Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimarts, 30 de desembre de 2014

Amics del Museu: ELS "AMICS" FEM VINT ANYS!!!

No volem acomiadar l’any sense felicitar l’Associació d’Amics del Museu Geològic del Seminari de Barcelona que aquest any 2014 ha complert vint anys d’existència. Aquesta associació, que va nèixer l’octubre de l’any 1994, va ser impulsada i consolidada per l’actual director del Museu el Dr. Sebastián Calzada, i Mn. Santiago Casanova en fou el seu primer president.


Tal i com diuen els Estatuts de l’Associació, «el seu objectiu fonamental és afavorir el desenvolupament de les activitats pròpies i ja centenàries del nostre Museu...», així que fa vint anys que els membres i simpatitzants de la nostra associació col·laborem, estretament i amb voluntat, en les tasques del Museu tot ajudant en l’entrada i classificació de col·leccions privades que venen a engruixir els seus nombrosos dipòsits, també ajundant en l’edició de les revistes Batalleria i Scripta on molts dels seus membres publiquen excel·lents treballs, i també recolzant tan als investigadors qualificats com als aficionats que venen al Museu a la recerca d’ajut... i tot això per tal de fer crèixer el coneixement de la Paleontologia i la Geologia de la nostra terra.

Des d’aquí volem també retre un sentit record i homentage als membres de l’Associació, companys, investigadors i aficionats que ens han deixat al llarg d’aquests vint anys però que restaran en la nostra memòria, i per sempre més formaran part de la història dels Amics.

L’actual Junta Directiva de l’Associació d’Amics del MGSB desitja i anima als seus membres i simpatitzants a continuar amb aquesta encomiable tasca de col·laboració amb el Museu, tal i com s’ha fet fins ara, durants molts i molts anys més... Felicitats a tots!!!

dilluns, 22 de desembre de 2014

Jorgina Jordà: VISITA DEL GRUP MINERALÒGIC CATALÀ AL MUSEU GEOLÒGIC DEL SEMINARI DE BARCELONA

El passat dissabte dia 13 de desembre, alguns membres del Grup Mineralògic Català encapçalats pel seu president, el  Sr. Frederic Varela  i el vicepresident  el Sr. Marti Rafel, ens van venir a visitar al Museu Geològic del Seminari de Barcelona (MGSB).
Entre aquests, també ens hi trobàvem alguns membres que pertanyem a les dues entitats i tot i que coneixem el MGSB amb els ulls tancats, vam gaudir molt de la visita i, especialment, de les explicacions d’ Antonio Abad , assistits per Agustí Asensi, Xavier Benito i l’autora d’aquestes ratlles.

La visita va començar amb una breu introducció a la història del MGSB, la seva creació i quins han estat els seus directors.


El primer director del MGSB va ser l’il·lustre Dr. Jaume Almera  (1845-1919). Fou un dels precursors de la Geologia a Catalunya. Va estudiar les diverses faunes de mol·luscs del Neògen entre d’altres. L'any 1885, per encàrrec de la Diputació de Barcelona, ​​es va dedicar a la confecció del mapa geològic de la província de Barcelona,  del qual van aparèixer cinc fulls a escala 1:40.000. Tingué molts deixebles entre els quals destaquen Norbert Font i Sagué (1873-1910) divulgador de la geologia i introductor de l’espeleologia catalanes; Marià Faura i Sans (1883-1941) professor a l’Escola d’Agricultura i a la Universitat de Barcelona, director del Mapa Geològic de Catalunya (1917-1925); i el Dr. Josep Ramon Bataller.

Josep Ramon Bataller (1890-1962) va continuar la tasca del Dr. Almera com a director del MGSB. Va ser el primer catedràtic de Paleontologia de la Universitat de Barcelona (1955), doctor honoris causa per la Universitat de Toulouse i membre de diverses societats científiques. En la seva trajectòria d'investigació destaquen els estudis dels fòssils del Mesozoic, en especial els seus treballs sobre els coralls del Cretaci. Va tenir una important relació amb l'Institut Geològic i Miner d'Espanya, determinant fòssils i estudiant i redactant diferents fulls del mapa geològic nacional a escala 1:50000.

El Dr. Lluís Via (1910-1991) va substituir al Dr. Bataller en la direcció del MGSB després de ser el seu professor auxiliar. La seva tesi doctoral, que va merèixer el premi màxim, va versar sobre els crancs de l'Eocè espanyol, esdevenint un especialista de fama mundial en la temàtica. Durant la seva direcció, el MGSB es va enriquir en tots els aspectes, inaugurant noves dependències, adquirint més vitrines i obrint una biblioteca especialitzada que es va procurar obrir tant als especialistes com als aficionats seriosos.

Després de la mort del Dr. Via la direcció del Museu va passar al Dr. Sebastián Calzada, que l'any 1975 es va doctorar amb una tesi sobre braquiòpodes del Cretaci del Llevant peninsular. El Dr. Calzada és autor de molts articles de caràcter paleontològic i ha procurat aprofundir en la divulgació del MGSB en tots els aspectes, especialment, en la seva projecció exterior en revistes especialitzades e insistint en la investigació i la divulgació científica. El 1994, coincidint  amb la seva direcció, varen fundar-se els Amics del Museu Geològic del Seminari de Barcelona.



Després d’aquest repàs històric, van venir les explicacions sobre les diverses vitrines del Museu, que van seguir un ordre molt senzill i entenedor. Es va començar per les que explicaven la formació dels fòssils i les diverses formes en que es poden trobar, els errors més freqüents que es poden cometre en la seva identificació (com confondre les famoses dendrites de pirolusita), quins minerals poden intervenir en la seva formació, etc.


Posteriorment, es va prosseguir amb la vitrina dels holotips, destacant la importància que tenen aquests en la col·lecció del MGSB. Un holotip és un exemplar únic que es troba correctament catalogat en una col·lecció d’un museu o una universitat i que ha servit com a material per a descriure un nou taxó (gènere, espècie, etc.) que abans era desconeguda per a la ciència. Aquest exemplar és designat o indicat com "exemplar tipus" i s’utilitza com a referència en la definició del tàxon nominal a nivell d'espècie.




La visita va prosseguir amb les vitrines dedicades a les eres geològiques, les monogràfiques dedicades a un jaciment  en concret com les de Montjuic, Alcover, la Pedrera de Santa Maria de Meià o la vitrina dedicada al mastodont de Polinyà, i així fins a haver-les repassat totes.





Tot i les llargues estones que he passat dins del Museu mai no em deixa de fascinar i sempre descobreixo que encara em quedem moltes coses interessants per veure i aprendre.

Al decurs de la visita, es varen respondre dubtes i curiositats del assistents i la visita va continuar a la sala de reunions i estudi, la Biblioteca i la Sala Carles.




La Sala Carles és un espai on s'exposen exemplars del món natural, especialment fòssils, minerals i roques. És una exposició permanent pensada per fomentar l'estudi de les Ciències Naturals entre els escolars. La Sala es va inaugurar l'any 1999 amb motiu del 125è aniversari de la fundació del MGSB. Una de les vitrines que va tenir més èxit va ser la dedicada als Minerals del municipi de Barcelona, i és que entre els assistents a la visita hi havia un gran nombre d’aficionats als minerals que s’emocionaven al veure exemplars de la mateixa ciutat de Barcelona i altres llocs propers que ja han desaparegut o són inaccessibles.





Tampoc va passar desapercebuda la vitrina dedicada al l’esquelet del Sireni trobat al peu de Montserrat, avantpassat de l’actual Manatí, restaurat recentment després de moltes hores de treball al laboratori del Museu.


Només resta donar-li novament les gràcies al Museu i a la seva associació d’Amics , per la seva dedicació i la visita tan entretinguda i amena que ens varen brindar. 

dilluns, 15 de desembre de 2014

Mn. Francesc Nicolau: CONEIXEMENT DEL COSMOS AL MOMENT PRESENT. ÚLTIMES OBSERVACIONS FETES I PROBLEMES PLANTEJATS (I)

Primer cicle de cinc conferències sobre el tema “Coneixement del cosmos al moment present. Últimes observacions fetes i problemes plantejats”, pronunciades per Mn. Francesc Nicolau els dies 21 i 28 d’octubre, i 4, 11 i 18 de novembre de 2014 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.

1a Conferència: Cosmologies ideades per explicar l’origen del cosmos

Aquesta conferència es recordatòria i complement del ja explicat en passats cicles. La ciència actual està molt interessada en tot allò que fa referència al cosmos. Hawking, a la seva “Història del temps”, va dir que l’objectiu final de la ciència era proporcionar una teoria que expliqui tot l’Univers; per a altres solament caldria estudiar l’origen del cosmos i no la seva evolució. Déu hauria decidit la seva evolución d’una manera regular.


Cap el 1930 es va suscitar un moviment a l’entorn de l’origen del cosmos. El 1927 G. Lemaître, professor de Lovaina, exposa la teoria de l’àtom primitiu, informe, el qual s’hauria expansionat fins donar lloc a l’Univers, tal i com el coneixem.

El 1929 E. Hubble publica el resultat de les seves observacions sobre galàxies llunyanes, en principi considerades nebuloses llunyanes però que són en realitat enormes masses d’estrelles molt llunyanes S’allunyen de nosaltres a una velocitat proporcional a la distància respecte nostre (effecte Doppler), i totes uniformement. Aquest fet estaria del tot d’acord amb la teoria de Lemaître: el cosmos pot haver-se originat a partir de l’expansió d’un “àtom primitiu” original. Eddington, mestre de Lemaître, després d’aquestes observacions de Hubble, va publicar l’article que el mateix Lemaître li hauria enviat i havia guardat al fons d’un calaix. Si es treia la constant lambda a la fòrmula d’Einstein, resultava que l’Univers s’expansiona (o que pot contraure’s). El 1933 Einstein acaba per adherir-se a aquesta teoria.



El 1948 Georges Gamow va poder determinar que els àtoms es formen a partir d’altres partícules més senzilles. Amb R. Alpher i H. Bethe, publica l’article “The Chemical Elements” explicant com, segons dita teoria, es podien haver format els elements químics. Bondi i Gold, digueren que l’Univers és essencialment de la mateixa substància al llarg del temps; la seva densitat seria constant per la matèria que hi va sorgint.

Fred Hoyle també pensa d’aquesta manera i el 1950 publica “The Nature of Universe” per replicar que no cal postular un origen temporal del cosmos: n’hi ha prou que es vagi creant nova matèria a mida que s’expansiona i així es conserva la densitat còsmica (“Teoria de l’estat estacionari” o “Steady State”). I anomena despectivamente “Big Bang” la teoria de Lemaître-Gamow. La matèria s’aniria formant i l’Univers seria “intel·ligent”, sense admetre una intervenció divina. Rebrà resposta de Gamow el 1952 amb “The Creation of Universe” i la rèplica dels astrofísics: violació del principi de conservació de matèria i energia, no s’entén un espai creador, no es té en compte la llei de l’entropia (la qual és certa), i encara més: les radiofonts llunyanes i els quàsars mostren que no hi ha hagut uniformitat en el temps.


Les radiofonts, a mesura que augmenta la seva llunyania, emeten més radiació. Martin Ryle posa aquesta objecció el 1953. El 1966, la troballa dels quàsars (semblen estrelles molt energètiques, però que en realitat tenen una altra natura), considerats a més de 2.000 milions d’anys llum de nosaltres, demostrarien que fa molt de temps l’Univers era molt més energètic. Els estacionaris posaren en evidència que aquella expansió correspondria una edat màxima de 3.000 milions d’anys, quan la Terra te una antiguitat de 4.600 milions d’anys. Penzias i Wilson descobriren unes ones residuals de temperatures properes al 0 absolut i que provindrien de tot el cosmos. Uns anys abans, l’astrònom Dicke hava intuït que, després de l’expansió de l’Univers, va quedar una radiació propera al 0 absolut i ara veiem que és la detectada per Penzias i Wilson.


Baade va exposar cap el 1952 que les distàncies calculades a partir de veritables cefèides s’havia de multiplicar per 2,3, ja que no s’havia tingut en compte la pols interestelar i la intergalàctica que travessa la llum. Així doncs, l’edat de l’Univers hauria de ser de més de 6.000 milions d’anys; ara s’ha precisat més: és de 13.700 milions d’anys, cosa que resoldria l’objecció dels estacionaris.

Però es presentà l’objecció que la radiació propera als 0º no hauria de ser exactament contra l’expansió de l’Univers també es proposà la teoria de la fatiga de llum que deia que la llum es conservaria amb la distància, osia, causaria la seva degradació (i faria que es tornés vermella); el bosó fi faria que es corregués cap al vermell. Finalment, aquesta teoria s’abandonà, perquè no tenia base.


Jayant Narlikar modificà la del estat estacionari. Hawking no creu del tot en el Big bang i opina que no hi ha hagut cap singularitat inicial, al estar l’espai i el temps englobats en una quarta dimensió.

 S’han creat nous models alternatius al del Big Bang. El model oscil·latori (Lipschitz) creu que l’Univers es contrauria i després s’expansionaria  infinitament. L’oscil·lació en el buit (E. Tryon), segons la qual l’Univers hauria aparegut del no-res i apareixer positiu i negatiu. El multivers (H. Everet), segonsel qual l’Univers seria una casualitat dintre de la varietat d’universos existents. Però cap d’aquests models es demostra. La radiació del fons còsmic de Penzias i Wilson del 1964, i estudiada en la seva oscil·lació per G. Smoot el 1992 (amb variacions de milionèsimes de grau) i altres detalls, mostren que la teoría del Big bang gaudeix ara de bona salut.

2a Conferència: Aportacions a la ciència cosmològica fetes per astrònoms actuals

Hi ha hagut principalment quatre telescopis posats en òrbita que han proporcionat nous coneixements, i cinc proyectes que ara es troben en marxa i en proporcionaran molts més.


El telescopi “Hubble” fou posat en òrbita el 24-IV-90. Era un projecte comú de la NASA i ESA. Ha costat un total de 7.000 milions de dòlars (3.000 milions per posar-lo en òrbita). La seva resolución és d’una dècima de segon de grau d’arc; veu un cabell a 1,5 km de distància. Ha estat operatiu fins al 2012. Ha detectat planetes extrasolars; ha fotografiat el xoc amb Júpiter del cometa Shoemaker-Levy; ha tret imatges d’estrelles moribundes (que han servit per demostrar diferents hipòtesis) i del naixement d’altres; ha mostrat amb detall l’halo de la galàxia d’Andròmeda; ha donat a conèixer que al cor de les galàxies hi ha un forat negre supermassiu, ha detectat explosions de supernoves i ha vist galàxies molt llunyanes que han mostrat que l’expansió del cosmos s’accelera.

El “Kepler” de la NASA fou llançat el juny del 2009 i va estar operatiu fins al maig de 2014. La missió de detectar planetes extrasolars (a una de cada tres estrelles) i s’ha vist coronada amb l’èxit de trobar-ne més de 700, a l’entorn de 305 estrelles (el 95% més petits que Neptú), però cap d’ells amb les característiques de la Terra. Això ha fet dir als astrònoms que a la nostra Galàxia hi deuen haver uns 17.000 milions de planetes, ja que sembla que bona part de les estrelles tenen el seu sistema planetari. Aquest telescopi és d’una gran sensibilitat, pel minvar la lluminositat de l’estrella (de dècimes de milionèsima) en passar per davant seu el planeta, però només detecta els que estàn al pla de l’eclíptica. Va fer 2.740 milions d’observacions.


El “Herschel” de l’ESA, llançat el maig del 2009 i operatiu fins l’abril de 2013 amb instruments per captar infrarrojos i “veure” així estrelles febles i galàxies llunyanes; té set metres de llarg i pesa 3,5 tones. Ha detectat que les estrelles es formen més aviat del que es pensava.

El “Planck”, també de l’ESA, llançat juntament amb l’anterior amb un radiotelescopi finíssim, per a detectar ones llargues amb els seus cinquanta-dos detectors. Ha investigat el fons còsmic. “Herschel” i “Planck” estan en els punts de Lagrange corresponents al nostre planeta, per la qual cosa no giren al voltant de la Terra, sinó al voltant del Sol.

El projecte LOFAR

I els cinc proyectes són:
El LOFAR. connexió de 44 antenes de 48 estacions per obrar conjuntament, per observar el mateix punt i així aconseguir un radiotelescopio potent i veure entre altres coses les emissions  de l’hidrogen format al començamet de l’Univers.

L’IceCUBE, detector de neutrinos a l’Antàrtida. Els neutrinos són molt difícils de captar (amb una explosió de supernova travessen la Terra, deixant rastre en els detectors que tenien només a tres o quatre nuclis atòmics. Tres-cents especialistas de 40 universitats mundials al 2005 van convenir fer un estudi segons el qual al gruix de glaç de l’Antàrtida va fer-s’hi una instal·lació captadora de neutrins, amb 86 pous de 60 cm de diàmetre i 2.540 m de profunditat; un cop fets es van posar mòduls òptics, es va llençar aigua calenta, la qual es va glaçar immediatament, car es trobaven a temperatures entre -30º i -40º sota zero, a 3.000 m d’altitud. Actualmen, encara no tenim resultats, però la cosa va endavant.

L’ALMA, a Atacama, a 5.000 m d’altitud, són 66 antenes conjuntades que equivalen a un radiotelescopi de 16 km de diàmetre, per tal de buscar información d’altres ones emeses pels astres. Porten gastats mil milions de dòlars. S’ha inaugurat el 2013.

El GAIA, satèl·lit de l’ESA, llançat el 20-XII-13 per fer un mapa del cel en cinc anys.

El “COPÈRNIC”, consistent en una sèrie de satèl·lits que observaran detalladament l’entorn del nostre planeta per obtenir informació útil sobre el nostre ambient).

El TESS, és un projecte que substituirà el “Kepler” el 2017.

3a Conferència: Troballes recents sobre la constitució de les estrelles i de la matèria en general

A finals del segle XVI, Tycho Brahe va veure una estrella nova al cel. Les estrelles evolucionen, però què passa amb la seva energia? Si evolucionen es desprèn que són una matèria que dóna una energia, es manté durant molt de temps però igual. Helmoltz pensava que la seva energia provenia de la contracción de la seva matèria: per tant el Sol hauria d’haver estat a nivell de l’òrbita de la Terra per durar uns 25 milions d’anys (quan sabem actualmente que té 4.500 milions d’anys). Fins que no es descobrí l’energia nuclear no es conegué la causa de la seva energia. El 80% de l’estrella és hidrogen que es fusiona en heli. Hi ha estrelles més grosses que el Sol i altres de més petites. Segons la seva vida es pot conèixer el seu origen i la seva fi.

Una estrella en el seu origen prové d’un núvol còsmic del Big bang o del núvol originat després de la destrucció d’una estrella preexistent. La vida de les estrelles “ordinàries” ja sabem que pot tenir només un d’aquests tres finals: forat negre (si es de massa superior a 3,5 sols), estrella neutrònica (massa entre 3,5 i 1,4 sols) o nana blanca (massa inferior a 1,4 sols), segon com hagi estat la seva contracció.


La novetat està en els forats negres. El diagrama de Hertsprung-Rusell, situa a abscisses la temperatura de l’estrella i a ordenades la seva lluminositat. Cada estrella segons ambdues variables ocuparà un lloc fix del diagrama durant la seva vida. Al segle XVIII, Michell intuí l’existència dels forats negres i Laplace, el 1796, suposà que la llum, formada per partícules, amb un pes, no podrien escapar de la gravetat d’aquells astres. De totes maneres també cal dir que es va trigar a admetre l’existència real dels “forats negres” previstos per aquelles teories, i més que durant molts anys es cregué que la llum era exclusivamente una ona. El moviment d’un cos proper a un forat negres seria de tipus rotatiu, cosa que també ho produiria una estrella neutrònica.

Així, no és fins al 1965 que es tingué per segura la seva existència pel que es veié que passava a l’estrella Cygnus X-1. I després seguiran altres comprovacions. Hawking va enunciar el forat negre com un punt de densitat infinita (aplicant la teoria de la relativitat); però fa poc, aquest mateix autor el descriu com una esfera imaginària sense existència real: l’estrella no arribaria a col·lapsar-se del tot. Piñol y López-Aylagas van dir que no hi hauria horitzó de succesos i seria aparent (“clots grisos”). El 1970 es començà a dir que hi havia d’haver un forat negre molt massiu al cor de les galàxies, cosa que també es veié comprovada el 1990. Al nucli de la galàxia d’Andròmeda hi havia un forat negre de 80 millions de vegades la massa del Sol.


També a la nostra galàxia s’ha vist que n’hi ha un altre, de 1,5 milions de vegades la massa del Sol. Totes les galàxies espirals tenen un forat negre i les el·líptiques sembla que també. S’ha dit que vindrien de l’aglormeració de moltes estrelles. Una galàxia a 13 milions d’anys llum té una edat molt jove i no hi hauria hagut temps d’acumular-se aquestes i, per tant, el forat negre seria preexistent. Encara hi ha molts interrogants sobre la seva formació.

Però ara ja tenim astres que no quadren amb l’esquema general que ens havém fet. Ens hem trobat amb la multitud de les estrelles nanes roges i els planetes solitaris, com també estrelles monstruosamente grans que no sabem com han pogut formar-se, com una del núvol de Magallaes (una 265 vegades la massa del Sol) i una altra com 10 milions de sols que formarà una supernova grandiosa amb una vida curta d’un milió d’anys. Cal, doncs, replantejar la formació de les estrelles. Les nanes marrons no arribarien a ser estrelles, però emeten ones de ràdio més llargues i més intenses a l’infrarroig; i, sembla ser, que n’hi ha moltíssimes.

El WMAP

La realitat de la matèria obscura és una altra troballa recent. El WMAP va determinar que el cosmos té 72% d’energia obscura, 23% de matèria obscura i només un 5% de matèria ordinària (4,6% àtoms i 0,4% fotons). Es possible que al nostre sistema solar hi hagi també matèria obscura.

Pel que fa a les partícules, segons al teoria ha d’haver-n’hi una que ha participat en la formación d’altres, anomenada “partícula de Higgs”, que va tenir els astrofísics en suspens fins que el juliol del 2012 es va “veure” a l’accelerador del CERN. La partícula de Higgs vindria a estructurar les partícules del Cosmos. El buit no seria el no-res, ja que l’espai on sembla que hi ha buit, hi hauria les partícules de Higgs.


I finalment, un altre interrogant de la física era l’existència de les ones gravitacionals previstes per Einstein, però molt difícils de detectar. S’ha pogut assegurar la seva existència el 1974 per R.H. Heise i J.H. Taylor en l’estudi del púlsar PSR 1913+16. Es tracta d’un conjunt de dos astres girant vertiginosamente un entorn de l’altre que van perdent energia per causa d’emetre ones gravitatòries. I ja s’ha trobat un altre grup binari que fa el mateix. I, a més, fins i tot sembla bastant segura la detección del resultat d’haver-se produït ones gravitatòries al moment del Big bang.

4a Conferència: El nostre sistema solar es va coneixent millor

Els planetes i satèl·lits no són els únics astres que graviten entorn del Sol, sinó que també s’hi han d’incloure els asteroides i els cometes. Una bona part dels cossos que formen els nostre sistema solar s’han anat coneixent millor gràcies a les missions espacials i a les sondes que s’hi han anat enviant a l’espai.

Els asteroides són un conjunt de petits planetes esfèrics i de roques irregulars, els més coneguts dels quals es troben situats entre Mart i Júpiter tot formant un veritable cinturó. Un cometa, però, no és més que una bola de gel bruta, i els cometes també formen un cinturó situat als confins del sitema solar, a uns tres anys llum de distància. Quan algun d’aquests cossos es desvia de la seva òrbita, “cau” cap al Sol, i això pot convertir-lo en un meteorit, mot que significa “pedra caiguda del cel”. Només quan els cometes “cauen” i s’acosten al Sol és quan desenvolupen la seva característica cua en evaporar-se el gel del que estan formats.


Lavoisier ja va rebre notícia de la caiguda d’un meteorit, però no en va fer cas perquè no s’ho va creure, i no va ser fins al 1803 quan Ernst Chladni va comprovar de primera mà la caiguda d’un d’ells a l’Aigle (França). Aquest fet, que sembla tan extraordinari, és en realitat més freqüent que no ens pensem ja que cauen cada any uns 3 o 4 meteorits amb un pes superior a mitja tona. Afortunadament la majoria cauen a l’oceà o s’esmicolen amb el xoc de l’atmosfera, però alguns arriben a tocar terra i això pot provocar danys importants si ho fan prop d’una zona poblada com és el cas del que va caure prop de la ciutat russa de Chelyabinsk, el febrer del 2013, el qual va ocasionar més d’un miler de ferits malgrat que fou un meteorit relativament petit. Es pensa que les grans extincions del Permià (finals de l’Era Primària) i del Cretaci superior (finals de l’Era Secundària) foren causats per per la caiguda d’un gran meteorit.

Bòlid de Chelyabinsk

Un fet que es va fer molt cèlebre fou el que va succeir el 30 de juny de 1908 a la regió russa de Tunguska, on una fortíssima explosió va arrassar 2.000 km² de bosc. Aquesta explosió també va ser detectada per tots els sismògrafs del món i va provocar un hivern més llarg del normal a l’hemisferi nord, però mai no es va trobar ni el cràter d’impacte ni restes de cap meteorit, la qual cosa va fer pensar que es va tractar de l’explosió a l’aire d’un cometa.

L’estudi d’aquestes boles de gel és important per a determinar com era la primera matèria que originà el Sol i el seu entorn actual, per això fa 10 anys es va enviar a l’espai la sonda Rosetta a l’encontre del cometa 67/P (la lletra P significa que és un cometa periòdic perquè té una òrbita el·líptica), de fet aquest encontre està previst per d’aquí a no gaire.

La sonda Rosetta

El programa Apollo va ser un projecte espacial dels EEUU, dut a terme entre els anys 1960 i 1970 del passat segle, que no sols va posar el primer home sobre la Lluna (Apollo XI) sinó que també va servir per a explorar el nostre satèl·lit natural recollint mostres i deixant aparells com un sismògraf, uns panells reflectors per a calcular la distància Terra-Lluna amb més precisió i també un detector del vent solar. Les darreres investigacions han evidenciat la presència d’aigua a l’interior d’alguns cràters situats en un dels seus pols i això és interessant de cara a futures estades a la Lluna.

Missió Apollo XI

Gràcies a la sonda Stereo (que en realitat en són dues) es va coneixent millor el nostre Sol, sobretot l’origen de les seves “taques” i de les seves tempestes, fenomens íntimament relacionats i que sembla ser que són deguts al canvi, cada 11 anys, de la polaritat del seu magnetisme. Estudiar les tempestes solars és molt important perquè aquestes, si són molt violentes, poden arribar a perjudicar les telecomunicacions i, fins i tot, modificar el pròpi magnetisme de la Terra, durant un temps.

L’observació del planeta Mercuri des de la Terra és complicat degut al fet que aquest planeta és molt petit i està massa a prop del Sol, per això l’any 1973 es va enviar la sonda Mariner 10, la qual va descobrir que la superfície de Mercuri és molt semblant a la de la Lluna, encara que els seus cràters no són tan profunds i hi ha menys planures o “mars”. També es va descobrir que la seva densitat és molt semblant a la de la Terra i que el seu magnetisme, malgrat que és molt dèbil, és més intens que del que es pensava.


La sonda Curiosity és l’actual encarregada de donar-nos informació sobre Mart, el planeta vermell, el qual, sembla ser, que va tenir aigua ja que hi ha roques argiloses amb rastres d’erosió, per això es pensa que hi va poder albergar-hi vida en un moment de la seva història.

5ª Conferència: La nau espacial Rosetta. Què es pot dir avui dia de la constitución de les galàxies?

L’interès aquests darrers dies de l’arribada de la Rosetta al cometa 67P del que en sabem, motiva que aquesta conferència parli sobre d’aquest fet. La resta es tractarà més amplament al següent cicle de conferències del primer semestre de 2015.

La premsa se n’ha fet molt de ressò. La primera cosa que cal dir és que fa 10 anys i set mesos que sortia publicada la notícia a “Catalunya Cristiana” (2 de març de 2004) d’un coet que llançà a l’espai una nau, la Rosetta, amb una sonda en direcció al cometa 67P i que hi arribaria el 2014; que seu cost va ser de 1.300 milions d’euros, dels quals Espanya ha participat en un 6%, cosa que ha representat a cada espanyol uns 10 cèntims d’euro a l’any. La nau espacial Rosetta és de 32 m de llargària amb els panells solars oberts i un pes de 3 tones. Abans d’arribar-hi, ha descrit diferents òrbites per aprofitar la força gravitatòria fins passar també prop de Júpiter.


Un cometa és una massa sòlida formada als confins del sistema solar i que descriu una òrbita molt allunyada entorn del Sol. Quan un d’ells passa al voltant d’aquest astre, se li forma una cua de vapor d’aigua al seu darrere. La durada de l’òrbita del cometa 67P és de 200 anys (el Halley cada 76 anys). Té 11 km de llargada x 4 km d’amplada. La seva composició caldria definir-la com una bola de neu bruta: aigua glaçada amb pols. En passar prop del Sol, s’anirà evaporant i aquest vapor formarà la seva cua, la qual pot ser de grans dimensions i fins que augmenti el diàmetre si afegim l’efecte d’aquest vapor que embolcallarà la seva superfície. El Halley quan es va veure al segle XVII va causar impressió, però actualment ja s’ha reduït molt degut a l’esmicolament produït per l’evaporació. Finalment, quedaran com a pols i les restes d’un que van entrar a l’atmosfera terrestre se les anomenar “llàgrimes de Sant Llorenç”, com es el cas d’un antic cometa que es va desfer fa uns milers d’anys. La velocitat del 67P és de 55.000 km/h.


Quan Rosetta va arribar al 67P, se li va fer despendre un mòdul anomenat “Phylae” per aterrar al cap de set hores a la superfície del cometa. El primer dia va semblar que havia arribat bé. Però com que la gravetat del cometa és molt dèbil, va rebotar a la superfície i no va tornar a tocar amb el cometa fins al cap de 1 hora i cinquanta minuts; com no se li obriren uns arpons que portava per fixar-se, després tornà a rebotar durant 10-12 minuts, però amb la mala fortuna de caure finalment a un lloc ombrívol, on no rep la llum del Sol i no pot obtenir electricitat amb els seus panells. Les bateries de la sonda funcionaren durant 57 hores i després s’esgotaren. És admirable la capacitat de càlcul dels cientítics que han fet arribar-hi la Rosetta a entre 400 i 500 milions de km lluny de la Terra. Un senyal de radi hi triga 28 minuts en arribar. Per ara se sap que durant el temps que va funcionar, va obtenri dades de la seva superfície i caldrà examinar-les per defuir-ne la seva composició.

De les aglomeracions d’estrelles anomenades galàxies, que hi ha més enllà de la nostra Via Làctia i que E. Hubble començà a estudiar a la dècada 1920-1930, ara en sabem moltes coses. Abans solament hi havia “la Galàxia” (la nostra) i una sèrie de nebuloses extra-galàctiques.


Fou Hubble qui les interpretà com a altres galàxies. Segons la forma, es dividiren en el·líptiques (E) i espirals (S), i aquestes darreres en normals i barrades. Però ara s’hi han afegit altres tipus. A més de les irregulars hi ha les de tipus D, les de Dumbell  (fusionades o caníbals), les de tipus N (les quals no es veuen diferents de les el·líptiques normals, però que els radiotelescopis mostren nuclis intensament emissors), les de Zwicky (amb radiació molt intensa), els quàsars i els blàzars (actualment estudiant-se). Les espirals poden tenir al centre esfèric diferents braços (Sa, Sb, Sc) o allargat (SBa, SBb i SBc), com una barra. I seran a, b o c, segons que els braços siguin molt allargats (c) o poc (a) o un terme mitjà (b). La resta de galàxies serien les irregulars, totes més petites, les quals “no quadren” amb les primeres. També s’ha vist que s’agrupen en cúmuls. Un bon exemple és el nostre grup local.

Això ens pot dir alguna cosa de la seva formació. Després de diverses hipòtesis s’ha arribat a la conclusió que la forma que ara té cada galàxia es deu a les condicions inicials (quantitat de matèria i velocitat angular de rotació), ja que les més llunyanes presenten la mateixa varietat de tipus que les properes , que són més velles, amb només l’excepció dels quàsars, si bé en general són més actives, cosa normal per ser més joves.


S’ha vist ja com a cosa segura que totes les galàxies tenen un forat negre en el seu nucli. La primera constatació el 1990, gràcies al satèl·lit “Granat”. Ara sabem que el de la nostra Galàxia és d’una massa de 2,5 milions de sols.

Les galàxies s’agrupen en cúmuls. La nostra està en un grup d’unes vint, de les quals la principal és Andròmeda. Hi ha cúmuls amb milers de galàxies. L’expansió de l’Univers es detecta tenint en compte aquests cúmuls. El 1962 es va descibrir una estrella amb una llum anormal, encara que intensa. En analitzar aquesta llum, resultaven espectres estranys, amb les ratlles de l’hidrogen corregudes d’un 16 a un 26% de la seva posició normal, la qual cosa evidenciava que s’allunyaven a una gran velocitat de nosaltres. Eren el quàsars, galàxies en formació enormement energètica i una edat compresa entre 2.000 i 3.000 milions d’anys. Actualment, ja no se’n formen. Es creu també avui dia que els diferents tipus de galàxies no són resultat d’evolucionar unes cap a la forma de les altres, sinó que ja es formaren del tipus que ara són, malgrat que les llunyanes siguin més energètiques

Un problema no resolt és: què van ser primer, les galàxies o els forats negres? És més probable que hagin estat els forats negres, però això planteja un altre interrogant: com es formaren nuclis de tanta matèria condensada tan aviat, poc després del Big bang? 


El coneixement que ara es té de les galàxies remotes es vol incrementar amb el programa ALHAMBRA que consisteix en resseguir vuit zones del cel des de Calar Alto (Almería), amb dues càmeres d’alta resolución, Laica i Omega 2000, amb 20 filtres, analitzant la llum emesa per un milió de galàxies. El que s’ha obtingut fins ara és conforme amb el que s’esperava: les llunyanes són, en general, galàxies més petites, abunden les irregulars i amb poquíssims elements metàl·lics, com es preveia.

divendres, 12 de desembre de 2014

Mn.Francesc Nicolau: EL DESGRACIAT ATERRATGE DE LA SONDA PHYLAE SOBRE EL COMETA 67/P

En l’anterior article esplicàvem com a l’eufòria que provocà entre els responsables de la missió espacial de la nau Rosetta el fet d’haver aconseguit l’aterratge de la sonda Phylae sobre el cometa 67/P va seguir un cert desencís pel fet que la sonda acabés en un lloc ombrívol on ja no pot rebre subministrament d’energia solar en els seus panells per a poder seguir mantenint-se activa. S’ha perdut tot, doncs?

Recreació del descens de la sonda Phylae (elsofista.blogspot.com)

No pas tant! crec que els nostres lectors agrairan que els expliquem com ha quedat la cosa. L’aterratge no va anar com es volia, certament, però no creguem pas que el resultat hagi estat nul. Com que la gravetat del cometa és molt minsa, la sonda Phylae hi va caure molt lentament; set hores va trigar des de la nau Rosetta per posar-se sobre la superfície cometària, a la velocitat de 3,6 km/h, com estava previst, però la cosa va fallar: els arpons, que s’havien de disparar en tocar la superfície per subjectar tot seguit la sonda, no s’activaren i la Phylae rebotà bo i enlairant-se a la velocitat d’1,4 km/h fins a una altitud de gairebé un quilòmetre per tornar a caure al cap d’una hora i 50 minuts en un altre indret bastant lluny, prop d’un quilòmetre més enllà, des d’on feu un segon rebot a 0,16 km/h, per anar a raure al cap de 7 minuts en un indret molt proper a un penya-segat que li fa ombra. A més ha quedat inclinada de manera que només dues de les potes es troben tocant la superfície.

Imatge captada per la sonda Phylae a uns 40 metres de l'aterratge (emol.com)

Això s’havia iniciat el dimecres 12 de novembre: el primer contacte de la sonda amb el cometa va ser a les 17h 3m i a continuació s’activaren els aparells que portava i començà a prendre dades del lloc on s’havia estabilitzat. No rebia energia solar i calia aprofitar el temps que li restava d’energia de les bateries. El divendres, dia 14, al matí encara funcionava tot i es pogué transmetre a la sonda un paquet d’instruccions, que, com sabeu, no arribaven instantànies sinó al cap d’uns 28 minuts, a causa de trobar-se a una distància de 510 milions de quilòmetres.

Josep Corbella (lavanguardia.com)

Resultat de tot: se sabia que les bateries li podien durar poc més de dos dies i per això es va fer tot el que es pogué per aprofitar el que es podia obtenir en aquell poc temps. El científic Josep Corbella ens ho explicà a La Vanguardia del diumenge 16 de novembre. Us resumeixo ara el que ells ens hi diu: el centre de control de Colònia (Alemanya) encara va captar a les 23h 19m un senyal feble de la sonda seguit d’un altre més fort i els enginyers van aprofitar la connexió per a fer baixar a Philae totes les dades que havia enregistrat. A les 23h 50m , després de recollir-les, van enviar un altre paquet d’instruccions, però a la 1h 36m la sonda es va adormir. Ara, doncs, ha quedat com un model d’hibernació. Tot està apagat fins que torni (si un dia pogués) a tenir prou energia per engegar un altre cop tot l’equip. Cosa molt improbable però no impossible del tot.


"El bueno de Cutlas" de Calpurnio, vinyeta publicada 
al diari 20 minutos del dia 21 de novembre del 2014

Però encara que no es pugui dir res més, tenim les dades científiques recollides en les 57 hores d’activitat i que ocuparan els científics durant uns quants mesos. No tot s’ha perdut! Ja ens comunicaran el que s’hi ha trobat.

dimecres, 10 de desembre de 2014

Mn. Francesc Nicolau: EL PRIMER ATERRATGE D'UN ARTEFACTE HUMÀ SOBRE UN COMETA

El 13 de novembre passat tots els diaris portaven la notícia: la sonda Philae, que era transportada per la nau Rosetta, ha aterrat amb èxit sobre la superfície del cometa 67/P (dit també Txuriomov-Gerasimenko, pels seus descobridors). S’ha considerat un èxit esclatant, pequè és la primera vegada que l’home posa el resultat del seu enginy sobre un astre d’aquest tipus.

Recreació de la sonda Rosetta deixant anar 
el mòdul Philae (lavanguardia.com)

La nau Rosetta, d’un volum de prop de 12 metres cúbics i 3.000 kg de pes, havia iniciat la seva missió fa més de 10 anys, el dia 2 de març del 2004, per mitjà d’un coet Ariane 5, des de Kourou (Guaiana francesa). De fabricació totalment europea, era l’ESA (Agència Espacial Europea) la que havia construït aquell conjuntque, entre molts altres aparells, transportava també la sonda Philae. Tenia entre altres objectius, molts ja acomplerts (ara no cal detallar-los), el de portar a cap l’observació d’un cometa. I quan ha arribat per fi a poder-ho fer ja portava 6.400 milions de quilòmetres de viatge, amb força bons resultats.

Aspecte del cometa 67P (spanish.peopledaily.com.cn)

I què havia d’esbrinar d’un cometa? Que no sabem com són? Certament que fonamentalment sí, però no pas del tot. Cometa és, segons la definició més senzilla, una bola de gel bruta, o sigui aigua glaçada amb certa quantitat de matèria de diversos tipus. Són petits astres que es troben en gran quantitat als confins del sitema solar i, de vegades, per causa de combinacions gravitatòries entre ells, algun cau cap al Sol, és adir, fa una òrbita cap avall fins a passar a prop d’aquest astre, el qual fa que se sublimi una part del seu gel i es produeixi amb el seu vapor la cua típica de tots els cometes.

Un cometa amb la seva cua (youtube.com)

Si l’òrbita originada és el·líptica, es convertirà en un comèta periòdic i les seves aparicions es repetiran (com fa, per exemple, el cometa Halley, cada 76 anys). El que no sabem ben bé és la constitució del material que transporten, a part de l’aigua; sembla que fins i tot conté matèria orgànica. Això és el que escatirà la sonda Philae. Aquesta sonda ja ha arribat amb èxit al seu destí. És la gran notícia. A les 17h 3min. del 12 de novembre, els observatoris que ho estaven seguint (sobretot el francès de Toulouse i l’alemany de Colònia) enregistraven com, després de 7 hores de desprendre’s de la nau Rosetta, aquesta sonda es posava suaument sobre la superfície del 67/P, en el punt anomenat J, i també Agilkia.

Seguiment (www.esa.int)

Extret de www.bbc.co.uk

No cal dir que la cosa fou rebuda amb grans aplaudiments, com ho feren els 200 científics reunits a l’observatori de Villanueva de la Cañada, de prop de Madrid, des d’on també havien pogut seguir l’acte. L’esdeveniment, és clar, havia ocorregut 28 minuts abans, que és el temps que triga la llum d’anar d’allà on ara es troba el cometa fins a nosaltres, o sigui a 510 milions de quilòmetres de distància. Visca aquest èxit europeu!

Però l’èxit no va ser total a l’hora de començar la feina, que era analitzar el que conté aquell gel que ara es troba a 70º sota zero perquè havia de fer-ho en molts dies i no podrà ser. Quan s’acosti més al Sol la temperatura augmentarà i s’hi originarà la cua, ja ho sabem, i això també s’haurà d’observar i estudiar des de la Rosetta. Si hi ha novetats ja ens ho diran. La raó de no haver tingut èxit total és que el mòdul Philae ha aterrat en un lloc ombrívol, i sense llum del sol no podrà recarregar la bateria com havia de fer amb els panells solars que porta. Només tindrem la informació obtinguda en les primeres cinquanta-set hores.

dilluns, 8 de desembre de 2014

Mn.Francesc Nicolau: LA SONDA ROSETTA A L'ENCONTRE D'UN COMETA

Amb motiu del recent encontre, el passat dia 12 de novembre, de la sonda Rosetta amb el cometa 67P/Txuriúmov-Herassimenko, i el posterior aterratge del mòdul Philae damunt la seva superfície per tal d’estudiar la seva composició, reproduim aquí un artícle que Mn. Francesc Nicolau va publicar l’any 2004 on s’explica com aquesta sonda fou llançada a l’espai i de les fites previstes que hauria de realitzar abans de l’encontre amb el citat cometa... fites que s’han anat acomplint totes i cadescuna.

La sonda Rosetta a l’encontre d’un cometa

L’Agència Espacial Europea (AEE), des del cosmòdrom de Kourou de la Guaiana Francesa, va posar en òrbita el 2 de març passat una sonda molt sofisticada que després de moltes observacions acabarà fent aterrar a la superfície del cometa Txuriumov-Geramisenko un petit mòdul per examinar-ne la composició. Però tot això serà l’any 2014 si tot va bé.

Sonda Rosetta (extret de wikipedia.org)

Aquesta sonda amb el nom de Rosetta haurà costat en total uns mil milions d’euros. Espanya n’ha pagat el 6%. Sis empreses espanyoles hi han contribuït. És una nau d’alumini que pesa tres tones i amb els panells solars desplegats fa 32 metres de llargada. Abans d’arribar al cometa canviarà d’òrbita diverses vegades i recorrerà bona part del sistema solar, passant també per la zona del cinturó d’asteròides i n’analitzarà un parell, quan hi passi a pocs milers de quilòmetres de distància. S’acostarà tres cops a la Terra i un cop al planeta Mart per aprofitar-ne la força gravitatòria i rebre’n un nou impuls. A la Terra s’aproparà el març del 2005, el novembre del 2007 i el novembre del 2009, mentre que a Mart s’hi haurà aproximat el març del 2007.

Les òrbites previstes per la sonda (extret de taringa.net)

Després del 2009 és quan allargassarà l’òrbita fins passar més enllà de Júpiter i aleshores ja anirà directe cap al cometa per arribar-hi el novembre del 2014. Aquest cometa, com ja se sap de tots els cometes, és una bola de gel bruta que quan s’acosta al Sol, a causa de la calor, allibera gas i pols que en fa la cua. Però quan s’hi acostarà la Rosetta serà només gel sòlid sense cua, perquè serà a 420 milions de quilòmetres lluny del Sol. Com que té un nucli de tres quilòmetres d’amplada per cins de llargada, serà possible “aterrar-hi”. El mòdul que s’hi posarà, anomenat Philae, és gros com una rentadora i pesa 100 quilos.

Amb aquesta missió la sonda vol esbrinar amb més profunditat quina és la constitució d’un cometa. Esperem que tot vagi bé, ja que són tants els milions d’euros que s’hi han invertit.

NOTA: Article publicat a la revista Catalunya Cristiana el dia 22 d’abril de 2004.

dilluns, 1 de desembre de 2014

Joaquim Guillén: PROVES DE LA PRIMERA GRAN GLACIACIÓ PLEISTOCENA. EL GÈNERE VILLANYIA A LA PENÍNSULA IBÈRICA.

Els petits rosegadors, i en concret els de la família Arvicolidae, són considerats importants marcadors biocronològics pel Pliocè i Pleistocè i han estat àmpliament estudiats. En aquest sentit considerem important la primera troballa a la península Ibèrica de l’espècie d’arvícola Villanyia exilis que hem donat a conèixer a la Revista del Institut Català de Mineralogia, Gemmologia i Paleontologia. La determinació es basa en dues dents, molars primeres inferiors i procedeixen del jaciment càrstic de Canal Negre 1 en el massís del Garraf. La referència bibliogràfica és:

Guillén, J., 2014; Primer registre del gènere Villanyia, Kretzoi, 1956 (Mammalia, Arvicolidae) a la península Ibèrica. Comunicats, 5(38/39): 40-45.


Molars primeres inferiors de Villanyia exilis de CN1. Escala gràfica 2 mil·límetres.

Les espècies del gènere Villanyia es caracteritzen per ser de talla petita respecte d’altres Arvicolidae com Mimomys o Borsodia. L’espècie Villanyia exilis és molt escassa en el registre fòssil europeu però s’ha trobat a diverses localitats del centre i nord d’Europa. Les seves característiques morfològiques són molt arcaiques, amb una línia sinuosa simple, esmalt gruixut, plec mimomià sempre present i sense ciment en els angles entrants. La variabilitat de V. exilis és important i s’han proposat diverses espècies totes elles molt properes morfològicament (veure Terzea, 1991 i Mayhew, 2009). A Europa occidental el registre era molt dubtós i quasi inexistent, ja que sols s’havia documentat amb reserves als jaciments de Perrier Etouaires (França) i de Rivoli Veronese (Itàlia).

Referències a Europa de V. exilis o properes (cf. o aff.): [1] CN1, [2] Kozarnika Cave, [3] Rivoli Veronese, [4] Perrier Etouaires, [5] Mokrá 1, [6] Villány 5, [7] Kadzielnia, [8] Kamyk, [9] Betfia 13, [10] Korotoyak 2, [11] Rebielice Krolewskie, [12] Kielniki 3B, [13] Vcelare 3B/1, [14] Plesivec, [15] Osztramos 3, [16] Akkoulaevo.

El valor de la troballa és doble. Com a marcador paleobiològic és un indicador d’ambients freds donat que es troba associat amb Lemmus a centre Europa. Tot i que és un gènere fòssil, les similituds morfològiques fan que es consideri hauria presentat relacions de comportament amb el gènere Ellobius, petits Cricetinae de costums excavadores i que habiten praderies obertes, fredes i a altituds elevades. Com a marcador cronològic V. exilis caracteritza el Vil·lanyià i tot el Vil·lafranquià, és a dir, entre els 3,2-0,9 Ma. Tenint en compte que les troballes de V. exilis més properes a Canal Negre 1 són a Perrier Les Étoires i a Rivoli Veronese situades entre les zones de mamífers del Neogen MN16b i principis de la MN17 respectivament, tot sembla indicar que la entrada de V. exilis a la península Ibèrica es produiria entre els 2,4-2,6 Ma tot coincidint amb una primera glaciació en la transició del Pliocè al Pleistocè que es denomina Pretiglià, i com a Biber tot utilitzant denominació antiga. Fa pocs anys es va creure convenient canviar el convencional límit Plio-Pleistocè dels 1,8 Ma BP als 2,58 Ma BP (Executive Committee of the International Union of Geological Sciences, 2009) i incloure el Gelasià en el Pleistocè, pràcticament a tocar del límit de la inversió paleomagnètica Gauss–Matuyama. D’aquesta forma un primer moment de refredament detectat a finals del Pliocè quedava considerat com dins del Pleistocè. Així el Pliocè segueix sent caracteritzat per un període càlid i humit a Europa occidental. A partir dels 2,58 Ma BP entrem en el Pleistocè amb una primera glaciació que comportà un recanvi faunístic molt important, que autors denominen com “esdeveniment elefant i Equus”. La troballa del gènere Villanyia és, ara per ara, el millor indicador d’aquell moment a la península Ibèrica. Posteriorment, i desprès d’un període més càlid, es produirà l’entrada de faunes asiàtiques com els gèneres Soergelia, Hemitragus i Megaloceros, entre d’altres i també d’africanes amb gèneres com Megatereon i Theropithecus en un segon refredament que originaria també l’entrada del grup de rosegadors Allophaiomys a la península.

Altres referències bibliogràfiques relacionades: 
  • GUILLÉN, J.; 2010. Canal Negre 1, un jaciment càrstic de vertebrats del Miocè, Pliocè i Pleistocè de Catalunya. Exploracions, 19: 7-87.
  • MAYHEW, D.F. 2009a. The type material and the enamel structure of Villanyia exilis KRETZOI, 1956 (Arvicolidae, Rodentia). Acta Zoologica Cracoviensia, 52A(1-2): 81-94.
  • MAYHEW, D.F. 2009b. Villanyia Kretzoi, 1956 (Mammalia, Rodentia, ARVICOLIDAE): proposed conservation of usage by designation of a neotype for the type species Villanyia exilis Kretzoi, 1956. Bulletin of Zoological Nomenclature, Case 3483, 66(2): 159-163.
  • TERZEA, E. 1991. Le genre Villanyia Kretzoi dans le Pléistocène inférieur de Betfia-XIII (Dép. de Bihor, Roumanie). Travaux Institute Spéologie "Émile Racovitza", 30: 89-105.
Paraules clau: Paleontologia, Pleistocè inferior, Vil·lafranquià, Vil·lanyià, Península Ibèrica, Garraf, Canal Negre 1, Arvicolidae, Villanyia.

Article de Joaquim Guillén