Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dijous, 30 d’agost de 2012

Mn. Francesc Nicolau: EL CALENDARI I LA MESURA DEL TEMPS (VIII)


Quin any va ser el del naixement de Jesús?

Va ser a principis del segle VI (sisé en el nostre còmput actual) que el món cristià es plantejà la qüestió de canviar el punt d’origen dels anys, que era el de la fundació de Roma per l’any del naixement de Crist. I quin any va ser el de la vinguda al món del Redemptor?

Un monjo que s’anomenava Dionís, i de sobrenom Exigu, va ser qui a l’any 525 va fer, com millor va poder, el càlcul, i li sortí que havia estat el 753 a.u.c, que ben aviat va ser acceptat per tot el món cristià i restant 753 dels anys que designaven des de la fundació de Roma surten els que corresponen a l’era cristiana. En lloc de posar “a.u.c.” ara s’haurà de posar p.C. (post Christum, després de Crist) i també a.C. (ante Christum) per als anteriors a 753 a.u.c., però es preferí indicar els de després de Crist precedits per les inicials a.D. (anno Domini, any del Senyor).


Fragment de La Maestà de Siena de Duccio di Buoninsegna

I és com encara fem ara, si bé en general ja prescindim de posar a.D., perquè ja se suposa i posem el signe menys en lloc d’a.C. Però s’hi ha de fer una advertència: l’any del naixement de Crist es considera l’any 1, i l’anterior a ell l’any -1, cosa que fa que no hi hagi un any zero i cal vigilar en els càlculs de durades i tenir-ho en compte. Del marçde l’any -4, per exemple, al març de l’any 3 no hi van 7 anys sinó només 6. Si la vida d’August va ser del -64 al 14 no va viure 78 anys sinó 77.

Però hi ha una cosa més important a notar: que el càlcul del monjo Dionís era equivocat. Si ens fixem en tots els documents històrics que tenim s’ha de dir que el naixement de Crist va ser entre el -8 i el -5 (entre el 746 i el 749 a.u.c.). L’any més probable, segons els autors és el -6, o sigui que Crist nasquè el 6 aC, encara que aC vulgui dir abans de Crist! Com ho podem afirmar? En primer lloc perquè Herodes el Gran va morir el -4, i sabem que ja feia temps que jesús havia nascut. Ara bé, per altra banda, diu l’Evangeli que Sant Lluc (3, 1) que era l’any 15è de Tiberi Cèsar, que correspon al 28 o 29 pC, quan començà la predicació de Jesús i que aleshores (Lc 3, 21) ell era com d’uns 30 anys (osei, diu en grec, que vol dir com d’uns 30 anys), o sigui no diu exactament 30 sinó “sobre uns 30”, i si posem el naixement a l’any -6 al 28 Jesús tenia 33 anys. I encara hi hem d’afegir: que el 15è de Tiberi bé podia haver estat comptat a partir de dos anys abans segons el còmput que es feia a Síria i Macedònia, cosa que fa possible que fos el 27 (o el 26) de l’any d’inici del ministeri públic de Jesús.


 Crucifixió de Giotto, fresc a la capella dels Scrovegni a Pàdua

Sobre la data de naixement de Crist no hi podem dir l’última paraula ja que els especialistes encara ho discuteixen, però pel que fa a la mort hi ha més unanimitat: com que la interpretació més normal del que diu l’Evangeli de Joan és que aquell any la Pasqua queia en dissabte i això va passar l’any 30, i no tornà a passar fins al 33, es té per molt segur que Jesús fou crucificat l’any 30. I si algú creu que el que vénen a dir (no ben clar) els altres tres evangelistes és que la Pasqua queia en divendres i cal preferir-ho al que diu Sant Joan, es trobaria amb el fet que Crist ghauria mort l’any 31 ja que els altres anys pròxims amb la mateixa coincidència van ser el 27 i el 34, ja poc probables, per no dir descartables del tot. El que sí, doncs, podem dir amb força seguretat és que Jesús va morir quan tenia pels volts de 35 anys, entre 33 i 37.

Si voleu veure el següent capítol, cliqueu aquí.

dijous, 23 d’agost de 2012

Mn. Francesc Nicolau: EL CALENDARI I LA MESURA DEL TEMPS (VII)


Per què la data de la Pasqua oscil·la al llarg dels anys?

Una de les tradicions més venerables que conservem de la primitiva Església cristiana és la celebració de la gran festa de la Pasqua en el diumenge següent a la primera lluna plena que hi ha després de l’equinocci de primavera (que ara és el 21 de març). Per què es va determinar fer-ho així? 

Fragment de “la Resurrecció de Crist” del Greco, 1605-10

Per respecte al calendari jueu, que era com dir també per respecte a l’església mare de Jerusalem que ho feia d’aquesta manera. I ho feia així perquè el calendari jueu feia els mesos de l’any seguint la lluna, és a dir que el dia de la lluna nova coincidia amb el primer dia del mes, i com que Jesús va morir el 14 del mes Nissan dels Hebreus quan va ressuscitar era lluna plena, i en això els cristians hi veien un símbol bonic, però al mateix temps era el primer dia de la setmana i també es va voler respectar que sempre se celebrés la Pasqua de Resurrecció en diumenge, i es va determinar, doncs, que fos al diumenge següent a la primera lluna plena de primavera (com correspon en el mes de Nissan). Aquest diumenge pot ser des del 22 de març fins al 25 d’abril, segons caigui aquesta lluna.

L'emperador Constantí

A l’any 325 de la nostra era (o sigui el 1078 a.u.c.), quan ja s’havia establert la pau de Constantí amb el cessament de persecucions contra els cristians, es va celebrar el primer concili ecumènic de tota l’Església a la ciutat de Nicea. S’hi condemnà la doctrina arriana com herética i també es tractaren altres qüestions i una d’elles va ser el dia de la celebració de la Pasqua. Calia seguir la venerable tradició que hem dit, però hi havia l’interrogant de quin era el mes que inaugurava la primavera. Com vam dir a l’apartat quatre d’aquesta història en el calendari julià (establert per August) es fixà que la primavera començava el 25 de març i era veritat aleshores, però no a l’any 325. Què havia passat? Després de gairebé quatre segles l’equinocci primaveral s’havia endarrerit d’uns 4 dies perquè el càlcul de Sosígenes es va fer a partir d’una duració de l’any de 365,25 dies i la realitat és que l’any dura 365,2422 dies, o sigui unes 78 mil·lèsimes menys, cosa que fa que cada 128 anys s’endarrereixi pràcticament un dia (ja que el producte de 0,0078 per 128 dóna 0,9984).

En el concili es féu notar que l’equinocci de primavera a l’any 325 era el 21 de març. Què fer? Doncs decidir que en endavant es comptés el dia de Pasqua a partir d’aquest dia, o sigui el primer diumenge que seguís a la lluna plena de després del 21 de març. I a tots els còmputs de calendari en el món cristià es féu constar que es tinguéss en compte que calia fer-ho així.
De moment hi hagué consens i des d’aleshores es tingué en compte el decret conciliar. I fins i tot l’imperi romà, com tot el món cristià, acceptà que l’entrada de la primavera s’havia de celebrar el dia senyalat pel concili. Però els lectors ja hauran pensat de seguida: i què va passar més tard si cada 128 anys l’equinocci de primavera segueix retardant-se un dia? Ja es veu que amb el temps s’havia de fer un altre arranjament. Peò haurem d’esperar més de dotze segles. Ja en parlarem.

Si voleu veure el capítol següent, cliqueu aquí.

dijous, 16 d’agost de 2012

Mn. Francesc Nicolau: EL CALENDARI I LA MESURA DEL TEMPS (VI)


L’Esglèsia accepta el calendari romà, però amb modificacions

Durant els primers segles de l’expansió del cristianisme les esglèsies cristianes van anar seguint el compte dels anys i els dies del mes tal i com era vigent a l’imperi romà. Però una cosa es tingué en compte: la distribució setmanal dels dies tal com ho feia l’esglèsia de Judea des de sempre, que era tal com feia tothom al país de Jesús. Només s’hi féu un canvi: el dia de descans setmanal, amb el culte a Déu, que pels jueus era dissabte (el mot sabbat significa descans) passà al dia següent, primer dia de la setmana, perquè era el dia de la resurrecció del Senyor (el que ara en diem diumenge), del qual se seguí dient que era el primer dia de la setmana i no el darrer, com avui creu molta gent.

Pel que fa a la xifra dels anys totes les esglèsies van seguir enumenant-los des de la fundació de Roma (ab Urbe condita, que significa “des de fundada la Urbs”, i la Urbs era Roma) i escrivien abreujadament a. U. c. No va ser fins al segle sisè que es va acordar designar-los a partir del naixement de Crist, seguint el càlcul que el monjo Dionís l’Exigu va fer. Ja en parlarem.


Ara bé, la setmana, que els cristians calcaren de la dels jueus, ja existia també en altres calendaris com en el dels caldeus (o babilonis), els quals precisament l’havien establerta abans de la institució setmanal del poble hebreu, que d’ells la va copiar i no féu altra cosa que donar-hi un sentit religiós. I acabà, amb el temps, essent adoptada també pels grecs i romans. Aquests ja l’havien adoptada també al segle primer de la nostra era, però sense perdre la nomenclatura de calendes, nones i idus.

Els babilonis anomenaren pels astres mòbils aparents del cel (Sol, Lluna I cinc planetes) els dies de la setmana I els romans els traduïren en noms llatins : dies Solis, d. Lunae, d. Martis, d. Mercurii, d. Jovis, d. Veneris, d. Saturni, o sigui dia del Sol, de la Lluna, de Mart, de Mercuri, de Júpiter, de Venus i de Saturn. En cristià ben aviat es decidí canviar el primer dia que passà a dir-se dies dominica (dia del Senyor) i l’últim dies sabbati (dia del sàbbat), i d’aquests noms vénen els nostres diumenge, dilluns, dimarts…i dissabte. En anglès, però, es conserven els noms romans de Sunday i Saturday. En castellà passa com al català però no posaren dies davant I quedà com sabem. I pel que fa a la nostra llengua cal notar que el mot diumenge s’ha fet començar amb di- com els altres dies per analogia, però sembla que durant molt de temps es digué domenge (de dominica) com encara es diu en certs parlars de la part sud de Catalunya i en valencià.

Silvestre I

Ara bé, per a l’ús litúrgic el Papa Silvestre I a principis del segle IV va canviar la nomenclatura per a fer-la més cristiana: com que els noms dels planetes també són noms de deus pagans determinà que dimarts, dimecres, dijous… es designessin amb els termes feria II, feria III, feria IV,… (festa segona, tercera,… de la setmana), deixant de dies dominica i dies sabbati per als altres dos dies. I així s’han designat els dies de la setmana en els llibres litúrgics fins avui dia en les edicions en llatí.

Si voleu veure el capítol següent, cliqueu aquí.

dijous, 9 d’agost de 2012

Mn.Francesc Nicolau: EL CALENDARI I LA MESURA DEL TEMPS (V)


Els dies del mes segons el calendari romà

Els romans no dividien en setmanes. Cada mes tenia una divisió en tres parts que no tenia res a veure amb les setmanals. La nostra setmana ens ve de la manera de comptar eltemps per part dels jueus, no dels romans. L’Esglèsia va ser qui la introduí aviat al món cristià, però sense oblidar la manera romana de comptar els dies del mes, que també es mantingué fins fa poc en els llibres de la litúrgia.


Segons un costum antiquíssim, a Roma es dividia el mes en tres etapes senyalades per tres dies que tenien nom: el primer s’anomenava Kalendae (calendes), el segon les Nonae (nones) i el tercer les Idus. No sabem amb certesa d’on ve el mot Kalendae, però s’ha relacionat, sense fonament segur, amb el verb grec Kalein, que significa “anomenar” o “cridar”, perquè l’anunci del primer dia del mes que feien els pontifices era una crida. Sigui el que es vulgui de la seva etimologia tenim que se’n deriva el nostre mot “calendari”, que també existeix en altres llengües llatines.

La primera part del mes anava de les calendes a les nones. El dia de nones era el nostre 7è dia del mes en els mesos que primitivament eren de 31 dies, o sigui (com recordareu del que deiem de l’any de 10 mesos) el març, el maig, el quintilis (juliol) i octubre, mentre que era el 5è dia en els altres mesos de l’any.

Curiosament això es mantingué sempre igual encara que canviés la quantitat de dies del mes, com si s’haguessin oblidat els romans que si en aquells quatre mesos el dia de nones era més endarrerit era a causa de ser mesos més llargs. Pel que fa a l’etimologia el mot Nonae sí que sembla segur que ve de l’adjectiu ordinal nonus, a, um (novè), ja que corresponia al novè dia abans de les idus d’aquell mes, que també eren més tard als mesos de març, maig, juliol i octubre, o sigui al 15è, mentre a la resta dels mesos eren al dia 13è. En quant al mot idus és probable que estigui emparentat amb l’arrel vid que conté la idea de divisió (com el verb llatí di-videre) perquè les idus dividien el mes en dues parts i s’hauria perdut la v inicial. Així ho hem trobat, però no és del tot segur.

Potser ja haureu observat una cosa: l’etimologia Nonae pràcticament segura vol dir dia novè però del 5 al 13, i del 7 al 15, no van 9 dies sinó 8. Ho haureu observat bé, però és que els romans mesuraven les distàncies temporals comptant-hi els extrems. Per això, per exemple, del 13 de març en deien el III ante idus (el tercer abans de les idus) que eren el 15; del 14 en deien pridie ante idus (el dia abans de les idus) i semblantment per als altres dies del mes: el 2 de març era VI ante Nonas (o sigui el 7), el 3 de març era el V ante Nonas, … i el 30 era III ante Kalendas Aprilis i el 31 era el pridie Kalendas Aprilis.

Aquesta manera de calcular el temps incloent-hi els extrems encara ha quedat en alguna expressió entre nosaltres, com quan diem “d’aquí vuit dies” per significar el mateix dia de la setmana següent, i tothom sap que en realitat només hi ha la diferència de set dies. I també quan es diu dels tres dies que el cos de Crist estigué al sepulcre quan en realitat no van arribar a dos, però sí podem dir tres si comptem els dos extrems.

Potser us heu fet la pregunta: per què els romans designaven amb un plural femení (calendes, nones i idus) els dies senyalats del mes? És una pregunta que jo també me l’he feta i no he trobat la resposta en cap dels llocs consultats i per tant no us en puc dir res més, llevat… fins la setmana que ve!

Si voleu veure el capítol següent, cliqueu aquí.

dijous, 2 d’agost de 2012

Mn. Francesc Nicolau: EL CALENDARI I LA MESURA DEL TEMPS (IV)


Sota Octavi August es fa un altre canvi al calendari

Com tots sabeu el dictador Juli Cèsar va morir assassinat al 44 a. C., però es volgué honorar la seva memòria pel que havia fet per la reforma del calendari que va agradar molt. Com fer-ho? Sembla que va ser el senat, amb Marc Antoni al davant, que vo voler posar-ho en obra, i decidí de posar el seu nom a un dels mesos de l’any. Aquest mes va ser Quintilis que prengué des d’aleshores el nom de Julius i d’aquí li ve la denominació al català de Juliol i amb un derivat corresponent o semblant en altres llengües europees. Fins aquí no hi ha res a dir.

Però passà també una cosa curiosa; a l’hora d’interpretar el que l’alexandrí Sosígenes havia dit els encarregats romans de fer cada any el calendari, aquests s’quivocaren i feien dos anys de 365 dies i un de 366, de manera que la intercalació d’un dia més era cada tres anys i no cada quatre. No cal dir que ben aviat es va notar que la cosa no anava bé, de manera que l’emperador Octavi August (64 aC-14pC) va manar que es revisés alló i s’acabà el desajust imposant que durant 12 anys no hi hagués cap de 366. I de fet, i bé, es tornà al que s’havia fet en temps de Juli Cèsar, amb l’inici real de la primavera el 25 de març (fixeu-vos que era el 25 i no el 21 encara).


Ara bé aquest reajustament originà una anomalia. El senat va dir que alló que l’emperador August havia fet també era ben important i que convenia posar igualment el seu nom a un dels mesos de l’any, com s’havia fet amb el de Cèsar. I així es va decidir que es canviés el nom del mes següent, que era Sextilis, pel d’Augustus i d’aquí ve el nostre Agost. Però la cosa no acaba aquí.

El mes Sextilis, com recordareu, només tenia aleshores 30 dies, mentre que Julius era de 31. Hem llegit que va ser l’orgull d’August que es queixà de tenir un mes més curt que el que tenia Juli Cèsar, però no ens consta amb certesa que així ho manifestés. El que sí sabem segur és que aquesta diferència de durada entre els dos mesos va ser tema de debat al senat que va decidir que l’Augustus tingués els mateixos dies que els seu antecessor, i així es va fer.


Però com que mantenint el setembre de 31 dies, com tenia, resultaven tres mesos seguits amb aquesta durada, per això es va canviar la durada que estava establerta fent el setembre de 30 dies, l’octubre de 31, el novembre de 30 i el desembre de 31, que és tal com ara tenim. Això feia que fossin set mesos de 31 dies a l’any, i no sis com havia establert Juli Cèsar, o sigui que hi havia un dia més que s’havia afegit als mesos, però calia mantenir els 365 (o 366) dies a l’any. D’on treure aquest dia?...del pobre febrer que va passar a tenir 28 dies els anys de 365 dies, i 29 dies els anys de traspàs. Es pot dir que és una anomalia tenir un mes tant curt per culpa d’uns senadors romans que van voler honorar l’Octavi August, no prou satisfets de concedir-li un mes de 30 dies.

Si voleu veure el capítol següent, cliqueu aquí.