicador a Cal Magí Vidal i a l’Àrea del Montmell), per continuar pel vessant nord de la serra. El camí no triga en baixar molt dreturer per l’obaga del Montmell, enmig d’una vegetació ufanosa, tot passant a frec de l’anomenat Pi de les Tres Soques, un conjunt de tres exemplars de pi blanc units per la base.


Al final de la baixada, sortim a un camí més ample, que seguim a l’esquerra en direcció a l’Àrea del Montmell (a la dreta el camí mena a Cal Magí Vidal i a l’ermita de Sant Marc). Anem planejant, amb algun tram de pujada, per un bosc d’alzines amb plafons informatius de la vegetació de la zona i amb alguns trams on encara es conserva l’empedrat.


Camí amb restes d'empedrat

El camí acaba de vorejar-los i va girant cap al sud fins que sortim a la cruïlla per on haviem seguit, a l’inici, cap a l’església vella de Sant Miquel. Ara ja només ens resta baixar cap a l’església nova i l’Àrea del Montmell, on hem deixat els cotxes i on donem per finalitzat aquest recorregut per la serra del Montmell d’unes 3 hores de marxa efectiva i uns 300 metres de desnivell, a través del qual hem pogut donar un cop d’ull a les bretxes i dolomies negres del Juràssic.

divendres, 13 de març de 2015

Amics del Museu: VISITA A L'EXPOSICIÓ "El mapa com a eina de govern"

Aquests dies i fins el 22 de maig es pot veure a la seu de l’Institut Cartogàfic i Geològic de Catalunya, al Parc de Montjuïc s/n de Barcelona, l’exposició commemorativa El mapa com a eina de govern: centenari de la creació dels serveis geogràfic i geològic de Catalunya.


El passat 11 de febrer es va fer la inauguració oficial de l’exposició amb un acte al qual hi van assistir el Dr Sebastián Calzada, el professor Francisco Carrasco i els Srs Antoni Riera i Pere Adserà, com a representants del Museu Geològic del Seminari de Barcelona i de l’Associació d’Amics del Museu, ja que el Museu col·labora en aquesta exposició amb el préstec d’alguns mapes d’en Marià Faura i Sans de l’època de la Mancomunitat. Si voleu veure imatges d’aquell esdeveniment, cliqueu aquí.


A l’entrada de la sala d’exposicions de l’ICGC es pot veure un plafó amb un resum de l’exposició on ens assabentem com a l’any 1914 la Diputació de Barcelona, dins el marc de la Mancomunitat i amb l’ajut de l’Institut d’Estudis Catalans, va posar en marxa un servei geogràfic i geològic per tal de publicar un mapa de Catalunya, en 43 fulls a escala 1:100.000, que havia de servir com a eina de treball i també com a símbol de país. Però quan el dictador Primo de Rivera va arribar al poder l’any 1923, aquest va suprimir la Mancomunitat; fins llavors ja s’havien publicat alguns fulls geogràfics i geològics. Malgrat tot la tasca va continuar viva i va experimentar una forta embranzida durant la República, però finalment a l’any 1941 la dictadura franquista atura tota activitat del projecte. Fins aquell moment s’havien publicat un total d’11 fulls geogràfics i 5 fulls geològics. Aquesta exposició vol mostrar la feina feta i les eines utilitzades per aquells pioners durant els primers anys de vida, tan dificils, de l’actual Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.


Així, tot anant cap a la dreta, entrem de ple a l’exposició la qual s’estructura en quatre àmbits, el primer dels quals està dedicat als antecedents del servei geogràfic, on els mapes de finals del segle XIX es basaven sobretot en mapes francesos, perquè els mapes militars espanyols eren obsolets i els mancava detall, i els més actualitzats no estaven a disposició del públic. El material d’aquesta exposició s’exhibeix en vitrines de fusta que recorden els típics armaris amb calaixos on es guardaven els mapes sense plegar. També podem veure un gran plafó on s’han sobreposat, damunt la cartografia actual, els mapes antics, tant els que es van publicar com els que es van quedar en projecte, entre els anys 1914 i 1941.


Dins l’apartat dels antecedents es poden veure una sèrie d’avantprojectes i fotografies del geòleg Jaume Almera i del topògraf Eduard Brossa, veritables pioners d’aquest servei amb els seus mapes de la província de Barcelona (a escala 1:40.000), i del seu continuador en Marià Faura i Sans, amb l’exhibició d’un d’aquests mapes. També es poden veure algunes de les llibretes de camp d’en Brossa.


El segon àmbit està dedicat a la posada en marxa del servei geogràfic per part de la Mancomunitat, servei que hauria d’inventariar i fer els cadastres pertinents per tal de conèixer i administrar millor el territori. A la mostra es poden veure els avantprojectes així com també els primers fulls publicats, entre els anys 1922 i 1925, en versió geogràfica i geològica, aquests darrers anaven acompanyats d’una memòria explicativa. Els fulls publicats a partir del 1925, ja en plena dictadura, tenen un segell de la “comisión liquidadora de la Mancomunidad de Cataluña".



Entre les coses curioses que es poden veure hi ha una pila de mapes dibuixats a mà, alguns d’impresos plens de correccions, factures amb logotips que són una obra d’art, cartes i fins i tot un mapa de la Vall d’Aran, fet a correcuita l’any 1924 arran la visita del rei Alfons XIII al Pirineu.


El fons de la sala està dedicat als reptes tècnics que havien d’afrontar els topògrafs a l’hora de calcular i dibuixar les corbes de nivell, i col·locar-hi al damunt tots els elements pròpis del paisatge en diferents colors. Així en aquest darrer àmbit podem veure preciosos teodolits, un pantògraf, una pedra litogràfica, una planxa de zinc...




També hi ha dues vitrines que ocupen els angles de la sala on s’hi exposen, a més de teodolits, altres aparells relacionats amb la topografia com són brújules, binoculars, anemòmetres, calculadores... Entre aquestes dues vitrines hi ha un gran plafó amb la cronologia del servei geogràfic, des dels seus antecedents fis avui dia.



A la sortida, i com a commemoració d’aquest centenari, els visitants poden endur-se un record d’aquesta exposició en forma d’un exemplar original dels primers mapes publicats per la Mancomunitat, a escollir entre els de Vilafranca del Penedès (1922), Tortosa (1923) i Ulldecona (1925), aquest darrer parcialment en castellà i amb el segell de la “comisión liquidadora”. D’aquesta manera hom pot observar de molt a prop l’exquisidesa dels seus detalls. Per tot això és aquesta una exposició molt interessant i recomanable.