Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dilluns, 30 de desembre de 2013

Isabel Benet: LES MINES DE CARBÓ DEL CATLLARÀS (III): sector "del Castell"

El darrer itinerari per les mines del Catllaràs, ens porta a conèixer el vessant més oriental d’aquesta serra, allà on les escates encavalcants mesozoiques es posen en contacte amb els materials eocens de la conca d’avantpaís, en el que hem anomenat sector “del Castell”,  ja que fa referència al Castell de Lillet, les restes del qual es troben al capdamunt d’una espectacular roca isolada. Malgrat que al llarg d’aquest itinerari només veurem una nova mina, aquesta ruta, com es veurà, té molts altres al·licients.

Roca al capdamunt de la qual s'alça el Castell de Lillet o de la Vila

Esquema de l'itinerari extret del mapa Catllaràs-Picancel, ed.Alpina, 1:25.000

Venint de Guardiola de Berguedà, travessem la Pobla de Lillet i sortim en direcció Ripoll deixant a mà esquerra la carretera que puja al Clot del Moro i Castellar de n´Hug. Poc després ens desviem a mà dreta per una pista, un xic malmesa, per la qual creuem el riu Arija i ens enfilem cap a l’antic monestir de Santa Maria de Lillet on aparquem el cotxe i aprofitem per a visitar l’exterior del conjunt arquitectònic, construit entre le segles XI-XVI. Per a visitar l’interior s’ha de fer una reserva a l’oficina de turisme de la Pobla.

El monestir de Santa Maria de Lillet


Aquest conjunt consta de l’església romànica (s.XI) de planta de creu llatina (amb un absis i una absidiola), un claustre d’estil rústic i diverses dependències on s’hi havia allotjat una comunitat de canonges augustinians. De l’església cal destacar la portalada gòtica amb tres arquivoltes, d’arcs apuntats, les quals descansen sobre uns capitells decorats amb motius vegetals i uns personatges que podrien representar els 12 apòstols o els 24 ancians de l’Apocalipsi.


Al segle XVIII el conjunt va ser reformat i modificat en profunditat amb la reordenació del seu interior i l’obertura, al mur de ponent, d’una nova porta principal d’estil neoclàssic. Després que al 1889 el monestir quedés abandonat, el procés de degradació es va accelerar arran d’un greu incendi ocorregut durant la Guerra Civil i per això la visita al complex es fa a través d’una bastida de ferro. La talla de fusta que havia presidit l’altar major del monestir, l’anomenada Majestat de Lillet, es conserva a l’església parroquial de la Pobla.


Iniciem l’itinerari sortint per la pista, en direcció sud, cap a cal Junyent i on observem els conglomerats eocens. Poc després, a mà dreta i a tocar de la pista veiem un petit forat pel qual surt aigua. Segons el mapa es tracta de “la Mineta” però no sabem si es tracta d’una mina de carbó o una mina d’aigua ja que R. Soler i J. Oriola, al llibre Relleu fotogràfic de les mines del Berguedà (1997), no l’esmenten.

Seguim per la pista pujant suaument per la vall del Rec de Junyent fins a una cruïlla. Prenem la desviació que puja a mà dreta en direcció al Castell de Lillet o de la Vila. A mig camí d’aquesta pista trobem la boca mig enrunada de la mina “del Castell”.

Bocamina del Castell

L'interior de la mina

Seguim pujant tot deixant de banda el trencall a mà dreta que es dirigeix al mas de la Vila i al Castell, el qual visitarem de tornada, fins al mas de Can Serra Pigota. Abans, però, observem un bon aflorament de les argiles, gresos i conglomenrats amb els tons ataronjats característics de la fàcies garumniana.

Aspecte típic de la fàcies garumniana

Darrera de Can Serra Pigota surt un sender molt precari el qual s’enfila de dret cap a la carena de la serra homònima, tot superant el Cingle del Migdia format per les calcàries del Cretaci superior. Al capdamunt de la carena enllacem amb el PR-C 52 procedent del Castell de Lillet i pel qual retornarem al monestir. De moment seguim pujant pel Bac de l'Aigassai on trobem, a mà esquerra, una desviació marcada amb una fita de pedres i marques de pintura blava i vermella que ens indiquen l’inici del sender, força perdedor, el qual es dirigeix al Gorg de la Llaona tot trepitjant de nou les argiles de la fàcies garumniana. Aquest gorg és una sorgència tipus “bullidor” la qual dóna lloc a una petita bassa envoltada de bosc al peu del collet Roig, just al contacte de les argiles garumnianes amb les calcàries cretàciques.

El Gorg de la Llaona

Retornem pel mateix sender al camí principal i seguim pujant pel fil de la Serra Pigota fins a l’indret de Terra Negra, on enllacem amb una pista, per la qual tornem a trobar el banc d’ostrèids (Exogyra pirenaica) així com també d’altres restes d’organismes marins pertanyents al Cretaci superior (Maastrichtià). També veiem la vistosa flor blavosa de la cerverina (Catananche coerulea), planta molt estesa per les pastures de la regió mediterrània occidental.

Restes fòssils del Cretaci superior

Exemplar de cerverina

Seguim remuntant fins arribar a desembocar a la pista principal que puja al Xalet de Catllaràs i per la qual tornem a observar les argiles de la fàcies garumniana. Aquestes repeticions de la sèrie sedimentària, que anem observant al llarg de l’itinerari, són degudes a que aquest va tallant transversalment el tren d’encavalcaments.


Un cop hem arribat al xalet seguim amunt en direcció al collet Fred deixant de banda la desviació que baixa a Can Arderiu. A la següent cruïlla prenem la pista a mà esquerra en direcció al refugi d’Ardericó tot passant de nou a frec de la mina d’Arderiu, la qual ja vam visitar al llarg del primer itinerari. Anem cap a la collada d’Arderiu tenint la visió frontal del nostre proper objectiu, la Roca Forcada, on observarem els efectes de l’embestida alpina a la conca d’avantpaís.

La cara nord de la Roca Forcada

A la collada d’Arderiu es troba el contacte mecànic, per encavalcament, de les argiles garumnianes amb els gresos i conglomerats de l’Eocè inferior (Lutecià). Des d’aquest coll, a mà esquerra, s’inicia un sender marcat amb fites de pedra que s’enfila pel bosc, on afloren alguns claps de roques conglomeràtiques. A mitja pujada descobrim, amb gran sorpresa, les restes d’unes pilones i d’una barraca de pedra que no sabem si tenien relació amb l’explotació del carbó o amb l’explotació forestal.


Sortint del bosc tenim una millor visió del caràcter poligènic dels conglomerats amb còdols d’orígens molt diversos, producte de l’erosió de les serres que en aquell moment s’estaven aixecant. També observem com aquests estrats conglomeràtics estan molt verticals degut a la deformació imposada pel tren d’encavalcaments que formen la serra del Catllaràs; i és que quan un vehicle s’estavella contra un mur, aquest darrer també en rep les conseqüències del xoc.

Còdols poligènics (d'orígens variats)


La pujada al punt més alt de la Roca Forcada no té cap dificultat, excepte el darrer tram que, si es puja per l’aresta, fa una mica d’impressió.

L'aresta cimera de la Roca Forcada

Pujant al cim de la Roca Forcada. Observi's l'estratificació verticalitzada

Des del capdamunt tenim una bona vista del vessant occidental de la serra del Catllaràs, amb els masos d’Arderiu i d’Ardericó envoltats de prats. També veiem, a llevant, els Rasos de Tubau, els quals formen part del flanc nord del sinclinal de Ripoll, amb els estrats conglomeràtics cabussant suament cap al sud.


Retornem pel mateix camí fins al Xalet del Catllaràs des d’on prenem de nou el PR-C 52, marcat en groc i blanc el qual ressegueix la carena de la Serra Pigota fins a un coll des del qual podem pujar al proper Castell de Lillet o de la Vila, nom del mas que es troba just al peu de la roca on s’alça el castell.

Les restes del Castell de Lillet o de la Vila

Un plafó ens assabenta que, al 1297, Ramon d’Urtx i el seu fill Hug de Mataplana, senyors d’aquestes terres, van donar carta de poblament a tothom qui es volgués establir a l’aiguabarreig dels rius Llobregat, Rigatell i Arija, actual ubicació de la Pobla de Lillet. En aquest moment el castell va servir de refugi, en cas de conflicte, per a la gent que vivia fora de les muralles de la Pobla. En l’actualitat d’aquest castell només en resten algunes parets.

Seguim baixant pel PR fins arribar a la bonica església romànica (s.XI) de Sant Miquel de Lillet, que és l’única església de planta circular del Berguedà i que va estar vinculada al monestir de Santa Maria.

L'ermita de Sant Miquel de Lillet

Així d’aquesta manera arribem de nou al monestir, punt i final d’aquest recorregut pel vessant oriental del Catllaràs i amb el qual hem completat aquesta sèrie d’itineraris per les mines de carbó de la serra del Catllaràs, i com que aquest és el darrer article d’enguany, des d’aquí volem desitjar-vos un Feliç Any Nou!!!

NOTA: Al llibre Relleu fotogràfic de les mines del Berguedà, R. Soler i J. Oriola descriuen un grup de mines anomenades “Carmelita” (o “del Cisquet”), “del Cisquetó”, “Concepción”, i “del Rotllan”, situades a la la zona de la Canalassa, a la capçalera del Rec de Vallfogona, però sembla ser que d’aquestes mines només es conserven algunes terralleres. Una altra mina, situada prop de la font de la Tosca, anomenada mina “Montraveta”, no vam tenir temps d’esbrinar si encara és visible la seva bocamina.

divendres, 20 de desembre de 2013

Isabel Benet: LES MINES DE CARBÓ DEL CATLLARÀS (II), sector "del Cable"

En una altra jornada seguim la nostra visita a les mines de la serra del Catllaràs i aquest cop ens centrem en el que anomenem sector “del Cable”, zona on hi arribava la major part del carbó que s’hi extreia de la serra per a ser transportat, a través d’un telefèric, a l’estació de tren de la Pobla de Lillet anomenada “l’Empalme”.

Per això deixem de nou el vehicle al Xalet del Catllaràs i des d’aquí prenem el camí marcat en groc i blanc, corresponent al PR- C52, baixant en direcció a llevant i pel qual tallem una corba de la pista per la qual hem pujat. Per aquest camí passem a frec d’una cabana de pedra situada a redós d’un estrat de calcàries del Cretaci superior.




No sabem si aquesta cabana tenia relació amb les mines, però en el llibre Relleu fotogràfic de les mines del Berguedà, de R. Soler i J. Oriola (1997), es diu que prop del Xalet hi havia hagut una mina (la mina de “Vora el Xalet”) de la qual nosaltres no hem trobat més evidència que les restes d’un terrer prop de la cruïlla del camí amb la pista.

Terrallera prop del Xalet

Creuant la pista, seguim pel sender marcat de groc i blanc durant uns metres fins arribar a una esplanada on prenem un camí carreter a mà esquerra marcat amb pintura groga. Per aquest camí arribem a un conjunt de ruïnes on hi destaca un gran edifici, unes pilones i un pou tapat amb una volta de pedra seca mig enderrocada.

Ruïnes a la zona del Cable




Les instal·lacions són a prop del Rec de les Mines, un torrent que aquí sembla que va ser un xic canalitzat. Seguim pel camí que, un cop creuat aquest torrent, s’enfila cap a un esperó rocós travessat per un petit túnel pel qual arribaven les vagonetes carregades de carbó cap al Cable abans de baixar pel telefèric cap a l’estació de “l’Empalme”. Ens trobem just sota el mirador de la Roca de la Lluna i el caminet que segueix a l’altra banda del túnel va a desembocar de nou a la pista per la qual hem arribat al Xalet.

Entrada del túnel

En aquest racó ombrívol hi trobem el lloreret (Daphne laureola), petit arbust de la família de les timeleàcies, amb fulles i petites flors verdoses ocupant la part més alta de la tija.

Lloreret florit

Tornem al Cable des d’on prenem el camí marcat amb estaques i pintura groga, el qual baixa paral·lel al Rec de les Mines. Per aquest camí anem trobant restes de les pilones que suportaven el telefèric cap a “l’Empalme”.

Restes d'una pilona

A mitja baixada el camí marcat en groc es desvia a mà esquerra i baixa en direcció al barranc tot fent petits revolts on podem veure més bases de pilones del telefèric. A més també podem admirar l’encomiable tasca de neteja d’aquest camí, gràcies a la qual aquestes restes queden a l’abast de tothom.


A frec del torrent trobem les restes d’uns edificis, la base d’una gran pilona i la bocamina inundada de la mina “de l’Artiga” o del “Serrat Pinós”. Per les clarianes del bosc anem trobant les boniques floretes de la viola boscana (Viola hirta).


Bocamina de l'Artiga

Viola boscana

Sí, des de la mina de l’Artiga, seguíssim baixant pel camí, acabaríem desembocant a la pista que es dirigeix a la Pobla de Lillet, també anomenada carretera vella de Falgars, just sota el Serrat Pinós. Nosaltres, però, retornem al Xalet pel mateix camí pel qual hem baixat per tal d’agafar el cotxe i aparcar-lo a la carretera vella de Falgars, al peu de l’esmentat Serrat Pinós.

Des d’aquest punt prenem un camí carreter, marcat amb estaques i pintura groga, que es desvia de la pista en suau descens cap al fons de la vall del Rigatell (o Regatell). S’ha d’anar en compte ja que, als pocs metres, l’itinerari es desvia a mà dreta per un sender que baixa de dret a creuar el Rigatell que aquí excava el seu curs damunt l’eix d’un sinclinal tombat format per les dolomies fosques del Juràssic.

Un cop creuat el torrent, el camí s’enfila per l’altra banda en diagonal cap a un pas entre roques anomenat Primer Grau, on trobem un pal indicador. En aquest vessant solei abunden les ginestoles, les qual desprenen una suau aroma, també trobem l’arbust anomenat corner (Amelanchier ovalis) i la Jonça (Aphyllanthes monspeliensis) de fulles com agulles i petites flors blaves.

Jonça

Des del Primer Grau anem a mà esquerra seguint el GR-4 el qual s’enfila en direcció al santuari de Falgars per una estreta carena a cavall de les valls del Rigatell i del Llobregat, formada pel les dolomies del Juràssic amb els estrats molt verticals o, fins i tot, invertits. Aquest camí, que discorre per un frondós bosc de pi roig, es correspon amb l’antic Camí Ral i per això encara conserva alguns trams amb l’empedrat original.

Per aquest camí arribem a un altre pas entre roques anomenat Segon Grau i, poc després, en una ampla collada trobem una de les pilones més impressionants del recorregut, de base quadrada i molt ample.

Base d'una pilona situada prop del Segon grau

La pilona vista des de sota

Des d’aquí les vagonetes carregades de carbó baixaven de dret, salvant un desnivell d’uns 200 metres, fins a l’estació de “l’Empalme” on el carbó era carregat al vagons del tren en direcció a la fàbrica de ciment del Clot del Moro. En aquest coll també podem observar el contacte entre les dolomies juràssiques i les evaporites del Triàsic (fàcies Keuper) damunt les quals va “lliscar” tota la massa mesozoica del Mantell inferior del Padraforca per sobre els materials eocens del Mantell del Cadí.

Tornem al l’aparcament pel mateix camí d’anada i anem a la Pobla de Lillet per la carretera vella de Falgars on, en un punt, afloren els guixos de la fàcies Keuper extraordinariament deformats degut a la funció de lliscament que vam haver de representar durant l’Orogènia Alpina.

Aspecte dels guixos de la fàcies Keuper (Triàsic)

Un cop a la Pobla de Lillet ens acostem a l’estació de “l’Empalme” des de la qual s’observa molt bé la collada on està situada la darrera pilona. Aquesta estació s’anomenava “la Pobla-Apartador” i actualment és el punt d’inici i final del recorregut del ferrocarril turístic entre la Pobla de Lillet i la fàbrica del Clot del Moro, per això se’l coneix com el “Tren del Ciment”.



Estació del "carrilet" de la Pobla

Vista del Segon grau des de "l'Empalme"


També aprofitem per a visitar l’exposició “Ferrocarrils secundaris, industrials i turístics a la vall del Llobregat”, ubicada a l’interior d’una nau al darrera de l’estació.


En aquesta mostra s’hi exposen els més diversos ferrocarrils de via estreta (trens miners, trens industrials i els populars “carrilets”) els quals havien comunicat moltes zones aïllades de l’alta vall del Llobregat amb la línia fèrria de Guardiola de Berguedà – Manresa – Barcelona per tal de fer arribar a la capital el carbó, el ciment, la sal o la fusta, en una època en què les comunicacions eren molt difícils. Quan es va inaugurar el pantà de la Baells, l’any 1976, una bona part del recorregut entre Guardiola i Berga va quedar inundat.

Així acabem aquest itinerari el qual ens ha dut a conèixer l’enginyosa manera de transportar el carbó de les mines del Catllaràs fins a la fàbrica de ciment Asland de Castellar de n'Hug.

dilluns, 16 de desembre de 2013

Amics del Museu: LA NOVA BATALLERIA

Acaba de sortir una nova revista Batalleria de paleontologia (la número 19), la segona que es publica aquest any 2013. Il·lustra la seva portada la imatge d'un exemplar de Scyphocrinites elegans, un crinoideu del Sirurià d'Arfoud (Marroc).


Els sis articles, tots en anglès, recullen notícies com la troballa d’una possible nova espècie del gènere Cuspidaria, un bivalve del Cretaci inferior del NE de la península, amb un article signat per Sebastián Calzada i Noel Morris, aquest darrer del Natural History Museum de Londres, institució amb la qual el nostre museu hi té estretes i fructíferes relacions. També Joan Corbacho i F. J. López-Soriano descriuen una possible nova espècie de trilobit del gènere Chattiaspis trobat a la Lower Ktaoua Formation, de l’Ordovicià superior del Marroc. En un altre article, els mateixos autors descriuen una nova espècie de la família Judomiidae, es tracta del trilobit Gabriellus kierorum trobat a la Fm Rosella del Cambrià inferior del Canadà. També Martín Valent, Joan Corbacho i David Martínez donen notícia de dos nous jaciments dins la Upper Fezouata Formation on apareixen dos espècies diferents d’hiolítids, uns trilobits de l’Ordovicià inferior del Marroc. En un altre article Hannes Löser fa una revisió dels coralls del gènere Hydnosphoropsis del Cretaci superior. Es dóna la circumstància que algunes espècies d’aquest gènere tenen la seva localitat-tipus al Prepirineu català. Aquest article va acompanyat d’excel·lents imatges de seccions d’aquest corall. El darrer article de la revista el signen Paul D. Taylor i Consuelo Sendino, ambdos del Natural History Museum de Londres, els quals descriuen un briozou del gènere Archimedes el qual deu el seu nom a la curiosa forma de cargol d’Arquimedes, un antic dispositiu per a l’elevacio d’aigua.

Per finaltitzar, a la crònica del MGSB es fa un repàs de l’estat de les col·leccions i de la Biblioteca, així com també dels fets més rellevants que han tingut lloc al Museu com la inauguració de la vitrina per al sireni de Montserrat, la participació del Museu a la fira Expominer d’enguany i l’homenatge a Mn. Francesc Nicolau.


Batalleria és la revista anual de paleontologia que edita el Museu Geològic del Semionari de Barcelona i en són director i co-director Sebastián Calzada i Eduvigis Moreno respectivament. L’Eduvigis és, a més, l’encarregada de la seva maquetació i disseny. Aquesta revista està costejada per l’Associació d’Amics del Museu Geològic del Seminari de Barcelona, FOSILART, SA. i pels Serveis de Museus de la Direcció Cultural de la Generalitat de Catalunya.

dilluns, 9 de desembre de 2013

Amics del Museu: SORTIDA AL TURÓ DE MONTGAT

Malgrat les previsions de fred intens i de dia rúfol, uns pocs valents ens vam trobar el darrer dia del mes de novembre, a la plaça del davant de l’estació de Montgat, per tal de fer una visita geològica pels voltants d’aquesta vila del Maresme.

Després de passar sota les vies del tren  per un pas inferior, ens vam desplaçar cap al proper turó de Montgat, al peu del qual hi havia hagut una pedrera, avui dia arranjada com a àrea d’esbarjo a tocar de la platja.


Primer vam anar a donar un cop d’ull a les roques que afloren a la platja, i que resulten ser unes calcàries d’aspecte nodulós, equivalents a les calcàries de la Formació la Creu pertanyents al límit entre el Silurià i el Devonià (Paleozoic), i que l’erosió marina i altres factors s’han encarregat de donar-los un aspecte gairebé fantasmaòric. També vam poder comprovar que el grau de deformació i fracturació d’aquestes roques és molt considerable.



Després vam enfilar cap al passeig on en Sergi, el responsable d’aquesta sortida, ens féu una breu, però concisa, explicació de la situació geogràfica i geològica del turó de Montgat dins els context general de la Serralada Litoral. Aquesta “serralada”, més coneguda com a serra de Marina, és en realitat un horst orientat NE-SW, situat entre la fossa del Vallès-Penedès i la mar Meditarrània.


En aquest sector la tectònica alpina va individualitzar una sèrie de turons on, a grans trets, es pot observar el paleozoic, sobre el qual es dipositen els materials triàsics de les fàcies Buntsandstein, Muschelkalk i Keuper, així com també les restes de dos ventalls al·luvials d’edat oligocena; tot això malgrat la intensa urbanització que ha experimentat aquesta zona al llarg dels anys. Aquests materials mesozoics i cenozoics, juntament amb els que afloren a Badalona i a la ciutat de Barcelona, són els únics que afloren a l’est del massís del Garraf; per aquesta raó el sector de Montgat ha estat qualificat de geòtop (núm. 361) pel Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat, amb un informe elaborat pel geòleg David Parcerisa i Duocastella, per tal de preservar aquest indret tant singular de la càrrega urbanística.


Guiats per les explicacions extretes de la tesi d’en David Parcerisa (2002), ens vam acostar cap a les restes de l’antiga pedrera on vam poder observar el Paleozoic format principalment per les calcàries siluro-devonianes sobre les quals s’asseuen uns conglomerats molt grollers corresponents a la part proximal d’un dels ventalls al·luvials, l’anomenat “Unitat de Montgat” caracteritzat per contenir còdols poligènics, això és de composicions diverses, com granitoides, sorrenques, quarsites, calcàries...


Des d’aquí vam anar a donar-li un cop d’ull al túnel del tren, el qual ostenta l’honor de ser el primer túnel excavat a Espanya (inaugurat l’any 1848), ja que la línia Barcelona-Mataró fou la primera línia ferroviària de tota la península Ibèrica.


Per un altre pas inferior sota les vies, situat prop de la torre de vigilància de Ca l’Alzina (s.XVI-XVII), vam accedir al nucli històric de Montgat. Pel darrera de l’església vam creuar la carretera N-II i ens vam acostar al peu del turó del Mar on vam observar el contacte entre les pissarres negres silurianes i els granitoides post-hercinians els quals formen el gruix principal de la Serralada Litoral al Maresme i que, a partir de Blanes, donen lloc a la cèlebre Costa Brava.


Aspecte dels granitoides, amb una inclusió

Calcàries molt replegades

Seguint el marge de la carretera, vam arribar al pas excavat entre els turons de Montgat i d’en Ribes per on discorre la N-II i on vam poder veure millor el caràcter poligènic dels còdols del ventall de la “Unitat de Montgat” així com també unes sorrenques i microconglometars grisos en els quals s’observen algunes laminacions.

Còdols poligènics


Tot seguit vam enfilar cap a l’emblemàtic turó de Montgat, lloc on un 26 de novembre de 1876 es va fundar l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, embrió del Centre Excursionista de Catalunya, per això al capdamunt d’aquest turó el Centre Excursionista de Badalona hi va plantar un monòlit commemoratiu del centenari d’aquest fet. Des d’aquest punt, a més d’una bona vista de la costa del Maresme, també vam observar la disposició dels materials del ventall da la “Unitat de Montgat” d’una manera més general.


Després, pujant pel Camí del Cementiri, vam donar un cop d’ull als materials corresponents al ventall anomenat “Unitat del Pla de la Concòrdia” format per còdols majoritàriament calcaris, o sigui monogènics (=un sol origen). Aquests dos ventalls van funcionar al mateix temps i per això els materials d’ambdós ventalls s’intercalen entre si, a la zona de contacte.

Còdols monogènics

Aspecte dels trams argilosos



Al trams argilosos, corresponents a les parts més distals dels ventalls, s’hi poden trobar restes de flora fòssil, la qual ja va ser estudiada per Jaume Almera l’any 1902. Més tard G. Depape i Ll. Solé-Sabarís (1934) van identificar els gèneres Sequoia, Fagus i Cinnamomum per la qual cosa van adjudicar a aquests sediments una edat entre Miocè i Pliocè; també J. Vicente (1964 i 1971) fa una sèrie de revisions de la flora fòssil i adjudica una edat Miocè superior a aquests sediments. Parcerisas (2002) recollint una cita d’unes restes del micromamífer Archaeomys sp., va datar aquests ventalls com a Catià (Oligocè superior). Aquesta datació, però, és discutida per altres autors ja que la determinació la consideren dubtosa.

Aquests ventalls al·luvials reomplien l’interior d’una fossa i funcionaven igual que els que es poden observar a la zona de Campins, al peu del Montseny, els quals són un xic més antics (Oligocè inferior). La particularitat dels ventalls de Montgat rau en el fet que aquests van ser deformats al llarg del darrer període de compressió alpina i per això els seus materials es troben plegats, fallats o encavalcats segons l’indret, convertint-se així en el testimoni més recent de les darreres empentes de l’Orogènia Alpina a casa nostra i, tal vegada, també a Europa.


Mentre observàvem les roques de ben aprop, ens va sorprendre la presència d’un petit dragó (Tarentola mauritanica) perfectament camuflat... i, potser mig mort de fred!!! 


Quan vam passar a frec del cementiri, després de creuar l’autopista per un pont, ens vam adonar que Montgat fa honor a una de les moltes versions sobre l’origen del seu nom Monte catum, interpretat com a mont del gat (o dels gats), ja que ens van venir a rebre una nombrosa colònia d’aquests fèlids.

Pujant pel Camí de les Bateries vam arribar fins al capdamunt d’un turonet enjardinat on vam poder veure molt bé el contacte tectònic entre el paleozoic, molt deformat, i la base del Triàsic, en fàcies Buntsandstein, reposant al damunt. Tot el turonet és un aflorament excel·lent d’aquesta fàcies on es poden observar traces d’òxid de manganès reomplint esquerdes i falles.


Aspecte de la fàcies Buntsandstein

Òxids de manganès

Retornant al cementiri vam continuar per l’avinguda Unió, flanquejant el vessant sud del turó de les Bateries, on afloren ampliament els guixos de la fàcies Keuper damunt dels quals es situen, encavalcant, les calcàries de la fàcies Muschelkalk. Tant els guixos com les calcàries van ser explotats en pedreres i tractats en forns, la majoria ja desapareguts.

Aspecte dels guixos de la fàcies Keuper

Pel carrer de la riera de Sant Jordi vam poder accedir a l’interior de l’antiga pedrera on s’havien explotat les calcàries de la fàcies Muschelkalk, les quals presenten una tectònica ben complexa. També encara es poden veure, entre muntanyes de deixalles, les restes dels forns on s’elaborava la cal viva, la qual havia proveït Barcelona durant molts anys.

Pedrera de calcàries de la fàcies Muschelkalk

Els forns

Amb aquesta visita a la pedrera va finalitzar aquest interessant intinerari pels voltants de Montgat que ens va permetre de descobrir més d’una sorpresa.