Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dilluns, 25 d’agost de 2014

Mn.Francesc Nicolau: MINVA EL GLAÇ DE L'OCEÀ ÀRTIC

És un altre dels efectes del canvi climàtic que cal tenir en compte. Fa 34 anys que es mesura la superfície glaçada del pol Nord terrestre mitjançant satèl·lits i a l’estiu de l’any passat es va enregistrar la xifra més baixa fins ara de l’extensió ocupada pel gel: 1,3 milions de Km², mentre que l’any 1980 va ser de 2,90 milions la mínima aconseguida. Al 2007 ja s’havia arribat a 1,61 milions, però aquest any passat s’ha batut un rècord.

Extret de www.greenpeace.org

Què vol dir això? Que, entre altres coses, travessar l’Àrtic en vaixell ja no és una empresa irrealitzable. Més encara, ja ha estat una realitat. Tenint en compte les condicions climàtiques del juliol de l’any passat els xinesos van decidir que el Yong Sheng, vaixell de 19.000 tones gestionat pel grup Cosco, salpés el 8 d’agost del port de la ciutat xinesa de Dalian per fer el seu viatge a Rotterdam (Holanda) pel camí del Nord-Est, o sigui pujant cap a l’Àrtic, travessant l’estret de Bering per navegar pel nord de Sibèria i rodejant Escandinàvia baixar a Holanda. El dia 11 de setembre van arribar a Rotterdam després de 14 dies de navegació i la gesta es convertí en notícia que aparegué als diaris. El seu trajecte habitual era baixar pel mar de la Xina, passar l’estret de Malaca, travessar l’índic, entrar al mar Roig, passar pel canal de Suez, creuar el Mediterrani, passar per l’estret de Gibraltar i pujar amunt cap a Rotterdam. Era una travessa que es feia en 48 dies. Una mica més curta que aquesta altra del Nord-Est, però més sinuosa i amb més perills.

El vaixell Yong Sheng (extret de www.nunatsiaqonline.ca)

Això planteja al món de l’economia unes possibilitats que cal tenir en compte. Poden resultar a un preu un xic més baix productes arribats de l’Extrem Orient, cosa que no es pot menystenir. Però, és clar, no tot són flors i violes. El desglaç de l’Àrtic, unit al de l’Antàrtida, fa pujar de mica en mica el nivell dels oceans amb conseqüències més aviat desastroses per a una part de la humanitat, a més de tots els altres inconvenients que comporta l’escalfament global com tots sabem. Cal que no ho oblidem…

dilluns, 18 d’agost de 2014

Mn. Francesc Nicolau: QUÈ CAL DIR DE L'AUGMENT DEL NIVELL DEL MAR?

Si l’oceà Àrtic es desglaça més de pressa del que hom creia vol dir que també el nivell dels oceans creixerà més ràpid del que hom podia esperar. I, efectivament, és el que els científics ens diuen, tenint en compte, a més, altres factors que contribueixen a aquest efecte, entre els quals, és clar, l’escalfament global. S’ha comprovat que augmenta el nivell del mar?

I tant que sí! Si analitzem els testimonis que ens donen els sediments podem afirmar que des del començament de l’era cristiana fins al segle XIX el nivell del mar es mantingué pràcticament sense variacions, però és cap a finals de dit segle que els mareògrafs comencen a notar un ritme d’augment que arriba a un terç de centímetre cada any i que va accelerant-se. Això ens diu que cap al 2100 podria arribar a 0,58 metres, segons l’informe que fa sis anys elabora el Grup Internacional sobre el Canvi Climàtic, però ara es diu que la pujada assoliria més d’un metre, perquè cal afegir que les grans formacions gelades (Groenlàndia i Antàrtida) es poden anar fonent a causa de l’augment tèrmic.

Groenlàndia  (foto: migargon.blogspot.com)

L’augment de nivell de l’aigua dels oceans, fins ara observat, es deu en una tercera part a l’escalfament del planeta, ja que l’aigua augmenta de volum en escalfar-se, i en dues terceres parts a la que prové de la fusió del gel de les zones glaçades. Com sabem, moltes glaceres de muntanya (com la de l’Aneto) han quedat reduïdes a la mínima expressió o s’han fos del tot i el fantasma de les grans extensions polars que es desglacen es veu amb una gran preocupació.

Vivim en un planeta profundament alterat per l’escalfament que l’home hi provoca i que no s’atura. I si els mars van augmentant de volum, inundacions com la que a l’octubre de l’any 2012 provocà l’huracà Sandy a la costa nord-est dels Estats Units seran cada vegada més freqüents. Però el simple augment de nivell ja va produint cada vegada més perjudicis. Si es mira com quedaran les poblacions que són a zones de la costa, en el cas que arribi a un metre aquest augment, ens trobarem amb resultats esparverants. Per donar només un exemple: a Manila es calcula que uns 625.000 habitants viuen en zones inundables. 


Manila  (foto: www.travelblog.org)

És una pena dir que la generació actual ha condemnat de forma irreversible les generacions que vindran a viure en un món cada vegada més càlid i amb uns mars que avancen cap a terra. Els gasos provinents de la combustió dels combustibles fòssils ha deixat l’atmosfera tan carregada d’anhidrid carbònic que, encara que ara paréssim de cremar-ne, el que hi ha en suspensió seguirà escalfant la Terra durant segles… Oi que tot això fa pensar molt?

dilluns, 11 d’agost de 2014

Mn. Francesc Nicolau: ARRIBAREM A TEMPS PER ATURAR EL CANVI CLIMÀTIC?

Sabeu qui és Susan Solomon? Potser alguns recordareu l’eficaç contribució que va tenir per arribar a la prohibició internacional, que s’acordà  en el protocol de Montreal de 1987, de la utilització dels gasos CFC (sigles de clorofluorcarbonats). Què hi havia exposat ella? Amb tot el rigor científic havia mostrat que el forat que s’havia produït a la cap d’ozó que embolcalla la Terra, així com també el fet que aquesta capa s’anés aprimant, era degut a l’emissió de gasos del tipus CFC que s’hi combinaven fent-ne disminuir la quantitat d’aquest gas. I, mireu, aquesta prohibició ens ha salvat la vida. L’extinció de la protectora capa d’ozó implicaria l’arribada fins a nosaltres de totes les radiacions mortíferes que ens envien els astres i que ara són retingudes per aquesta capa tan providencial.

Susan Solomon  (foto: newsoffice.mit.edu)

Aquesta doctora en Químiques, nascuda a Chicago l’any 1936, aleshores només tenia 30 anys, i se li’n va fer cas. Avui és catedràtica de l’Institut Tecnològic de Massachusets i, ella que havia començat la seva recerca científica acompanyant al cèlebre oceanògraf francès Jacques Cousteau, ha acabat dedicant-se a estudiar el món atmosfèric que ens rodeja, i amb gran competència. També ha rebut premis, com el que li concedí la Fundació BBVA per la seva contribució a la salvaguarda del planeta.

I no fa gaire se li feu una entrevista, sobre com frenar el canvi climàtic, al Magazine de La Vanguardia. En resum podem dir que el que ella veu absolutament necessari és que hi hagi un pacte mundial en investigació per deturar les conseqüències del canvi climàtic. Després de rocordar que l’escalfament de la Terra per l’increment que hi ha hagut del diòxid de carboni és irreversible a escala humana (caldria esperar uns mil anys perquè tot tornés a ser com abans), ens diu que cal incrementar els esforços que s’estan fent ja per evitar que continuï augmentant l’escalfament. Ja estem cercant formes d’energia alternatives a les que emeten diòxid de carboni, però fins ara no n’hi ha prou. Cal fer una cosa semblant a com se substituïren els CFC per productes que no atacaven l’ozó, tal com manà el protocol de Montreal; ara cal anar buscant els substitutius dels que contaminen l’atmosfera. S’ha arribat al cotxe elèctric i a trobar, sector per sector, alló que ja no produexi emissions del perjudicial diòxid de carboni.

Però ens trobem amb una realitat que cal tenir present: hi ha poc més de mil milions de persones que viuen en un món desenvolupat i més de cinc mil milions en un món que es desenvolupa. Els primers emeten a l’atmosfera cins vegades més carboni que els cinc mil milions. I aquests volen arribar al nivell de vida d’aquells altres i no els ho podem pas impedir. No tndríem cor si ho fessim. Davant d’aquest panorama, què hi podem fer? És ben clar que totes les multinacionals s’han de comprometre a estudiar i aplicar energies alternatives… i els governs també se n’han de responsabilitzar més i més.


Serà tot això ben aviat una realitat efectiva? Susan Solomon diu textualment: “Amb l’ozó tinguérem sort perquè aquesta capa protegeix la vida. Era fàcil adonar-se del problema i això va ser un toc d’atenció per a la societat. Ara el problema és molt més gran, d’una dimensió enorme, i cal veure si s’actua abans que sigui inevitble… Però sóc optimista, arribarem a temps” Tant de bo que aquest optimisme correspongui a la realitat que ens ve a sobre. Nosaltres ho desitgem de tot cor.

divendres, 1 d’agost de 2014

Jorgina Jordà: FIRA DE MILLAU

Un any més, i en van ja 43, s’ha celebrat l’Exposició internacional de minerals i fòssils de Millau localitat propera a Narbona, (França), que ha tingut lloc al Parc de la Victoria (avinguda Charles de Gaulle) durant els dies 19 i 20 de juliol de 2014. No obstant, pels més matiners, ja des del dijous es podien trobar expositors i visitants al recinte als quals comprar o intercanviar minerals i fòssils.

Pels que no hi hagueu estat mai comentar que la Fira consta de tres espais ben diferenciats:

El primer espai es el pavelló cobert on és troben els expositors resguardats de les inclemències meteorològiques, amb els seus estands dedicats als minerals, fòssils, aparells òptics, caixes de diverses mides per ordenar la col·lecció, eines per picar, treballar i netejar aquells exemplars que ho necessiten, bijuteria, joieria, malacologia, llibres, revistes, etc. Tot el que ens podem imaginar relacionat amb el món de la mineralogia i paleontologia presentat de forma molt acurada, tot i que amb preus una mica més elevats del que ens trobem a casa nostra, excepte les eines, capsetes, lupes i altres aparells que són molt assequibles.



El segon espai, també per a venedors, es troba situat a l’exterior, al voltant del pavelló cobert. És un espai on es ja es pot trobar una gamma de preus més moderada, tot i que no de qualitat, ja que algunes de les mostres de minerals i fòssils que s’hi podien veure eren d’igual qualitat o, fins i tot, millor que les de l’espai interior.



El tercer i darrer espai, per mi el més interessant, és on es situen els aficionats que volen fer intercanvis. Es troba un xic més separat dels expositors, i es podien trobar minerals i fòssils molt variats, ja que els participants provenen de llocs molts diversos. Tot i que la majoria, degut a la proximitat, eren francesos, també hi havia intercanviadors italians, alemanys, belgues, espanyols i, fins i tot, gent vinguda de països més llunyans com el Marroc o Mali



Només arribar vaig, començar a trobar amics i companys del Grup Mineralògic Català i de la nostra Associació i, entre tots, em van guiar i explicar com funcionaven els intercanvis, fent que la meva primera visita a Millau fos una grata experiència. El mode d’intercanvi consisteix en que cadascú s’instal·la al costat del seu cotxe fent servir petites taules on s’exposen els seus minerals o fòssils. Es tracta d’anar passejant entre els cotxes i parlar amb els altres participants quan es troba algun material d’interès.

Vaig quedar gratament sorpresa per l’alt nivell i varietat del material que allà es va veure.  

A nivell de minerals és molt difícil destacar-ne algun en concret ja que hi havia molts expositors per veure. Tot i així, un dels materials que més va cridar-me l’atenció van ser unes prehnites verdes i grogues amb epidota procedents de Mali, que encara no havia vist a les nostres Fires i que portaven un parell d’expositors situats al segon espai que, segons ens van explicar, havien dut com a novetat a les darreres fires de Munich i Sainte-Marie-aux-Mines.



A nivell francès, moltes piromorfites d’Asprières-Decazeville de totes mides i qualitats, autunites d’Autun (la seva localitat tipus), fluorites, barites i quarsos de la Mina Fontsante-Massif du Tanneron-Var, quarsos de Vizille Grenoble, Isère, Rhône-Alpes, atzurites de Chessy-les-Mines, etc.

Molts minerals de Marroc de totes mides i qualitats, com les famoses barites blaves de Nador i també material d’altres procedències com l’Afganistan, d’on destacaven alguns lots d’aiguamarines, o Namíbia amb un bon sortit d’òpals hialins i schorls d’Erongo.

Foto:Eduvigis Moreno

En quant als fòssils, n’hi havia de tota mena. La seva procedència, però, era difícil de precisar doncs no sempre estava indicada i s’havia d’anar demanant als expositors. Tot i això vaig poder reconèixer peixos procedents de l’estat de Wyoming (EUA), ammonits i trilobits del Marroc, decàpodes del Líban, gastròpodes del Pliocè de Florida (EUA) i el material característic de la pedrera de Solnhofen (Alemanya).


Foto:Eduvigis Moreno
Foto:Eduvigis Moreno

També algun material que no estem acostumats a veure en d’altres Fires, especialment de vertebrats, com cocodrils, tortugues i, fins i tot, ous de dinosaure, encara que semblaven força retocats.

Per acabar, només dir-vos que si teniu ocasió de poder assistir a aquesta fira, realment val la pena. És un esdeveniment molt interessant tant per comprar, intercanviar o, fins i tot, només fer una passejada ja que l’ambient que s’hi respira és molt familiar. L’indret, el poble de Millau, és un lloc realment molt acollidor.