Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimecres, 28 de gener de 2015

Isabel Benet: UN TOMB PELS MOTLLATS

Per poder donar un cop d’ull a uns dels primers sediments del Juràssic que es van dipositar a casa nostra, aquí us proposem un itinerari circular, de mitjana dificultat però carregat de belleses naturals que des del poble de Capafonts s’enfila als Motllats, una mola calcària que s’alça entre la fossa del Camp de Tarragona i la Serra de Prades i que forma part de la Serralada Prelitoral, dins de la unitat de Serres i Depressions Costaneres (o Serralada Costanera Catalana) en plena comarca del Baix Camp.

Els Motllats des de Mont-ral







Aquest itinerari és com una continuació del que vam fer a les Fonts del riu Glorieta, on vam poder observar el sòcol paleozoic i totes les fàcies del Triàsic fins a les calcàries de la Formació Imón (Triàsic superior-Juràssic inferior) sobre les quals s’asseu el poble de Mont-ral. També vam poder veure aquests mateixos materials, de manera més extensa, a l’itinerari de la Serra de Llaberia.


L’itinerari s’inicia en un petit aparcament situat al marge de la carretera TV-7041, just sota el turó on s’alça el poble de Capafonts (692 m); mirant cap al sud se’ns desplega la mola dels Motllats coronada per un cingle calcari. Des d’aquest aparcament cal baixar per la carretera uns metres i prendre una pista mig asfaltada que surt d’una corba i on hi ha un pal indicador que asenyala la direcció de la Mussara. Poc més enllà hem de creuar el barranc del Ribatell per un gual de ciment i continuar per una pista que travessa uns camps conreats damunt les argiles, margues i carnioles de la fàcies Keuper del Triàsic superior, tot acostant-nos a la vall del riu d’Horta o de la Font Nova.


Quan arribem a una cruïlla, prenem la pista de l’esquerra tancada amb una cadena i anem per aquesta pista fins al final situat a la riba del torrent del riu d’Horta on, si el cabal del torrent ho permet, val la pena creuar-lo per anar a visitar la propera Font de la Llúdriga, un brollador que es troba en el contacte entre les argiles i margues de la fàcies Keuper i les dolomies taulejades de la Formació Imón (Retià-Hettangià) a la frontera entre el Triàsic superior i el Juràssic inferior (anomenat també Liàsic o simplement Lias)

Per continuar l’itinerari, des de la font cal tornar a la pista i refer el camí fins trobar, a mà esquerra, un viarany que s’enfila costerut en direcció a la Mussara. El sender està equipat amb uns esglaons de fusta que ens ajuden a pujar a través d’un bosc espès. Per aquest camí anem a sortir a una clariana situada en un punt elevat des d’on podem contemplar els materials pertanyents a la Formació Carnioles de Cortes de Tajuña (Sinemurià, Lias), un paquet on s’alternen capes de dolomies cavernoses (roques dures que formen els cingles) amb capes de margues (roques més toves), les quals donen al paisatge un aspecte esglaonat i enèrgic per on es despengen les aigües dels torrents de la Pixera i de la Font Nova.

Salt de la Pixera

Un xic més enllà un pal indicador ens assenyala el camí optatiu d’accés a la Cova de les Gralles, una immensa balma, com una mossegada oberta al cingle, per on es precipita, si ha plogut recentment, l’aigua del torrent de la Font Nova i que val la pena de visitar. El sender està marcat amb fites de pedra i marques de pintura, però per arribar al peu del salt s’ha anar en compte sobretot si el camí està humit; també cal estar atents perquè s’ha de travessar un estret pas entre blocs de roca caiguts del cingle.

La Cova de les Gralles

Pas entre blocs



La Cova de les Gralles està excavada a les dolomies (roques dures) on les aigües subterrànies que s’escolen erosionen la base del cingle formada per les argiles i margues (roques toves), fent recular el cingle aigües amunt per retrogradació. (foto 11: esquema)
Per continuar, des de la Cova de les Gralles ens cal retornar al camí principal el qual s’enfila per tal de superar l’esglaó rocós, i un cop situats al capdamunt de la Cova de les Gralles trobem una cruïlla de camins: el sender de l’esquerra segueix el curs del torrent de la Font Nova fins a desembocar a una pista principal prop d’aquesta font, i el sender de la dreta segueix enfilant-se fort en direcció al Pont de Goi, un forat a la roca que fa de pont natural i per on el camí passa primer per sota i després per sobre tot fent un vistós traçat helicoidal. 

El Pont de Goi

Passant sota el pont natural

Passant per sobre del pont

El camí acaba desembocant en una de les moltes pistes que recorren l’extensa mola dels Motllats. Seguim per aquesta pista a mà esquerra, en lleugera baixada, en direcció a la Font Nova. Poc abans d’arribar a la font, però, trobem a mà dreta la desviació optativa que porta a la Creu Trencada, un mirador situat a uns 1025 metres d’alçada i encarat a ponent des del qual es té una bona vista del Montsant. La pista que seguim recte passa a frec de la Font Nova situada a mà dreta i mig oculta per la vegetació just a la cruïlla amb una altra pista. Nosaltres hem de seguir en direcció a ponent fins a la font de l’Abeurada, capçalera del barranc de la Pixera.

La Font Nova

A partir d’aquí deixem la pista principal per prendre un camí carreter que passa prop d’una caseta metàl·lica que fa la funció de petit refugi. Tot seguit el camí carreter es converteix en un corriol pedregós pel qual arribem a la Cova del Grèvol, profunda balma a l’interior de la qual hi ha una font abundosa i una petita cavitat kàrstica. El camí continua planejant per una estreta feixa, amb el barranc a mà esquerra i el cingle a mà dreta, així veiem de ben aprop com n’estan de corcades aquestes roques i el perquè les anomenen “dolomies cavernoses” ja que semblen unes carnioles a gran escala. Algunes d’aquestes balmes s’havien util·litzat com a corrals.

Aspecte de les dolomies cavernoses

Així arribem al Puntal del Colomer, portentós balcó sobre els barrancs de la Pixera i de la Font Nova, per on hem pujat, i des d’on ja veiem el poble de Capafonts situat al peu dels Motllats i a redós de la serra de Prades.

Capafonts des del Puntal del Colomer

Pont natural de La Foradada

A partir d’aquí el camí baixa decidit per la qual cosa s’ha d’anar en compte si les roques estan humides. Tot seguit passem sota La Foradada, finestra oberta al cingle on s’enmarca el poble de Capafonts. Tot seguit el descens continua, ara, per l’interior del bosc i les vistes es fan més escadusseres. El sender finalitza a la carretera TV-7041 per la qual seguirem a mà esquerra en direcció al poble fins a l’aparcament on finalitza aquest itinerari i des d’on encara podem donar un darrer cop d’ull als cingles dels Motllats tocats pel sol ponent.


Si es té prou temps val la pena visitar el poble on, als baixos de la Casa de la Vila, es pot visitar un molí medieval del segle XIII, una joia del patrimoni històric de Capafonts que va estar en funcionament fins al 1985, per aquesta raó es troba en perfecte estat de conservació.

dilluns, 19 de gener de 2015

Isabel Benet: JURÀSSIC: L'era dels gegants (II)

Tal i com dèiem al capítol anterior, els ancestres de mamífers i rèptils arcosaures hem d’anar a buscar-los al Triàsic; i és que el Triàsic fou un d’aquests períodes clau en la història de la Terra... un moment com “d’escalfar motors”, previ a l’arrencada que tindrà lloc a inicis del Juràssic.

Després de la gran extinció de finals del Permià, que marca la frontera entre les eres Primària i Secundària, els organísmes supervivents van anar ocupant poc a poc tots els nínxols ecològics que havíen quedat quasi deserts, donant pas a les considerades com a faunes “modernes”. Així d’aquest període és Proganochelys, la que és considerada com la primera tortuga. També apareix la primera granota representada per Triadobatrachus. L’Eudimorphon és el primer rèptil volador, i el més gran dels rèptils del Triàsic fou el Nothosaurus que vivia al mar però tenia pulmons.

Nothosaurus (dinosaurfact.net)

Esquema molt simplificat de l'arbre genealògic dels rèptils

Els Teràpsids, dels quals deriven els rèptils Cinodonts (els ancestres dels mamífers), van aparèixer al Triàsic inferior (fa 245 Ma), mentre que els ancestres dels rèptils arcosaures, els Tecodonts, ho van fer un xic més tard, al Triàsic mitjà (fa 230 Ma).

Esquema de l'arbre genealògic dels rèptils arcosaures

Difererències entre saurisquis i ornitisquis

En un principi semblava que els Teràpsids tenien avantatge sobre els Tecodonts, però a finals del Triàsic alguna cosa va passar que la major part dels Teràpsids es van extingir i només va sobreviure la branca que, durant el Mesozoic, evolucionarà cap als veritables mamífers. Així d’aquesta manera els rèptils arcosaures es fan amb el poder tot millorant el seu sistema de locomoció i augmentant la seva mida... als mamífers només els va quedar l’opció de viure a la seva ombra.

El dinosaure més antic podria ésser l’Ornithosuchus, un rèptil que ja podia adoptar la postura bípede característica de molts dinosaures posteriors. Un altre ancestre és el Plateosaurus, un prosauròpode a mig camí entre els enormes sauròpodes herbívors i els teròpodes carnívors. Es suposa que era quadrúpede quan caminava, però bípede quan corria.

Plateosaurus

Recreació d'un paisatge del Mesozoic (de Z. Buridan)

Ara ens hem d’imaginar aquests animals voltant per altiplans escombrats pel vent, per planures fangoses i per boscos poblats d’equisets i falgueres, i també per plantes gimnospermes com les Cicadals, Bennettitals, Gingkgoals i coníferes. Moltes d’aquestes plantes encara tenen representants a l’actualitat sense que hagin variat gaire el seu aspecte, i algunes d’elles han esdevingut veritables “fòssils vivents”. Aquí us presentem alguns exemples:

Araucaria mirabilis

Branca i pinya fòssils d’Araucaria mirabilis, conífera del Juràssic superior del Cerro Cuadrado (Patagònia, Argentina), exposada al Cosmocaixa. Les coníferes van evolucionar a partir de les falgueres amb llavors a finals del Carbonífer, però el seu màxim esplendor fou durant el Juràssic.

Araucaria heterophylla

Araucaria heterophylla, conífera de tronc recte i copa piramidal disposada en capes i que pot assolir els 65 metres d’alçada. És originària de la regió austral i és molt comuna en jardineria.

Podocarp (Podocarpus macrophylla)

Podocarpus macrophylla. Encara que no ho sembli també és una conífera originària de l’hemisferi sud i emprada en jardineria. Els ancestres d’araucàries i podocarps els hauriem d’anar a buscar al Triàsic.

Teix (Taxus baccata)

Taxus baccata és una conífera dioica del grup de les taxals els ancestres de la qual es remunten al Juràssic mitjà. L’única part d’aquest arbre que no és tòxica és l’aril, una excrescència carnosa i dolça que envolta la llavor.

Cica (Cycas revoluta)

Cycas revoluta procedeix del sud del Japó i és una planta dioica, això vol dir que hi ha exemplars masculins i exemplars femenins. Té un creixement lent i és molt tòxica. Per la seva gran adaptabilitat és una planta ornamental molt comuna en parcs i jardins i que sembla una palmera... encara que no ho és en absolut.

Ginkgo (Ginkgo biloba)

Ginkgo biloba és un veritable “fòssil vivent” ja que és l’únic representant de les Ginkgoals que viu a l’actualitat. Els seus ancestres es remunten al Permià (finals del Paleozoic) però va ser durant el Juràssic mitjà quan es va estendre per tot Lauràsia. Aquest arbre dioic, caducifoli i de gran port, es caracteritza per les seves fulles en forma de ventall i procedeix de la Xina central; és molt comú en jardineria però també està considerat com a planta medicinal.

Falguera arborescent (Dicksonia antarctica)

Dicksonia antarctica és una falguera arborescent de grans frondes que procedeix del sud-est d’Austràlia i pot crèixer fins als 15 metres d’alçada. Les falgueres arborescents van ser molt abundants al Carbonífer (Paleozoic).

Cua de cavall (Equisetum arvense)

Equisetum arvense, més conegut com a cua de cavall. Els seus ancestres arborescents ja poblaven els pantans del Carbonífer. Està considerada una planta medicinal molt apreciada.

Capítol a part mereixen les aus, el seu descobriment i el seu sorprenent suposat origen. A l’obra de Charles Darwin, L’origen de les espècies publicada l’any 1859, es diu que, per causa de la pressió ambiental, els organismes es van modificant i només sobreviuen els que millor s’adapten a les noves condicions, i el que és més important, aquestes modificacions són heretades per les noves generacions. Per tant, tal i com es preveia, havien d’existir baules entre classes d’organismes diferents... i una d’aquestes baules no va trigar gens a aparèixer.

A les pedreres de calcàries de Solnhofen (Alemanya), pertanyents al Juràssic superior i amb una edat estimada de 150 milions d’anys, al 1860 es va descobrir la impressió d’una ploma... idèntica en tots els aspectes a les plomes de les aus actuals. Qui fou el propietari d’aquest objecte?


Molt poc després d’aquest descobriment, i a les mateixes pedreres de Solnhofen, es va trobar el que semblava l’esquelet d’un Compsognathus, el dinosaure corredor més petit que es coneix i que tenia la mida d’una gallina. Però hi havia una diferència important... i és que aquest esquelet estava envoltat de plomes, per això a aquest exemplar se’l va anomenar Archaeopteryx lithographica, i és que les calcàries de Solnhofen són de gra tan fi que això les fa ideals per a fer litografies i també són ideals per a conservar restes fòssils que en altre tipus de sediments no es conservarien (com són les plomes), per això es diu que les calcàries de Solnhofen són un dipòsit fossil-lagerstätten, tal i com ho és també la nostra “pedra d’Alcover”. 

Anatomia d'un Archaeopteryx

Reconstrucció d'un Archaeopteryx i d'un Compsognathus, de Z. Buridan

Després d’aquest descobriment, Thomas H. Huxley (“el bulldog de Darwin”) va identificar Archaeopteryx com la baula entre els rèptils i les aus modernes. L’absència de carena, les dents, les extremitats anteriors amb urpes, la cua reptiliana, i altres característiques, identifiquen Archaeopteryx com a un dinosaure saurisqui, però la presència de les plomes l’identifiquen com a una au, però sense capacitat de volar.

La idea de relacionar les aus amb un cert tipus de dinosaures teròpodes es va abandonar a inicis del segle XX per a situar el seu origen directament en els avantpassats comuns de tots els arcosaures: els Tecodonts. Però cap als anys 70 John Ostrom, després d’estudiar amb deteniment tots els exemplars d’Archaepteryx dels que disposem (que no són gaires), va concloure que les aus havien evolucionat a partir d’un tipus de teròpodes coelosaures anomenats dromeosaures, un grup de dinosaures corredors.

Dromeosaurus (raresource.com)

La veritable controvèrsia, però, no està tan en l’origen de les aus sinó en l’origen del vol, car l’art de volar per mitjans propis és tan revolucionari que només és comparable a la sortida dels peixos del mar. Els primers animals que van volar van ser els insectes amb ales, ara fa 350 milions d’anys.

La gran libèl·lula Meganeura sobrevolant 
els pantans del Carbonífer, de Z. Buridan

Seguidament ho van fer els rèptils arcosaures anomenats Pterosaures a finals del Triàsic, i els ocells ho van fer a finals del Juràssic, fa uns 150 milions d’anys. Els únics mamífers capaços de volar, els ratpenats, van emprendre el vol fa tan sols 50 Ma... els ocells, en això de volar, ens porten als mamífers 100 Ma d’avantatge!... i qualsevol cosa que puguem fer els humans en aquest sentit són només burdes i ridícules imitacions.

Ala delta (fondosparapantalla.com)

Sobre l’origen del vol, Othniel C. Marsh fou el primer a proposar, l’any 1880, la teoria que alguns rèptils s’enfilaven als arbres i que saltaven de branca en branca i que les plomes els servien de paracaigudes. Un any abans, però, Samuel W. Williston argumentava que el vol va arribar com a conseqüència de les curses ràpides de criatures bípedes... i aquesta controvèrsia encara dura avui dia, però sembla que guanyen els partidaris de la cursa. A la llum de tot plegat... potser faríem bé de mirar els pardalets d’una altra manera!

Pardal (Passer domesticus). bcn.cat

Si s’admet que les aus van evolucionar a partir d’un tipus de dinosaures, i les aus són animals endoterms (sang calenta), això vol dir que els dinosaures també eren de sang calenta? Aquesta qüestió, també molt controvertida, l’abordarem... en una altra ocasió.

Ara que ja sabem tantes coses dels dinosaures... oblidem-nos dels dinosaures (de moment) perquè a casa nostra, durant el Juràssic, estàvem a la part de l’Europa submergida sota un mar epicontinental càlid i poc profund, on es desenvolupaven grans plataformes carbonatades i on els reis eren els invertebrats, i d’aquests els més destacats van ser els ammonits... però aquest serà el tema del proper capítol d’aquesta història.

Si voleu consultar la ressenya "Juràssic (II): L'era dels ammonits", cliqueu aquí.

divendres, 9 de gener de 2015

Isabel Benet: JURÀSSIC: L'era dels gegants (I)

Temps era temps en què la descoberta dels enormes ossos dels grans vertebrats extingits, alimentava les llegendes sobre gegants i dracs monstruosos...

Després d’haver parlat extensament del Triàsic, ara li toca el torn al següent període de l’Era Secundària o Mesozoic: el Juràssic. Sembla com si sempre haguessim fet servir el mot “juràssic” per qualificar, a voltes despectivament, alguna cosa de realment antiga, o antiquada... o directament “antediluviana”! Però sense cap mena de dubte, el Juràssic és el període del Mesozoic que s’ha fet més popular arran de l’estrena, l’any 1993, de la pel·licula d’Steven Spielberg Jurassic Park, basada en la novel·la del mateix nom de Michael Crichton i publicada l’any 1991, on hi apareixen una pila de dinosaures (quasi tots del Cretaci, però) reviscuts gràcies a la sang d’un mosquit atrapat en ambre i també a una tècnica genètica més que discutible... Però això només és possible a les pel·lícules, ja que el que realment es conserva dins de l’ambre no és l’insecte sinó el seu motlle extern.


Insecte atarpat en ambre (exposat al Cosmocaixa)

S’ha de dir, però, que aquest film té el seus precedents en les novel·les Viatge al centre de la Terra de Jules Verne, publicada l’any 1864, i El món perdut d’Arthur Conan Doyle, publicada l’any 1912. D’aquesta darrera novel·la ja es va fer una primera versió cinematogràfica l’any 1925, una pel·lícula muda però amb uns efectes especials força sorprenents per l’època. Però a què és deguda aquesta fascinació pels dinosaures? Alguns opinen que és deguda a la descomunal grandària dels seus cossos i al misteri de la seva aparentment sobtada desaparició.

En sentit geològic, però, el mot Juràssic fou degut l’explorador, naturalista i geògraf alemany Alexander von Humbolt, qui així va anomenar les calcàries de les muntanyes del Jura, a Suïssa, l’any 1795. Més tard, l’any 1829, el geòleg francès Alexandre Brongniart fou qui li va donar la categoria de període geològic.


Tanmateix és cert que el Mesozoic fou l’era dels anomenats rèptils arcosaures (o rèptils primigenis), un grup que engloba les formes més característiques del Secundari, les quals van conquerir el mitjà aquàtic (Crocodilians), el mitjà aeri (Pterosaures) i també el mitjà terrestre (Dinosaures); i dins del Mesozoic, el Juràssic fou realment l’època daurada dels dinosaures, ja que d’aquest període daten les restes dels animals més grossos que mai han trepitjat la Terra: els dinosaures sauròpodes.


Si fem un rànquing, la medalla de bronze és per al Diplodocus el qual, amb les seves 10 tones de pes, s’ha convertit en el “model” en què tothom pensa quan es parla de dinosaures; la medalla de plata se l’emporta l’Apatosaure (o Brontosaure), amb 24 metres de llargada i 35 tones de pes. Però la medalla d’or, i amb diferència, és per al Braquiosaure el qual, amb els seus 24 metres de llargada, 12 metres d’alt i 80 tones de pes, és el dinosaure més gran dels que se’n conserva un esquelet complet.

Esquelet de Braquiosaure exposat al Humbolt Museum de Berlin

Altres dinosaures del Juràssic que s’han fet famosos són l’Estegosaure, el Megalosaure, l’Al·losaure, el Ceratosaure, el Camptosaure, el Escelidosaure... Per aquesta raó, la relació reciproca Dinosaures=Juràssic és gairebé automàtica, tot i que ja havia dinosaures al Triàsic i van continuar havent-hi també al Cretaci.


Tal i com dèiem al principi, les primeres troballes d’ossos d’aquests grans rèptils (i d’altres vertebrats moderns com els mamuts) s’interpretaven com a pertanyents a gegants o a enormes monstres, fins que al segle XVIII va aparèixer Georges Cuvier (1769-1832). Aquest home, pare de la Paleontologia, fou el primer a identificar correctament uns maxil·lars, trobats a la localitat holandesa de Maastrich, com a pertanyents a un rèptil marí que ell va anomenar Mosasaurus. També va identificar el primer rèptil volador al qual li va posar el nom de Pterodactyl.

Mosasaure (fossils-archeology.wikia.com)

Pterosaure (gopixpic.com)

Mary Anning, una noia que a principis del segle XIX es guanyava la vida venent fòssils als turístes curiosos, va desenterrar, amb l’ajut del seu germà, les restes del primer Ictiosaurus i també del primer Plesiosaurus, dos rèptils marins, als penyasegats de Lyme Regis, al sud d’Anglaterra.

Ictiosaure (avph.com.br)

Plesiosaure (reddit.com)

Però tots aquests rèptils, malgrat el seu aspecte, no són pas dinosaures perquè els dinosaures van ser animals exclusivament terrestres. El descobriment del primer dinosaure fou degut al metge i paleontòleg aficionat Gideon A. Mantell (1790-1852) qui, juntament amb la seva esposa Mary Ann Woodhouse, va reunir una bona col·lecció d’ossos procedents de les pedreres de Tilgate Forest a Sussex (Anglaterra) pertanyents al dinosaure que ell mateix va anomenar Iguanodon l’any 1825. L’escultor Benjamin Waterhouse Hawkins va reconstruir-lo l’any 1854, basant-se en dibuixos fets pel propi Mantell, per a ser exposat al pavelló del Crystal Palace, als afores de Londres.

Gideon Mantell i Mary Anning

Reconstrucció de Waterhouse de l'Iguanodon (nhm.ac.uk)

Després de l’Iguanodon vindran els descobriments del Megalosaurus, de l’Hylaeosaurus, del Plateosaurus, el Cladeidon, el Cetiosaurus... Va ser Richard Owen (1804-1892), un cirurgià especialista en anatomia comparada, qui va reunir, l’any 1841, tots aquests rèptils sota la denominació comuna de “dinosaures”, mot que prové de la unió de les paraules gregues deinos (terrible) i sauros (llangardaix o rèptil en sentit general), basant-se en diverses característiques pròpies de la seva anatomia com són les extremitats col·locades sota el cos (com els mamífers) i no als costats (típic dels rèptils més arcaics).

Georges Cuvier i Richard Owen

Posició de les extremitats en rèptils arcaics i dinosaures

Segurament que aquesta locomoció millorada va ser la causa que els dinosaures augmentessin de mida i ocupessin ràpidament tots els nínxols ecològics ja que molts d’ells podien adoptar la postura plenament bípeda i còrrer a gran velocitat. Tot això ho van fer en detriment dels rèptils mamiferoides, anomenats així no pas per les seves glàndules mamàries (que no tenien), sinó per la forma de la mandíbula inferior i pel tipus de dents semblants a les dels mamífers moderns. Aquesta mena de mamífers primitius, que éssent petits com mussaranyes, van passar pel Mesosoic sense pena ni glòria... però van passar.

Reconstrucció d'un Fruitafossor, un petit mamífer del Juràssic (wikipedia.org)

Després d’aquest incís direm que, a partir del 1877 va augmentar molt el nombre d’exemplars de dinosaures descoberts, sobretot a l’oest americà i arran de la competició tristament coneguda com la “Guerra dels Ossos”, una mena de “febre del dinosaure” protagonitzada per dos nord-americans, paleontòlegs i fanàtics col·leccionistes de fòssils, molt rics i molt ambiciosos: Edward D. Cope (1840-1897) i Othniel C. Marsh (1831-1899).

Edward D. Cope i Othniel C. Marsh

En poc més d’una dècada, Cope i Marsh, això sí amb l’ajut de tot un exèrcit de col·laboradors i treballadors a sou, van descobrir un munt de noves espècies de dinosaures entre les quals es troben els famosos Al·losaure, Diplodocus, Estegosaure... L’escenari d’aquesta batalla paleontològica fou sobretot el turó de Como Bluff (Wyoming) on en aquell moment s’estava construint la línia fèrria transcontinental de la Union Pacific Railroad. Es pot dir que la “Guerra del Ossos” la va guanyar clarament Marsh, però la lluita entre aquests dos homes no es va aturar aquí sinó que va continuar al llarg dels següents anys, atacant-se i desacreditant-se mútuament a través d’articles als diaris. Tots dos van morir mig arruïnats a les acaballes del segle XIX, en tan sols dos anys de diferència.

Tota aquesta rivalitat, amb males praxis incloses, va servir per obrir de bat a bat les portes a una altra manera de fer paleontologia, amb grans expedicions on es posaven en pràctica nous mètodes de protecció i transport dels fòssils, amb guix, tela de sac i venes d’arpillera, tècniques que encara s’utilitzen avui dia. A més amb tot aquest material es van poden muntar uns quants esquelets complets de dinosaures que van ser l’atractiu principal de molts museus de ciències naturals d’arreu del món. Amb el temps, als jaciments de dinosaures d’Europa i Estats Units s’hi van afegir d’altres situats al desert del Gobi (Mongòlia), a l’Àfrica, a la Xina, a l’Índia, a l’Argentina i, salvant les distàncies, també a casa nostra.

La rèplica del Triceratops de Sabadell

Com a nota curiosa podem dir que la rèplica del Triceratops del Cretaci superior, que ara es torna a exhibir a la seu de l’Institut Català de Paleontologia de Sabadell, es va comprar l’any 1982 i va ser l’exemplar estrella d’una exposició sobre dinosaures organitzada amb motiu del centenari de la mort de Charles Darwin, però no es va mostrar al públic permanentment fins l’any 1986. El més curiós del cas és que l’original d’aquesta rèplica es va muntar a Nova York l’any 1923 a partir d’ossos de sis individus diferents trobats per Sternberg i Brown (continuadors de la tasca de Cope i Marsh) a Wyoming uns anys abans. D’aquest desafortunat “original” es van fer diverses còpies, però es sospita que en la reconstrucció es van barrejar ossos de dues espècies diferents! Per aquesta raó la rèplica del Triceratops, la qual ja s’havia convertit en una icona de la ciutat de Sabadell, va ser retirada l’any 2009 en ésser considerada “poc científica” i substituïda per la rèplica del nostre Titanosaure dels Pirineus, també del Cretaci superior.

Reconstrucció del Titanosaure

L’augment en el nombre d’exemplars trobats va servir també perquè els paleontòlegs s’adonessin que la categoria “dinosauria”, proposada per Richard Owen, en realitat englobava dos grups de rèptils prou diferents. Basant-se en la forma dels ossos del maluc es van diferenciar dos ordres: Saurisquis (maluc de rèptil) i Ornitisquis (maluc d’ocell). Per aquesta raó s’hauria intentat desterrar la denominació comuna “dinosaures” de la terminologia científica, però aquest terme ja s’havia fet tan popular que fins i tot era utilitzat pels propis científics, així que avui la categoria “dinosauria” ha passat a ser un superordre.

Diferències entre saurisquis i ornitisquis

Només direm que, a grans trets, dins l’ordre dels Saurisquis es diferencien els Teròpodes i els Sauròpodes, i dins l’ordre dels Ornitisquis es diferencien els Estegosaures, els Anquilosaures, els Ceratosaures i els Ornitòpodes. Curiosament quasi tots els dinosaures foren animals herbívors, excepte els anomenats Teròpodes Carnosaures, però això no vol dir que no fossin ferotges defensors dels seus interessos.

Un oviràptor protegint el seu niu dels depredadors (obra de Luís V. Rey que s’exhibeix a l’exposició “L’eclosió del passat: ous i cries de dinosaures” )

Però... com i quan van aparèixer els grans rèptils, en general, i els dinosaures en particular? Eren de sang freda o calenta? Segur que van desparèixer sense deixar ni rastre? Tot això, i més, al següent capítol d’aquesta història, on per respondre a aquestes preguntes... haurem de tornar a parlar del Triàsic!!!.

Si voleu veure el següent capítol, cliqueu aquí.