Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 28 de setembre de 2012

Jorgina Jordà: IX Fira de Minerals i Fòssils de Sant Vicent del Raspeig


Aquest cap de setmana s’ha celebrat una Fira més de minerals i fòssils, que com l’anterior de Castelló, no coneixia i he tingut ocasió de visitar amb amics i família.


L’organitzava l’Associació Mineralògica i Paleontològica de Sant Vicent del Raspeig d’ Alacant, que  a més de la Fira, per iniciar en aquesta afició als mes joves va  realitzar diverses activitats, entre elles un taller de batuda d'or i la recerca de minerals i fòssils en sorra, tot molt divertit i ben preparat.

En quant a la Fira hi havien més expositors amb fòssils que en altres que hi he assistit i  un xic  de bijuteria, segurament necessari perquè els hi resultés participar-hi, i tot impecablement exposat, també vam poder contemplar molt bé els minerals més micros gràcies  al binocular que portava en el seu estand el nostre company  Joan Rosell.



El diumenge al matí com a complement de les activitats,  va tenir lloc una Taula d’Intercanvi  que és ha on més vaig gaudir, ja que hi havia molta varietat de minerals en reunir-se gent de llocs ben  diversos com Àlaba, Cantàbria, Catalunya, Madrid, Murcia, València... també amb  una petita representació de aficionats i estudiosos dels  fòssils entre ells els amics de l'Associació Paleontològica i Mineralògica d'Onda, que donaven a conèixer les seves publicacions i treballs.

Són una sèrie de volums dedicats a  tots els ordres de la classe Echinoidea, la periodicitat d'aquests llibres es anyal. El primer volum CLYPEASTEROIDA es va publicar el 2010, el segon volum CIDAROIDA, el 2011 i el tercer volum SPATANGOIDA aquest 2012, i estan en preparació dos més per l’any vinent.



Mineralògicament ens van comentar que el nivell dels minerals a les taules era alt, cosa que va permetre fer canvis interessants i satisfactoris crec, a tothom.




I personalment vaig tenir l’oportunitat de coincidir amb amics que només havia tractat per internet va ser molt agradable, igual que poder conversar amb Ramón Jiménez,  del Museo  Geominero (IGME) sobre minerals i funcionament dels museus.

Però tot no va ser compres, vendes i canvis de  minerals a l’hora de dinar els organitzadors  ens  van sorprendre amb un multitudinari dinar de germanor entre la Societat Valenciana de Mineralogia i l'Associació Mineralògica i Paleontològica de Sant Vicent, a la qual també van assistir alguns convidats de les  diferents zones d'Espanya, en total  es van reunir més de 70 persones, entre els quals  ens hi contàvem.





El dinar va consistir amb dues paelles de grans dimensions, no sabria dir quina era més bona.
Només resta donar les gràcies a tots per tan bé com ens van acollir.

dimecres, 19 de setembre de 2012

Amics del Museu: VISITA AL MUSEU DE LES MINES DE CERCS


A mitjans d’agost, com cada any, vam anar al barri de Sants durant la seva Festa Major per tal de gaudir dels seus carrers guarnits. El carrer que més ens va agradar va ser la Plaça la Farga, que enguany s’havien inspirat en les mines de carbó de Cercs i així d’aquesta manera feien un homenatge a tots els miners del món. La recreació estava feta amb tant d’encert que van ser guardonats amb el primer premi del concurs de guarniment de carrers… i no és el primer cop que el guanyen.





Aquesta passejada ens va donar la idea de revisitar les autèntiques mines ja que feia molts anys que no hi anàvem, i això ho vam fer el passat 8 de setembre.


Ben aviat ens trobem davant l’edifici que acull el museu i que havia format part de l’antiga colònia minera de Sant Corneli. A l’exterior ja es poden veure vagonetes, màquines elèctriques i l’excavadora autèntica que més aviat es va fer servir per a obres públiques a principis del segle XX.




Un cop dins del museu vam poder visitar lliurement els dos grups de sales d’exposició. En el primer grup es fa un repàs dels 150 d’història de l’explotació des dels seus inicis, a mitjans segle XIX, fins al seu tancament l’any 1991. Al llarg d’aquest temps les mines han viscut moments d’expansió i modernització així com també revoltes socials i accidents catastròfics, tot això explicat mitjançant plafons, fotografies de l’època i vitrines on s’hi exposen materials diversos que ens acosten a la vida quotidiana d’una comunitat aïllada que depenia totalment de l’empresa minera.







El segon grup de sales és més tècnic i fa especial incís al context geològic, als treballs topogràfics i als sondeigs previs a l’explotació, i també s’explica les característiques del carbó que s’extreia (el lignit) així com també els treballs de transport intern, rentat i classificació d’aquest carbó abans de ser transportat definitivament als llocs on havia de ser consumit: els lignits del Berguedà van servir sobretot com a combustible domèstic i industrial, per a obtenir llum (del gas de carbó) i a partir de 1929 per a fabricar electricitat a la polèmica central tèrmica de Cercs, la qual va tancar les seves portes l’any 2011.










La visita al museu es complementa amb un audiovisual i amb la recreació d’una vivenda de miners de l’any 1944.






Una cosa que ens va cridar l’atenció va ser el sistema de climatització de la sala de projeccions a partir de l’energia geotèrmica, una energia neta i que s’hauria de tenir en compte.



Finalment fem un “viatge al cor de la Terra” amb un trenet que s’endinsa uns 500 m a la galeria principal de la mina “Sant Romà”.



Durant el trajecte de tornada a peu, una amable guia ens va anar explicant, mitjançant recreacions, les diferents formes d’extracció des dels seus inicis amb pic i pala i nul·les mesures de seguretat fins als darrers temps amb la mina totalment mecanitzada.



Malgrat les modernes mesures de seguretat i de detecció del grisú (un gas molt inflamable que es forma per fermentació en ambients pantanosos) no es va poder evitar una greu explosió a la mina “Consolación”, amb el resultat de 30 miners morts, l’any 1975.

La guia ens va explicar que en aquesta zona de Cercs i Fígols les explotacions eren en forma de galeries perquè aquí els estrats es troben quasi horitzontals i que en total es van excavar uns 750 Km de galeries on van arribar a treballar fins 3.000 miners als anys 50; en canvi les explotacions de Fumanya i Coll de Pradell eren en forma de pous i pedreres perquè allà els estrats es troben quasi verticals, això és degut al fet que els materials finicretacis, on es troben interestratificades les capes de carbó, dibuixen un sinclinal asimètric.



Aquests materials representen un ambient de transició entre les calcàries marines del Cretaci superior (Mesozoic) i els sediments continentals i lacustres (estanys i pantans) del Cretaci terminal-Paleocè (Cenozoic), on es troba el famós límit K-T i on van quedar impreses les petxades dels darrers dinosaures.

Després de dinar ens hauria agradat anar a Fumanya per veure aquestes petxades de dinosaures que es troben damunt una capa de margues i que han estat relacionades amb el sauropode Titanosaurus del qual ja vam poder veure ous, nius i altres restes a Coll de Nargó (veure entrada: “Coll de Nargó, els darrers dinosaures” abril’12), però les pèssimes condicions meteorològiques ens ho van impedir… un altre dia serà.

dimecres, 12 de setembre de 2012

Mn.Francesc Nicolau: EL CALENDARI I LA MESURA DEL TEMPS (i X)


Ara segueix mantenint-se el calendari gregorià

El calendari promulgat el 1582 pel papa Gregori XIII només va ser acceptat de moment pels estats d’Itàlia, Espanya i Portugal, però paulatinament també per molts altres: el 1583 pels Països Baixos, el 1584 pels catòlics de Suïssa i d’Alemanya, el 1586 per Polònia i el 1587 per Hongria. N’ni hagué que l’adoptaren més tard: Anglaterra no acceptà la reforma fins l’any 1752. Els alemanys protestants ho feren el 1778, per ordre de Frederic II el Gran.



El Japó també va determinar fer servir el calendari gregorià el 1873. A Rússia s’adoptà el 1917, després de la revolució comunista que enderrocà el tsar; revolució que, per cert, s’anomenà “d’octubre” però que va ser ja al nostre novembre, perquè aleshores els russos ja tenien 13 dies de retard respecte al calendari gregorià. Hi hagué altres països que encara trigaren més a fer seu el nou còmput: Grècia no l’acceptà fins al 1923 i Turquia fins al 1927.

Els que encara no l’han acceptat en la seva litúrgia són els cristians ortodoxos separats de Roma que segueixen amb el calendari julià, i com que tampoc han suprimit els bixestos 1700, 1800 i 1900, ara ja porten 13 dies de diferència amb nosaltres i per celebrar la Pasqua segueixen Nicea igual, però per a ells resulta que és encara el dia 8 de març el nostre 21, i per això no la celebren de fet el mateix dia i de vegades amb més d’un mes de diferència (quan la primera lluna plena primaveral s’escau entre els nostres 21 de març i el 3 d’abril).

El fet d’haver trigat 170 anys la Gran Bretanya a acceptar el nou calendari ha donat lloc a unes anècdotes curioses: el Dia del Llibre que celebrem el dia de sant Jordi es diu que ve per celebrar la mort, en tal dia de l’any 1616, de dos literats famosos: Miguel de Cervantes i William Shakespeare, i és cert que tots dos moriren el dia de sant Jordi de dit any, però no el mateix dia, perquè a Anglaterra aleshores se celebrava Sant Jordi deu dies més tard.

Miguel de Cervantes (1547-1616)

William Shakespeare (1564-1616)

També es diu que l’anglès Newton va nèixer el mateix dia de la mort de Galileu que va ser el 25 de desembre del 1642, i no és veritat. Sí que és veritat que va nèixer el dia de Nadal de 1642, però a Anglaterra, quan a Itàlia ja era el 4 de gener de 1643, o sigui deu dies després de la mort del científic italià.


 Isaac Newton (1642-1727)

Galileu Galilei (1564-1642)

Avui dia el seguiment del calendari gregorià és pràcticament d’ús universal perquè els països musulmans, Israel, la Xina i altres amb calendari propi el tenen també en compte constantment per a les comunicacions internacionals que demanen uniformitat en la mesura del temps. I això malgrat les incongruències que encara té, com és començar l’any en una data astronòmicament més important, com seria, posem per cas, el solstici d’hivern, que ara és al 21 de desembre; o el fet de tenir un mes, el febrer, tan diferent dels altres. S’han proposat calendaris nous, com, per exemple, el que instaurà la revolució francesa (i que es derogà al temps de Napoleó) o uns altres proposats modernament que fins al moment present no han tingut èxit. Sembla, doncs, que el “nostre” calendari catòlic té ara com ara bona salut. No hi sabriem dir res més.

dijous, 6 de setembre de 2012

Mn.Francesc Nicolau: EL CALENDARI I LA MESURA DEL TEMPS (IX)


La reforma gregoriana del calendari

Com que els moviments dels astres a escala humana pràcticament no varien gens, i sol, lluna i planetes segueixen iguals els seus camins, resulta que, conforme amb el que dèiem a l’apartat 7 d’aquesta història, cada 128 anys després del concili de Nicea seguia endarrerint-se d’un dia l’equinocci primaveral i els entesos en astronomia s’adonaren.


Sant Beda, el Venerable

Tenim notícia de sant Beda el Venerable (673-735), que ja va notar a principis del segle VIII que la primavera arribava almenys 4 dies més tard del que marcava el calendari. L’anglès John of Holywood (llatinitzat amb el nom de Ioannes de Sacrobosco, nat a finals del segle XII i mort el 1256) que en la seva cèlebre obra Sphaera Mundi fa notar que el desfasament en l’inici civil de la primavera respecte de la realitat astronòmica és d’uns 8 dies. Després d’ell molts altres s’expressaren en aquest sentit i feren notar que calia una reforma del calendari.
Qui podia tenir autoritat per tocar alló que era la guia dels anys per a tothom del món “civilitzat” d’aleshores? Com que el calendari en ús era el cristià, doncs és el cap de la cristiandat el qui té l’autoritat per a fer la reforma. I va ser el papa Gregori XIII qui finalment, a instància del concili de Trento el 1563, decideix posar fi al desgavell del còmput del temps.


el Papa Gregori XIII

El 1577 nomena una comissió de vuit membres, presidida pel cardenal Guglielmo Sirleto, i els presenta un informe sobre la possibilitat de fer un nou calendari. Un dels de la comissió és el jesuïta Cristoforo Clavio, que portarà la feina principal. També hi intervingueren, entre altres, dos espanyols: el franciscà Juan Salón i el canonge de Sevilla Pedro Chacón. El resultat del trevall d’aquesta comissió serà el nou calendari que s’anomenarà “Gregorià”, aprovat i promulgat per Gregori XIII el 24 de febrer de 1582.

S’havia aprovat primer de tot restablir la concordància amb les dades astronòmiques fent que el 21 de març, tal com havia establert el concili de Nicea fos l’inici de la primavera (encara que de vegades ara coincideix amb el vespre del dia 20). Això exigia avançar 10 dies el còmput perque l’any 1582 l’equinocci real ja era el dia 11 de març. Aquesta avançada es va fer a l’octubre: l’endemà del dia 4 ja va ser el 15. Curiosament era el dia que va morir santa Teresa de Jesús, l’endemà de la festa de sant Francesc d’Assís, i l’hem de commemorar onze dies més tard.


Santa Teresa de Jesús

També s’aprovà, en segon lloc, que s’havia de fer que la primavera no s’avancés un dia cada 128 anys (o sigui 3,12 dies cada 4 segles) i per això s’establí que es suprimissin tres anys bixestos cada 400 anys. Quins se suprimirien? Aquells que acabats en dos zeros no tinguessin les dues primeres xifres formant un múltiple de 4. I per això el 1600 va ser bixest com li pertocava, però no ho van ser el 1700, el 1800 i el 1900, però ho ha tornat a ser el 2000.

Fixem-nos que segons aquest calendari és com fer l’any d’una duració de 365,2425 dies, i com que la realitat és de 365,2422 dies la diferència és només de 3 deumil·lèsimes per any, cosa que fa que hauran de passar 3323 anys per arribar a un dia de diferència amb l’equinocci de primavera real. Ja no ho veurem, oi?

Si voleu veure el darrer capítol d'aquesta història, cliqueu aquí.