Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dijous, 25 d’octubre de 2012

Roberto Espínola: GEOTURISME PEL PALLARS SOBIRÀ (I)


Durant la primavera de l’any 2012 varem fer una excursió familiar a Andorra. El motiu era que els nostres fills, Pablo (7 anys) i Mario (4 anys) s’iniciessin en el món de l’esquí. Així, vam reservar una habitació en un hotel de Soldeu i ens vam disposar a passar un quans dies de vacances a la neu.

No obstant això, jo tenia altres idees al cap. Poc abans havia descobert una guia geològica del Pallars Sobirà a la Biblioteca Pare Miquel d’Esplugues de Llobregat. Desprès de fullejar-la vaig veure que era força interessant i entenedora. Intentaria aprofitar l’estada a Andorra per investigar pel meu compte algun dels itineraris descrits.

La guia està organitzada en forma d’un seguit d’itineraris geoturístics que fan un recorregut per tota la geodiversitat de la comarca. Concretament, la guia consta de 10 recorreguts precedits per un capítol d’introducció a la tipologia de roques, els temps geològics, el relleu, els recursos geològics i a la geologia general del Pirineu.

El primer dia que vam anar a les pistes d’esquí, vaig tenir un contratemps important, que va canviar tota la meva estada a Andorra. En sortir del cotxe a la porta de l’estació, vaig enganxar-me la mà en tancar la porta. El resultat va ser un dit aixafat i la impossibilitat de practicar l’esquí. Però com diu la dita castellana “no hay mal que por bien no venga..”, vaig disposar d’uns quants dies per gaudir de la meva passió per la geologia.

Els itineraris plantejats a la guia són els següents:

Itinerari 1- Vall de Cardós: roques amb 500 Ma d’antiguitat.
Itinerari 2- Valls d’Àneu: una glacera de 1000 metres de gruix.
Itinerari 3- Valls de l’Escrita i d’Àssua: roques de l’infern.
Itinerari 4- Coma de Burg: una serralada de plecs i encavalcaments.
Itinerari 5- Vall Ferrera: la ruta del ferro.
Itinerari 6- Batlliu de Sort: la vida marina fa 400 Ma.
Itinerari 7- Solana d’Estac: fa 300 Ma, temps de volcans.
Itinerari 8- Vall de Siarb: una plana fluvial fa 250 Ma.
Itinerari 9- Pla de Corts: deserts costaners 220 Ma enrere.
Itinerari 10- Congost de Collegats: un mar tropical fa 150 Ma.

• Dia 1: Intento fer l’itinerari 5 “Vall Ferrera”

Així, em desplaço des de Soldeu fins al poble andorrà d’Ordino i des d’aquí a la pista d’esquí de Pal. Poc abans d’arribar a l’estació, la carretera talla calcàries devonianes on s’observen plecs molt vistosos de diferents ordres de magnitud.

Plecs en calcàries prop de l'accés a les pistes d'esquí de Pal

Plecs en calcàries devonianes, accés a les pistes de Pal

Un cop arribats a l’aparcament de l‘estació, se’ns presenta una magnífica vista del flanc N del Sinclinal de Tor.

Calcàries devonianes del flanc sud del Sinclinal de Tor (les capes cabussen al nord)

Finalment, vaig haver de desistir de continuar l’itinerari de la Vall Ferrera, atès que el pas entre Andorra i el Pallars Sobirà (Coll de la Botella) estava tallat per la neu. Així, decideixo fer l’itinerari 8 “Vall de Siarb”. Per tant, baixo a la Seu d’Urgell i agafo la carretera N-260 que connecta La Cerdanya des del trencall d’Adrall amb Sort, capital del Pallars Sobirà. Al poc d’iniciar la pujada cap al Coll de Roc Picó es comença a tenir una bona vista sobre la conca neògena de la Cerdanya i el riu Segre. A la figura 4 es mostra una imatge del riu Segre tallant els materials del Montsec de Tost (esquerra de la foto) i de la Serra de Prada (dreta de la foto), tot encarant la sortida de la Depressió de la Cerdanya.

Vista del riu Segre sortint de la Depressió de la Cerdanya

Un cop sobrepassat el Coll de Roc Picó, s’arriba al poble de Guils de Cantó. El poble se situa al marge esquerre del riu de Guils, el qual s’encaixa en els materials vermells del permotrias. En aquest punt es pot veure clarament el contacte mecànic entre els materials devonians de la Serra de Freixe, pertanyent al Mantell de les Nogueres, i els materials permotriàsics que separen el Mantell de les Nogueres dels terrenys cambroordovicians del Dom de l’Orri.

Vista del contacte mecànic entre les calcàries devonianes de la Serra de Freixe i el Permotrias a la vall del riu de Guils

Tot seguint la vall del riu de Guils aigües amunt, es pot resseguir la traça de l’encavalcament fins arribar al Coll del Port, límit entre les Comarques del Pallars Sobirà i L’Alt Urgell.


El Port del Cantó (1.718 m) està ubicat sobre terrenys vermellosos permotriàsics, en els quals es poden reconèixer bons exemples de paleocanals.


Paleocanal intercalat entre els materials detrítics vermellosos permotriàsics en el Port del Cantó

Seguint camí cap a Sort s’arriba a l’àrea de descans de Santa Creu (p.k. 263,6). Aquest punt es interessant tant pels afloraments immediats com per les ruïnes del poblat medieval de Santa Creu, el qual se situa sobre un nivell de conglomerats molt continu a tota la vall. Just al nord de l’àrea de descans aflora una capa de gresos de color gris on hi ha uns curiosos forats perpendiculars a l’estratificació. Els forats solen estar aparellats i s’han interpretat com a caus de peixos pulmonat.


Possibles caus de peixos pulmonats en el sostre d'una capa de gres

Poc després, a l’alçada del p.k. 260, al talús de la carretera s’observa un aflorament d’argiles vermelles amb una munió de marques grises de reducció per activitat orgànica vegetal.


Aflorament de taques grises relacionades amb activitat orgànica vegetal degut a la reducció del ferro

Detall d'una taca amb restes de matèria orgànica en el seu centre

Seguint camí, aprofitant un gran revolt que fa la carretera per superar el Barranc de Llagunes, es pot parar el cotxe per contemplar un interessant aflorament. A l’aflorament es pot veure la discordança entre els conglomerats del poblat de Santa Creu i els materials vermells (gresos i lutites). Aquest contacte discordant s’havia considerat com el límit entre el Permià i el Triàsic, però, datacions recents amb pol·len fòssil han determinat que el límit entre les eres paleozoica i mesozoica es troba pocs metres per sobre del contacte. També es pot apreciar una petita falla normal i un sinclinal en els conglomerats.


Contacte discordant entre els conglomerats de Santa Creu i els materials vermellos subjacents. Aquest nivell de conglomerats es considera un nivell guia atès que gairebé sempre apareix a la part alta del Permià en els pirineus


Seguint camí, arribem al poble de Vilamur. Al marge dret de la carretera, just després de passar el poble, surt un camí que porta a una granja. Poc abans d’arribar-hi, el camí talla la discordança herciniana, és a dir, el contacte entre les pissarres cambroordovicianes del Dom de l’Orri i els conglomerats posthercinians.


Discordança postherciniana a Vilamur

Poc després, s’arriba a la vall del riu Noguera Pallaresa i a la població de Sort. De seguida ens adonem de la coloració blanquinosa d’uns materials situats a peu de riu com un kilòmetre abans d’entrar a Sort. Aquests materials són guixos del triàsic superior, els quals es troben encavalcats per calcàries i pissarres del Silurià, Devonià i Carbonífer inferior.


Vista de la vall del riu Noguera Pallaresa i de Sort

• Dia 2: Itinerari 6 “Batlliu de Sort”

Torno a fer el mateix camí des de Soldeu fins arribar a Sort. Des de Sort continuo la carretera cap al nord fins a Rialp. Una mica abans d’arribar a Rialp hi ha una benzinera a mà esquerra i a mà dreta hi ha un pont sobre la Noguera Pallaresa. Cal creuar el pont i pujar per la pista per tenir una bona vista del turó que hi ha darrere de la benzinera. Aquest turó s’anomena serrat de Sant Josep i constitueix un magnífic exemple de finestra tectònica.


Finestra tectònica del serrat de Sant Josep (Rialp)

En aquest aflorament es pot observar com les pissarres i gresos del cambroordovicià del Dom de l’Orri se superposen sobre dels materials triàsics, els quals, a la vegada, també són terrenys al·lòctons, pertanyents al Mantell de Rialp.

Desprès vaig cap a Rialp i un cop travessat el riu de Sant Antoni giro a l’esquerra i torno a creuar el riu. Just desprès de creuar el riu per segona vegada afloren els gresos vermellosos triàsics. Seguint la carretera s’arriba a un trencall on es pot “tocar” el pla d’encavalcament del Mantell de l’Orri.


Encavalcament del Mantell de l'Orri

Seguidament continuo la carretera cap al poblet d’Olp, on es troba l’ermita de Sant Josep, situada sobre pissarres cambroordovicianes i amb unes magnífiques vistes sobre la vall de la Noguera Pallaresa.

Entre els pobles d’Olp i Pujalt, a banda dreta de la carretera hi ha una placa de calcària del Silurià o Devonià amb abundants rastres fòssils en relleu negatiu i de color marró ataronjat. Aquestes traces van ser fetes per organismes que es bellugaven per un fons marí fangós de l’era primària.


Restes fòssils interpretades com a marques de locomoció d'organismes marins

Un cop arribats al poble d’Enviny, cal aturar el cotxe a l’entrada del poble ja que s’hi troba un aflorament força interessant. A l’aflorament s’observen un seguit de pissarres negres intercalades entre nivells carbonats, totes dues unitats del Silurià – Devonià. També es pot veure com els materials es pleguen (deformació dúctil) abans de fracturar-se generant encavalcaments (deformació fràgil).


Pissarres negres i calcàries amb deformació dúctil i fràgil

En aquest mateix aflorament també s’hi poden veure bons exemples d’esquerdes d’extensió reomplertes de calcita afectant les calcàries.


Esquerdes d'extensió reomplertes de calcita

De tornada a Sort i un cop deixat enrere el poble de Montardit de Dalt la carretera passa al costat d’una pedrera que explota ofites. En el nostre context geodinàmic les ofites apareixen habitualment dins de les sèries del triàsic superior (fàcies keuper) i s’interpreten en relació a l’aprimament de l’escorça durant el procés de fragmentació de Pangea fa uns 220 Ma. Aquestes roques es fan servir com a àrids per carretera i ferrocarril (balast). El nom d’ofites està relacionat amb una mena de pigallat que presenten aquestes roques i que recorda la pell de les serps (ofidis).

Pedrera que explota ofites a les afores de Montardit de Dalt

Nota: La guia a la que fa referència l’article és: “Meravelles geològiques del Pallars Sobirà, 10 itineraris geoturístics” de Lluís Ardèvol et al.; Arola Editors.

diumenge, 21 d’octubre de 2012

Isabel Benet: EL CASTELL D'ERAMPRUNYÀ


Seguint la línia de l’anterior itinerari pels voltants de Martorell, ara ens desplacem cap a l’extrem sudoriental del Massís de Garraf per tal de visitar un altre castell de frontera: el castell d’Eramprunyà, bastit damunt un vistós penya-segat de conglomerats i sorrenques vermelles de la fàcies Buntsandstein.


En aquest sector els afloraments del Triàsic formen una estreta franja que va des de Martorell fins a Gavà, paral·lela a la vall del Llobregat, entre el sòcol paleozoic i els materials carbonatats del Juràssic i del Cretaci els quals constitueixen el cos principal del Massís de Garraf el qual està solcat per un sistema de fractures que s’entrecreuen donant al massís l’aspecte d’un mosaic tectònic, amb blocs que pugen o baixen els uns respecte dels altres.



Per a anar-hi cal prendre la carretera BV-2041 que des de Gavà s’enfila a Begues i aturar-se a l’alçada de l’ermita de la Mare de Déu de Bruguers on hi ha uns quants restaurants. L’ermita es troba just per sobre del contacte amb els materials paleozoics subjacents, els quals es poden observar, a la dreta, per sota de la carretera, i en ells hi apareixen crinoïdeus (Scyphocrinites elegans) que permeten datar aquests materials entre el Silurià superior i el Devonià inferior.




Recreació d'un camp de crinoïdeus del Paleozoic (semblants a lliris). Per Z.Burian

L’ermita de Bruguers és d’origen romànic (s.XIII), amb una sola nau i absis llis, però va ser ampliada posteriorment (s.XVI) quan es van afegir el cor i la portalada. Tota ella està construïda amb carreus de sorrenques vermelles de la fàcies Buntsandstein. Pels voltants de l’església afloren els conglomerats on es pot observar que no tots els còdols són de quars.






Al costat del temple hi ha un plafó que ens assabenta de la història tant de l’ermita com del castell d’Eramprunyà que tenim just al damunt, així com també un cartell que ens adverteix que les visites al castell estan restringides per raons de seguretat degut a uns despreniments.




Del darrera del temple surt l’estret i costerut sender, senyalat amb marques de pintura vermella i blanca corresponents al GR-92, que s’enfila cap al castell. Al llarg del camí podem anar observant com damunt dels conglomerats de base afloren unes sorrenques amb laminació creuada de possibles dunes fòssils, i també com l’erosió del vent ha contribuït a esculpir un gran pont natural al paquet de conglomerats superiors.




Als racons més ombrívols del camí podem veure un tipus de falguera molt comuna: es tracta de la Polypodium vulgare.



Prop del castell ja afloren les sorrenques més característiques de la fàcies, de color roig vinós amb palletes brillants de mica moscovita interestratificada, i just a la dreta ja tenim els murs del castell, la primera referència del qual data de l’any 957 quan era el centre neuràlgic d’un territori senyorial que comprenia Sant Climent, Viladecans, Gavà, Begues i Castelldefels. L’any 1469 fou destruït per les tropes de la Generalitat en el decurs d’una guerra civil contra Joan II. Fou reconstruït en diverses ocasions i, finalment, convertit en masoveria fins al primer terç del segle XX.



A l’igual que el castell de Sant Jaume de Castellví, el castell d’Eramprunyà consta de dos recintes: el recinte jussà i el recinte sobirà ambdós separats per un vall o fossat. Al recinte sobirà és on s’ubica la residència del senyor i el cos de guàrdia mentre que al jussà hi ha la capella romànica de Sant Miquel, algunes vivendes, una cisterna i un cementiri medieval amb tombes antropomorfes. Actualment el castell roman en ruïnes com la major part dels castells del Llobregat.



Com que, malauradament, no tenim visita concertada no podem entrar al castell, per això anem per la carena principal fins a un mirador on hi ha una creu amb excelents vistes de l’ermita de Bruguers, el turó de Sant Ramon i el delta del Llobregat, ja que fa un dia molt bo.



Des d’aquest punt podem observar com el vent produeix una mena d’erosió molt típica en aquestes sorrenques anomenada “nius d’abella” i també possibles traces de bioturbació.






Si deixem de banda el castell i seguim les marques del GR, veurem com les sorrenques passen gradualment cap a les lutites superiors i, prop del contacte amb els carbonats (calcàries i dolomies) de la fàcies Muschelkalk, apareixen capetes de margues grises entre les lutites.



També per aquestes contrades es pot veure l’única palmera autòctona d’Europa: es tracta del margalló (Chamaerops humilis) de fulles palmisectes, força rígides, amb un pecíol que porta uns agullons ben desenvolupats. Els seus fruits són uns petits dàtils de color vermell fosc.



És molt evident que la fàcies Buntsandsteim està més desenvolupada, i és més potent, aquí que la que vam poder observar a la Serra de l’Ataix a Martorell i això és degut al fet que el sòcol paleozoic, on s’asseuen aquests materials formant extenses planes al·luvials, s’anava aprofundint esglaonadament en direcció al mar de Tethys.






Quan la plana al·luvial va ser prou profunda i els relleus circumdants molt aplanats, aquesta fou envaïda pel mar per primer cop, dipositant-se així la següent fàcies del Triàsic: la fàcies Muschelkalk, de la qual ja en parlarem properament.

Nota: si voleu conèixer més detalls de la fàcies Buntsandstein, consulteu l’entrada “Triàsic(I): Buntsandstein” en aquest mateix bloc.

dilluns, 15 d’octubre de 2012

Isabel Benet: EL MONESTIR DE SANT GENÍS I EL CASTELL DE SANT JAUME


Aprofitant l’avinentesa de la visita a la mina de plom de Castellví de Rosanes, voldria proposar un parell d’itineraris per les serres de l’Ataix i de les Deveses per a poder veure de prop els conglomerats i sorrenques de la base del Triàsic (fàcies Buntsandstein) i, al mateix temps, admirar dues joies medievals com són el monestir de Sant Genís de Rocafort i el castell de Sant Jaume.




Per a anar a Sant Genís cal deixar el vehicle a l’aparcament que hi ha sota l’autopista allà on comença la carretera C-243b i fer a peu uns pocs metres fins a un senyal de tràfic que indica la prohibició de circular camions de gran tonatge pel centre urbà. En aquest punt arrenca un sender, a mà esquerra, que puja pel vessant de la muntanya i que flanqueja en direcció a ponent tot rodejant el turó que tenim al damunt. Aviat ja veiem la silueta característica del monestir amb el sostre esfondrat i un solitari arc suspès. Estem trepitjant les pissarres grises paleozoiques (del Cambroordovicià), les mateixes que ja vam veure durant la visita a la mina.



El sender, estret però ben traçat, s’endinsa tot seguint el curs d’un torrentet i puja suaument cap al fons d’aquest torrent on trobem un trencall a mà esquerra amb unes escales que menen a Font del Gilet, paratge deliciós on hi ha una gran plaça presidida per la font i uns bancs de pedra que la flanquegen a banda i banda. No costa imaginar-se la gent del poble venint a buscar aigua, a berenar o simplement a prendre la fresca ja que el lloc és molt ombrívol. Segons una placa que hi ha sobre la font, aquesta fou donada a la vila de Martorell pel Sr. Pau Sendrós i Roig l’any 1967 i va ser restaurada l’any 1998 Malauradament, amb aquesta sequera,avui la font és ben eixuta.



Des de la font retornem al sender el qual rodeja el turó on es troba Sant Genís i puja per un camí empedrat que salva la cinglera formada pels conglomerats i sorrenques de la fàcies Buntsandstein, passa a frec de les restes d’una cisterna, i arriba a la porta del monestir.


rampes d'accés





gravats al timpà de la porta. Foto: R.Herrero


arc suspès

Malgrat que aquest monestrir se’l coneixia en origen com a Sant Genís de Castellví, en els primers escrits ja apareix amb el topònim “Rocafort” cosa que fa pensar que va ser construït damunt les restes d’una antiga fortalesa de la qual no es conserva cap vestigi. El monestir va ser fundat l’any 1042 per Bonfill i la seva muller Sicarda, senyors de Castellví, per tal de convertir-lo en el panteó familiar.


sepulcres a la façana sud

La torre rodona i les restes de muralla que es poden veure al sud del temple daten de mitjans segle XII i les van construir com a protecció del monestir després que el feudatari dels Castellví infringís la Treva de Déu l’any 1157. D’aquest fet es conserven algunes queixes de Guillem Ramon II de Castellví al memorial Querimoniae.


muralles

Pels volts de 1282 el llavors priorat de Sant Genís va ser anexat a Sant Miquel de Cruïlles fet que va comportar haver de dependre de l’abadia italiana de Sant Miquel de la Chiusa a la diòcesi de Torí. L’any 1317 Bernat Roig, prior de Sant Genís, va voler desfer-se d’aquesta tutela i l’any 1336 va ser assassinat… havia començat la seva decadència enmarcada en temps de crisi. (veure: “La crisi sísmica del s.XV a Catalunya”, maig 2011)

El terratrèmol de 1448 va esfondrar la volta del temple i va enderrocar la casa dels monjos que des de llavors es van traslladar a l’església de Santa Margarida situada al costat de l’actual cementiri de Martorell i bastida damunt una antiga basílica paleocristiana, en la qual s’hi han fet diverses excavacions.


Santa Margarida a Martorell

Les esglésies de Sant Genís i Santa Margarida tenen una semblança sorprenent amb la canònica de sant Miquel d’Escornalbou, fundada amb la intervenció d’Albert de Castellví, d’estil cirtercenc i construïda amb el mateix tipus de roca: les sorrenques de la fàcies Buntsandstein.

El retorn el fem pel mateix camí d’anada i si us han quedat ganes de caminar es pot anar a visitar el castell de Sant Jaume, situat al capdamunt d’un turonet aïllat sobre el torrent de les Deveses. Per a anar-hi cal agafar el vehicle i fer uns 2 Km per la mateixa carretera C 243b en direcció a Gelida. Immediatament després de passar el pont sobre el torrent de les Deveses cal deixar el cotxe en una esplanada a mà dreta i començar a caminar per una pista que s’endinsa paral·lela al torrent i per la qual podem de nou observar les sorrenques de la fàcies Buntsanstein. A Can Singla al peu del penyasegat s’obre una poderosa balma que els del mas aprofiten com a corral. Poc després ja tornem a veure les pissarres paleozoiques.



Poc després la pista passa sota uns grans blocs conglomeràtics amb extraordinàries formes d’erosió i més enllà ja es pot veure una de les torres de la muralla exterior del castell al capdamunt d’un cingle sorrenc.






Malgrat que ja estem a la tardor, encara es poden veure algunes plantes en flor com és el cas de l’àrnica o olivarda (Inula viscosa), de fulles estretes i un xic enganxoses, que desprèn una forta aroma.



La pista ens deixa a l’entrada de l’accés al Mas del Castell. Des d’aquí es pot veure l’ermita romànica de Sant Jaume de Castellví, d’una sola nau, absis llombard amb una finestra i porta de mig punt situada a la façana de migdia amb característiques primitives cosa que fa pensar que es tracta d’un temple del s.XI. La porta està entre dues finestres també romàniques. L’any 1989, però, es va enderrocar el campanar de cadireta, es va obrir una porta a la façana de ponent per a poder entrar-hi a guardar un tractor al seu interior i es va destruir el camí d’accés a l’església en fer-hi al seu voltant un camp de conreu. Actualment aquest camp està abandonat i l’accés al temple està molt embrossat.



Per a poder pujar al castell cal dirigir-se a l’entrada principal de la masia. A la nostra esquerra hi ha uns petits horts i un vell tractor. Passem pel costat del tractor a buscar l’inici del camí, senyalat amb un cartell de “camí privat, prohibit el pas”, i que es troba molt embrossat però que un cop superat aquest entrebanc el camí s’endinsa al bosc i puja decidit cap al turó. Tot seguit trobem les primeres restes: es tracta d’una torre quadrada la qual formava part d’una primera línia de muralla i on es trobava el Portal del Cavalcador.






Seguim pujant i tot seguit ens trobem al centre del recinte jussà (o Primera Mola) envoltat per una muralla que ressegueix el perfil del turó i que es nota que ha estat destruïda i reconstruïda en diverses ocasions i en la qual es conserva una torre rodona d’origen romànic i un petit portal, possiblemet preromànic, anomenat “la Portelleta”. En aquest primer recinte es troben les restes d’un palau, amb una sala gòtica, i un parell de cisternes.



La part més alta del turó l’ocupa el recinte sobirà (o Castellet) presidit per la torre mestra, d’origen romà i de la que només en resta la seva base,.al voltant de la qual es va construir una muralla en la que es pot observar l’estructura en opus spicatum.


base de la torre romana sobre la fàcies Buntsandstein

muralla del Castellet

Els orígens d’aquest castell es troben en la torre romana situada al cim del turó i que és contemporània al Pont del Diable de Martorell. Va ser construïda per tal de vigilar la via Augusta al seu pas pel Llobregat. El primer document en que s’esmenta el castell, però, data de l’any 963 quan se’n fan càrrec els Castellví, vicaris dels comtes de Barcelona. Aviat passa a ser una baronia i un dels seus barons, Bonfill Guillem,és qui funda el monestir de Sant Genís a l’any 1042.

L’època de màxim esplendor fou quan el senyor de Castellví, Guillem Ramon I, jurà fidelitat al comte de Barcelona i, a més, es va casar amb la seva filla Mafalda. Però l’any 1311 Gastó, comte de Foix, es fa càrrec de la baronia fins l’any 1394 quan el castell és atacat i vençut per les tropes de Joan I. El comte de Foix van voler recuperar-lo per la qual cosa el castell va patir greus desperfectes els quals es van agreujar arran del terratrèmol de 1428, després del qual el castell va rebre la visita dels consellers de la ciutat de Barcelona que van haver d’elaborar un informe dels danys. Mai més no es va recuperar del tot. En acabar la visita, el retorn el fem pel mateix camí.

Nota: l’informe de danys al castell de Rocafort el podeu consultar a “Els terratrèmols dels segles XIV i XV a Catalunya” de C. Olivera et al.; ICC (Servei geològicc); pàg.157