Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dilluns, 29 de setembre de 2014

Mn. Francesc Nicolau: QUÈ CAL FER AMB LES AIGÜES RESIDUALS?

Un article aparegut a la revista Nature de l’any 2013 s’ha tornat a publicar a Investigación y Ciencia del passat mes de març. Per què aquesta repetició en una altra revista? Molt senzill: es tracta d’un tema de molt interès. I interès del pràctic; afecta a la nostra vida humana i és bo que s’en parli i que s’hi faci alguna cosa. Per això cal donar-lo a conèixer i que nosaltres també n’exposéssim un resum.

Tanc de sedimentació primària en una planta rural (www.wikipedia.org)

L’autora de l’article és Blanca Jiménez Cisneros, que treballa al Secretariat del programa Hidrològic Internacional de la Unesco i a la Divisió de Ciències de l’Aigua, i diu en l’article que els responsables de la gestió hídrica al món encara no són conscients del potencial que tenen les aigües residuals (que són les que llancem després de rentar-nos o fer-ne l’ús que sigui). Com tots sabeu, molts agricultors encara les fan servir per regar. Però caldria abans fer-hi algun tractament cosa que en algun lloc es fa (però nom són gaires els que ja tenen les instal·lacions). Hi ha molts que hi tenen aprensió, per la por que transmetin malalties, i per això les menystenen.

Blanca Jiménez Cisneros (www.comunicacion.amc.edu.mx)

L’autora de l’article exposa els resultats de l’enquesta que, a escala internacional, va fer l’equip de T. Sato de la universitat de Tottori. Estudiaren 181 països i es trobaren amb el resultat que només 55 tenien dades sobre els tres punts que es presentaren: origen, tractament, i reutilitzacióde les aigües residuals; 57 no tenien cap mena d’informació recollida. Claríssimament a la majoria de llocs no s’han plantejat la qüestió del seu aprofitament. No es considera el valor que encara té l’aigua, per residual que sigui. Ella és també un bé renovable.

Els agricultors que en fan ús en alguns llocs han aconseguit tres (i alguns quatre) collites a l’any, mentre que amb l’aigua de pluja només hi ha una collita anual. Sabem que aquestes aigües són riques en nitrògen i fòsfor, a més de residus orgànics, cosa que enriqueix els terrenys i n’augmenta la productivitat. Això sol ja és raó suficient per a motivar-ne la reutilització. No podem oblidar que les reserves de fòsfor mundials s’estan esgotant, i tan important com és per la vida!

Hem de dir, a més, que la (poca) reutilització que ara se’n fa, sovint es fa de manera inadequada. Cert que els països rics, en un 70%  l’han tractada convenientment abans de fer-ne ús, però en els estats pobres només arriben a un 8% els que ho fan com cal. El tractament adequat avui dia, diu l’autora de l’article, es pot fer de manera bastant barata i és suficient. Això fa que fer-ho sigui, fins i tot, rendible a escala local. I hi afegeix que no tan sols l’agricultura sinó també les ciutats es poden beneficiar de l’aigua usada, si s’hi ha fet el tractament que cal. El que convé, diu l’article, és que es posi a l’abast la informació pertinent per a poder posar tot això en pràctica... I nosaltres hi afegirem: Déu faci que els governs de les nacions se’n vagin responsabilitzant!


Com a nota curiosa direm que l’escriptor francès Victor Hugo (1802-1885), en la seva obra Els Miserables publicada l’any 1862, a la cinquena part del llibre segon (L’intestí del Leviatan), capitol I (La terra empobrida per la mar), l’autor fa una extensa disgressió sobre la bogeria que representa llançar al mar els residus orgànics, quan aquests es podríen reciclar com a adob, tal i com feien els xinesos, i així no caldría anar a buscar el “guano” tant lluny... sembla que encara no hem aprés la lliçó.

divendres, 19 de setembre de 2014

Amics del Museu: VISITA AL MUSEU D'ALCOVER I A LES FONTS DEL RIU GLORIETA

El passat mes de juliol vam aprofitar uns dies de les vacances d’estiu per a fer una visita al Museu d’Alcover i les Fonts del riu Glorieta, indrets que teníem pendent des de feia molt de temps. Aquest museu està situat a Ca Batistó, a tocar del Portal de la Saura, una casa noble amb més de tres segles d’història i on s’han restaurat algunes dependències en les quals s’hi exposen els darrers avenços tecnològics de finals del segle XIX i principis del segle XX, com són la fotografia, el fonògraf, la màquina de cosir, la caldera d’aigua calenta, la cuina econòmica… tot pensat per al millor confort de les famílies benestants d’aquella època.




Aquest museu també acull part de l’obra d’Anton Català, destacat muralista nascut a Alcover el 1911; però és al darrer pis d’aquest edifici històric on es troba el que hem vingut a veure: l’exposició permanent Les muntanyes de Prades ara fa 240 milions d’anys. Els fòssils d’Alcover-Mont-ral, la qual es desplega al voltant d’una sala diàfana que, a primera vista, pot semblar petita però on s’ofereix un gran volum d’informació  molt ben resumida i perfectament ordenada, estructurada a base de plafons i vitrines. Els plafons generals estan escrits en tres idiomes (català, castellà i anglès) i els plafons específics van acompanyats d’esquemes molt didàctics, no en va aquesta exposició està especialment dirigida al públic escolar.



La visita, però, s’inicia  amb el passi d’un audiovisual de presentació del museu i del material que s’hi exposa, així com també una recreació de l’entorn marí on es van dipositar els sediments que contenen les restes fòssils que podrem veure.

El recorregut per la sala comença amb un repàs sobre tectònica de plaques i sobre el procés de fossilització on les explicacions estan reforçades amb algunes vitrines amb exemplars fòssils en els que no s’especifica, però, la seva procedència ni la seva edat concreta. També hi ha un petit espai dedicat als “falsos fòssils”.





Seguidament es passa a l’apartat sobre l’evolució de la vida a la Terra amb exemplars fòssils procedents de Catalunya,  de la Península Ibèrica i, adhuc, de l’estranger però sense especificar-ne le seva edat. Les vitrines estan situades a poca alçada per tal que els més menuts no es perdin cap detall.



El darrer terç de la sala està totalment dedicat a l’estudi dels fòssils trobats a les pedreres situades entre Alcover i Mont-ral: la seva edat (Triàsic mitjà, Mesozoic), l’ambient on van viure aquells éssers i les especials condicions de fossilització que van permetre la seva excel·lent preservació. Aquí s’especifica que el Triàsic és un període molt especial dins la histàoria de la Terra ja que en ell es produeix la transició de les faunes paleozoiques a les faunes “modernes” d’anfibis i rèptils.


Es dóna el cas que la famosa “Pedra d’Alcover”, pertanyent a la fàcies Muschelkak superior i on es troben aquestes restes fòssils, és un clar exemple de dipòsit fossil-lagerstätten, el qual es caracteritza per la ràpida sedimentació de materials molt fins, en un fons marí d’aigües molt tranquil·les i  en unes condicions anòxiques, això és sense oxígen, que eviten la putrefacció de les restes orgàniques, per això s’han pogut preservar la carn i la pell de molts éssers, i fins i tot s’han conservat  empremptes de meduses formades en un 90% d’aigua.


En aquesta part de la sala també podem contemplat l’original (motlle i contramotlle) del crossopterigi  Perleidus giganteus, del qual al Museu Geològic del Seminari de Barcelona (MGSB) en conservem una còpia en resina confeccionada pel Sr. Moraleja; i a l’inrevés, còpies de Paleocyphonautes viai i de merostomes on s’especifica que els originals es troben al MGSB.



A les virtines, a més de mostrar exemplars realment excepcionals, hi ha a disposició dels visitants unes cartolines amb imatges dels fòssils i dels seus representants actuals més propers (si és que en tenen).



Per una porta lateral, sortim a fer el xafarder per la qual cosa descobrim una sala-taller on els alumnes experimenten sobre l’aspecte que haurien tingut aquells animals que han vist a l’exposició i també sobre l’aspecte de les roques de cadascuna de les roques que conformen la fàcies Muschelkalk.



Sortint del museu anem a visitar l’anomenada Església Vella o de la Sang, romànica del segle VII o principis del XIII, tota ella construïda amb carreus sorrencs pertanyents a la fàcies Buntsandstein, de la qual només resten dempeus alguns murs degut a l’esfondrament del sostre que es va produir l’any 1937 arran de l’enderrocament d’un edifici annex. Malgrat tot encara es poden veure capitells amb figures i  motius vegetals i geomètrics de gran qualitat.



Per a completar aquesta visita hom pot visitar les afamades Fonts del riu Glorieta on, al llarg del camí, es pot contemplar la sèrie triàsic prou completa. El camí surt de l’ermita del Remei i comença a l’antic molí paperer de Mas de Forès on ara hi ha una àrea de lleure. Aquest mas s’asseu sobre els materials antics del Paleozoic format per pissarres del Carbonífer. Sobre el mas podem contemplar l’antic canal que portava aigua al molí.



Aspecte de les pissarres paleozoiques

Es tracta de prendre la pista que es dirigeix al Mas d’en Mario i passar pel costat de la tanca que clou la propietat. Per aquesta pista anirem a creuar el riu Glorieta allà on ja afloren les sorrenques vermelles de la fàcies Buntsandstein.

Creuant el riu Glorieta

Aspecte de les sorrenques de la fàcies Buntsandstein

Un cop a l’altra banda, el camí comença a pujar fort i, poc després, ja trobem les ruïnes de la que fou una antiga central hidroelèctrica. Sota aquesta central està la bassa coneguda com el Niu de l’Àliga, un gorg on la gent aprofita per a fer un bon bany.


El niu de l'Àliga

Seguim pujant per un camí molt costerut però sense cap dificultat fins atènyer una zona on es poden observar gran quantitat de capellons de travertins formats per antigues fonts que ja no funcionen. També podem veure, a mà esquerra, la bassa que alimentava la central. Ens trobem ja dins els materials de la fàcies Muschelkalk els quals formen una vistosa cinglera on, per superar alguns passos delicats, s’han instal·lat uns passamans.


Travertins


Per a accedir a l’indret de les fonts, cal baixar per un sender estret que baixa fort fins al curs del riu on hi ha un magnífic gorg que recull les aigües que neixen poc més amunt. Aquí també és un bon lloc per a fer un bany.

Fonts del riu Glorieta

Per a continuar la ruta, cal remuntar de nou fins al camí principal i seguir pujant a frec de les parets del cingle on trobem un mirador amb un plafó just sobre les Fonts del Glorieta. A voltes aquest camí encara conserva rastres de l’antic empedrat. Aquestes són les roques que proporcionen la fauna fòssil que hem vist al museu.



Al capdamunt del cingle podem anar a l’esquerra fins al proper Mas de Musté, just sota la Serra dels Motllats, on es poden veure un pou de gel i una pedrera. Des d’aquí ja tenim vistes de l’enlairat poble de Mont-ral.



Retornem a la cruïlla i seguim pujant en direcció a Mont-ral on,  just sota del poble podem observar les argiles i guixos de la fàcies Keuper una mica rebregats.


Finalment arribem a Mont-ral, construït ja sobre les estribacions de la Serra dels Motllats, formades per les dolomies del Juràssic, on hi destaca la seva església d’origen romànic, i des d’on s’albira una bona vista de les valls del Glorieta i del riu Brugent, i aquí acabem aquest itinerari.


De tornada per la carretera que enllaça Alcover amb Farena, anem a fer un cop a les pedreres d’on s’extreuen les lloses anomenades “Pedra d’Alcover”, molt utilitzades en construcció de murs i paviments.


Passat el poble de Farena, baixem fins a La Riba on podem contemplar els “Esculls de la Riba”, unes bioconstruccions en forma de dom, entre les quals es van dipositar les dolomies taulejades que proporcionen la fauna d’Alcover-Mont-ral. 


Així completem una sèrie de visites a una zona molt interessant pel seu contingut geològic i històric.

NOTA: ressenya confeccionada a base de sortides realitzades els dies 29 de juny, i 6 i10 de juliol.

dilluns, 15 de setembre de 2014

Mn.Francesc Nicolau: COMENÇA A FER-SE ALARMANT LA DEGRADACIÓ DELS NOSTRES BOSCOS

Per què ens hem d’alarmar si es perden els boscos a casa nostra? Molt senzill: perquè les formacions boscoses no tan sols són útils per a l’obtenció de fusta i per aixoplugar espècies que hi viuen i preservar així la biodiversitat, sinó també, cosa més important, per a la fixació del carboni de l’atmosfera que fan tot  minvant l’excés del gas anhidrid arbónic que, com tots sabeu, tant influeix en el canvi climàtic i, a més, acabaria fent l’aire irrespirable si no s’aconsegueix mantenir-lo en un convenient percentatge.

Era el juny del 2011 quan es reuniren els ministres europeus responsables del medi ambient a Oslo (Noruega) per parlar del tema i acordaren iniciar negociacions per arribar a un programa vinculant de protecció dels boscos. Encara no s’ha arribat a confegir aquest programa, que haurà de tenir en compte els estudis que s’han anat fent fins ara.

Bosc de pi roig a Saldes (Berguedà)

I què ens diuen les investigacions fetes? Els boscos europeus ocupen ara el 36% de la superfície del nostre continent. Cal que no es degradin ni es redueixin. És una mida que ens convé. Però el que s’ha vist és que de fet s’estant reduint. Així ho exposa la revista Nature Climate Change (especialitzada en l’estudi de tot el que pot influir en el canvi climàtic) explicant que el percentatge anual de pèrdua de boscos a Espanya és de 43.000 hectàrees entre el 1990 i el 2020, segons les dades proporcionades pels satèl·lits SPOT i LandSat, cosa que supera, i de molt, els percentatges dels altres països europeus, que és de 10.000 hectàrees a França, i d’unes 5.000 a Alemanya, Regne Unit i Itàlia. No és cap honor per a nosaltres ser líders en una cosa com aquesta! Però cal notar que les dades d’Espanya reconegudes oficialment són molt més baixes. Quan els països signants del pacte de Kyoto presentaren els informes, mentre els altres presentaren xifres molt semblants a les que els satèl·lits detectaren, Espanya comunicà que la xifra de desforestació anual era de només unes 2.000 hectàrees, més de 20 vegades inferior a la donada per aquelles observacions!

Què passa aquí? «No sé pas com fan els càlculs a Espanya» diu Gert-Jan Nabuurs, el primer firmant de l’article aparegut a la revista dita. Sembla que ens hem de fiar més dels satèl·lits que d’aquest informe oficial.


Gert-Jan Nabuurs (extret de www.rokfor.eu)

Quines són les causes de ls desforestació al nostre continent europeu? Pel que fa al sud els incendis forestals sembla que són els principals causants, però hi ha altres contribucions, com plagues de certs insectes i fenòmens meteorològics extrems, cosa que també es dóna, i potser més, en els boscos del nord. Sigui el que sigui, els autors de l’estudi advoquen per «un canvi en la manera de pensar» sobr el valor dels boscos i la gestió forestal. Hi ha uns objectius que s’han d’aconseguir: conservar els boscos vells si no estan amenaçats per desastres naturals, talar boscos amenaçats per plantar-ne de més ferms o adequats, ampliar la superfície forestal, millorar la prevenció d’incendis… i en el cas d’Espanya ser més curosos a registrar amb més precició el que hi està passant.

dimarts, 9 de setembre de 2014

Mn.Francesc Nicolau: EL PLÀNCTON MARÍ I EL CANVI CLIMÀTIC

Molts dels nostres lectors segurament, en llegir el títol d’aquesta secció, deuen haver pensat que ja ens estem fent pesats. Per què parlar tant del canvi climàtic? Perdoneu, però m’he trobat amb un tema que encara no havia esmentat i m’ha semblat tan interessant que no he pogut ressistir la temptació de fer-vos-en cinc cèntims. La revista Nature Climate Change ha publicat un article que exposa com la temperatura de l’aigua del mar té una importància molt gran en el manteniment del sistema tan delicat del plàncton marí. I, com tothom sap, aquest sistema és un ingredient essencial per a l’equilibri ecològic del nostre planeta.

Banc de krill (extret de www.richard.seaman.com)

Per plàncton s’entén, ja ho sabeu, el conjunt de tots els organísmes que es troben en suspensió, i deixant-se portar pels corrents, tot formant comunitats en els mars i oceans. Són els vivents microscòpics els que en constitueixen la part més nombrosa, però també n’hi ha de ben visibles a simple vista. Els que pertanyen al regne vegetal constitueixen el fitoplàncton i són els que esdevenen la porta d’entrada de l’energia solar per a la vida de tot el sistema, gràcies a la funció clorofíl·lica que hi fan. Són les esquizofícies, les diatomees, les feofícies, els dinoflagel·lats… La resta està constituïda pel zooplàncton, del regne animal: protozous, larves de mol·luscs, celenterats… i, sobretot, petits crustacis de l’ordre dels eufausiacis que constitueixen el krill, que és el principal aliment de molts peixos i cetacis.


Thomas Mock (extret de www.ambrustlab.ocean.washington.edu)

Pel que acabem de dir ja es veu la importància que té el plàncton per a la vida marina: de què viurien els peixos que nosaltres mengem si no existís aquest conjunt d’organísmes? Però el més important és encara l’acció que realitza el fitoplàncton de cara a regular el diòxid de carboni de l’atmosfera de la Terra. Ho recorda Thomas Mock, autor principal de l’article mencionat on ens diu: “El fitoplàncton és responsable de la meitat del dioxid de carboni que s’elimina naturalment de l’atmosfera”. És tan gran aquesta quantitat que faria desaparèixer la vida sobre la Terra en poc temps si desaparegués del tot el plàncton. Seria la mort per a tots els qui respiren en pocs segles!

Ara bé, s’ha vist, segons aquest article de Mock, que l’escalfament global de l’oceà està alterant el conjunt planctònic, ja que modifica els cicles químics que fan en les capes superficials dels oceans i… és tanfràgil el plàncton! Ens hem de fer càrrec de la importància que té aconseguir frenar el canvi climàtic. Poc podem fer nosatres individualment, es clar, però posem-hi el nostre granet de sorra, bo i ajudant que s’eviti l’escalfament climàtic que tant ens perjudica!

dilluns, 1 de setembre de 2014

Mn.Francesc Nicolau: TAMBÉ LA VIDA MARINA ÉS AFECTADA PER L'ESCALFAMENT GLOBAL

A la revista Nature Climate Change s’ha publicat un article de Carlos Duarte, investigador de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats de Mallorca (Institut que pertany al Consell Superior d’Investigacions Científiques) en què exposa les conclusions que es dedueixen de 1.735 observacions que s’han fet sobre l’impacte del canvi climàtic a la vida dels oceans.

Han estat fetes entre el 1960 i el 2009, cinquanta anys en què s’ha vist també que els canvis van prenent velocitat. La principal conseqüència deduïda d’aquestes observacions és que els vivents marins es desplacen de mitjana uns 72 quilòmetres cap al  nord, o altres tants cap al sud, cada dècada. Que hi havia desplaçaments era ja un fet ben conegut però amb aquest estudi s’ha pogut concretar més.

Carlos Duarte  (www.efimarket.com)

També la vida terrestre es desplaça però no tan ràpidament com la del mar. No cal dir que aquesta mitjana és global i no totes les espècies ho fan igual. Això fa que es vagin creant noves comunitats transitòries (és a dir, nous ecosistemes) perquè arriben espècies a ninstal·lar-se en llocs que mai no havien ocupat bo i trobant-se amb altres comunitats biològiques. S’ha vist, a partir de les observacions dites, que el 24% de les espècies no ha tingut encara cap resposta a l’escalfament global, mentre que moltes del 76% restant ja s’han mogut centenars de quilòmetres, cosa que ha ocasionat un canvi important d’escenaris de la vida.

Extret de www.xtec.cat

També cal dir que els organismes pelàgics (els que viuen a prop de la superfície) es desplacen més de pressa que els bentònics (que viuen al fons marí), però també aquests darrers van desplaçant-se realment. I les àrees marines protegides, per la seva banda, van variant el seu àmbit, cosa que cal tenir en compte, per predir quins han de ser els llocs adequats per als recursos de la pesca.

Quin comentari hi podem fer nosaltres a tot això? Una vegada més: que del canvi climàtic no ens en podem pas riure, i hem d’aconseguir que tothom el tingui present per a fer-hi el que cadescú pugui per frenar-lo o, almenys, desaccelelar-lo.