Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dilluns, 30 de juny de 2014

Amics del Museu: BATALLERIA núm.20

Acaba de sortir el número 20 de la revista de Paleontologia Batalleria. Aquesta, malgrat que només té 28 pàgines, conté cinc interessants articles el primer dels quals el signen Pedro Adserà i Sebastián Calzada. En ell es proposa que dos exemplars de bivalves de l’espècie Cardium larteti, procedents de l’Aptià inferior de Cervera del Maestre, s’integrin dins el gènere Integricardium.


En el segon article, escrit en anglès, es descriu un peculiar trilobit, Lanceaspis hammondi del Devonià inferior de l’Anti-Atlas (Marroc) i que apareix a la portada, el qual presenta característiques de les subfamílies Asteropyginae i Acastavinae, però no així l’espina prefrontal, i per tant la seva afiliació resulta, ara per ara, incerta.


El tercer article també està escrit en anglès i el signa Paul D. Taylor del Departament de Ciències de la Terra del Natural History Museum de Londres i en ell es fa una revisió de l’holotip Corynotrypoides ladina, fòssil enigmàtic del Triàsic superior del NE d’Itàlia, amb l’ajut d’un microscopi electrònic. Amb aquesta tècnica s’ha descobert que aquest fòssil originàriament asignat al phylum Bryozoa podria, en realitat, pertànyer al grup dels serpúlids colonials del tipus Filograna.

El següent treball versa sobre dos espècies de gasteròpodes del Cretaci d’Angola: Nerinea capalloi i Multiptyxis angolensis, dels autors Sebastián Calzada i Joan Corbacho, i en ell s’inclou la primèra espècie dins Eunerinea, i la segona se la considera com una nova espècie i així se la descriu.


En el darrer article, signat per Joan Corbacho, es descriu el nou gènere Kierarges, de la subfamília Isotelinae, a través de l’espècie tipus Kierarges morrisoni, de l’Ordovicià inferior de la regió de Zagora (Marroc). Es dóna el cas que aquest nou gènere també apareix en l’Ordovicià inferior de Portugal.

A la crònica del MGSB es fa un repàs de l’estat de les col·leccions i activitats com és el fet que la col·lecció Rosell-Llompart està en fase d’entrada i numeració (a càrrec del Dr. Antonio Abad), que el Sr. Joan Vilella continua incorporant els seus pròpis fons; el Sr. Francisco Carrasco segueix el seu estudi sobre els equínids, i que el Dr. Luterbacher segueix estudiant l’estratigrafia de Menorca. També es fa esment de les visites d’investigadors al Museu i de la relació constant del Museu amb els investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona i amb els de l’Institut Català de Paleontologia de Sabadell, així com també de la intensa col·laboració del Museu amb l’Institut Cartogàfic i Geològic de Catalunya a través del Sr. Pedro Adserà, el qual ha el·laborat una brillant història del Museu i un catàleg d’holotips del qual aviat donarem notícia en aquest blog.

A la crònica també es comunica la nova web del Museu que, gràcies al Sr. Francisco Carrasco, ara disposa d’un nou domini amb més prestacions informàtiques. Si voleu consultar-la, cliqueu aquí. Finalment es recorda que segueixen les tasques de recopilació de dades dels associats als “Amics del Museu” i també se’ns felicita a l’equip d’aquest blog per la feina realitzada al llarg d’aquest anys.

Batalleria és la revista de paleontologia que edita el Museu Geològic del Seminari de Barcelona i en són director i co-director el Dr.Sebastián Calzada i la Sra Eduvigis Moreno respectivament. L’Eduvigis és, a més, l’encarregada de la seva maquetació i disseny. Aquesta revista ha estat realitzada gràcies al treball desinteressat dels seus col·laboradors i de l’equip editorial, i està costejada en part per l’Associació d’Amics del Museu Geològic del Seminari de Barcelona i pels Serveis de Museus de la Direcció Cultural de la Generalitat de Catalunya.

divendres, 27 de juny de 2014

Amics del Museu: NOTÍCIA

Presentació del consorci CENSAT

L’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, de la mà del seu director Jaume Miranda, ens van fer saber, a través del seu butlletí de notícies núm.12, que el passat 18 de Juny, l’Ajuntament de Barcelona, les universitats de Barcelona i Politècnica de Catalunya, l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya i la Universitat de Florida (USA), van signar un acord de col·laboració per a la constitució del consorci CENSAT (Centre de Tecnologies i Aplicacions per a petits Satèl·lits).

Aquest consorci ha d’actuar com a centre de construcció dels anomenats micro i nano satèl·lits, aparells que, pel seu baix cost, permeten ser posats en òrbita en un temps més reduït que un satèl·lit convencional. Gràcies a aquests petits satèl·lits, el CENSAT pretén convertir-se en un nucli de recerca i anàlisi de les dades que es generin per a usos comercials i científics, fent especial ènfasi en els àmbits de les ciències de la vida, l’observació de la Terra, i també de l’Astronomia, ajudant i impulsant així el sector de l’espai a Catalunya, tot obrint un nou mercat aeroespacial per a les empreses i institucions.

S’espera que pel desembre de 2015 el CENSAT, amb seu a Barcelona i oficina permanent a la Universitat de Florida, sigui plenament operatiu i que aviat poguem gaudir d’aquests avantatges.

Per a més informació consulteu el web de l’ICC clicant aquí.

divendres, 20 de juny de 2014

Mn. Francesc Nicolau: HI HA MÉS PERILL DEL QUE ES CREIA DE LA CAIGUDA D'UN METEORIT

Així ho han afirmat els components d’una associació que, sense ànim de lucre, està construint a Califòrnia (Estats Units) un telescopi adaptat a detectar aquesta amenaça de l’espai. De fet un asteroide d’uns 25 metres, batejat com DX 110 i que va ser detectat a finals de febrer d’aquest any, va passar molt a prop de la Terra a principis de març. Malgrat que les probabilitats d’impacte eren de 1 entre 10 milions, el fet va ser notícia, El que passa és que moltes vegades ens arriben meteorits que passen desapercebuts pel gran públic, encara que a principis de març d’aquest any va ser notícia l’apropament excessiu d’un asteroide, d’uns 25 metres i batejat com a DX 110 i que va ser detectat a finals de febrer, malgrat que les probabilatats d’impacte eren de 1 entre 10 milions. Però, sabeu quants han impactat la Terra entre el 2000 i el 2013?

Com que els nordamericans tenen una xarxa de detectors que segueixen les possibles detonacions d’armes nuclears, han pogut enregistrar 26 detonacions que es comprovà que no eren altra cosa que impactes de meteorítics que, amb el xoc de l’atmosfera, s’havien esmicolat i les seves restes havien caigut la majoria sobre els oceans... però no tots, és clar, i algun no pas fet a miques totalment, com el que potser recordareu el 15 de febrer del 2013 que caigué en una zona poblada, sobre la ciutat russa de Chelyabinsk i que va fer més d’un miler de ferits per causa dels vidres trencats i la caiguda de fragments. Tenia una potència explosiva d’unes 500 kilotones, encara que el seu diàmetre inicial seria de només uns 20 metres.

Imatge del meteorit de Chelyabinsk. www.lavanguardia.com

I també en podem citar de no tan antics que han estat molt més explosius, si bé no va fer danys a les persones: el de la selva de Tunguska (Sibèria) del 30 de juny de 1908, amb una potència de 10.000 a 15.000 kilotones, i el que caigué al Mediterrani oriental el 6 de juny del 2002 de 16 kilotones de potència explosiva.

I pel que fa als més antics se sap que autèntics asteroides, per la seva grandària, han xocat amb la Terra fent-hi canvis notables com per exemple, el que caigué cap a finals de l’era Primària (en el Permià) i que va matar més del 90% de les espècies que vivien alhora, i el de fa 65 Ma. (al final de l’era Secundària o Mesozoic) va causar la mort d’un 50%, o més, de les espècies entre les quals els dinosaures.

Els asteroides perillosos s’anomenen PHA (de l’anglès Potentialy Hazardous Asteroid) i són considerats com a tals els asteroides i cometes que tenen una òrbita que talla la de la terra a una distància inferior a mitja centèsima de la distància Terra-Sol. S’ha establert una escala de perillositat, anomenada Escala de Torino (Torino Scale en anglès) que va de 0 a 10; els de 8, 9 i 10 ja són de col·lisió segura. Els de 10 són els que provocarien una catàstrofe climàtica global (com la que va provocar el del Permià o la de finals del Mesozoic).

S’ha donat el nom de Spaceguard Survey al conjunt dels programes internacionals dedicats a la detecció i catalogació d’objectes pròxims a la terra . Un centre d’aquest tipus el tenim a Espanya, a l’Observatori Astronòmic de La Saga a Granada. Actualment ja tenim catalogats almenys la meitat dels objectes de risc que tenen més d’un quilòmetre de diàmetre.

Cal dir, però, que un diàmetre de 40 metres ja té la capacitat de destruir tota una ciutat. Els d’aquesta mida són els més difícils de detectar quan són lluny i per ara res es ñpodria fer si ens en vingués un d’improvist. Cal progressar en la detecció d’aquesta mena d’objectes.

I què és el que es pot fer si se’n detecta un de veritablement perillós i que es veu a venir? Els americans ja han previst com es pot desviar: amb armes nuclears fent.hi detonar un enginy d’aquesta mena després d’impactar-lo contra l’asteroide que modificaria tot seguit d’òrbita. I per a objectes petits s’ha ideat un mètode més senzill: Fent.hi incidir, per mitjà d’una sonda espacial guix blanc en una part de la seva superfície i la pressió de la llum solar ja el desviaria prou per a que no caigués damunt nostre...

Mentrestant els de Califòrnia segueixen construint el seu telescopi, que els suposarà uns 250 milions de dòlars i confien poder-lo posar en funcionament el 2018. Que Déu els ajudi, en bé de la humanitat.

divendres, 13 de juny de 2014

Isabel Benet: RECORREGUT PER LA SERRA DE LLABERIA

La serra de Llaberia forma part de les tarragonines serres del Mestral (juntament amb la Mola de Colldejou, la Muntanya Blanca, el Cabrafiga, i les muntanyes de Tivissa, entre d’altres), i està situada cap a l’extrem sud de la Serralada Prelitoral, on afloren, majoritàriament, materials mesozoics pertanyents al Triàsic, Juràssic i Cretaci. La seva imposant cinglera, al costat de la característica silueta de la Mola de Colldejou, s’albira ja des de Tarragona, tot venint per l’autopista. Aquesta serra fou , al segle XVIII, l’amagatall del guerriller Carrasclet i l’escenari d’una batalla contra les tropes invasores de Felip V.

La serra de Llaberia des del poble de Colldejou


Sector ampliat de les serres del Mestral

Iniciem l’itinerari al poble de Colldejou (431 m), situat al vessant sud de la Mola a la comarca del Baix Camp. Pujant per la carretera des de Mont-roig del Camp, es poden anar observant els granitoides, els quals formen part del sòcol paleozoic i sobre els quals s’asseuen els materials mesozoics del Triàsic corresponents a les fàcies Buntsandstein i Muschelkalk inferior i mitjà. El poble de Colldejou es troba just al contacte entre el Muschelkalk mitjà i el Muschelkalk superior.



Sortim per la part alta del poble per una pista que puja al coll del Guix, seguint les marques vermelles i blanques del sender de gran recorregut GR-7, tot observant l’aspecte dels materials que formen la fàcies Muschelkalk superior (M3).

Aspecte de la fàcies Muschelkalk superior


Prop del coll de Guix ja afloren les argiles bigarrades i les carnioles de la fàcies Keuper, i al mateix coll, com el seu nom indica, apareixen els guixos en franges blanques i vermelloses (degut a la presència d’argila) característics d’aquesta fàcies.

Les argiles bigarrades

Les carnioles

Els Guixos

Així arribem a la font de l’Avellar (o Abellar) on, per efecte d’una falla, tornem a trobar les dolomies del M3. Tot seguit comencem a remuntar cap al pas anomenat “lo Portell” pel “Camí dels Revolts”, un preciós camí de grau que, en alguns trams, encara conserva l’empedrat original. Per aquest camí anem trobant les dolomíes de la part alta de la fàcies Keuper, corresponents a la Formació Imón, i les calcàries, dolomíes taulejades i margues del Juràssic inferior i mitjà (Lias i Dogger). Abans d’arribar a “lo Portell” es poden mig veure els gresos i lutites corresponents a la Formació Utrillas, pertanyents ja al Cretaci superior; per tant aquí s’intueix que hi ha una llacuna estratigràfica que abasta el Juràssic superior (Malm) així com també la totalitat del Cretaci inferior.

El Camí dels Revolts prop de "lo Portell"

Un cop creuat el pas, abandonem les marques del GR-7 i prenem un sender carener , que arrenca a mà esquerra i està marcat en blau, el qual es dirigeix cap al cim de la Miranda (919 m) on hi destaca un ràdar meteorològic i des d’on, si la boira no ho impedeix, es pot veure una dilatada vista del Camp de Tarragona i la Costa Daurada.

Camí carener cap a la Miranda damunt un rascler

Aquest sender és un xic incòmode car discorre per damunt un rascler, això és el paisatge que resulta de la dissolució parcial de les calcàries del Cretaci superior, per part de l’aigua de la pluja carregada de CO2 . Aquest fenomen ha donat lloc a la formació de la vistosa roca de “la Foradada”, i només els més valents s’atreveixen a posar-se damunt del seu arc.

La Foradada

El cim de la Miranda

Des del cim prenem un sender marcat en groc i vermell que baixa tallant la pista d’accés a les instal·lacions del ràdar fins que desemboquem de nou a la pista prop del coll dels Colivassos (o Collivassos) on hi ha un pal indicador i on afloren unes dolomies ocres del Cretaci superior.

Arribant al coll dels Collivassos

Des del coll anem en direcció al Mont-redon, que tenim just enfront, tenint a mà dreta l’impressionant clot del Racó de la Dòvia. Pel camí podem observar fòssils de lamel·libranquis i nòduls de ferro.

Vista del Mont-redon


Arribats al Portell de Madrocs, canviem de vessant i baixem per un sender fins al peu del cingle per tal d’anar-nos acostant al Cavall Bernat de Llaberia (825 m), una gran mola un xic separada del cingle principal i formada per les dolomíes juràssiques. L’accés a aquest cim no és gens fàcil ja que primer cal remuntar per una costeruda canal i després pujar per les roques amb algunes passes de grimpada relativament aèries.

Al Portell de Madrocs

Acostant-nos a la base del Cavall Bernat de Llaberia

Després de pujar a la roca del Cavall Bernat, cal baixar de nou al peu de la canal per tal de continuar el descens tot flanquejant l’alterós vessant sud de l’esmentada roca, on es pot observar un nivell de bretxes.

Passant sota el Cavall Bernat

Aspecte de les bretxes

Un cop revoltada la roca del Cavall Bernat ens cal prendre un sender marcat en groc i blanc que baixa de dret cap a la font del Bullidor, la qual neix en el contacte entre les dolomíes del Juràssic i les argiles de la fàcies Keuper. Des de la font ja només ens cal seguir el camí marcat en groc i blanc, el qual va seguint el curs del barranc dels Serralls tot tallant una pista, per això cal estar atents als senyals. Per aquest camí anem a sortir a la carretera i de nou al poble de Colldejou on, en el nucli urbà, es troba Cal Just, una de les cases més antigues de la vila i que data del segle XV i en ella hi destaca una porta dovellada i una robusta torre circular.

Torre circular de Cal Just a Colldejou

NOTA: Aquest itinerari consta uns 11 Km de recorregut i un desnivell positiu d’uns 500 metres.

divendres, 6 de juny de 2014

Jorgina Jordà: V TAULA DE CANYELLES

V TAULA D'INTERCANVI DE CANYELLES:
La V edició de la Taula d’intercanvi de Canyelles, celebrada el passat dissabte dia 31 de maig, ha presentat algunes novetats significatives. En primer lloc, destacar que enguany la trobada s’ha realitzat a l’interior de la Sala Multicultural del poble, en un espai ben distribuït, amb bona il·luminació, i on no s’ha hagut d’estar pendent de la meteorologia, que precisament durant aquest mes de maig ha estat molt inestable.



Només entrar al recinte, es podia comprovar que el nombre de participants era igual o major al de l’any passat. A més, en aquesta edició s’ha comptat amb la participació d’un mineralogista procedent de França, cosa que significa que l’esdeveniment ha iniciat, tot i que tímidament, la seva internacionalització. També va ser molt d’agrair la participació d’alguns aficionats provinents d’Euskadi i, és clar, de gent de tota la geografia catalana: des de Sant Feliu de Guíxols, fins a La Sènia passant per Balaguer, Santpedor, Manresa, Vic, Torelló, Arenys de Mar, Mollet del Vallès, Abrera, Sabadell, Esplugues de Llobregat, Santa Coloma de Cervelló...

Què dir dels minerals que es van poder admirar i canviar? N’hi havia per a tots els gustos. A nivell català, destacar la proliferació de les fluorites globulars de Santa Coloma de Gramenet, molt ben rebudes, ja que encara hi havia molts col·leccionistes que no en tenien, fluorites antigues de la Berta, anapaïta de Bellver de Cerdanya, fosfats del Turó de Montcada, quarsos, albites i microclines de Sils, fluorites de Ulldemolins, celestines d’Ivorra, grossulàries d’Hortsavinyà, fluorites i calcites de Gualba... i molts més.



Fluorita no tant coneguda de Papiol

Gràcies als anteriorment esmentats companys d’Euskadi es va poder veure material del nord de la península com calcites de Camargo, dolomites d’Eugui, celestines de Treviño, pirites de Navajún i Ambasaguas, etc.

De la resta de l’Estat també hi havia molta varietat; hi destacaven celestines de La Algameca, calcites de la Cañada de Verich i la Sierra de Jabaloyas, pirites globulars de Tarifa (que per fi vaig poder tenir a les mans ja que només les havia vist en fotos als fòrums d’internet), calcites d’Arcos de la Frontera i de Barbate, aquestes darreres molt fluorescents, fluorites asturianes, material molt interessant de la emblemàtica localitat de La Unión: quarsos, barites, calcites... i mostres procedents de moltes altres localitats de la geografia peninsular. 




Calcita de la Sierrra de Jabaloyas

De l’estranger destacava especialment un grup de crocoïtes australianes que semblaven petits tresors de tan delicades i boniques que eren, material del Marroc sempre vistós, estaurolites de la Bretanya, schorls del Brasil, fluorites de Mèxic, minerals de coure procedents de la zona de Copiapó, Xile i un gran i llarg etcètera.



Mereix una menció a part, l’assortit de minerals de la Catalunya Nord que va portar el nostre company francès: almandina de molt bona mida procedent de Latour de France, Pic du Néoulous-Laroque-des-Albères, Felluns, Cotlliure, Pic del Costabona, quarsos de Dorban, fluorites de Le Boulou i, per a mi, unes molt destacables mostres d’atzurita de Chessy-les-Mines. 


 Granate Latour de France-Languedoc

Atzurita de Chessy-les-Mines

Destacar que feliçment, vam comptar també amb la presència del Grup Mineralògic Català, cosa que va permetre que més gent conegués la gran quantitat de publicacions que, afortunadament, es poden trobar sobre la nostra afició als minerals.


Grup Mineralògic Català


Com cada any també es van desenvolupar un grapat d’activitats paral·leles al desenvolupament de la Taula:

  • L’exposició de fotografies d’en Joan Astor, un autèntic pioner en la microfotografia de minerals. Es van poder admirar 30 fotografies impreses en gran format, algunes d’elles de ja fa uns anys i preses quan les càmeres eren analògiques i el Photoshop no existia. 
  • Exposició de minerals fluorescents, que consistia en una petita vitrina il·luminada amb llum ultraviolada d'ona llarga, que va tenir un resultat espectacular que encisava petits i grans. 
  • Concurs de dibuix pels escolars. Una activitat que ha estat possible gràcies a la col·laboració de l'Ajuntament de Canyelles, per donar a conèixer el món dels minerals entre els més petits i que esperem que creés nova afició. 
  • Premi al millor mineral ofert en l’Intercanvi, obsequiat per l’Ajuntament de Canyelles en forma d’una figura al·legòrica que representa la localitat.







PROJECTE DE COL·LECCIÓ ESTABLE:
Durant l’acte es va dur a terme la presentació del projecte de “Col·lecció Estable” que és la conseqüència de l'exitós Museu Efímer que va fer-se durant la taula del 2012. La intenció és que aquesta col·lecció estable sigui l'embrió del futur Museu de Canyelles, que incorporarà una col·lecció de minerals i una col·lecció de pintura (Canyelles és un poble amb una llarguíssima tradició pintora) entre d’altres. Mentre aquest Museu no tingui una seu física, la Col·lecció Estable estarà exposada en unes vitrines a la planta noble de l'Ajuntament, on hi ha la Sala d'Actes i que ara aixopluga part de la col·lecció pictòrica. La Col·lecció Estable es nodrirà de cessions temporals mitjançant un contracte amb el qual el Museu es fa dipositari de les peces per un temps determinat. La idea de creació d'aquesta Col·lecció és nodrir de peces que per grandària, singularitat o altres motius els seus posseïdors creguin que és interessant que siguin exhibides públicament. L’avantatge addicional de la cessió és que garanteix la renovació contínua de la Col·lecció, amb la devolució d'unes peces i la incorporació d’altres de noves. 


Al migdia es va realitzar el ja tradicional dinar de germanor, moment molt agradable per poder passar una estona amb els companys i amics que no veiem tant sovint i on es pot comentar la jugada sobre els intercanvis fets i les darreres novetats i troballes mineralògiques. 

Desprès de la sobretaula va venir la projecció del documental “El Misterio de los Cristales Gigantes” dirigida per Javier Trueba i escrita i presentada per Juan Manuel García Ruiz. Encara que alguns ja l’havíem vist es sempre una meravella repetir, perquè a més d’interessant conté algunes imatges d’allò més impressionats. 

Per acabar felicitar a J.A Soldevilla i la seva esposa Pilar per l’esforç que cada any realitzen per organitzar la taula d’intercanvi. Sense oblidar-nos també de l’Ajuntament de Canyelles i sobretot la seva alcaldessa Rosa Huguet i Sugranyes que col·labora i dóna suport a aquest acte de forma incondicional. 


Inauguració amb el Sr.J.A Soldevilla i l'alcaldessa Sra.Rosa Huguet i Sugranyes 

Enhorabona a tots !!! Ja esperem la VI Taula!