Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dijous, 27 de març de 2014

Amics del Museu: Estem d'aniversari!!!

Ahir 26 de març, el blog de l’Associació d’Amics del Museu Geològic de Seminari de Barcelona va complir tres anys.


D’ençà de les seves primeres passes, en els quals es publicaven articles que ja havien aparegut al nostre butlletí intern en format paper (que es va deixar d’imprimir el juliol del 2011), tenim que fins al dia d’avui, i de la mà dels nostres incansables col·laboradors, ja s’han publicat més de 170 articles i estem a punt d’assolir a la gens menyspreable xifra de 50.000 visites.

Donat que es tracta del blog d’un museu geològic, és normal que la major part dels articles publicats estiguin dedicats a les Ciències de la Terra, i així s’han prioritzat les ressenyes que fan referència a les activitats de l’associació, com són les sortides al camp i les visites a museus i exposicions. No obstant això, es tenen molt en compte els itineraris i sortides, així com també les visites a museus, exposicions i fires de minerals i fòssils, realitzats pels nostres col·laboradors, a títol personal, i dels quals ens volen fer partícips. També tenen prioritat els articles de caire paleontològic, com són el repàs a la col·lecció de fòssils exposats a les vitrines del nostre museu.

També s’estan “penjant” una sèrie d’articles de geologia general amb els quals es vol donar a conèixer la gran varietat de roques que constitueixen les nostres muntanyes, les èpoques que abasten i com es van deformar per a donar lloc a aquests relleus, per a, finalment, entendre com es va formar l’antiga Serralada Herciniana sobre la qual s’asseuen tots aquests materials i, en definitiva, tot el nostre territori.

Malgrat que aquest és un blog marcadament “geològic”, també hi tenen cabuda els articles dels més variats temes com són els que fan referència a l’actualitat científica (recollits a la secció Retalls de Ciència), articles d’història o biografies de científics relacionats amb la geologia, resums dels cicles de conferències de Mn. Francesc Nicolau, articles d’opinió, etc.

A través de la secció Notícies donem a conèixer la publicació dels darrers números de les revistes del Museu (Batalleria i Scripta), de la presentació de llibres i guies, de l’entrega de premis, de la defunció d’algun soci o personatge destacat, o d'algun esdeveniment important. També tenen molt d’interès els relats de viatges a països llunyans.

Per tot plegat hem rebut molts elogis, però també algunes crítiques (sempre constructives), les quals ens han obligat a rectificar i a procurar de fer-ho tot cada cop millor (dins de les nostres modestes possibilitats!)

Des d’aquí volem agrair l’esforç per la feina feta pels nostres col·laboradors del passat, del present... i encoratjar als col·laboradors del futur, car sabem, de bona tinta, que escriure no és gens fàcil. Felicitats a tots!!!

divendres, 21 de març de 2014

Mn.Francesc Nicolau: SABEU QUÈ ÉS EL METAGENOMA HUMÀ?

És una expressió que s’ha inventat per assignar el genoma d’alló que viu dins el nostre organisme sense ser pròpiament part del nostre cos. Hi ha qui prefereix dir-ne el nostre segon genoma. I què és això que té vida dintre nostre sense constituir els nostres organs? Molt senzill: el conjunt de tots els microbis que conviuen simbiòticamentamb nosaltres.
Simbiòticament vol dir que no ens són uns simples paràsits sinó que contribueixen a fer que sigui com convé la nostra vida. Pobres de nosaltres si no els tinguessim! Són molts? Moltíssims! Mireu: el nombre de cel·lules d’un cos humà es calcula que es troba comprès entre 10 i 50 bilions (no podem precisar més) però el de microbis que hostatgem (el 95% són dels diminuts bacteris) passa, segons sembla, dels 100 bilions! (entre el doble i deu vegades més). Recordeu que un bilió és un milió de milions.


Durant els últims vint anys han estat objecte d’estudi en molts laboratoris i s’ha pogut veure la gran quantitat d’espècies diferents que tenim de bacteris en el nostre interior. S’han agrupat en vuit classes, cada una amb gran varietat de gèneres i espècies, i ha costat molt d’identificar aquesta diversitat perquè més de la meitat no són cultivables fora del cos humà i s’han hagut d’estudiar amb mètodes molt sofisticats. Estudiar, doncs, el genoma d’aquesta multitud de microbis diferents ja podeu imaginar que és una feinada immensa. (foto 1: imatge dels bacteroides thetaiotamicron residents a l’intestí humà)
Sabem que l’organisme humà té un genoma que conté uns 30.000 gens com a màxim, mentre que s’ha vist que el nombre de gens que tindran els nostres bacteris sobrepassa els 600.000. I podeu imaginar com és de dificil identificar-los.

Em direu: i té molta importància estudiar el genoma d’aquests éssers tant petits? Certament serà de gran utilitat perquè tenen també importància en el funcionament de l’organisme humà. Fixant-nos només en els que tenim al nostre intestí us diré que fan tres funcions principals: facilitar el metabolisme, protegir i alimentar. La seva funció metabolitzadora la fan afavorit la recuperació de l’energia, facilitant l’absorció del ferro i el calci. La funció protectora consisteix a prevenir la infecció intestinal impedint la proliferació d’espècies patògenes. I la nutritiva o tròfica l’exerceixen contribuint al manteniment de l’epiteli intestinal. Cal notar que, a més dels bateris, hi ha encara un 5% de microbis d’altres classes, com protozous i virus, i el seu estudi també és interessant. Tot s’ha de tenir en compte.

Una pregunta obligada és: aquests microbis són iguals en tots els individus humans? La resposta és negativa. Potser només arriben a la meitat dels 600.000 els gens que són comuns a tothom, perquè s’ha vist que hi ha diferències notables de persona a persona en molts d’aquests gens. Fins ara en els 600.000 s’hi han pogut identificar unes 20.000 funcions biològiques, de les quals només 6.000 es troben comunes a tots els individus humas estudiats.

La cosa es troba encara en els inicis. Falta molt per poder tenir una idea cabal d’aquest metagenoma. I no cal que parlem dels enigmes que hi ha per resoldre. Desitgem, però, que els investigadors tinguin sort…

divendres, 14 de març de 2014

Isabel Benet: LA SAL DE LA TERRA

Pujant per la vall del riu Noguera Pallaresa, tot just passat el congost de Collegats a la comarca del Pallars Sobirà, s’obre una petita conca recerada on, al marge esquerre del riu i a l’entrada de la gorja d’Arboló, hi destaca un edifici singular: es tracta del Reial Monestir de Santa Maria de Gerri, una joia del romànic de considerables dimensions.

Monestir de Santa Maria de Gerri (www.casacarrio.net)

Malgrat que a l’any 807 ja s’esmenta en aquest lloc una petita ermita visigòtica, l’abadia benedictina que podem veure avui dia va ser consagrada l’any 1149 i consta de tres naus, amb volta de pedra i coronades per dues absidioles i un absis. La portalada, amb arquivolta subjectada per dues col·lumnes i dos capitells bellament esculpits, està protegida per un magnífic porxo. Però el que realment destaca d’aquest edifici és l’espadanya de tres pisos i cinc obertures sobre la façana de ponent. Per tot plegat, aquesta abadia mostra una notable magnificència malgrat que les construccions adossades posteriorment emmascaren la seva estructura original.

Vista de la façana de ponent (www.prensa.lacaixa.es)


Aquest temple, però, formava part d’un conjunt molt més ampli que incloïa un palau abacial, una residència per als monjos, un claustre i altres dependències avui desaparegudes. Aquest monestir va tenir tanta importància que va ser objecte de disputes, empresonaments arbitraris, obscures revoltes, saqueigs, agressions i fins i tot alguns assassinats. Pel control dels seus recursos es van barallar durant segles, abats, comtes, reis i papes, ja que aquest era un dels monestirs més rics del Bisbat d’Urgell; a més de terres, condomines, molins, castells, esglésies i parròquies, posseïa l’únic pont, en molts quilòmetres a la rodona, que creuava el riu i que donava accés a la Muntanya de Baén i pel qual es pagava dret de pas (a Catalunya, la cosa del peatges ja ve de lluny...). Aquestes baralles van provocar, entre d’altres causes, la seva decadència a partir del 1348, moment en que va arribar l’epidèmia de pesta que va assolar la regió. Però...com era possible tant d’esplendor i poder en un lloc tan remot? La resposta: la sal.

Vista del poble de Gerri des del Racó de l'Ós

Vila i pont de Gerri

Al voltant d’aquest monestir va néixer i créixer la vila de Gerri, situada a la riba dreta de la Noguera Pallaresa, la qual ostenta l’afegitó “de la Sal” procedent de la principal ocupació d’aquesta vila i del lucratiu comerç que generava, ja que la sal era, en aquella època, un producte bàsic per al bestiar, per a la conservació dels aliments, i també per a la salut de les persones a l’hora de prevenir l’hipotiroidisme (o goll), malatia molt freqüent en regions muntanyenques on les comunicacions eren molt dificils, provocada per un dèficit de iode i que es manifesta per una reducció del metabolisme, obesitat, depressió i un augment desmesurat del teixit tiroidal, la qual cosa es tradueix en un tumor al coll. La sal era tant important que fins i tot va ser moneda de canvi, i d’aquí que rebi el nom de “salari” la retribució periòdica pel treball realitzat, ja que aquesta paraula, sembla ser, que prové del llatí salarium que era la sal que rebien els soldats romans com a part de la seva paga.

La sal de Gerri té el seu origen a la Font Salada, la qual brolla per una escletxa entre roques calcàries, molt a prop del nucli urbà i a uns 15 metres per sobre del nivell del riu. L’explotació d’aquesta font salada es basa en la simulació de les condicions que van tenir lloc durant el dipòsit d’aquestes evaporites, això és, s’ha d’escampar una fina làmina d’aigua salada en unes basses enllossades (anomenades eres) i deixar que el sol evapori l’aigua per tal que torni a cristal·litzar el valuós recurs que és la sal.

Vista de les salines de Vilanova de la Sal (www.web.udl.es)

Aquest procediment, que sembla tant senzill, és en realitat força complicat si el que es vol obtenir és una sal de qualitat. Per això cal netejar les eres, s’han de regar i cantallejar els tolls, remullar el salí i esperar una meteorologia benigna, amb poques plujes. Si l’aigua de la font conté molts sulfats disolts, cal que aquests precipitin abans en unes basses per tal d’obtenir unes aigües riques en clorurs les quals seran les que s’escamparan per les eres.

Un cop obtinguda la sal, aquesta s’emmagatzemava a la Casa de la Sal (o Alfolí), un edifici fortament custodiat per tal d’evitar els robatoris. A l’Alfolí es feien els processos d’acabat: pesar, moldre i empaquetar la sal (o ensacar, segosns els casos). La sal de més qualitat encara passava per un darrer i laboriós procés de secat. Però... d’on surt la sal de Gerri si resulta que aquest poble està a més de 140 Km de la costa?

Geològicament el poble de Gerri de la Sal està enclavat dins una de les zones estructuralment més complexes del Pirineu: l’anomenat Mantell de les Nogueres.


Concretament el poble es troba enmig d’un veritable mosaic de roques del Triàsic corresponents a les fàcies Buntsandstein (conglomerats, gresos i lutites), Muschelkalk (calcàries i dolomies) i Keuper (lutites, guixos, carnioles i ofites). Els materials d’aquesta darrera fàcies, degut a la seva naturalesa plàstica, són els responsables del lliscament del Mantell de les Nogueres cap al sud i per això es concentren al seu front.


Dins els sediments de la fàcies Keuper és on es troben les evaporites (guixos i sals), dipositades per evaporació de l’aigua i posterior precipitació d’aquestes evapotites en les llacunes hipersalines dels deserts costaners que es situaven al voltant del futur oceà Atlàntic.
Aquestes evaporites es disolen fàcilment al pas de les aigües subterrànies que s’infiltren entre les roques, i quan aquestes surten a la superfície ho fan en forma de fonts salades les quals, si són explotades, donen lloc a les anomenades salines continentals. El funcionament, quasi ininterrumput, de les salines continentals de Gerri, va des del segle IX fins al 1982, moment en què els aiguats d’aquell any van arrasar les eres i l’activitat no es va tornar a reemprendre. Ja des del 1970, però, la sal de Gerri amb prou feines podia competir amb la sal provinent d’altres contrades. Actualment les salines de Gerri funcionen a nivell didàctic i turístic i el Reial Alfolí s’ha convertit en la seu del Museu de Gerri de la Sal.

Reial Alfolí de Gerri (www.museudelpirineu.cat)

Les salines continentals de Gerri no són, ni de bon tros, les úniques que hi ha. De fet no massa lluny, a la porta nord del Congost de Collegats a l’indret de l’Hostal de les Morreres, hi havia hagut unes salines de les quals avui no en queda ni rastre.

Les fonts salades relacionades amb la fàcies Keuper s’estenen en una franja sudpirinenca des del nord del Berguedà fins al Cantàbric. Els afegitons “de la Sal” o “Salines/as” i els topònims Salat/Salado moltes vegades en delaten el seu origen. Així trobem noms com la Font Salada (sota la serra de les Arades, al nord de Berga), el Salí de Cambrils i la Ribera Salada (al nord del Solsonès), Vilanova de la Sal (a la Noguera), Salinas de Naval i Salinas de Hoz (al Somontano, Osca), Salinas de Imón i Saelices de la Sal (a Sigüenza, Guadalajara, al cor del Sistema Ibèric), Poza de la Sal (al nord de Burgos), Salina de Añana (a Vitòria), Salinas de Oro i Rio Salado (al nord d’Estella, Pamplona), Cabezón de la Sal (a Cantàbria). Es dóna el cas que el mot cabezón prové d’una mesura utilitzada pels romans en el comerç de la sal. En aquell sector la sal aflora en forma de diapir i s’ha explotat durant segles a través de mines i injeccions d’aigua al subsòl,  fet que ha provocat, i provoca, enfonsaments del nucli urbà de Cabezón de la Sal pel col·lapse de les galeries subterrànies.

Salines de Vilanova de la Sal, en procés de recuperació (www.calribero.es)

Salinas de Imón, on va ser definida la Formació Imón que tanca el
 període Triàsic (www.wikipedia.org)

Salinas de Naval, on s'aprofiten les aigües salades 
per a usos terapèutics (talasoteràpia). www.heraldo.es

A  Peralta de la Sal, a Osca,  sembla ser que la sal de les seves fonts no procedeix de les evaporites de la fàcies Keuper sinó de les sals acumulades a la Depressió de l’Ebre durant el Terciari, i de les quals ja en parlarem... més endavant.

divendres, 7 de març de 2014

Jorgina Jordà: MINERALEXPO SANTS 2014

Des del divendres 28 de Febrer al diumenge 2 de Març va celebrar-se a les cotxeres de Sants la Mineralexpo Sants 2014. En aquesta ocasió, un dels actes més destacables va ser la presentació del nou llibre “Rocabruna i el seu entorn. La mina de les Ferreres” que va tenir lloc el dissabte 1 de Març a les 12:00 a l'stand del Grup Mineralògic Català.


El llibre s’inicia amb una petita descripció de la natura, flora, fauna de la regió i una breu història del poble explicada pels veïns de Rocabruna que fan d’introducció a un extens apartat sobre la mineria i la mineralogia de la mina de les Ferreres. Aquesta publicació és fruit de la investigació que el Grup de Treball de Rocabruna (format per membres del Grup Mineralògic Català ha estat desenvolupant aquests darrers anys a la zona.
Cal destacar el gran èxit que va tenir la presentació del llibre ja que era una publicació esperada feia algun temps pels aficionats. Felicitar els autors i fotògrafs que han fet possible que aquest nou llibre veiés la llum.

Joan Rosell, Josep L. Garrido, Valentín Bártulos, Francesc Xavier Ortiz, Pedro Mingueza i Joan Vinyoles

Com anècdota direm que la presentació va estar amanida amb una degustació de la cervesa ”Minera", un beguda molt especial fabricada artesanalment a Sant Joan de les Abadesses, prop de les mines de carbó d'Ogassa, un altre gran descobriment que no ens va defraudar.

Foto: Rosellminerals.com

Pel que fa a la fira, a nivell mineralògic es van veure una gran quantitat d’exemplars de material clàssic espanyol que, poc a poc, va sortint de l'stock dels comerciants i que, en aquest cas, estava a un preu bastant més moderat que de costum. Destacar unes piromorfites de la Mina del General bastant maques que portaven gent de Madrid, lots diversos de marcassites de Reocín, anglessites de Linares a bon preu i de gran qualitat, esfalerites de la Troya, fluorites de Duyos, etc.



La representació  internacional va ser una mica més modesta, tot i que hi havia exemplars de qualitat en algunes parades i m’agaradaria destacar l’stand d’un comerciant espanyol establert a Bèlgica que portava bon material procedent de localitats clàssiques europees.

A nivell català m’agradaria comentar que vaig tenir la sort, gràcies a l’amabilitat dels propietaris de l’stand, de poder repassar i fotografiar uns calaixos plens de capses amb minerals de l’antiga col·lecció Daunis. Un dels exemplars que em va fer més gràcia veure va ser un exemplar d’al·lòfana procedent de Santa Creu d’Olorda amb un color verd com les primeres que van sortir ja fa molts anys i que actualment no es poden aconseguir fàcilment.



De stands amb fòssils només n’hi havia dos, a més del ja clàssic de meteorits, gemmologia, i els de venda de instruments de talla i polit; a més d’alguns amb accessoris diversos com llanternes de llum ultraviolada, leds, microscopis i material didàctic. La bijuteria, que és un material que atrau un públic més general i no només  col·leccionistes de minerals i fòssils també va fer acte de presència a la fira.





Destacar que també es podia comprar el nou número de la Revista dels companys de l’Associació Mineralògica y Paleontològica de Sant Vicent del Raspeig que portava algun expositor.


Ja per acabar la visita, ens vam acostar a l’stand dels amics de sortides del Grup Mineralògic Català on sempre es pot repassar si et falta algun llibre, revista o butlletí dels molts que publica l’entitat. 


Fotos: Agustí Asensi

dilluns, 3 de març de 2014

Amics del Museu: MUSEU VIRTUAL. Fòssils del Triàsic

En una anterior “visita” al Museu vam poder veure els fòssils corresponents als períodes del Carbonífer superior i Permià que s’exhibeixen a la vitrina 26 i part de la vitrina 27, situades a la part dreta del museu si prenem com a eix de la sala la gran vitrina (núm. 50) que conté les restes d’un Tetralophodon longirostris del Miocè superior.

Vitrina al centre de la sala d'exhibició

Els fòssils que s’exposen al Museu, pertanyents al període Triàsic, es troben dins les vitrines 27, 28 i 29. Alguns exemplars ja els hem pogut veure a les ressenyes corresponents a les fàcies Buntsandstein i Muschelkalk, de totes maneres en farem un repàs general ja que a les vitrines també s’hi exposen exemplars procedents de l’estranger, sobretot d’Alemanya.

Plànol guia de la sala d'exhibició amb la situació de les vitrines 
on s'hi exposen els fòssils del Carbonífer superior, Permià i Triàsic


Hi podem observar lamel·libranquis tals com Daonella lommeli, Myophoria intermedia, Lima striata, Hoernesia socialis, Pleuromya catalaunica; Nucula goldfussi; o Monotis salinaria, tots ells trobats als sediments de la fàcies Muschelkalk, d’edat Anisià-Ladinià.





Monotis salinaria, Norià (Keuper). Hallstadt 

També s’hi exposen braquiòpodes tals com Mentzelia mentzeli i Coenothyris vulgaris, així com també el gasteròpode Ampullospira gregaria, o el crinoïdeu Encrinus liliiformis també trobats als sediments de la fàcies Muschelkalk.




Encrinus liliiformis, Muschelkalk. Craslsheim (Alemanya)


A les mateixes vitrines també es pot veure una petita representació dels cefalòpodes de closca enrotllada planiespiralment, tals com Ceratites nudosus, Ceratites spinosus, Paraceratites hispanicus, Protrachyceras vilanovae, Protachyceras hispanicus i Hungarites pradoi, alguns dels quals ja apunten als ammonits, uns dels fòssils més importants dels següents períodes Juràssic i Cretaci i dels quals ja en parlarem més endavant.








Protrachiceras hispanicum, Muschelkalk. Alcover - Mont-ral

També hi tenen representació els merostomats anomenats xifosurs, tals com Heterolimulus gadeai i Mesolimulus crespelli, uns artròpodes quelicerats de vida aquàtica i dels quals encara queden representants actuals a la regió Indo-Pacífica. Precisament un d’aquests merostomats és el motiu central de l’emblema de l’Associació d’Amics del Museu Geològic del Seminari.

Heterolimulus gadeai, Ladinià. Alcover - Mont-ral




Els vertebrats estan representats per les petxades (icnites) dels rèptils Chirotherium barthi i Rhynchosauroides sp, així com també les restes òssies d’un paquipleurosàurid, ambdós trobats al Triàsic de la falda nordoccidental del massís del Montseny. També es poden veure dos peixos de Madagascar.


Paquipleurosàurid (indet.), Muschelkalk. Serra de l'Arca (Aiguafreda)





També s’hi poden veure restes vegetals com Voltzia heterophylla. i Equisetites arenaceus, plantes típiques d’ambients d’aiguamoll. Aquesta darrera planta, juntament amb el bivalve Monotis salinaria, són els únics representants exposats de fòssils trobats a la fàcies Keuper d’Alemanya; i és que els fòssils són més fàcils de trobar als sediments marins de la fàcies Muschelkalk que als continentals de la resta de fàcies del Triàsic, on les condicions de fossilització són més dificils. (veure: Què són els fòssils?)



Voltzia heterophylla, Escitià (Buntsandstein). Congost


Menció especial mereixen les vitrines de la 9 a la 14 i la vitrina 51, situades al costat esquerre de la sala d’exposició, on s’exhibeix una col·lecció monogràfica dedicada als fòssils del Triàsic trobats a les pedreres de Mont-ral i Alcover (Tarragona), i on s’hi exposen molta i molt variada fauna: merostomes, crustacis, braquiòpodes, gasteròpodes, anèl·lids, cefalòpodes, i vertebrats, tals com peixos i rèptils, així com també una petita mostra de plantes. Alguns d’aquests fòssils ja els hem pogut veure a les anteriors vitrines.





Còpia de Perleidus giganteus, Ladinià . Alcover - Mont-ral 
(original al Museu d'Alcover)

Finalment alguns fòssils, com són l’ofiura Aspidura montserratensis o Paleocyphonautes rugosus, un fòssil problemàtic, pel fet de tractar-se d’exemplars tipus (o patró) d’aquell gènere o espècie, es troben exposats a la vitrina número 1, situada al fons de la sala a mà esquerra, on s’hi exposen els holotipus que conserva el Museu, els quals estan a l’abast dels estudiosos. En aquesta vitrina també es troben alguns peixos de les pedreres de Mont-ral i Alcover com són Pararemionotus villaltai, Alcoveria brevis i Perleidus viai.


Paleocyphonautes rugosus, Ladinià. Alcover - Mont-ral