Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimecres, 28 de març de 2012

Roberto Espinola: SORTIDA PEL PORT DEL COMTE, SANT LLORENÇ DE MORUNYS I EL PEDRAFORCA (I)

En aquesta primera col·laboració en el blog dels Amics us voldria fer cinc cèntims d’una escapada a la zona de l’Alt Solsonès, Alt Urgell i del Berguedà per gaudir d’uns dies de descans i de neu.

Una de les primeres coses que criden l’atenció, són els nombrosos dipòsits de tarteres que s’observen en els talussos de les carreteres i que presenten un aspecte força diferent dels talussos oberts en la roca fresca de la muntanya.

Així, tot sortint de les pistes d’esquí de Port del Comte en direcció cap a Sant Llorenç de Morunys, la carretera talla una tartera que mostra una evident estructuració interna que dóna al conjunt un aspecte estratificat.


Un cop arribats a la cruïlla de carreteres del Coll de Jou, s’agafa el trencall que baixa cap a Sant Llorenç de Morunys (carretera LV-4241) i tornem a travessar les mateixes tarteres en zones més baixes. En aquest cas els materials no presenten una estructuració tant evident i sí que s’observen blocs de gran mida.


Un cop encarem la baixada cap al poble s’obre davant dels nostres ulls un espectacle meravellós: la Vall de Lord. Del paisatge que s’observa destaquen les serres de Busa, dels Bastets i del Verd, i la cua de l’embassament de la Llosa del Cavall. No obstant, aquesta part del recorregut la deixo per més endavant.

A l’entrada del poble de Sant Llorenç de Morunys hi ha unes indicacions cap al Santuari de Lord. Seguint aquesta carretera i després de passar un túnel, podem observar que els talussos de la carretera estan formats per unes capes de conglomerats gairebé verticals. Els conglomerats són roques sedimentàries formades per fragments d’altres roques (còdols més o menys grollers) inclosos en una matriu més fina (generalment argilosa o gresosa).


Sortint del túnel, el que podem observar també és un paisatge a la nostra dreta format per capes de conglomerats verticals que el mateix túnel ha travessat i que van a topar amb d’altres capes de conglomerats (discordança progressiva) però amb una inclinació més suau. Estem veient el turó de la Creu del Codó (1.509 m).


Continuant la carretera cap al Santuari de Lord, ens adonem que les capes de conglomerats i algunes de gres, les trobem cada vegada menys inclinades.


Un cop arribats a l’aparcament que hi ha al peu de les escales, deixem els cotxes i comencem una petita però intensa pujada cap al santuari. A mida que guanyem alçada anem tenint una millor vista sobre la Creu del Codó i la seva espectacular discordança progressiva composta.


Aquest tipus d’estructures, com d’altres existents en la zona, van ser definides per  Riba (1973).

Les discordances progressives de la Vall de Lord són un exemple paradigmàtic de la relació existent entre la tectònica i la sedimentació. D’aquesta manera, quan es generen relleus, en aquest cas degut a l’emplaçament dels mantells pirinencs, de forma immediata els agents externs comencen a desmantellar-lo i a generar sediments.

Aquests sediments (els conglomerats que hem vist anteriorment) un cop dipositats, si la deformació continua, poden ésser aixecats (col·locats en posició vertical o gairebé), incorporats als relleus que es formen i per tant, poden ésser erosionats a la vegada (vermell). Si finalment les pulsacions tectòniques decreixen, es desaccelera la formació de relleu i els sediments generats comencen a dipositar-se de forma progressiva cada cop més horitzontals (groc i taronja). D’aquesta manera es formen les discordances progressives i les seves discordances angular internes (morat).

Per tant, les capes de conglomerats molt inclinades se situen cap al marge actiu (zona d’aixecament) i són més antigues que les capes progressivament menys inclinades, situades cap al sector de conca.

Aquests materials tenen una edat de l’eocè superior i oligocè, i formen part de la Formació de Berga.

Després, s’arriba al cim de la muntanya on se situa el Santuari de Lord, l’origen del qual es creu que data del segle X.


Des del cim es té una magnífica vista de la Serra dels Bastets (capes de conglomerats verticals) i de la Serra de Busa (capa d’aspecte còncau que conforma el Sinclinal de Busa). Tal i com s’ha explicat anteriorment, ambdues serres conformen una discordança progressiva similar a la de la Creu del Codó.


Posteriorment retornem a Sant Llorenç de Morunys pel mateix camí i agafem la carretera LV-4012 en direcció La Coma i la Pedra. A uns 1.500 metres sortint del poble, trobem unes capes margoses de tons blaus. Aquests materials pertanyen a la Formació d’Armàncies (Eocè marí) i s’hi van observar restes fòssils de bivalves, ostrèids?, gasteròpodes?


Passat el poble de La Coma i la Pedra, la carretera remunta cap al Coll de Port pel vessant esquerre del riu Cardener, tot travessant els materials mesozoics de la Serra del Verd. Des d’un punt elevat i mirant cap a Sant Llorenç de Morunys (cap al sud), es té una bona vista de la capçalera del riu Cardener, el qual discorre aproximadament seguint el contacte entre la Serra del Port del Comte (marge dret del riu) i la Serra del Verd (marge esquerre del riu).

La Serra de Port del Comte pertany al Mantell del Cadí, i la Serra del Verd forma part del Mantell Inferior del Pedraforca, que alhora encavalca el Mantell del Cadí.


El Coll de Port (1.668 m) és un dels punts de connexió entre la comarca del Solsonès i la Vall de la Vansa i Tuixent, ja a la comarca de l’Alt Urgell i alhora, de la divisòria d’aigües entre la conca del riu Cardener (tributari del Llobregat) i del riu Segre (tributari del riu Ebre). (foto11)

Des d’aquí ens movem cap a l’ estació d’esquí nòrdic de Tuixent - La Vansa. El trencall d’ accés a l’estació es troba a pocs metres del Coll de Port i d’aquí mateix surt la carretera que baixa cap a Tuixent. Des de l’aparcament de l’estació s’accedeix al refugi - mirador de l’Arp des d’ on es tenen unes magnífiques vistes sobre la Serra del Cadi (foto a baix), el Pirineu Axial i la comarca de l’Alt Urgell.



De tornada cap a l’hotel, abans d’arribar al Coll del Port, parem en un revolt de la carretera per observar les roques del talús. Es poden observar calcàries amb macroforaminífers, que segons el Mapa Geològic 1:50.000 (Sèrie MAGNA) corresponen a materials de la Formació Armàncies (Lutecià, Eocè mitjà).


divendres, 23 de març de 2012

Isabel Benet: SÚRIA I SALLENT, cent anys de potasses a Catalunya

A la fira Mineralexpo de Sants, organitzada pel Grup Mineralògic Català, sempre hi ha un petit espai que acull exposicions molt interessants. La d’enguany ha estat dedicada a les explotacions de les sals potàssiques a Súria i Sallent per l’empresa catalana Iberpotash la qual forma part, però, d’una multinacional israeliana (ICL Fertilizers) i que exporta el 70% de la seva producció.

Aquest any es compleixen 100 anys del descobriment de les sals potàssiques al Pou Salí de Súria per part  d’Emili Viader i René Macary. Aquest descobriment i la posterior explotació d’aquestes sals a partir de l’any 1925, van acabar amb el monopoli que tenia Alemanya des que, al 1851, es va fer la troballa, a nivell mundial, de la potassa a les mines d’Strassfurt; i és que la potassa mou molts interessos ja que és un element indispensable, juntament amb el fòsfor i el nitrògen, en l’elaboració de fertilitzants.

L’exposició va constar d’una sèrie de plafons on s’explicava l’origen de la conca evaporítica, el procés de separació de la potassa i les seves aplicacions així com la història de les explotacions i el futur d’aquesta empresa dins el panorama mundial.




També hi havia un parell de vitrines amb material gràfic (llibres, mapes, fotos) i també alguns elements imprescindibles en la indumentària d’un minaire com són el pot pel carbur, el casc i el frontal.




Aquestes sals es van originar en una conca marina que ocupava l’actual conca de l’Ebre i que estava oberta a l’oceà Atlàntic.
A finals de l’Eocè (Priabonià) aquesta conca va quedar aïllada en aixecar-se la serralada Cantàbrica, per la qual cosa es van donar les condicions de regressió i dessecació  ideals per a la precipitació d’evaporites tot seguint un ordre; primer es dipositen una sèrie de margues anòxiques amb estromatòlits, unes estructures esfèriques, amb bandejat concèntric, formades per bacteris que precipiten el carbonat càlcic creant aquests ecosistemes que són els més antics de la Terra ja que s’han trobat estromatòlits amb edats de 3.600 milions d’anys!!!

Estromatòlit, llac Uyumi, Cochabamba (Bolívia), 600 Ma. Exposat a Cosmocaixa

Damunt d’aquests materials comencen a precipitar les evaporites i les primeres que ho fan són els sulfats: al fons de la conca es diposita l’anhidrita (sulfat de calci) però als marges aquesta anhidrita s’ha convertit en guix (sulfat de calci hidratat) que forma un cinturó gairebé continu entre Vic i Igualada i que ha estat objecte d’explotació en diverses pedreres.
Per sobre dels sulfats ja es troba la unitat clorurada (Formació Sals de Cardona) que ocupa només el centre de la conca i que, per tant, desapareix a les zones marginals. Aquesta unitat té una gran potència (uns 300 metres) i en ella no es troben evidències d’exposició subaèria ni les superfícies d’erosió típiques de les conques evaporítiques somes i això fa pensar que aquesta conca no estava del tot restringida sinó que mantenia un braç de mar que la comunicava amb l’oceà i que l’alimentava. Aquesta unitat clorurada conté, a més, intercalacions d’argiles grises, guixos i carbonats.
La unitat clorurada està formada per una unitat inferior halítica (clorur de sodi o sal gemma) i d’una unitat superior potàssica amb silvita (clorur de potassi) i carnal·lita (clorur de potassi i magnèsi hidratat). Aquests minerals són de color roig per la presència d’òxids de ferro i a l’exposició hi havia uns quants exemplars de grans dimensions que es podien tocar i fins i tot tastar, també s’obsequiava als visitants amb petites mostres gratuïtes.

Aquesta unitat superior és la que s’explota actualment i la sal gemma que s’extreu, juntament amb les potasses, s’utilitza a la indústria electroquímica i pel desglaç de carreteres. La unitat clorurada va quedar coberta i segellada pels materials d’origen continental de la Formació Artés.
El que no s’ementa en aquesta exposició són els problemes que ocasionen les muntanyes de salmorres acumulades i on continuament es produeixen fuites que ocasionen greus episodis de contaminació als rius Cardener i Llobregat, principals subministradors d’aigua potable a la ciutat de Barcelona.



La sèquia de Manresa al seu pas per Sallent
Esperem que dins els plans de futur de l’empresa Iberpotash estigui contemplat el posar remei a aquest problema.
Per a més informació podeu consultar l’enciclopèdia Història Natural dels Països Catalans, segon volum, pàgines 185 a 189.

divendres, 16 de març de 2012

Màrius Asensi: Kristall Galerie (Namíbia)


"Kristall Galerie" es va fundar el 1998, gràcies a Johannes Adolf Kleynhans, és una galeria on podem visitar minerals de mides considerables, entre elles, la geoda més gran exposada.




Aquesta galeria està situada a la ciutat de Swakopmund, a la regió d'Erongo, a Namíbia. Swakopmund va ser la colònia alemanya amb el port marítim més important del sud-oest de l'Àfrica a la Primera Guerra Mundial.





La visita comença pel pati amb la reconstrucció d'una cova amb quarsos i turmalines molt grans, per a les persones, amb molt poca llum, cosa que dificultava fer fotos.
Després hi ha una sala on es pot veure com tallen diamants i altres minerals, i ocupant la resta, s'exposen els minerals de gran tamany. A continuació accedint per unes escales, trobem unes vitrines cada una dedicada a un mineral (ex: dioptasa, pirita, etc.).







A mi personalment amb va agradar, si ets a Namíbia val la pena visitar-ho encara que només sigui per veure aquest minerals.
Fotos per Màrius Asensi

dissabte, 10 de març de 2012

Jorgina Jordà: FIRA MINERALEXPO SANTS 2012


Els dies 2, 3 i 4 de Març  s’ha celebrat Mineralexpo  Sants, sí ja  a tornat a passar un altre any.
Aquesta vegada he pogut anar-hi  dos dies i això m’ha permès observar els stands amb més atenció i saludar i xerrar amb molts amics i coneguts, ja que com que era una fira petita era molt fàcil trobar-se amb tothom.


Com sempre només en entrar trobem als organitzadors del certamen i companys del Grup Mineralògic Català, amb les seves publicacions, aquesta vegada amb l’Infominer , fins fa poc butlletí intern d’activitats, però des de l’últim trimestre de l’any anterior, renovat amb més pàgines i obert a la publicació d’articles per part de tots el socis. No cal ser un expert n’hi ha prou amb tenir ganes de col·laborar i explicar alguna sortida o troballa interessant. També  hi havia informació del nou llibre de minerals de Miguel Calvo, que per poc encara no és a la venda.


Cobaltocalcita de Peramea
En quant als expositors i minerals  va haver-hi de tot,  potser no tantes novetats com l’any anterior, però vaig poder veure unes cobaltocalcites de Peramea que em van agradar molt, els minerals ja clàssics de sistemàtica i capsetes de micros. Un altre stand que em va sorprendre  va ser un que venia de Castelló,  on  a més d’informar-me de tot lo que portava, m’ho va anar mostrant. Vaig passar-ho molt bé  veient els quarsos blaus, que alguns recordareu  de la passada Fira de Castelló, estroncianites  de totes mides , celestines de llocs molt poc coneguts i la primera fluorita que es va trobar a Castelló, en resum una bona representació de minerals de la seva terra.



Minerals de Castelló, València i Alacant
A la  resta de stands, minerals ja d’arreu del mon, fòssils i una mica de bijuteria, la justa suposo perquè surtin els nombres, tot i que amb tanta crisi, no sé com els hi deu haver anat. Ara que de gent no em va faltar.


Per acabar tallers per als nens i una exposició sobre la potassa per començar a celebrar els cent anys del seu descobriment. Fou un gran encert el regalar un exemplar d’aquesta sal de la Conca Potàssica Catalana a tots els que van anar a Mineralexpo.




(Fotografies de Màrius Asensi Jordà)

dimecres, 7 de març de 2012

Jorgina Jordà: La Fluorita a Gran Canària: una nova troballa mineralògica


El grup Mindig.org ha publicat un segon treball: “La Fluorita en Gran Canaria. Un nuevo hallazgo mineralógico”, amb els descobridors canaris, José Antonio Ruano i Paloma Abellan, matrimoni que comparteixen l’afició mineralògica, recorrent l'illa a la recerca de mostres i noves troballes.

Fruit d’aquesta afició (que els ha impulsat a revisar pam a pam l'entorn volcànic en què viuen), han aconseguit trobar la primera referència de fluorita cristal·litzada. Tot un èxit si tenim en compte que la geologia abrupta i escarpada de les illes dificulta la seva  exploració.

Imatge general del lloc
Foto de José Antonio Ruano

Mostra de l’orografia del terreny abrupte i escarpat
Foto de José Antonio Ruano

En aquest treball és descriu el descobriment de les primeres mostres de fluorita cristal·litzada que com podreu comprovar són escasses i delicades.


Fluorita, calcita i zeolita
Foto de Marc Campeny

De moment només es pot llegir en castellà (en PDF), pròximament s’incorporaran les traduccions en la resta d’idiomes (angles, català, basc, francès i gallec).

Enllaç de MINDIG.org: www.mindig.org
Enllaç article MINDIG.org: Treball MINDIG.org