Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 25 de maig de 2012

Amics del Museu: NOTÍCIA


Ha arribat al Museu un interessant llibre que porta per títol “Elements i recursos minerals: Aplicacions i reciclatge”, escrit per Joaquim Sanz i Oriol Tomasa (ambdós enginyers tècnics de mines), i editat pel Museu de Geologia “Valentí Masachs” de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) a Manresa.


Aquest museu, que es va inaugurar l’any 1980, pretén que el visitant s’adoni de l’estreta relació que tenim amb la Terra a través de les seves vitrines on s’hi exposen, principalment, minerals i roques amb aplicacions pràctiques en les diveses indústries: químiques, metal·lúrgiques, elèctriques, electròniques, etc; i aquest llibre neix de la necessitat de professors, d’alumnes, i dels pròpis visitants del museu, d’obtenir una informació actualitzada sobre l’ús que se’n fa dels elements químics, així com dels minerals industrials i dels seu possible reciclatge, i això darrer és tota una novetat.

Un dels seus autors, Joaquim Sanz i Balagué, a més de ser enginyer tècnic de mines per la UPC i professor de Mineralogia i petrologia a l’escola Politècnica Superior d’Enginyeria de Manresa, és també l’actual director del Museu de Geologia d’aquesta universitat.



El llibre es presenta en format fitxa i el lector pot ampliar la informació amb la bibliografia i els enllaços que es proporcionen.


Aquestes fitxes s’agrupen en tres seccions: Elements, Terres rares i Minerals industrials, i es complementa amb una taula periòdica i un CD amb les fitxes per a projectar.


Finalment direm que aquest llibre està prologat per Joan Viñals, professor de ciència de materials i enginyeria metal·lúrgica a la Universitat de Barcelona i que s’ha publicat a l’any del centenari de la creació de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans, la qual s’ha encarregat de la revisió lingüística. També hi ha col·laborat la Fundació Caixa Manresa i la seva publicació ha coincidit amb l’Any Internacional de la Química… tot això pot constituir un bon auguri.

divendres, 18 de maig de 2012

Isabel Benet: Triàsic (I) BUNTSANDSTEIN


No, no… no es tracta de cap castell de Baviera ni de cap monstre creat per un metge sonat: el Buntsandstein és la primera de les tres fàcies de que consta el Triàsic a casa nostra, també anomenat “Trias germànic”.



El terme Triàsic, mot amb que es designa el primer període del Mesozoic, es deu a l’alemany Friederich August von Alberti (1795-1878) quan, l’any 1834, va agrupar les tres fàcies que formen el “Trias germànic”, a saber: el Buntsandstein, el Muschelkalk i el Keuper… que no us espantin aquestes paraulotes perquè aviat us seran molt familiars!


Monestir d'Escornalbou


Prades (foto: Susanna Sanz)


Ermita de Bruguers


Castell d'Eramprunyà


el Pont del Diable de Martorell

Qui no ha estat mai al monestir d’Escornalbou, al Baix Camp? o al castell d’Eramprunyà, al Baix Llobregat?, o al poble de Prades? o a Alcover? o al Brull? o al Pont del Diable de Martorell?  tots ells monuments construïts amb una pedra d’un roig cridaner formada per petits grans de sorra (quars) i que la gent del camp anomenava “pedra esmoladora”.



També molts topònims el delaten com són: Montroig, Penya Roja, Castellví de Rosanes, Can Roig, Collroig… i és que Buntsandstein és una paraula d’origen alemany que significa “roca de sorra roja” i està format principalment per sorrenques i conglomerats (que poden o no tenir matriu argilosa) units per ciments, principalment, silícics. Les coloracions roges característiques d’aquests materials venen donades per la presència d’òxids fèrrics (hematites) que tenyeixen els diferents components.


Monestir de Sant Genís de Rocafort

No obstant això en alguns llocs els conglomerats són ben blancs potser degut a un intens rentat (o lixiviació), com els que es poden veure als voltants de l’ermita de Sant Pere Sacama, al peu del Puig Ventós, i a Sant Salvador de les Espases; o fins i tot degut a la presència de baritina (sulfat de bari) com és el cas dels que es troben a la Serra de Prades, a la Mina Atrevida de Bellmunt del Priorat, o a la Serra de l’Ataix al nord de Martorell. Recomano la visita al Bloc de Camp, l’entrada del desembre del 2011: “ Els conglomerats de la base del Buntsandstein a Sant Pere Sacama (Baix Llobregat)”.


Ermita de Sant Pere Sacama


Sant Salvador de les Espases

A la península Ibèrica, el Buntsandstein aflora tot formant una orla entre el Massís Ibèric (porció de terrenys antics que formen el centre de la península) i el Massís Armoricà (situat al sud de França)  i que constituïen les seves àrees font, o sigui, les zones d’on procedien els sediments.




Mapa de distribució dels principals afloraments triàsics
Extret de: Història Natural dels PPCC, Vol I, pàg.253

Des de finals del Carbonífer els relleus creats durant l’orogènia Herciniana estaven sotmesos a una intensa erosió dins un marc tectònic distensiu que generava múltiples fractures, les quals donaven lloc a petites conques intramuntanyoses, ocupades per pantans amb vegetació exuberant, i que es reblien amb materials d’origen al·luvial procedents d’aquest relleus. D’aquestes petites conques aïllades ja vam veure alguns exemples: la conca del Cadí a Estana; la conca de Pont de Suert-Sort a Malpàs i la conca de Castellar de n’Hug-Camprodon a Ogassa-Surroca.

Aviat aquestes petites conques es van anar ampliant, connectant i estenent de sud a nord fins a convertir-se en un sol ambient de plana fluvial que es va instal·lar damunt les restes d’aquella gran Serralada Herciniana convertida, per erosió, en una gran peneplana que ocupava una gran extensió, ja que sediments d’aquesta època poden reconèixe’s a moltes parts del món: centre i sud d’Europa, Anglaterra, Rússia, Sibèria, Amèrica, Àfrica i… fins i tot a Austràlia!



No oblidem que durant aquesta època tots els continents seguien reunits formant la Pangea, no obstant això, per aquestes dates ja es començaven a manifestar els primers moviments de desmembrament d’aquest megacontinent i, a més, va coincidir amb un període de baixada relativa del nivell del mar en termes globals i amb un moment crucial en la història de la Terra en la qual es va produir la segona gran extinció. Durant aquest esdeveniment van desaparèixer el 70% de les espècies terrestres i el 95% de les espècies marines, entre elles els famosos trilobits, artòpodes marins molt importants a l’hora de datar els sediments paleozoics. Les causes no es coneixen del tot, però segons informacions recents tot podría ésser degut a unes grans erupcions ocorregudes a la zona de Sibèria (veure al bloc Paleontologia Noticiosa l’entrada del gener de 2012: “Una fecha más precisa para la Gran Extinción de hace 250 millones de años”).

Damunt aquesta extensa peneplana erosiva és on es dipositen, de manera discordant, els sediments de la fàcies Buntsandstein definint, no tan sols el límit entre el Paleozoic i el Mesozoic sinó també dues menes de geòlegs: els que s’especialitzen en estudiar els sediments del Mesozoic i Cenozoic i que als materials del Paleozoic anomenen, un xic despectivament, “sòcol” o “Paleozoic indiferenciat”, i els que ens especialitzem en estudiar els materials que van formar part d’antigues serralades, avui desaparegudes, i que als materials que estan per sobre anomenem, també un xic despectivament, “cobertora” o “postpaleozoic”… a la llarga aquestes diferències s’acaben llimant, ja que la Terra és una unitat i cal saber-ho tot dels orògens moderns, perquè allò que succeix avui ja es va esdevenir ahir segons el Principi de l’Actualisme.de Lyell: “El present és la clau del passat”.

Hem de dir que el Buntsandstein no és un període sinó una fàcies, però… què és una fàcies? Sota el nom de fàcies es volen reunir un conjunt de materials que presenten una sèrie de característiques comunes d’aspecte extern i/o d’ambient sedimentari  i que, de vegades, no es poden  datar relativament degut a l’escassetat, o absència total, de fòssils. O sigui que “fàcies” equival a “aspecte”, i l’aspecte de la fàcies Buntsendstein és inconfusible fins i tot a ulls d’un neòfit!


L'aspecte del Buntsandstein prop de l'ermita de l'Abellera (Prades)

El “nostre” Buntsandstein consta, generalment, de tres parts: una base conglomeràtica, una part mitjana (la més abundant) amb una alternància de gresos i lutites i una part superior evaporítica amb lutites, guixos i calcàries, també anomenada fàcies Röt, que no aflora pas a tot arreu.


Els conglomerats a St. Genís de Rocafort
Gresos i conglomerats a la Cova Fumada (Serra de Prades)

Gresos al Turó del Bori (Sant Andreu de la Barca)

La fàcies Röt a Pedra (Cerdanya)

En aquests sediments típics de planes al·luvials i fluvials, els conglomerats representen els materials més propers als relleus que s’erosionen (dipòsits proximals), els gresos representen el tram mitjà del transport mentre que les lutites i evaporites representen els materials més allunyats dels relleus (dipòsits distals d’un ambient típic de transició als materials marins de la fàcies Muschelkalk), perquè el més lògic és que els còdols més grossos no puguin viatjar gaire lluny mentre que la sorra, i sobretot l’argila, siguin fàcilment arrossegats per l’aigua fins a punts molt allunyats de l’origen.


Extret de: Història Natural dels PPCC; vol I, pàg.257

Finalment una característica del tram sorrenc de la fàcies Buntsandstein és la presència d’un mineral anomenat Moscovita, una mica blanca (filosilicat) que es troba en els plans d’estratificació i brilla com si fos de plata.



També es poden trobar restes de vegetació (Aethophyllum), així com també crostes de Malaquita i Atzurita (dos minerals del grup dels carbonats bàsics de coure) i foscos de Bornita i Calcosina (sulfurs de coure), i també petxades dels primers rèptils terrestres.


Restes d'Aethophyllum i malaquita (Serra de l'Ataix, Martorell)

Malaquita i atzurita (Serra de Rubió, Collbató)

Chirotherium barthi, Escitià, Triàsic inf. (Tagamanent). Exposat al Museu

Al llarg dels propers mesos aniran sortint diferents articles i itineraris per a poder observar aquesta fàcies sobre el terreny. Si voleu veure el Triàsic (II), cliqueu aquí.

dissabte, 12 de maig de 2012

JORGINA JORDÀ: MINERALEXPO SANT CELONI 2012


El primer diumenge de maig com cada any s’ha celebrat la ja tradicional i coneguda Fira de Minerals a Sant Celoni.


Aquesta vegada no hi van haver grans novetats, no sé si degut a la crisi, ja que és el primer any que vaig veure descomptes i rebaixes.
Per començar vaig anar a saludar els companys del Grup Mineralògic Català, que tenien la Revista de Minerals d’enguany, noves publicacions com el llibre de “Minerales y Minas de España, Volumen V” dedicat als Carbonats, Borats i Nitrats, portat pel mateix autor Miguel Calvo des de Saragossa, que va tenir el detall de signar-los a tots els que li varen demanar.



I organitzadors com cada any dels premis a la millor peça de la Fira, al millor conjunt mineralògic i la Travessa Mineralògica amb molta participació.


Con que a mi una de les coses que m’agrada més de la Fira és demanar pels minerals de Catalunya vaig gaudir amb uns de clàssics de Cap de Creus d’abans l’any 1985, les capsetes amb plates de la Mina Balcoll i els radioactius i fluorescents de la Mina Eureka i altres de Tremp com Hematites, Epidots, Microclines, també unes barites de les Mines d’Osor que per la mida i qualitat, sembla que eren força antigues.




Després ja minerals de tot arreu de dins i fora d’ Espanya, una mica de bijuteria i algunes publicacions interesants i aparells per polir i netejar minerals i fòssils.
Una altra cosa és que aquest cop vaig poder saludar a molts Amics del Museu del Seminari i comentar les impressions de la Fira. Tos vàrem coincidir en que semblava hi havia menys vendes però no gent, que no hi va faltar, ja que a partir de migdia costava caminar entre els estands.


Com sempre una Fira molt agradable de visitar.

divendres, 4 de maig de 2012

Amics del Museu: COLL DE MALLA I CINGLES DEL FAR


Com cada any per aquestes dates ens tornem a reunir els “Amics” per a la sortida de primavera. Per això, de bon matí, ens trobem tots al Coll de Condreu on s’uneixen les comarques de la Selva i la Garrotxa i on comença el llarg esperó rocós que constitueix els famosos cingles del Far, els quals s’aboquen verticals , com proa de vaixell, sobre la vall del riu Ter, ara parcialment inundada pels pantans de Sau i Susqueda.


Cingles de Tavertet des del pantà de Sau

Després de les cordials salutacions i els clàssics “feia molt temps que no ens vèiem”, enfilem la carretera que des del Coll de Condreu es dirigeix de dret a l’extrem dels cingles on es troba el Santuari de la Mare de Déu del Far, de gran devoció per aquestes contrades.



Fem una primera parada al Coll de Malla, al peu del Puig del Moro, on avui fa un vent molt fred i desagradable. En aquest indret rebem, per part de l’organitzador de la sortida, tot d’informació sobre les característiques geològiques de la zona, i se’ns explica que ens trobem just al contacte entre les calcàries detrítiques (amb nummulits) de la Formació Tavertet, les quals formen els cingles del Far, i les margues grises de la Formació Banyoles o també coneguda aquí com Formació Coll de Malla. Tots aquests materials pertanyen al període Lutecià (Eocè inferior).



De fet ens trobem prop del marge de la conca marina que es va establir a inicis del Cenozoic (Era Terciària) entre els recents Pirineus i la Serralada Prelitoral, representada aquí pels massissos del Montseny i les Guilleries, on afloren les pissarres i granitoides del Paleozoic. damunt les quals es dipositaren discordants i, marcant una clara llacuna estratigràfica, els materials vermells del Paleocè continental (Formació Mediona), on es poden trobar els gastròpodes Vidaliella gerundensis, altrament coneguts com a “Bulimus”. És interessant destacar el petit tascó de calcàries amb alveolines de l’Ilerdià que es pot veure a Sant Martí Sacalm (Formació Orpí) i que ha permès datar aquesta part de la sèrie.

Tot seguit aquests terrenys de plana al·luvial (Formació Romegats) van ser envaïts pel mar, per la qual cosa es van dipositar sediments marins de plataforma proximal de la Formació Tavertet i, més tard, les margues i gresos del Coll de Malla, evidenciant-se així un augment de la profunditat de la conca marina; no obstant això, al sostre de les calcàries pot observar-se un nivell ferruginós (o hard-ground) que indica un període llarg de no dipòsit o, fins i tot, d’emergència i erosió.



Quan es reemprèn de nou la sedimentació, damunt aquest hard-ground, alló primer que es diposita són unes sorrenques brunes amb força fauna marina, tals com equinoïdeus del gènere Schizaster, gastròpodes del tipus Turritella i bancs d’ostres on abunden la Cubitostrea plicata i la Pycnodonte pharaonum, aquesta darrera espècie presenta una valva en forma de quilla molt pronunciada que li permetia fixar-se al fang del fons marí. També poden observar-se nòduls amb cristalls de celestina.


Equínid del gènere Schizaster


Gastròpode del gènere Turritella

nòdul de celestina (foto: A. Asensi)

Aprofitem l’avinentesa per a observar les plantes dels voltants de la mà del nostre expert en la matèria que ens explica que enguany la floració va amb cert retard degut a la sequera hivernal i a les fredorades de primavera; de totes maneres veiem alguns exemplars d’almesquí (Narcissus assoanus), polígales (Polygala vulgaris), i també moltes pastorelles (Gentiana verna) i primaveres (Primula veris) que alegren l’herba seca.


Almesquí (foto: A. Asensi)


Polígala (foto: A. Asensi)


Pastorelles (foto: A. Asensi)


Primaveres o Flor de Cucut (foto: A. Asensi)

Tanta explicació aviat ens fa venir gana, per això anem a fer el dinar de germanor al restaurant del santuari, però abans ens atansem fins al mirador, balcó extraordinari, des d’on contemplem la Vall d’Hostoles per on discorre el riu Brugent el qual segueix el traç de la falla d’Amer, de salt considerable i responsable del vulcanisme que tingué lloc en aquesta zona ara fa uns 46.000 anys.

Un detall que cal destacar és que, a la taula que ens tenien preparada al restaurant, cadascú disposava d’un tríptic de “La geologia del Far”, editat per l’Associació d’Amics del Santuari del Far, on s’explica l’origen de la cinglera dins el context regional del sistema de fosses i horts que formen la Serralada Transversal, amb mapa i tall geològic, els tipus de roques que afloren i la història geològica. Al tríptic també s’explica el vulcanisme quaternari, els sismes que van afectar la zona al segle XV així com l’origen de la Font Picant d’Amer. Tot molt complet i instructiu. Tant de bo hi haguessin més iniciatives com aquesta!

Com que després de dinar feia una tarda preciosa, uns quants vam baixar a la Vall d’Hostoles a la recerca de les primeres orquídies de la temporada.


Abellera aranyosa (Ophrys sphegodes ssp. arachnitiformis) foto: A. Asensi


Abelletes (Ophrys fusca ssp. lupercalis) foto: A. Asensi


Abellera aranyosa (Ophrys sphegodes ssp. passionis) foto: A. Asensi


Flor de l'Home Penjat (Aceras antropophorum) foto: A. Asensi

Va ser una manera excel·lent de posar punt i final a aquesta memorable jornada.

Si voleu veure més fotos d’orquídies de la sortida, podeu consultar el bloc Land of Photos (landofphotos.blogspot.com) que trobareu a l’apartat de "blocs"