Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dilluns, 28 d’octubre de 2013

Amics del Museu: SORTIDA DELS AMICS A LA PLANA DE VIC

Dissabte 19 d’octubre. Un cop més ens apleguem un bon nombre d’Amics del Museu per a prendre part a la sortida de tardor. A tal efecte ens reunim tots al restaurant de “les 4 Carreteres”, tradicional punt de trobada quan fem una visita per aquestes contrades. Fa dos anys ja vam estar pels voltants de Santa Cecília de Voltregà observant les margues de la Formació Vespella i el tipus de relleu que provocava la seva erosió. Si voleu tornar a veure la ressenya d’aquella sortida, cliqueu aquí.

Avui els organitzadors ens mostraran la sèrie eocena a partir del seu sòcol paleozoic i per això ens desplacem fins a la presa del pantà de Sau, al cor del parc natural de les Guilleries-Collsacabra.

La primera parada al pantà de Sau. (Foto: Agustí Asensi)

Aquesta presa està bastida damunt unes roques duríssimes: es tracta dels granitoides, roques formades com a conseqüència de l’emplaçament, a l’interior de l’escorça continental a finals del Paleozoic, de grans masses de magma fos. El refredament lent d’aquest magma va donar lloc a la formació d’una roca ígnia (o plutònica) on tots els cristalls dels seus minerals principals (quars, feldspat i mica) tenen una mida molt similar, o sigui que són heteromètrics, i són tan grossos que es veuen a ull nu.

Els granitoides classifcats com a leucogranits de gra groller

Les roques ígnies es distingeixen de les sedimentàries perquè no presenten estrats i els plans que s’observen són unes esquerdes de descompressió, anomenades diàclasis, i també petites falles.


Observant els granitoides (Foto: Agustí Asensi)

Aquestes roques ígnies s’anomenen generalment granitoides perquè per a conèixer si es tracta de granodiorites, granits, tonalites, sienites… només es pot saber amb precisió a través d’una anàlisi microscòpica  o a través d’una anàlisi química amb un espectròmetre de masses. A simple vista, però, es pot veure que aquests granitoides tenen poques miques i que els seu feldspat és l’ortosa, el qual els dóna aquesta tonalitat rosada.


També observem com aquests granitoides estan tallats per un dic de pòrfir, una roca grisosa on s’observen uns grans cristalls (fenocristalls) dins una massa microcristal·lina i això és degut a un refredament en dues fases: una de lenta (on es formen els fenocristalls) i una altra de més sobtada (on els cristalls no tenen temps per a crèixer). Aquesta mena de roques també les vam veure a la sortida de Collserola del gener passat. Si voleu tornar a veure la ressenya, cliqueu aquí.

El contacte entre els granitoides i el dic de pòrfir

Aspecte dels pòrfirs

Aquesta roca és tant dura que va fer falta molta dinamita per a trencar-la en l’època de la construcció de la presa, i els forats deixats per les barrines. Els plans de les diàclasis representen punts de debilitat de la roca, els quals són aprofitats per les plantes per a poder-hi arrelar. També se’ns explica que durant la construcció d’aquesta presa, als anys 40 del segle passat, els enginyers van tenir molts problemes d’inundacions i despreniments degut al fet que la direcció de les diàclasis, transversals a la vall, no facilitaven gens l’extracció dels blocs de roca.

Restes de les barrines al dic de pòrfir

El matafoc (Sempervivum tectorum) aprofitant els forats deixats per les barrines

Prop del contacte entre els granitoides i el dic de pòrfir, es pot veure un fragment aïllat de granitoide arrencat per la massa pòrfirica durant el seu ascens. A aquests fragments aïllats de l’encaixant se’ls anomena enclaus.

Detall de l'enclau (Foto: Agustí Asensi)

En aquest sector, damunt el sòcol paleozoic, es troben directament les argiles i gresos del Paleocè-Eocè inferior. Aquest contacte es veu molt bé quan el nivell del pantà està molt baix tal i com va passar l’any 2008.

Aspecte de la base del Cenozoic (Fm Mediona) foto obtinguda el 24 de febrer del 2008

Aquest lapse de temps, o hiatus, sense registre sedimentari se l’anomena llacuna estratigràfica o disconformitat ja que aquí afecta a tots els materials del Mesozoic i això és un interval de temps geològic molt significatiu. Recordeu que no massa lluny d’aquí, sota els Cingles de Bertí, encara es pot veure el Triàsic tot i que està incomplet (si voleu veure la ressenya dels Cingles de Bertí, cliqueu aquí).


La sèrie eocena consta d’un tram inicial de caràcter continental i colors rojos, format per argiles, gresos i conglomerats seguit d’un tram marí, format per calcàries i margues blaves, el qual dóna fe d’un enfonsament de la conca sedimentària durant l’Eocè mitjà i superior. A finals de l’Eocè i durant l’Oligocè, però, s’hi tornen a dipositar sediments continentals vermells.


Per a observar de més a prop la part inferior d’aquests materials marins, ens traslladem a l’entrada del poble de Folgueroles sota el poblat ibèric del Casol de Puigcastellet. Pujant per la carretera anem veient les argiles, gresos i conglomerats que formen l’impressionant cingle de Els Munts. Després de creuar el coll de Sarneda per un túnel, ja comencem a veure sediments cada cop més marins dins els quals es troba el petit tascó de margues blaves de la Formació Banyoles (o Coll de Malla) del Lutecià, situades sota els gresos de la Formació Folgueroles.

Aspecte de les margues de la Fm. Banyoles (o Coll de Malla)

Aquestes margues revelen la seva naturalesa marina quan t’hi acostes i observes la seva fauna on es troben fragments d’uns lamel·libranquis els quals podrien tractar-se de Chlamys infumata i Pholadomya, també hi ha fragments de l’ostrea Cubitrostrea plicata; també es troben troços de l’equinoderm Coelopleurus isabelae i dels gastròpodes dels gèneres Voluta, Turritella, i uns tubs troncocònics allargats pertanyents al gènere Eufistulana.

Fragment de Chlamys infumata

El gastròpode del gènere Turritella

Aquests materials són els mateixos que ja vam veure la primavera de l’any 2012 al coll de Malla, a tocar del santuari del Far, però aquí on sóm avui la potència d’aquestes margues es troba molt reduïda degut al fet que ens trobem prop de l’antiga línia de costa eocena i per tant les fàcies i les potències varien notablement. Si voleu tornar a veure la ressenya del Coll de Malla, cliqueu aquí.

Després del clàssic dinar de germanor en un restaurant de Sentfores, anem a fer la darrera parada a l’indret anomenat Els Esbornacs, situat als afores de la població de Santa Eulàlia de Riuprimer on afloren les “margues” de la Formació Vespella (del Bartonià), les quals són més modernes que les que hem vist a prop de Folgueroles. Aquestes “margues” configuren un paisatge espectacular en forma de xaragalls, també anomenats Bad Lands (=terres dolentes), ja que aquests materials s’alteren i s’erosionen amb molta facilitat de manera que les plantes no poden arrelar-hi als seus abruptes vessants. Malgrat l’aspecte massiu d’aquestes “margues”, una canvi de coloració o de textura en denota l’estratificació.

Observant les "margues" de la Fm. Vespella

Aquí se’ns explica l’origen de les margues, que són roques formades a partir de fangs calcaris amb un tant per cent d’argila (entre el 35 i el 65%), però els materials que observem aquí no són autèntiques margues ja que es tracta d’una roca formada a partir de lutites calcàries amb menys d’un 35% d’argila.

Pujant als turons (Foto:Agustí Asensi)

També ens comenten que els sediments continentals tenen normalment coloracions rogenques degut al fet que es dipositen en ambients oxidants, mentre que les margues tenen, generalment, coloracions gris-blavoses perquè s’han sedimentat en ambients marins reductors (sense oxígen) com ho testimonien la presència de pirites limonititzades.

Nòduls de pirita limonititzada

Aquestes “margues” es van dipositar sobre una plataforma marina poc profunda i de manera tranquil·la i en elles podem observar fragments d’esponges, encara que també s’hi han trobat restes de peixos, i d’aquesta troballa se’n va fer un article a la revista Batalleria (F. Farrés & J. Altimiras; El género Cylindracanthus en el Eoceno de Vic (Barcelona); Batalleria núm.13; pàg 37- 46;  Barcelona 2007).

Fragments d'esponges

Malgrat el seu aspecte terrós, les margues són roques compactes però que s’alteren amb facilitat quan entren en contacte amb l’atmosfera i això es pot observar en les canals on la terra ja ha estat arrossegada.

Aspecte de la roca compacta sota la terra

També podem observar unes formacions molt curioses: es tracta d‘unes petites torres formades per l’arrossegament de la terra al voltant de pedretes, fragments de fòssils o nòduls de limonita que protegeixen la terra que tenen a sota. A aquestes formacions, quan són més grosses, se les anomena dames coiffées i són molt freqüents en sediments de tipus glacial o en graves de piemont, o sigui, sediments poc consolidats.

Mini dames coiffées

Per finalitzar, també podem observar unes esquerdes omplertes pel mineral anomenat celestina (sulfat d’estronci) i que es va formar per diagènesi, això és, com a conseqüència de reaccions químiques entre els minerals de la roca preexistent i el medi ambient que l’envoltava. Aquí, però, la celestina és massiva, encara que, en ocasions, s’hi han pogut trobar alguns cristalls individualitzats.

Esquerda farcida de celestina

Amb les darreres llums del dia il·luminant la Plana de Vic, ens acomiadem tot desitjant retrobar-nos en una propera ocasió.

dijous, 24 d’octubre de 2013

Amics del Museu: NOTÍCIA, l'Scripta estrena una nova sèrie

Des d’aquí donem la benvinguda al primer número d’una nova sèrie de la publicació Scripta: la sèrie malacològica, on es descriuen els mol·luscs actuals.


En aquest primer exemplar es recullen els treballs d’Agustí López i Vicenç Bros sobre el gastròpode actual Azeca godallii; el treball de Maximino Forés sobre el gastròpode endèmic de le Balears Xerocrassa ferreri i, finalment, un treball de José M. Asensi sobre les pistes de desplaçament de Cerithium vulgatum.

Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis (l’Scripta) és la revista que edita el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, on es recullen els treballs d’aquest museu, i en són els seus directors en José M. Asensi i Eduvigis Moreno.

dijous, 17 d’octubre de 2013

Isabel Benet: VISITA A LES MINES DE PIMORENT

Situades prop de la capçalera del riu Arieja, a uns 2100 metres d’alçada i a tocar de la frontera entre França i Andorra, les instal·lacions de les antigues mines de ferro de Pimorent encara destaquen enlairades sobre la carretera N-22, damunt el vessant nord del Pic de la Mina.

Per a accedir-hi el millor és fer-ho des del coll de Pimorent (1915 m) d’on surt una pista, inicialment mig asfaltada, que s’endinsa en direcció oest cap a la Coma del Prat de l’Orri de la Vinyola, on està situada l’estació d’esquí de Porté-Puymorens.


Avancem per aquesta pista fins a una cruïlla. Cap a l’esquerra la pista penetra a l’estació d’esquí, però nosaltres hem de seguir a mà dreta per la pista principal que, tot fent una llaçada, se situa al vessant nord dels primers contraforts del Pic de la Mina, que tenim just al damunt.


Anem planejant per aquest vessant per sobre l’alta vall de l’Arieja on hi destaca l’Ospitalet, petit poble però gran nus de comunicacions i centre de producció d’energia hidroelèctrica. D’aquesta manera aviat arribem a les envistes dels primers edificis de les mines.


Per a entendre la història d’aquestes mines i la gènesi dels minerals que s’hi extreien, portem l’informe El valor patrimonial de la mina de hierro de Pimorent, confeccionat per Josep M. Mata-Perelló, geòleg del museu “Valentí Masachs” de la Universitat Politècnica de Catalunya, dins el 1er Simposio Interfronterizo sobre el Medio Natural Pirenaico, celebrat a Sort l’any 2001.

Segons Mata-Perelló l’activitat a aquestes mines es remunta a l’Edat Mitjana, quan aquest recurs s’explotava a nivell superficial, però el màxim esplendor potser va ser durant els segles XVII i XVIII quan es va introduir el mètode siderúrgic anomenat “farga catalana”, mitjançant el qual el mineral (magnetita, oligist, hematites…) era tractat amb un enginyós sistema d’insuflar aire al forn a través d’una trompa, adjacent a un dipòsit o canal d’aigua, de manera que el corrent d’aigua es barrejava amb l’aire que entrava a través d’un espirall i així el corrent d’aire que entrava al forn  era més potent i regular que el que es produïa amb una simple manxa, i això va repercutir en una millora substancial de la qualitat del ferro obtingut i, en conseqüència, els productes el·laborats amb aquesta matèria primera (eines, reixes, claus, panys…) així com les armes (dagues, mosquets, pistoles, pedenyals…) van tenir molta demanda tant a la península com en nombrosos països d’Amèrica i Europa. Això es va traduir en un pròsper comerç per a molts pobles del Pirineu.


L’explotació moderna va començar a principis del segle XX amb l’obertura de diverses galeries, de les quals encara es conserven alguns vestigis. Darrerament, però, l’explotació es feia a cel obert, per la qual cosa han quedat una sèrie d’escombreres esglaonades sobre el vessant de la muntanya. Les mines es van abandonar a principis dels anys seixanta del passat segle, després d’haver-s’hi extret 1,3 tonelades de mineral.


La primera de les instal·lacions que podem veure és l’estació superior d’un telefèric construit amb posterioritat al conjunt d’edificacions ja que la seva factura és més moderna. Al seu interior encara es poden veure les pilones de ciment que suportaven l’estructura del telefèric. L’estació inferior, situada a tocar de la carretera C-22, va ser enderrocada per a construir-hi un aparcament.




El poble miner pròpiament dit, consta de dos edificis adaptats a les riguroses condicions hivernals, connectats entre sí per una galeria tancada que permetia anar d’un edifici a un altre sense haver de sortir a l’exterior. Sembla ser que a l’interior d’aquesta galeria hi havia l’entrada d’una mina amb l’accés derruït. Mata-Perelló, a l’any 2001, considera que el conjunt d’edificis estan muy bien conservados, aunque con evidente riesgo de desmoronamiento, si no se restaura pronto. Nosaltres, davant l’avançat estat de ruïna total, vam considerar perillós endinsar-nos a l’interior dels edificis, per la qual cosa només vam fer fotos des de l’exterior des d’on vam poder observar les plantes baixes on encara es poden veure les cuines, les dutxes, els vestuaris, les calderes…



La galeria tancada

Les cuines

Les dutxes

Els vestuaris

Les calderes


Si voleu veure més imatges de l’interior de les instal·lacions cliqueu aquí.

Geològicament les mines de Pimorent estan situades dins els materials cambroordovicians que formen una estreta franja entre el batòlit granodioritic de Montlluís-Andorra, al sud, i els gneis del semidom de l’Ospitalet al nord, en el sector que actualment s’anomena Apilaments Antiformes de la Zona Axial (Guimerà et al. 1992).


Sobre el terreny s’observa com al voltant d’aquest batòlit es concentren mineralitzacions ferruginoses que donen toponímies com el Pic de Collroig o la Carbassa.



El Pic de Collroig

Altres llocs on es poden observar aquestes pissarres ferruginitzades és als pics Peric i Carlit, al Pic dels Pedrons (prop de les mines); als Pics d’Envalira, Pic de la Serrera, Ransol i Llorts a Andorra, o al Monturull a la frontera entre l’Alt Urgell, la Cerdanya i Andorra.

Roques ferruginitzades des del Pic Peric. Darrera s'observen els gneis del semidom de l'Ospitalet

Roques ferruginitzades damunt l'estany de Trebens, al peu de la Pica del Carlit

Ferruginització al peu del pic dels Pedrons

Detall d'una crosta de goethita

Pic de Monturull des del pic de Perafita en el contacte amb els granitoides del batòlit d'Andorra

Només a Pimorent i a Andorra, però, aquestes acumulacions van ser prou importants per a ser explotades. El cas de Pimorent, Mata-Perelló (2001) ho associa a mineralitzacions relacionades amb un skarn això és, una zona on es concentren una sèrie de mineralitzacions metàl·liques, sobretot  minerals de ferro i coure, situada en el contacte entre una intrusió magmàtica i roques metamòrfiques o sedimentàries, generalment de caràcter carbonatat, on els fluids silicatats hidrotermals, procedents de la intrusió, reaccionen amb l’encaixant calcari i, al mateix temps, el refredament sobtat d’aquests fluids provoca la precipitació dels elements disolts i la formació d’aquestes mineralitzacions.

A les mines de Pimorent el principal mineral que s’explotava era la magnetita, un òxid de ferro el nom del qual prové del llatí magnes (imant). El seu magnetisme natural es pot apreciar quan s’apropa el mineral a les llimadures de ferro. Segons Mata-Perelló (2001) a més de la magnetita també es va explotar un mineral molt semblant anomenat magehimita. Altres minerals que es poden trobar són la siderita (en els trams carbonatats), la goethita normalment limonititzada, l’hematites, l’actinolita, la tremolita i els granats.


Un cop hem visitat les instal·lacions, seguim pel camí en direcció a la Coma dels Pedrons on trobem una bocamina mig enrunada en la qual observem les escombreres i l’interior de la mina inundada on encara es poden veure els apuntalaments de fusta mig podrits.

La Coma dels Pedrons des de les mines

Les escombreres de magnetita

La bocamina

L'interior molt deteriorat

Des de la Coma dels Pedrons es poden veure molt bé les escombreres esglaonades resultants de les explotacions a cel obert i que es situen just sobre els edificis que hem visitat.

Les mines i les escombreres des del peu del pic del Pedrons

Des d’aquí, els més caminadors poden pujar al proper Pic dels Pedrons entre la tranquil·la Coma dels Pedrons i el bulliciós Pas de la Casa, on hi destaca l’estany de les Abelletes i on es considera que neix el riu Arièja. Per a més detalls d’aquesta ascensió podeu veure la ressenya al bloc del Centre Excursionista Àliga clicant aquí.

L'aresta final del pic dels Pedrons

De tornada aprofitem per passar per damunt les escombreres tot prenent un camí que s’enfila poc després de creuar el rec de Baladrar i on podem observar les roques que s’explotaven, així com també els edificis darrera unes escombreres que, tal vegada, oferien protecció a aquests edificis davant un possible allau de neu.

Plecs tipus Kink-bands

Els edificis vistos des del capdamunt de les escombreres

Des del capdamunt de les escombreres el camí baixa suaument fins retrobar la pista que ens condueix de nou al coll de Pimorent, punt d’inici i final d’aquesta petita exploració a les mines de ferro que Mata-Perelló insisteix, en el seu informe de l’any 2001, que s’hi ha de fer actuacions d’urgència davant l’evident degradació d’aquest important patrimoni miner pirinenc. Esperem que no sigui massa tard…