Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 21 de juny de 2013

Isabel Benet: ELS CINGLES DE BERTÍ, escola de geologia (I)

Qui no ha anat mai al Figaró, amb el professor de Ciències Naturals, a observar roques in situ i a buscar “bulimus” al coll de Can Tripeta? Els professos escullen els Cingles de Bertí per a portar a terme aquesta activitat perquè allà la geologia és “fàcil”, o sigui, que les roques estan situades en l’ordre cronoestratigràfic normal: les més antigues es troben sota les més modernes, tal i com va dir en Niels Stensen, pare de la Geologia moderna.

Els Cingles de Bertí des de la Trona

Als Cingles de Bertí pot observar-se la major part de la sèrie triàsica, reposant discordantment damunt el sòcol paleozoic del massís del Montseny, i cabussant lleugerament (entre 5 i 10º) cap al WNW. Aquests són els afloraments mesozoics més septentrionals de la Serralada Prelitoral, es disposen en una estreta franja tot rodejant la falda oest del Montseny i representen la cobertora d’aquest massís ja que, en aquella època, aquesta era una zona deprimida i no l’alterós massís d’avui dia; de fet aquest sector va ser envaït pel mar dos cops durant el Triàsic.

El millor itinerari on es pot veure la seqüència triàsica, és al llarg dels poc més de 4 quilòmetres de la carretera que, des del Figaró, s’enfila al mas de Can Montmany; per això aquest recorregut es pot fer a peu, en cotxe o en bicicleta. Aquest itinerari és tot un clàssic ja que va ser inclòs al curs Ciclo de Geologia Práctica sobre los alrededores de Barcelona, dirigit pel Dr. Lluís Solé Sabarís, a principis dels anys seixanta del segle passat. L'itinerari en qüestió va anar a càrrec del Dr. Joan Rosell, i des llavors s'han publicat diversos quaderns on es detalla aquest mateix itinerari.







Al llarg del primer quilòmetre podrem contemplar les calcàries grises del Devonià inferior, plegades durant l’orogènia Herciniana; així com també un dic de pòrfir que la carretera talla en dos punts.

Les calcàries del Devonià (Paleozoic)

Dic de pòrfir

Seguidament ja trobem les sorrenques vermelles de la fàcies Buntsandstein (Triàsic inferior), abans, però, al marge dret de la carretera es pot veure l’antic forn de calç de Montmany (s.XVIII-XIX) en el qual es coïen les calcàries de la fàcies Muschelkalk que ja veiem just damunt nostre.

Forn de calç de Montmany


Aquí, però, no s’observen els conglomerats de la base de la fàcies Buntsandstein encara que molt a prop, sí que es pot veure un petit gruix d’aquests conglomerats. Aquí tampoc s’observa el contacte discordant d’aquesta fàcies amb el sòcol paleozoic ja que aquest resta tapat per la vegetació. Per a veure bé aquesta discordança haurem d’anar a Santa Eugènia del Congost, al talús obert recentment a la carretera C-17.




Al llarg d’un parell de corbes anem observant el pas de les sorrenques a les lutites de la fàcies Röt (prop del contacte amb el Muschelkalk inferior), on es poden veure unes taques grises (per reducció del ferro), tal vegada relacionades amb l’activitat vegetal d’aquella època. De fet per aquesta zona s’han trobat restes de coníferes, equisets i falgueres. També poden observar-se motlles d’evaporites ja que aquesta és una fàcies de trànsit a la posterior instal·lació d’una plataforma carbonatada soma, on es van dipositar les dolomíes i calcàries micrítiques de la fàcies Muschelkalk. (Veure en aquest bloc: “Els vertebrats del Permià i Triàsic de Catalunya”, de R. Espínola, juny 2012, clica aquí si vols veure l'article)


Tot seguit la carretera talla de biaix tots els materials que formen la fàcies Muschelkalk inferior (M1) els quals constitueixen el primer dels esglaons dels Cingles de Bertí. En ella es poden observar rastres de biotorbació (“fucoides”) i, de vegades, s’han pogut veure alguns nòduls de sílex.


A uns 800 metres de Can Montmany es troba el sostre d’aquest paquet de dolomies d’uns 60 metres de potència i, al seu damunt, ja trobem les argiles, gresos i guixos de la fàcies Muschelkalk mitjà (M2) on s’ubiquen els camps de conreu d’aquesta finca.


Paquet de guixos sota el turó de la Cuspinera

A partir de Can Montmany l’itinerari continua per pista de terra on podem observar com el Seneci del Cap (Senecio inaequidens), planta invasora sudafricana, ja ha arrelat al Montseny. A França se l’ha classificat com al “perill groc” per la seva ràpida expansió degut al fet que les seves llavors, equipades amb un plomall, són fàcilment transportades pel vent.


Després de passar a frec de les ruïnes de l’ermita de Sant Pau de Montmany (s.XII), trobem les dolomies i calcàries de la fàcies Muschelkalk superior (M3) que aquí es troba molt reduïda ja que al damunt d’aquests materials ja es dipositen les argiles, gresos i conglomerats del Paleocè inferior (Cenozoic o Era Terciaria) on es localitzen els famosos gastròpodes lacustres Vidaliella gerundensis (“bulimus” pels amics).

Aspecte de les argiles i gresos del Paleocè, amb el Puig Ciró al fons

Els conglomerats poligènics del Paleocè

El gastròpode continental Vidaliella gerundensis

Aquí trobem una llacuna estratigràfica de primer ordre, això és: falten els sediments corresponents al Triàsic superior (fàcies Keuper), tot el Juràssic i tot el Cretaci; això vol dir que aquests materials, o bé no es van dipositar mai o, si es van dipositar, van ser erosionats. Tal vegada va ser una combinació d’ambdós fenòmens, degut al fet que ens trobem al marge d’una antiga conca sedimentària.

Damunt d’aquestes argiles, gresos i conglomerats del Paleocè i Eocè inferior, trobem els antics camps de conreu de la Rovira (s.XIII), masia actualment en ruïnes però que va ser l’escenari de la novel·la de Raimon Casellas, Els Sots Ferèstecs, publicada l’any 1901. Sobre aquests materials s’asseu l’esglaó més important dels Cingles de Bertí, format per les calcàries, gresos i limolites de l’Eocè mitjà (Bartonià) i en les que es poden observar uns foraminífers fòssils anomenats nummulits, els quals evidencien que es tracta de sediments marins.


Tot això ho podem veure si seguim pujant per la malmesa pista fins al coll de Can Tripeta, al peu del Puig Ciró que, amb els seus 864 m, és un dels punts més elevats dels Cingles de Bertí. En aquest coll s’observa com les calcàries de M3 cabussen fortament cap al nord i això vol dir que són discordants respecte als sediments del Paleocè com a conseqüència de l’orogènia Alpina, de la qual ja en parlarem… més endavant.(fotos 20 i 21)



En un proper article es proposarà un recorregut pel contigu Sot del Bac, itinerari que va aparèixer a Algunos itinerarios geológicos desde Barcelona, de S. Calzada i J. de Jaime, publicat l’any 1978.

dilluns, 17 de juny de 2013

Amics del Museu: LA FESTA DEL SOL

Ara que s’acosta el solstici d’estiu, i aprofitant que la Societat Catalana de Gnomònica (SCG ) celebra el seu 25è aniversari, aquest cap de setmana hem pogut gaudir de l’anomenada “Festa del Sol” al Cosmocaixa de Barcelona.

Els actes van començar el divendres 14 amb la conferència “Riquesa i diversitat dels rellotges de sol de Catalunya” a càrrec d’Eduard Farré, vicepresident de la SCG en què es va parlar de la necessitat ancestral de mesurar el temps i fent un repàs als diferents relloges de sol i el seu funcionament, els quals constitueixen un important patrimoni cientificocultural cada cop més valorat però que la “gent de peu” desconeixem, malgrat que segur que més d’un cop ens hem fixat en algún rellotge de sol adossat a la façana d’una masia, casa o església. També poden veure’s rellotges de sol en places i jardins.

Casa Roviralta (Frare Blanch) de Barcelona


Detall del rellotge de la Casa Roviralta

Rellotge de sol bifilar a la platja del Bogatell de Barcelona

Per tal d’inventariar i rescatar de l’oblit tot aquest material, la SCG va editar l’any 2004 un preciós llibre on es dóna a conèixer aquest important patrimoni.


A primer cop d’ull semblen objectes senzills, però en realitat fer un bon rellotge de sol és una cosa bastant complicada i hi ha de molts tipus: equatorials, polars, helicoidals, polièdrics, de difracció, projectius, cilíndrics, analemàtics, etc. Alguns rellotges de sol, a més de l’hora (hora solar, per suposat), donen informació de l’estació de l’any en què ens trobem… això ara ens pot semblar una tonteria però abans era molt important controlar el temps de la sembra i la collita.

Per a posar en pràctica tots aquests coneixements, el dissabte i diumenge es van fer una sèrie de tallers dirigits a grans i petits. Després d’una breu introducció sobre els diferents tipus de rellotges que podriem comfeccionar, vam retallar i muntar uns quants rellotges de sol.


Tot seguit vam anar a comprovar que funcionessin i per això, seguint les instruccions d’un monitor, vam situar els rellotges sobre la línia del migdia (perfectament orientada N-S) del gran rellotge de sol de la Plaça de la Ciència del Cosmocaixa.





Cada rellotge conté un element que fa ombra sobre un pla on estan distribuïdes les línies horaries. Aquest element se l’anomena gnòmon; per això a l’estudi dels rellotges de sol se l’anomena Gnomònica.







Tots els rellotges van funcionar a la perfecció

El gnòmon del rellotge del Cosmocaixa consta d’un gran triangle de ferro que apunta a l’estel polar i l’hora ve donada per un orifici allargat per on entren els raigs de sol els quals es projecten sobre el terra on estan les línies horaries. L’ombra de la punta del triangle ens indica l’estació de l’any. Ahir estava quasi damunt la línia del solstici d’estiu, època en què les ombres són més curtes.


També ens van explicar que per llegir correctament l’anomenada “hora civil” són necessàries una sèrie de correccions depenent de la nostra posició geogràfica, així com també la nostra posició respecte el meridià central del nostre fus. A això s’ha d’afegir la correcció estacional que és d’una o dues hores depenent de si estem a l’estiu o a l’hivern. Perquè tot això no se’ns oblidés, l’Ignasi Vilà (membre de la SCG i responsable del taller) ens van lliurar un petit dossier on estan resumits tots aquests conceptes amb exemples molt didàctics.

Finalment l’Ignasi va confeccionar un rellotge analemàtic, això és: sobre el terra de la plaça, i amb l’ajut d’un trasportador d’angles, va traçar un analema que és una figura geomètrica en forma de vuit allargat que s’utilitza per representar gràficament la conjunció dels valors de l’equació del temps i de la declinació del temps. Aquesta és la figura que “dibuixaria” el sol al firmament si el fotografiessim cada dia al migdia, i al llarg d’un any.

Rellotge analemàtic situat a l'Avinguda Diagonal de Barcelona

En aquesta mena de rellotges el nostre cos fa de gnòmon, sempre i quan ens situem en la posició correcte dins de l’analema, per això aquests rellotges és habitual trobar-los damunt els terres de les places dures perquè no molesten.

Per a completar la jornada, al Jardí dels Pins del Cosmocaixa es va poder veure una mostra de maquetes de diferents tipus i models de rellotges de sol, confeccionades per Francesc Clarà. Per la tarda, al balcó de casa, vaig poder comprovar que els rellotges seguien funcionant… sempre i quan fes un bon sol.


Per a més informació podeu consular el web www.gnomonica.cat o el bloc El Sol de l’Era (elsoldelera.blogspot.com)

dilluns, 10 de juny de 2013

Jorgina Jordà: IV TAULA D'INTERCANVI DE CANYELLES

Com l'any anterior l'ajuntament de Canyelles ha col·laborat amb els organitzadors proporcionant l'espai, les taules i carpes necessàries per acollir  tots els assistents, a més de la sala per la conferència de la tarda, cosa que sens dubte contribueix a fer que tothom s’hi senti molt bé, ja que el lloc és molt ampli, tot i l’elevat nombre de participants.

Una de les novetats van ser les Anatases de Càceres. 
Mida d'1mm a 1,5mm. Foto de J. A. Soldevilla.

A primera hora ja havien arribar pràcticament tots els qui estaven inscrits fins i tot els que venien des de més lluny, com és el cas dels representants de Cantàbria,  València, Castelló i Alacant.
En quant als expositors catalans també es va poder comptar amb gent de totes les províncies, la qual cosa va permetre disposar de minerals molts variats.



Per dir alguns dels molts minerals que vàrem contemplar i canviar citarem  les fluorites globulars de Santa Coloma de Gramenet amb un color i mida que feia molts anys que no havíem vist, calcites de La Romana, Alacant, més calcites amb unes formes molt curioses d’Almenara, Castelló, les espectaculars fluorites d’indrets tan emblemàtics com són  les de Berbes,  dolomites d’Eugui i una novetat les anatases i quarsos de Càceres i per acabar aquesta petita llista, els antics minerals que algú sempre porta de llocs i jaciments desapareguts o en fase de restauració com son els del Turó de Montcada.

 Aquestes Fluorites de Santa Coloma de Gramenet van ser un gran èxit.

Fluorita i Quars de Berbes

Anatasa de Càceres. Mida d'1mm a 1,5mm. Foto J. A. Soldevilla.

Tampoc van faltar els binoculars perquè el nombre d’aficionats als micros creix any darrere any i té molt bona acollida.


Un altra agradable sorpresa va ser gaudir “in situ” de les galenes verdes que alguns ja recordareu del treball de Mindig, unes petites meravelles de la natura. (Pots clicar aquí per tornar a llegir el treball).



Galenes recobertes de Piromorfita Mina Nieves-Cantabria. Fotos de J.A Soldevilla

Cap al migdia es van realitzar els tallers de polir i tallar minerals, totes dues coses molt interessants. Realitzats per Raul Acosta i J. A. Soldevilla.

En el taller de polir, malgrat el poc temps de què disposàvem, ens  van explicar el que és  bàsic, en què consisteix  i sobretot els diferents discos, que s’han de anar canviant, segons la duresa del mineral i el que es vulgui aconseguir, mentre anava polint, un quars, una obsidiana i el que li havíem portat.



Quiastolita. Foto de Raul Acosta.

El que més em  va agradar va ser una Quiastolita, ja que  gràcies al polit és pot veure molt millor el dibuix que fa.

La premsa per tallar també va ser un èxit, i algú ja va  fer pràctiques per portar-se a casa tot amb menys pes.


Abans d’acomiadar-nos d’alguns companys que no van poder assistir al posterior dinar, els organitzadors van convidar a cava i un pica pica, per celebrar que tothom va quedés molt content i satisfet amb els canvis, que en el fons és l’objectiu principal d’aquest esdeveniment.



A les dues quan es van donar per finalitzats els canvis i, tot recollit, vam anar a dinar tots plegats, participants i acompanyants.

Sense massa temps per fer sobretaula, perquè ningú es volia perdre la conferència del Dr. Roberto Risch que duia per títol  "Heavy Metal, El peso del metal en el cambio social”, vam anar a la sala proporcionada per l’Ajuntament de Canyelles.


De la conferència, què dir? Doncs que es notava la gran experiència del Dr. Risch que només amb el títol ja va despertar curiositat i interès, i va saber mantenir fins al final  l'atenció de tots els presents, tant aficionats a l'arqueologia, que van voler estar a primera fila, com la resta que érem la majoria, aficionats als minerals.

Per acabar, donar les gràcies als organitzadors J.A. Soldevilla, la seva esposa Pilar, l’Ajuntament de Canyelles, i a tots els que van ajudar perquè tot sortís encara millor que la darrera vegada.
Felicitats!